Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

De nou, el periodisme i el dret a la informació a Esplugues TV

A Esplugues TV, parlant de periodisme i dret a la informació

El programa Línia de Servei d’Esplugues TV, que dirigeix Mery Barranco, ha reprès a principis d’octubre la nova temporada, que va començar aquest divendres passat 4 d’octubre. El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) manté la seva col·laboració mensual amb l’espai per parlar de periodisme i de dret a la informació. Fruit d’aquesta relació vaig ser a l’emissora en aquest inici del nou curs.

En la conversa de divendres, que podeu veure en aquest enllaç, vam parlar del Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, que s’escau el 28 de setembre i que va ser instaurat per l’Unesco el 2016. També ho vam fer de la campanya de micromecenatge que impulsa l’SPC per dignificar la professió, en defensa dels drets laborals dels i les professionals de la informació i per lluitar pel dret a la informació de la ciutadania. Una altra qüestió que vam tractar és com posar fi als atacs contra periodistes en algunes mobilitzacions, un problema que ve de lluny però que darrerament s’ha intensificat una mica.

Línia de Servei és gairebé l’únic programa que tracta qüestions sobre el dret a la informació i com poder fer un periodisme independent i lliure. Crec que seria de gran ajuda que altres mitjans de comunicació fessin el mateix, atès que parlem d’un dret bàsic essencial en una societat democràtica. Tots els experts afirmen –i ho comparteixo– que aquest és el que permet defensar en millors condicions la resta de drets i llibertats bàsiques de la ciutadania.

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, per protegir llibertats fonamentals

El 2016, la Unesco va declarar el 28 de setembre Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació. El seu objectiu és promoure que els països garanteixin l’accés públic a la informació i protegeixin les llibertats fonamentals, d’acord amb la legislació nacional i els acords internacionals». Diverses organitzacions han fet actes per commemorar aquesta data i reivindicar que arreu del món es respecti aquest dret humà universal, tal com estableix la Declaració Universal de Drets Humans, en el seu article 19.

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) no ha estat una excepció i ha denunciat que «més de 30 països han bloquejat l’accés a mitjans de comunicació o a Internet en el que va de 2019, amenaçant el dret fonamental de la ciutadania al lliure accés a la informació».

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) també hi ha fet la seva aportació, difonent les campanyes internacionals i impulsant-ne una altra a escala catalana. Té com a lema «Suma’t a la lluita de l’SPC per un periodisme digne!». És una iniciativa de la qual, com a president de l’SPC, no puc ser-ne més favorable. L’objectiu del sindicat és potenciar la seva tasca en defensa dels i les professionals de la informació i del Dret a la informació de la ciutadania. I que la iniciativa neixi un 28 de setembre coincidint amb la commemoració de la Unesco no és una casualitat.

Tal com es diu en l’anunci d’aquesta campanya, «defensar els drets dels treballadors i les treballadores del sector és garantir unes condicions de treball dignes, el respecte a la deontologia, a l’ètica i a la independència periodística; és garantir també el Dret a la Informació de la ciutadania. Sense un periodisme lliure, independent i rigorós és molt difícil defensar la resta de drets: a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la justícia, a l’atenció social, al treball, a uns serveis públics de qualitat… Sense periodisme independent no hi ha democràcia.

L’any està ple de Dies Internacionals –o Mundials– de… Segurament tots a favor de causes justes i nobles que cal protegir i promoure. Però aquesta del 28 de setembre és una data que serveix per conscienciar-nos tots plegats sobre la importància de poder rebre una informació lliure i independent dels poders polítics, econòmics i empresarials per disposar d’una òptima democràcia. Òbviament que el dret més essencial és el de la vida i que n’hi ha d’altres fonamentals que acabem de citar. Però el de la informació és el que permet defensar tots aquests perquè és el que serveix per tenir totes les dades per fer-ho millor. És el rovell de l’ou que lliga la salsa de tots els drets humans.

Naturalment que jo col·laboraré en aquesta campanya, que serà plenament operativa a partir el pròxim 7 d’octubre. És una qüestió que interpel·la a tothom. A professionals de la informació, formin part del sindicat o no, i a aquells sectors socials que comparteixen la preocupació per les deficiències en la informació que reben. Només fent-nos tots plegats còmplices en aquest combat podrem revertir la situació en la qualitat de la informació de la ciutadania. Si no t’agrada la informació que reps, ajuda l’SPC a ser més fort per tenir més i millors eines per canviar-ho.

Periodisme vs. publicitat, un món sense llei

La setmana passada es va presentar a Barcelona el llibre La ética de los periodistas que hacen publicidad, escrit per Manuel López, periodista i doctor en Ciències de la Informació i professor emèrit de la UAB. Està editat per Ediciones Carena, una petita editorial independent encapçalada pel llibreter José Membrive. L’amic Manel va tenir l’ocurrència de demanar-me a mi que fes el pròleg, cosa que he fet de la millor manera que he estat capaç.

La presentació va consistir en un diàleg entre l’autor del llibre i el prologuista i també amb les persones que van acudir a la Casa del Llibre –que va acollir l’acte– en una conversa força amena no només sobre les pràctiques en què se centra el llibre sinó també sobre el periodisme en general. Una de les conclusions és que el periodisme no viu un bon moment perquè els interessos econòmics, polítics i empresarials estan –a la majoria de mitjans, especialment els més grans– per sobre del dret a la informació de la ciutadania. I alguns professionals en són còmplices en primer grau.

El llibre analitza els professionals de la informació que combinen la seva tasca periodística amb la publicitat, una pràctica no permesa pels codis deontològics repartits per tot el món. La qüestió és que els codis deontològics només són una referència, no són d’obligat compliment i, per això, hi ha empreses de comunicació –tant públiques com privades– que vulneren l’articulat sencer diverses vegades al dia. I els i les periodistes que –a canvi d’un sobresou– es presten a posar la seva professionalitat en qüestió, també fan nul·la observança dels seus preceptes.

Manel López aporta en la seva recerca dades molt il·lustratives y rellevants sobre aquesta situació. L’obra la podeu adquirir en un grapat de llibreries o a la mateixa editorial. El pròleg, si us ve de gust, el podeu llegir en aquest enllaç. Entre altres coses, hi reclamo una llei que estableixi que els codis deontològics siguin d’obligat compliment i estipuli sancions per a qui els vulneri. Us imagineu què passaria si el Codi de Circulació fos només un seguit de recomanacions de bones pràctiques sense que calgués respectar-les perquè no passaria res a qui l’infringís? Doncs això és el que passa en el periodisme on a les normes deontològiques de trànsit no cal fer-los cap cas.

 

La informació com a motor d’una ciutadania crítica que defuig el pensament únic

David Bueno, Valeria Giacomoni i Ignasi Llorente, a la presentació de l’informe. Foto: Carles Orti (FFG)

La Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar el 21 de maig passat el seu informe 2018 sobre l’estat de la laïcitat a Catalunya i Espanya. La primera part d’aquest treball és un conjunt de nou articles agrupats sota l’epígraf Pensament crític, raó per a l’emancipació. La fundació em va encarregar un d’aquests articles perquè analitzés com des del món de la informació es pot promoure un pensament crític, que qüestioni les certeses i plantegi dubtes, tot plegat encaminat a construir una societat lliure i sense dogmes.

Aquesta aportació que du la meva firma es titula Periodisme digne, ciutadania lliure i la podeu trobar també en aquest altre enllaç. Els articles estan fets per diverses persones que analitzem des de diversos angles –l’educació, la ciència, la biologia, el dret o la sociologia– com incentivar un esperit crític basat en la raó per millorar la qualitat democràtica de la societat. Si consulteu l’informe en l’enllaç del paràgraf anterior, veureu que hi ha vuit articles interessantíssims que val la pena llegir. A l’altre també li podeu fer una lectura però deixo que sigueu vosaltres els que en feu una valoració.

En el meu article defenso que «disposar de mitjans de comunicació independents dels poders és imprescindible per desenvolupar un pensament crític que vagi més enllà de dogmes i imposicions de tota mena, i que fomenti una societat veritablement democràtica que respecti els drets col·lectius i individuals de les persones». També explico allò que faria falta perquè des de la informació i el periodisme es pugui desenvolupar una societat amb esperit crític i pensament lliure, qüestionant els dogmes de cada dia.

Per a això, reclamo una regulació del dret a la informació de la ciutadania –qüestió en la qual, com ja he explicitat diverses vegades en aquest blog, Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa i de mig món–, de la conveniència d’un periodisme crític no alineat amb cap altra trinxera que no sigui la de la veracitat i el rigor. I, en el marc d’un panorama mediàtic on cada dia hi ha innombrables episodis de desinformació i manipulació, argumento la necessitat d’introduir als plans d’estudis escolars l’educació mediàtica per tal que els nois i noies aprenguin a interpretar de manera crítica els mitjans de comunicació i a reconèixer les trampes que massa sovint amaguen.

La presentació de l’informe va consistir en un diàleg entre el vicepresident de la Fundació, Vicenç Molina, amb David Bueno, biòleg, genetista i autor del llibre Neurociència per a educadors; Valeria Giacomoni, historiadora especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència, i Ignasi Llorente, divulgador científic i expert en noves tecnologies, qui també ha publicat recentment un llibre titulat La Història de la Ciència com mai te l’han explicat. Els ponents són tres dels articulistes que han col·laborat amb aquest Informe Ferrer i Guàrdia 2018. La segona part del llibre està dedicat a l’anàlisi de la situació de la laïcitat a Catalunya i Espanya a partir de les dades extretes de les enquestes i sondejos fetes pel Consell d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) així com les estadístiques de diversos organismes oficials.

El periodisme de ‘guerra’, sense futur? Especialment si ets ‘freelance’

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova ha estat recentment presentant el seu llibre Fade to black. Ascenso y caída del califato del ISIS 2011-2019. Síria, Irak y Libia (Editorial Blume) per diverses ciutats espanyoles. A Barcelona va ser-hi el 9 de maig passat, en un acte en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el qual va ser entrevistat pel periodista Jordi Évole. A la conversa també hi participaven la fotoperiodista Sandra Balsells, i Leopoldo Blume, director de l’Editorial Blume. Va ser una sessió molt interessant en la qual en Ricard va explicar la realitat en aquests països, com s’havia format el poder de l’ISIS en aquestes zones i com, finalment va caure. També va parlar de com es fa periodisme en territoris en guerra.

Garcia Vilanova es va fer tristament famós el setembre de 2013 quan en companyia del periodista d’El Mundo Javier Espinosa van ser segrestats a Síria per l’ISIS. Pocs dies abans també ho havia estat el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la zona, Marc Marginedas. El captiveri va durar fins al mes de març de 2014, quan, primer Marc i després Ricard i Javier, van ser alliberats. Ja llavors es va editar un llibre en suport de Garcia Vilanova, per a qui aquella situació havia tingut unes complicacions addicionals pel simple fet de ser freelance o periodista a la peça mentre que els seus dos companys plumilles estaven en plantilla. En aquest article que vaig fer llavors en podeu recordar els detalls.

En la presentació del llibre i a preguntes d’Evole va explicar també les dificultats per a un fotoperiodista freelance dedicar-se a cobrir els conflictes bèl·lics que hi ha per diversos punts del planeta. Que els mitjans de comunicació d’arreu del món –tret d’alguna honrosa excepció com The New York Times i algun més– ja no envia els seus periodistes a llocs en conflicte pels riscos que acompanya l’operació. I per als que hi van a tant la peça és molt difícil finançar-se aquests viatges. Només cal pensar que contractar un fixeruna persona local que dóna suport al treball d’un corresponsal que treballa en un país estranger fent-li entre altres coses de guia i traductor– al Iemen pot costar 300 dòlars diaris com a mínim. Iemen és un país al qual Ricard li agradaria anar per explicar què hi passa però que sense un mitjà al darrere, un freelance «no s’ho pot permetre». I cal afegir viatges, comunicacions, material…

Fade to black és un llibre que en part serveix per afrontar les despeses que suposa anar a explicar el que passa als països en guerra o amb conflictes bèl·lics. Molts mitjans han optat per contractar periodistes locals que ho facin. Garcia Vilanova afirma que «això està bé però a vegades aquests informadors són activistes d’algun dels bàndols i una persona que ve de fora pot aportar una visió més objectiva». En qualsevol cas, aquest article no pretén reflectir el debat sobre aquesta qüestió sinó deixar palès un cop més les dificultats que tenen els periodistes a la peça, col·laboradors o freelance per fer la seva feina en igualtat de condicions a la resta de periodistes.

Acabo amb una falca publicitària gratuïta: Compreu el llibre del Ricard. És molt interessant, amb unes imatges colpidores. Excel·lentment editat per una editorial que no és la primera vegada que col·labora en projectes d’aquesta mena. A més donareu suport al #periodigne i a un professional que forma part d’una generació de fotoperiodistes amb coratge i compromís per explicar allò que passa als països on la seva gent pateix els estralls de les guerres i la destrucció. Si heu de fer un regal i no sabeu què, Fade to black us farà quedar la mar de bé.