La democratització dels mitjans

«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.

Un Dret Humà massa oblidat

Un cop més, he tingut el plaer de participar en nom del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. En la darrera ocasió es tractava de parlar del dret a la informació com a un dret humà essencial. Així ho consideren les principals declaracions internacionals sobre Drets Humans, manifestos de tota mena sobre la matèria i fins i tot constitucions ben antigues. És el cas, per exemple, de la que es va aprovar a Suècia el 1766 –fa 250 anys!– o la Declaració sobre drets de l’home establerta arran de la revolució francesa. Al llarg de la conversa va quedar palesa la necessitat de fer un front comú entre ciutadania i informadors per exigir als poders públics el desenvolupament d’un marc legislatiu que garanteixi a la ciutadania el dret a rebre una informació veraç i de qualitat i també el dret a comunicar i a difondre les seves pròpies informacions. També vam parlar de la responsabilitat no només de les empreses de comunicació i les administracions públiques, sinó també de periodistes i societat en la situació actual d’impunitat de què gaudeixen la mentida i la manipulació.

El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Els nous McCarthy d’avui

Ahir vaig anar al cine a veure Trumbo, la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i Trumbo no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

Trumbo no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a Bona nit i bona sort.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de Cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podríem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu Llei Mordassa, a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu Llei de Seguretat Ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica Llei Mordassa, un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

Trumbo ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

 

Estereotips que discriminen

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda –i aquest és el leitmotiv principal d’aquest blog– això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

Del 14 d’abril al 3 de maig

El 3 de maig és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el vistiplau a la Llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Halll, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la Llei Mordassa. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».

I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?

La supeditació de la veritat

El nou Govern català s’ha posat a caminar i entre les seves prioritats no hi ha el dret a la informació de la ciutadania. Més aviat tot el contrari, si veiem com s’han fet els nomenaments dels càrrecs directius en els mitjans de comunicació públics catalans. Algunes formacions incorporaven en el seu programa electoral el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut, que és el que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara es tractaria que ho complissin. Les primeres passes, però, no són encoratjadores. No fa gaire, la consellera de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Neus Munté, defensava en seu parlamentària que «la televisió pública de Catalunya és un reflex de com està evolucionant la societat catalana i de cap a on va». Munté destacava que «l’independentisme ha passat de ser l’opció d’un 14% de la població a un 40% entre 2006 i 2015. I una televisió pública, en tant que és pública, s’adapta i evoluciona d’acord amb aquest sentiment que també ha anat evolucionant i ha anat canviant».

La consellera no és l’única que ho pensa. El catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Josep Gifreu apuntava en un article publicat el mes de setembre passat al diari El PuntAvui que «TV3 s’ha fet independentista? En la mesura que pràcticament totes les grans cadenes de televisió, públiques i privades, presents a Catalunya, han optat per la defensa compacta de l’unionisme, ¿no pertoca a un servei públic bàsic d’assumir, de presentar i representar les opcions d’almenys una meitat de la ciutadania que no se sent representada per Tele5, Antena 3, TVE 1, La Sexta, Cuatro o 8TV?» Tot plegat, els mitjans com a una de les principals eines de combat a les trinxeres.

A escala espanyola, les perspectives no són millors, i fins i tot, ara per ara, tot el contrari. Encara no hi ha Govern, però la construcció d’una societat democràtica en la qual no sigui permès manipular la informació ni mentir a la ciutadania no sembla estar en els fulls de ruta que es dissenyen sobre les taules de negociació per formar les noves majories. En la meva condició de membre de la direcció del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), he tingut l’oportunitat de participar en diverses entrevistes amb representants institucionals per tractar qüestions relatives a la nostra activitat. Amb una de les persones amb les quals ens hem reunit algunes vegades és Josep Martí, fins fa poques setmanes Secretari de Comunicació del Govern català. Martí ens va explicar en certa ocasió que havia format part d’una delegació de la Generalitat per entrevistar-se amb els responsables dels mitjans de Madrid per explicar-los el procés que s’estava vivint a Catalunya. Ens deia que la resposta de tots ells va ser unànime: que la unitat d’Espanya estava per davant de la veritat, en expressió gairebé textual. Ho explica també Jofre Llombart, sotsdirector d’El Món a RAC-1, en un article publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), titulat «Els límits del sistema».

Al marge del debat de si TV3 i Catalunya Ràdio s’han fet independentistes o no, a Catalunya hi ha mitjans que defensen clarament una postura independentista. Fins i tot n’hi ha que, com bona part dels directius de mitjans de Madrid, pensen que la independència està per davant de la veritat. Uns i altres, de titularitat privada, tenen dret a ser independentistes o unionistes, només faltaria. Però, tenen dret a posar el seu ideari per davant de la veritat? Hi ha alguna altra qüestió que també posin per davant de la veritat? Una regulació del dret a la informació de la ciutadania com la que hi ha en altres països hauria d’impedir que la veritat quedi encoberta. I l’activitat legislativa s’hauria d’estendre a fer que els mitjans públics fossin realment públics, és a dir, desgovernamentalitzats i despartiditzats. El dret a la informació és un dret humà universal i si realment fos respectat com correspon, potser ningú s’atreviria a demanar que els mitjans públics catalans fessin de contrapès a les mentides i manipulacions alienes. A Catalunya és ben fàcil, només cal desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut.