Les petites(?) diferències

Una de les qüestions que més atenció està generant als mitjans de comunicació és el pagament que el FC Barcelona va fer durant un grapat d’anys a l’exàrbitre de futbol José María Enríquez Negreira mentre aquest formava part del Comitè Tècnic d’Àrbitres de la Federació Espanyola de Futbol. El cas es va conèixer per la informació que el periodista Sique Rodríguez va llançar en exclusiva a través de Ràdio Barcelona i la Cadena SER. A conseqüència d’haver donat aquesta notícia en primícia, Sique Rodríguez ha sigut objecte d’una campanya d’insults i atacs a les xarxes. Ho explicava el diari digital e-noticies, el 16 de març passat.

Al company Sique li van dir, segons recull aquesta publicació, epítets com «Basura», «fill de puta», «idiota», «traïdor», «puto subnormal», «tonto útil», «mamarratxo», «menjamerda», «Judes», «Figo», «escòria», «caracul», «imbècil» o «llepaculs». També amenaces del tipus «com més sento parlar al tonto aquest, més ganes tinc de trencar-li la cara», «Judes, t’arribarà l’hora, malparit», són algunes d’elles. Són expressions execrables, denunciables i inadmissibles, que només persegueixen denigrar i atacar un professional de la informació només per fer la seva feina. No puc més que denunciar aquesta situació i expressar al company la meva solidaritat.

Ara bé, pensem per un moment què hauria passat si aquesta informació, en lloc de ser difosa en primer lloc per un periodista home ho hagués estat per una periodista dona. L’haurien insultat i atacat igual? Li haurien dit el mateix? La resposta és que no. Què li haurien dit? Unes ¿petites? diferències. Elisenda Rovira, vicepresidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) va detallar de manera molt explícita el que moltes dones periodistes han de llegir a les xarxes com a reacció d’alguns indesitjables a les seves informacions. Ho va fer en la intervenció que va tenir al Parlament de Catalunya el 23 de gener passat en un acte reclamant mesures i accions contra el ciberassetjament contra les dones periodistes a les xarxes.

Els qualificatius que reben són: «La foto d’aquesta dona espanta. Té una cara i una mirada de boja que no li treu ningú», «ves-te’n a fregar!», «fes-te un favor. Puja a dalt de tot d’aquella muntanya al costat de casa teva i una vegada a dalt brama ben fort: sóc una woke amargadíssima», «malfollada. Necessites una bona polla», «Què els has fet, als teus caps, perquè et deixin publicar?», «Podeu provar de fer un podcast de poesia inclusiva, a veure si us escolta la vostra puta mare», «Sou subnormals i no us ho diem prou. Important que no tingueu fills», «Quantes fel·lacions has fet per arribar on ets?»…

La periodista esportiva Gemma Herrero, en un article a elcritic.cat, ja fa un cert temps, perquè això no és nou, ve de lluny, el 25 de novembre de 2021 –justament el Dia Internacional contra la violència de gènere–, escrivia «No som unes exagerades; no és una qüestió de tenir la pell fina i poca resistència o tolerància a la crítica. Perquè si tu, benvolgut company, perceps com un comentari sense més ni més, com una crítica, les expressions “A qui t’has cardat?”, “A qui l’hi mames?” o “el que els agradaria fer amb els orificis del teu cos”, és que no t’has assabentat de res. De res. I, per descomptat, això no t’ha passat a tu ni et passarà mai. Això només ens passa a nosaltres: les dones». A vegades fins i tot hi ha hagut amenaces físiques de violació, d’agredir els fills i les filles.

Insisteixo, no vull menystenir els atacs que ha patit Sique Rodríguez ni vull qualificar-los de peccata minuta al costat del que pateixen les dones, entre elles, les periodistes. Són gravíssims. Però en el cas de les companyes, és cada dia i, sovint, de manera gratuïta, només pel sol fet de fer la seva feina com a dones periodistes, més enllà del que puguin dir o deixar de dir.

Una darrera qüestió: Què fan les empreses periodístiques per protegir els i –especialment– les seves professionals? Ben poca cosa, si és que la fan. Les entitats periodístiques estan (estem) promovent iniciatives per combatre l’assetjament a les xarxes contra les dones periodistes. El treball és llarg i dur, però el poc compromís que fins ara han mostrat les diferents patronals del sector per impulsar mesures de defensa dels seus i les seves periodistes és un llast molt fort per a una feina tan feixuga com aquesta.

De ‘joves promeses’ a ‘velles glòries’ passant per ‘les estrelles’ d’avui

Just abans de les festes de Nadal, la setmana va ser pròdiga en actes vinculats a la informació, amb més relació entre ells del que semblaria a primera vista. Dilluns 19 de desembre, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el departament de Periodisme va organitzar una jornada que consistia que exalumnes del centre explicaven a estudiants de primer i tercer curs les seves experiències professionals i les dificultats que havien trobat i com les havien superat. L’endemà, el dimarts 20, a l’espai Calàbria 66, a Barcelona, es retia un homenatge al periodista recentment traspassat Pep Cabayol qui, a través de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM) havia desenvolupat projectes alertant sobre les principals amenaces a la humanitat, donant veu a persones i col·lectius que normalment no tenen lloc als mitjans de comunicació. Finalment, el dimecres 21, el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), en un acte ja tradicional cada any, celebrava al Born la seva gala anual per entregar els premis Ramon Barnils de periodisme. A tots ells vaig assistir-hi en nom i representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), com a president.

Algú pot pensar que han de veure aquests tres actes entre sí. Que en tots ells es parlava de periodisme i de les condicions necessàries per poder donar bona informació. A l’acte de la UAB vaig escoltar amb atenció com tres joves professionals, l’Enric Botella, el Sergi Unanue i la Mireia Camacho, detallaven els projectes personals en els quals estan immersos i com un bon aprofitament de les xarxes socials i de les noves tecnologies pot servir per fer periodisme més enllà dels mitjans tradicionals. En la darrera de les meses, Lluís Muñoz, Helena Villar, Lucía Pérez i Àlex Bustos parlaven de la seva experiència com a corresponsals a l’estranger o haver-se’n d’anar a treballar a fora. No els faré un resum de les intervencions d’uns i altres perquè ni és el lloc ni es tracta de fer un text massa llarg. El que més interessava als i les alumnes saber era com i per què d’algunes decisions i consells sobre com començar. Algú va preguntar si s’havia d’acceptar fer col·laboracions gratuïtes, cosa que els ponents van respondre que no, que només per a un mateix, però no per a altri. En la meva intervenció final vaig demanar que si es trobaven que algú els proposava treballar sense pagar el que havien de fer és denunciar-ho al sindicat. I que el sindicat també té espai per a aquells periodistes que treballen a partir de projectes personals –de fet, entre la nostra afiliació hi ha persones que treballen així– perquè a l’SPC defensem tothom que es dediqui al periodisme atenent qualsevol necessitat a problema que pugui tenir.

Periodista i activista

En Pep Cabayol va morir el 8 d’agost passat a l’edat de 70 anys, ple d’activitat i embolicat en projectes de tota mena. A Ràdio 4 i també a través de l’ONG que presidia, Solidaritat i Comunicació (SICOM), va tractar aquelles qüestions que més estan fent patir a àmplies capes de la societat, amb més intensitat des de fa uns anys: el dret a l’habitatge, les retallades en sanitat, l’escalfament climàtic, les migracions… i que tal com s’estan gestionant des dels poders, mostrar com estan afectant greument la salut de les persones i els seus drets essencials, especialment les de les classes menys afavorides. SICOM, amb la col·laboració de tota mena de plataformes, marees i col·lectius que treballen en aquests àmbits van preparar aquest homenatge on van glossar la figura del Pep i el seu activisme en favor d’aquestes causes.

Homenatge Pep Cabayol el 20 de desembre de 2022 a l’espai Calàbria 66. Autor Foto: Pol Rius / Catalunya Plural

Probablement, algú pensarà que si era activista no podia ser bon periodista. Probablement, alguns dels que pensin això siguin al seu torn ferms activistes de causes molt innobles que no han sortit de l’armari, però que se’ls veu el llautó. L’activisme periodístic del Pep ha consistit en donar veu a molta gent que no en tenia, que expliqués els seus problemes personals i com això era resultat de dinàmiques socials que calia transformar. L’estima que li van mostrar el centenar de persones que hi van assistir –segons la crònica de Catalunya Plural, un mitjà en el qual publicava darrerament els seus articles, especialment sobre canvi climàtic– és fidel reflex d’aquesta situació. El periodisme és un ofici de compromís amb la societat en el qual els i les professionals que s’hi dediquen tenen el deure de garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, elaborada amb rigor, contrastada. I això en Cabayol ho feia.

En Pep no creia en allò de donar les dues versions en qüestions com l’escalfament climàtic on la realitat científica de la situació ha de permetre silenciar els negacionistes. Afirmava que no es podia dir que uns deien que plovia i uns altres que no, que el que ha de fer un bon periodista és treure el cap per la finestra i dir si plou o no. I el Pep sempre va treure el cap per la finestra. Amb el sindicat vam col·laborar diverses vegades, la darrera amb motiu d’una jornada que vam organitzar sobre la qualitat de la informació que es dona sobre una qüestió tan important com l’alimentació i els interessos que hi ha al darrere.

Les petites històries que fan gran el periodisme

En la vuitena edició dels Premis de periodisme del Grup Barnils, l’entitat va concedir dos guardons, un en la categoria d’àmbit local i comarcal i l’altre en la categoria de mitjans d’àmbit nacional. El primer va ser per als periodistes Júlia Albacar, Andreu Prunera i David Barreda pel documental La llibreta del doctor Gras, El segon per a la periodista Núria Orriols per haver destapat el cas de llicències per edat al Parlament, publicat al gener de l’any passat al diari Ara. Tots dos són treballs periodísticament rellevants, però m’interessa referir-me al de l’àmbit local, probablement perquè una part de la meva carrera professional ha sigut en mitjans d’aquesta naturalesa. Els tres autors van destacar en les seves intervencions les condicions amb les quals sovint treballen els periodistes als territoris allunyats de les grans ciutats.

Júlia Albacar, Andreu Prunera i Pep Barreda, recollint el seu premi a la gala del Grup Barnils. Autora foto: Raquel Pérez – Grup Barnils.

Dificultats laborals, com que sigui tan difícil fer contractes de treball a persones que informen des de llocs o que informen en llocs lluny de Barcelona. O que no se’ls pagui un salari equivalent al que cobren companys i companyes en altres llocs. La qüestió de les jornades excessives ja sembla una qüestió més universal, o almenys de la part de l’Univers més pròxima. Una prova que les grans històries no són un reducte de grans mitjans radicats a grans ciutats, sinó que arreu n’hi ha que són de gran importància per a un considerable nombre de persones. Ara que d’aquí a pocs mesos hi ha eleccions municipals seria un bon moment perquè els qui aspiren a governar viles i ciutats s’adonin de la importància que arreu hi ha que la ciutadania rebi una bona informació.

Albacar, Prunera, Barreda també han tingut dificultats per accedir a la informació. Cert que el documental que els ha merescut el premi rebut és ambiciós, i obtenir dades i testimonis no era fàcil, però qui hauria de col·laborar –que no ajudar, que també– no ho fa de manera adequada. D’aquests problemes també en parla Núria Orriols, que al Parlament no li van posar precisament les catifes vermelles perquè investigués l’afer ni la Cambra va ser tot el transparent que la llei l’obliga a l’hora de facilitar informació que l’implica, com les xifres dels funcionaris pròxims a la jubilació que cobraven el sou sense fotre res.

Valgui tot plegat per veure que el periodisme és viu perquè cada dia hi ha companys i companyes que s’esforcen, treballen i malden perquè així sigui. Malgrat algunes veus apocalíptiques –que certament tenen raó en la majoria dels seus advertiments i crítiques– hi ha moltes persones que treballen(m) perquè el pugui fer el periodisme més digne possible. Però això ningú ho aconseguirà sol. M’he fet ressò de tres fets, tres en les quals l’SPC va participar a tot, com ha de ser, però el 2023 hauria de ser un any d’unitat d’acció de tot el periodisme organitzat per intentar garantir millor a la ciutadania el seu dret humà essencial que és el dret a la informació.

Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l’Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d’aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d’espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l’audiència i assignació de la publicitat estatal. L’objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l’any vinent i que pugui ser aprovada definitivament abans que s’esgoti la legislatura. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d’una regulació d’aquesta mena, i d’altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l’acte la seva realització perquè se’n fa poques de sessions d’aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d’informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m’ho sembla. En primer lloc, no veig adequat fer els mitjans de comunicació l’objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d’obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d’Europa per unanimitat l’any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d’ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que els utilitzen sovint com a vehicle de propaganda més que com a element d’informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els aspectes de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l’obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l’adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d’informació queda compromesa. A l’SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats fer-ho i que aquesta n’és una d’elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s’acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d’evitar que les empreses de comunicació tinguin professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l’Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l’estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n’hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen encara en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social de la qual haurien de gaudir. Entre aquests hi ha Espanya.

La impunitat de l’incompliment deontològic

Primera sessió dels actes de celebració dels aniversaris del Codi Deontològic i del Consell de la Informació. (Autor Foto: Pol Rius)

Feia més de dos anys que no escrivia en aquest blog. Això ha sigut així per diferents raons, cap d’elles, afortunadament, important, però a vegades les coses van com van. Ara ja feia temps que buscava l’ocasió per reprendre-ho. I me l’han proporcionada el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) en l’acte que van fer el 22 de setembre passat a la seu del CPC per commemorar el 30è aniversari del Codi Deontològic i el 25è aniversari del mateix CIC. Va ser una sessió prou interessant i cal felicitar els dos aniversaris i agrair la feina feta fins ara, amb totes les llums i totes les ombres que sol haver-hi en aquest tipus de processos.

L’acte va comptar amb les intervencions del degà del CPC, Joan Maria Morros, i del president del CIC, Josep Carles Rius. Es tractava de la primera de cinc sessions per commemorar els dos esdeveniments que us explicava i que se centrava en el discurs de l’odi i que es pot fer o s’ha de fer des del periodisme per evitar-lo. Les periodistes Anna Bosch (TVE), Fàtima Llambrich (TV3) i Helena López Vallejo (El Periódico), i l’escriptor i periodista Sergi Pàmies van analitzar aquesta qüestió i com amb l’aplicació dels codis deontològics es pot lluitar contra la propagació del discurs d’odi entre la ciutadania.

No pretenc fer una crònica de l’acte perquè el Col·legi ja n’ha publicat un resum a la seva pàgina web. Coincidint en general amb totes les intervencions que van fer els ponents, m’agradaria destacar les de Pàmies i Bosch, que van utilitzar la paraula «impunitat» per posar en evidència el fet que aquesta tasca serà complicada mentre l’incompliment dels codis deontològics no tingui cap conseqüència, és a dir, mentre no siguin d’obligat compliment per llei. Els que seguiu aquest blog –tot i el seu llarg silenci, admeto– sabeu que sempre he defensat la regulació del dret a la informació de la ciutadania que, a Catalunya, és possible amb el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir-lo, però que a hores d’ara encara roman només com un simple enunciat sense contingut.

I aquest és el rovell de l’ou. Mentre no passi res per vulnerar el codi deontològic, aquests seran més aviat un brindis al sol, ja que els i les professionals de la informació no disposaran d’armes efectives per fer valdre el que aquest prescriu. Fins que el Consell de la Informació no es transformi en un ens amb capacitat sancionadora, eradicar els discursos d’odi i altres discursos tòxics serà quelcom pròxim a una quimera. I no per una voluntat censora cap als mitjans, sinó de respecte al dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, rigorosa, veraç, contrastada i plural que, en els mitjans públics, a més, ha de ser neutral.

Sempre poso el mateix exemple: Què passaria si el codi de circulació fos, com ara per ara com el codi deontològic del periodisme, un conjunt de recomanacions on el seu acompliment passés per la bona voluntat dels conductors, sense cap tipus de sanció per infringir-lo? Que no passés res per conduir begut o drogat, o per no respectar llums vermells, stops, línies contínues o les limitacions de velocitat. Segur que us imagineu el que passaria a les carreteres del país igual que jo. Doncs això és el que passa en el periodisme amb uns codis deontològics que qui els vulnera queda totalment impune. I un codi deontològic d’obligat compliment per llei, per si sol, no seria cap panacea, no garantiria que ningú el vulnerés, però almenys hi hauria una autoritat – que hauria de ser independent– que podria intervenir. I sense oblidar que sent el codi de circulació d’obligat compliment, així i tot, hi ha accidents. Però si són provocats per una negligència al volant, tindrà conseqüències per a les persones responsables.

És de felicitar la redacció del codi deontològic i la creació del CIC, però ara és hora d’anar més enllà i d’aconseguir que la seva tasca sigui legalment obligatòria. El codi deontològic, recordem, compleix 30 anys. Va ser un dels fills del Congrés de Periodistes Catalans, celebrat a Barcelona el 1992, organitzat pel CPC. dirigit llavors pel malaguanyat Josep Pernau al deganat de la institució. Aquell congrés va tenir un altre fill, que va ser l’aprovació d’impulsar un sindicat professional de periodistes a Catalunya. Ara, aquell nadó del 1992 es diu Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), constituït el 1993 i que ben aviat, doncs, complirà 30 anys, sindicat que m’honoro de presidir i que volem que també continuï fent-se gran. En aquest cas, òbviament, no demanem que l’afiliació sigui obligatòria, però sí que es conegui la feina que hem anat fent perquè la professió ens vegi com la principal eina sindical per millorar les condicions de treball tant laborals com professionals en el sector de la informació i la comunicació.

El COVID-19 també infecta la informació

Els darrers dies ho hem vist fins a avorrir-nos: roda de premsa del president del Govern per parlar del coronavirus i el que fa el seu Executiu per intentar eradicar-lo. Quin govern? Tant és, totes les rodes de premsa se semblen massa. Preguntes dels i les periodistes i respostes que no s’ajusten a la qüestió. I tot això acompanyat d’uns solo de violí que ni el mateix Paganini hauria estat capaç de fer, convertint les compareixences davant la premsa en mítings.

Els diaris, les ràdios, les televisions, les pàgines webs…, informació a totes hores sobre la crisi sanitària. Ara bé, la ciutadania està ben informada sobre la pandèmia? Hem vist mitges veritats i mitges mentides per part dels governants, balls de xifres, manipulacions i rumors falsos a la majoria dels mitjans, especialment els grans mitjans de comunicació.

Hem vist també com hi ha professionals de la informació –especialment en l’àmbit gràfic– que no els han permès accedir a determinats equipaments amb un intent de l’administració de controlar quin tipus d’imatges es poden donar i quines no. No és aquest el paper de l’administració.

Tampoc des dels mitjans hi ha grans possibilitats d’oferir una millor informació. En molts d’ells –com a moltes altres empreses– s’han aplicat ERTO que han suposat la retallada d’hores de feina. Si com des dels governs es proclama que una bona informació és bàsica en aquests temps de crisi sanitària, que als mitjans hi hagi menys periodistes i treballant menys hores no sembla la millor manera de fer-ho.

Diuen que a les guerres, la veritat és la primera víctima. Afortunadament això que estem vivint no ho és. Però la COVID-19 s’hi assembla en què la veritat ha estat també una de les primeres víctimes. Cal lamentar totes les pèrdues de vides humanes i no en volem frivolitzar ni una, però si com a societat volem saber amb certesa què ha passat, la informació veraç ha de ser un dels béns més preuats a defensar, just per sota del bé més preuat de tots, el de la vida.

Article publicat en el número 18 de la revista ‘Utopia’, que es distribueix per les comarques del Maresme i la Selva, corresponent al mes d’abril de 2020. Es tracta d’una edició dedicada exclusivament a la crisi sanitària provocada per la pandèmia del coronavirus.

Un 1 de Maig que, en el periodisme, mostra totes les misèries laborals

Diari del Treball m’ha publicat aquest article que he escrit sobre l’1 de Maig que enguany arriba en unes circumstàncies diguem-ne estranyes –per raons prou conegudes– però que en el sector de la informació i la comunicació serveixen per posar sobre la taula totes les seves febleses.

«El Dia Internacional de Treball arriba aquest 2020 d’una manera totalment inesperada fa tres mesos. Al marge dels seus efectes més greus per la trista mort de milers de persones, els efectes laborals i econòmics són molt considerables. I el món del periodisme no n’és una excepció. I la pandèmia sanitària els senyala amb tota cruesa.

Enguany no hi haurà al carrer la tradicional manifestació del Primer de Maig pels carrers de les principals ciutats d’arreu del món. No cal dir els motius. Per aquestes contrades fa un mes i mig que els coneixem. Moltes famílies han patit aquests dies greus problemes. Des dels pitjors de tots, com és perdre familiars i gent estimada, fins a d’altres que han afectat la nostra vida laboral i professional, social, esportiva, cultural… Les conseqüències econòmiques de tot plegat costarà superar-les i potser hi ha qui no ho pugui fer. Tant de bo no sigui així.

En el món de la comunicació, aquest 1 de Maig, evidencia, en l’àmbit laboral, totes les misèries que patim des de fa temps. L’SPC celebrem sempre l’1 de Maig conjuntament amb el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Considerem que són les dues cares de la mateixa moneda. Sense condicions laborals dignes, difícilment els i les professionals de la informació podran treballar amb la màxima independència que requereix el dret a la informació de la ciutadania.

Hem vist aquestes darreres setmanes l’aplicació d’un gran nombre d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Cert que el món de la comunicació no és l’únic. El problema és que el sector encara no s’havia refet de la crisi econòmica de 2008 en la qual un mínim de 12.000 persones van perdre la feina, en percentatge el segon sector amb més desocupació, després del de la construcció. Però a aquesta xifra oficial s’hi ha d’afegir els estralls que va provocar en el col·lectiu més desprotegit del periodisme, el de periodistes a la peça i freelance. No se sap quants més van caure perquè, simplement, estadísticament no existeixen, les empreses els amaguen i fins i tot sovint els tracten com si fossin proveïdors de tòner per a les impressores.

Però mentre en molts sectors econòmics es considerava la crisi econòmica ja superada, no succeïa el mateix en els mitjans de comunicació. La davallada de la premsa va provocar que als diaris seguissin produint-se retallades de plantilla i de sou en forma d’ERO, tant amb “t” al mig, com sense “t”. I quan tot just hi havia diaris que sortien del seu darrer ERTO, com El Periódico, ha arribat la crisi sanitària, amb els efectes que tothom coneix i pateix. És a dir, retallades sobre retallades.

I a més, amb una contradicció institucional molt destacable. Els governs –com a mínim el català i l’espanyol– no s’estaven de declarar la importància de la informació durant la pandèmia pel coronavirus. Però mesures per demostrar-ho ni una. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) demanava ajudes de les administracions als mitjans de comunicació perquè no hi hagués d’haver ERTO i així les empreses poguessin comptar amb tots els seus efectius per garantir a la ciutadania una informació de qualitat en aquests temes de pandèmia. Però també ho feia la Federació Europea de Periodistes (FEP) i mentre en alguns països s’han implementat mesures d’ajuda als mitjans i als professionals de la informació, aquí la proclama ha estat un brindis al sol.

Així, els ERTO s’han aplicat a treballadors i treballadores ja amb els sous rebaixats fruit de regulacions anteriors. A això cal afegir que en alguns mitjans les reduccions de jornada només han tingut efecte en la retallada de salaris, però no en el temps de treball, ja que moltes empreses han pressionat les plantilles perquè cobrissin uns horaris més amplis. La precarietat que hi ha a molts mitjans fa de difícil seguiment aquestes irregularitats.

D’altra banda ens trobem amb l’afectació més greu que la pandèmia ha tingut en el sector de la comunicació en l’àmbit laboral. És la que pateixen els i les periodistes a la peça i freelance. Han vist com d’un dia per l’altre han perdut les seves col·laboracions, sigui perquè ara els mitjans han reduït l’àmbit temàtic dels seus continguts a pràcticament tot allò que fa referència al coronavirus, sigui per una simple reducció de costos.

El problema és que aquest col·lectiu no disposa de cap mena de protecció social, a diferència del que passa en altres països del nostre entorn en els quals els i les periodistes a la peça i freelance tenen una cobertura social en funció de les feines desenvolupades. Les empreses paguen habitualment quantitats molt baixes per aquestes feines i sovint hi ha qui no es pot pagar amb normalitat les seves quotes a la Seguretat Social com a autònoms, cosa que, d’altra banda, no són. Els i les periodistes a la peça són treballadors/res per compte aliè a temps parcial i com a tals haurien d’estar prevista la seva contractació si Espanya, en aquesta qüestió, fos un país europeu.

Això provoca que en alguns casos hi hagi dificultats perquè les persones d’aquest col·lectiu puguin accedir a les ajudes que les administracions públiques han implementat per als autònoms. Si en aquesta qüestió, Espanya disposés de normatives com les que hi ha en altres països, com a mínim haurien tingut les cobertures que tenen els qui estan en plantilla.

A més, el col·lectiu de periodistes a la peça és un col·lectiu força feminitzat. Això implica que les dones periodistes que són freelance pateixin una doble discriminació, com a dones i com a col·laboradores. Tot plegat fa cada cop més inajornable que des del Govern espanyol s’impulsi d’una vegada per totes una Llei de Drets Laborals del Periodisme que tingui com a eix principal la regulació de la figura dels i les periodistes a la peça i posi fi a una injustícia històrica i impròpia d’un Estat democràtic. Una ignomínia, que ara ha deixat un grapat de professionals de la informació a la intempèrie, sense ingressos, sense cap tipus de cobertura i amb unes perspectives de futur molt incertes.

Per això, aquest 1 de Maig telemàtic ha fet que de cop i volta totes les misèries del món de la informació i la comunicació s’hagin posat sobre la taula. Les administracions públiques s’han de posar les piles i posar-hi remei com més aviat millor. No és tan difícil: És donar cobertura social als i les periodistes a la peça i freelance amb l’objectiu que cada cop que venen mal dades no quedin amb una mà al davant i l’altra al darrere.»

Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

De nou, el periodisme i el dret a la informació a Esplugues TV

A Esplugues TV, parlant de periodisme i dret a la informació

El programa Línia de Servei d’Esplugues TV, que dirigeix Mery Barranco, ha reprès a principis d’octubre la nova temporada, que va començar aquest divendres passat 4 d’octubre. El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) manté la seva col·laboració mensual amb l’espai per parlar de periodisme i de dret a la informació. Fruit d’aquesta relació vaig ser a l’emissora en aquest inici del nou curs.

En la conversa de divendres, que podeu veure en aquest enllaç, vam parlar del Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, que s’escau el 28 de setembre i que va ser instaurat per l’Unesco el 2016. També ho vam fer de la campanya de micromecenatge que impulsa l’SPC per dignificar la professió, en defensa dels drets laborals dels i les professionals de la informació i per lluitar pel dret a la informació de la ciutadania. Una altra qüestió que vam tractar és com posar fi als atacs contra periodistes en algunes mobilitzacions, un problema que ve de lluny però que darrerament s’ha intensificat una mica.

Línia de Servei és gairebé l’únic programa que tracta qüestions sobre el dret a la informació i com poder fer un periodisme independent i lliure. Crec que seria de gran ajuda que altres mitjans de comunicació fessin el mateix, atès que parlem d’un dret bàsic essencial en una societat democràtica. Tots els experts afirmen –i ho comparteixo– que aquest és el que permet defensar en millors condicions la resta de drets i llibertats bàsiques de la ciutadania.

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, per protegir llibertats fonamentals

El 2016, la Unesco va declarar el 28 de setembre Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació. El seu objectiu és promoure que els països garanteixin l’accés públic a la informació i protegeixin les llibertats fonamentals, d’acord amb la legislació nacional i els acords internacionals». Diverses organitzacions han fet actes per commemorar aquesta data i reivindicar que arreu del món es respecti aquest dret humà universal, tal com estableix la Declaració Universal de Drets Humans, en el seu article 19.

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) no ha estat una excepció i ha denunciat que «més de 30 països han bloquejat l’accés a mitjans de comunicació o a Internet en el que va de 2019, amenaçant el dret fonamental de la ciutadania al lliure accés a la informació».

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) també hi ha fet la seva aportació, difonent les campanyes internacionals i impulsant-ne una altra a escala catalana. Té com a lema «Suma’t a la lluita de l’SPC per un periodisme digne!». És una iniciativa de la qual, com a president de l’SPC, no puc ser-ne més favorable. L’objectiu del sindicat és potenciar la seva tasca en defensa dels i les professionals de la informació i del Dret a la informació de la ciutadania. I que la iniciativa neixi un 28 de setembre coincidint amb la commemoració de la Unesco no és una casualitat.

Tal com es diu en l’anunci d’aquesta campanya, «defensar els drets dels treballadors i les treballadores del sector és garantir unes condicions de treball dignes, el respecte a la deontologia, a l’ètica i a la independència periodística; és garantir també el Dret a la Informació de la ciutadania. Sense un periodisme lliure, independent i rigorós és molt difícil defensar la resta de drets: a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la justícia, a l’atenció social, al treball, a uns serveis públics de qualitat… Sense periodisme independent no hi ha democràcia.

L’any està ple de Dies Internacionals –o Mundials– de… Segurament tots a favor de causes justes i nobles que cal protegir i promoure. Però aquesta del 28 de setembre és una data que serveix per conscienciar-nos tots plegats sobre la importància de poder rebre una informació lliure i independent dels poders polítics, econòmics i empresarials per disposar d’una òptima democràcia. Òbviament que el dret més essencial és el de la vida i que n’hi ha d’altres fonamentals que acabem de citar. Però el de la informació és el que permet defensar tots aquests perquè és el que serveix per tenir totes les dades per fer-ho millor. És el rovell de l’ou que lliga la salsa de tots els drets humans.

Naturalment que jo col·laboraré en aquesta campanya, que serà plenament operativa a partir el pròxim 7 d’octubre. És una qüestió que interpel·la a tothom. A professionals de la informació, formin part del sindicat o no, i a aquells sectors socials que comparteixen la preocupació per les deficiències en la informació que reben. Només fent-nos tots plegats còmplices en aquest combat podrem revertir la situació en la qualitat de la informació de la ciutadania. Si no t’agrada la informació que reps, ajuda l’SPC a ser més fort per tenir més i millors eines per canviar-ho.