El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Els nous McCarthy d’avui

Ahir vaig anar al cine a veure Trumbo, la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i Trumbo no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

Trumbo no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a Bona nit i bona sort.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de Cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podríem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu Llei Mordassa, a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu Llei de Seguretat Ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica Llei Mordassa, un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

Trumbo ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

 

Estereotips que discriminen

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda –i aquest és el leitmotiv principal d’aquest blog– això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

Del 14 d’abril al 3 de maig

El 3 de maig és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el vistiplau a la Llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Halll, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la Llei Mordassa. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».

I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?

La supeditació de la veritat

El nou Govern català s’ha posat a caminar i entre les seves prioritats no hi ha el dret a la informació de la ciutadania. Més aviat tot el contrari, si veiem com s’han fet els nomenaments dels càrrecs directius en els mitjans de comunicació públics catalans. Algunes formacions incorporaven en el seu programa electoral el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut, que és el que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara es tractaria que ho complissin. Les primeres passes, però, no són encoratjadores. No fa gaire, la consellera de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Neus Munté, defensava en seu parlamentària que «la televisió pública de Catalunya és un reflex de com està evolucionant la societat catalana i de cap a on va». Munté destacava que «l’independentisme ha passat de ser l’opció d’un 14% de la població a un 40% entre 2006 i 2015. I una televisió pública, en tant que és pública, s’adapta i evoluciona d’acord amb aquest sentiment que també ha anat evolucionant i ha anat canviant».

La consellera no és l’única que ho pensa. El catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Josep Gifreu apuntava en un article publicat el mes de setembre passat al diari El PuntAvui que «TV3 s’ha fet independentista? En la mesura que pràcticament totes les grans cadenes de televisió, públiques i privades, presents a Catalunya, han optat per la defensa compacta de l’unionisme, ¿no pertoca a un servei públic bàsic d’assumir, de presentar i representar les opcions d’almenys una meitat de la ciutadania que no se sent representada per Tele5, Antena 3, TVE 1, La Sexta, Cuatro o 8TV?» Tot plegat, els mitjans com a una de les principals eines de combat a les trinxeres.

A escala espanyola, les perspectives no són millors, i fins i tot, ara per ara, tot el contrari. Encara no hi ha Govern, però la construcció d’una societat democràtica en la qual no sigui permès manipular la informació ni mentir a la ciutadania no sembla estar en els fulls de ruta que es dissenyen sobre les taules de negociació per formar les noves majories. En la meva condició de membre de la direcció del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), he tingut l’oportunitat de participar en diverses entrevistes amb representants institucionals per tractar qüestions relatives a la nostra activitat. Amb una de les persones amb les quals ens hem reunit algunes vegades és Josep Martí, fins fa poques setmanes Secretari de Comunicació del Govern català. Martí ens va explicar en certa ocasió que havia format part d’una delegació de la Generalitat per entrevistar-se amb els responsables dels mitjans de Madrid per explicar-los el procés que s’estava vivint a Catalunya. Ens deia que la resposta de tots ells va ser unànime: que la unitat d’Espanya estava per davant de la veritat, en expressió gairebé textual. Ho explica també Jofre Llombart, sotsdirector d’El Món a RAC-1, en un article publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), titulat «Els límits del sistema».

Al marge del debat de si TV3 i Catalunya Ràdio s’han fet independentistes o no, a Catalunya hi ha mitjans que defensen clarament una postura independentista. Fins i tot n’hi ha que, com bona part dels directius de mitjans de Madrid, pensen que la independència està per davant de la veritat. Uns i altres, de titularitat privada, tenen dret a ser independentistes o unionistes, només faltaria. Però, tenen dret a posar el seu ideari per davant de la veritat? Hi ha alguna altra qüestió que també posin per davant de la veritat? Una regulació del dret a la informació de la ciutadania com la que hi ha en altres països hauria d’impedir que la veritat quedi encoberta. I l’activitat legislativa s’hauria d’estendre a fer que els mitjans públics fossin realment públics, és a dir, desgovernamentalitzats i despartiditzats. El dret a la informació és un dret humà universal i si realment fos respectat com correspon, potser ningú s’atreviria a demanar que els mitjans públics catalans fessin de contrapès a les mentides i manipulacions alienes. A Catalunya és ben fàcil, només cal desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut.

La informació com a arma política

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí Página 12.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers  una Llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de Pàgina 12, «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

Entre la privacitat i la transparència

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça.» Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de  les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades  –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo.

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat La privacidad a ambos lados del oceáno en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana.» Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans.» Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del Governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència.» I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt.»