La xacra de l’assetjament a les xarxes socials, especialment a dones i a ‘freelance’

L’Institut Internacional de Premsa (IPI, en les seves sigles en anglès) ha impulsat un projecte per avaluar la situació de l’assetjament a periodistes a les xarxes socials, especialment dones, i també especialment, freelance. Aquest estudi es desenvoluparà en sis països europeus, Espanya, Finlàndia, Regne Unit, Polònia, Alemanya i Holanda. Tot i que finalment podria haver-hi algun canvi perquè no es descarti que es faci també a Sèrbia o Eslovàquia atès els problemes que s’hi han detectat darrerament per als professionals de la informació.

El projecte porta per nom On the line i té per objectiu trobar quines eines poden ser efectives per prevenir o limitar els efectes de l’assetjament a les xarxes. El treball consistirà en visites i entrevistes en profunditat a mitjans i periodistes dels països seleccionats. A més, l’IPI també organitzarà sessions de focus group amb dones periodistes i professionals independents per recopilar dades addicionals sobre els mecanismes adoptats o la seva absència.

Aquesta darrera setmana han començat la primera de les visites, que ha estat a Espanya. Del 23 al 25 van ser a Madrid i el 26 i 27 a Barcelona. La coordinació d’aquesta missió de l’IPI a Madrid i Barcelona l’ha feta la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI). A la capital catalana, s’han ocupat del focus group el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) –que a través de la Federació de Sindicats de Periodistes és una de les fundadores de la PDLI– i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha cedit l’espai on realitzar-lo.

Com dissuadir l’assetjador
Com explica la PDLI, «entre moltes altres qüestions, s’analitzaran quines mesures es poden prendre per dissuadir els possibles assetjadors de participar en els fòrums de comentaris dels mitjans digitals sense sacrificar la lliure expressió o quins passos ha de donar el/la periodista enfront de l’abús en xarxes socials.» Amb les millors pràctiques, l’IPI crearà una plataforma de recursos d’àmbit europeu per compartir les solucions més eficaces, de manera que puguin ser adoptades per altres mitjans. Les recomanacions estaran dirigides tant a mitjans de comunicació com a periodistes freelance.

A Barcelona la sessió del focus group es va fer el divendres 27 d’abril i hi van participar les periodistes Mercè Molist (periodista freelance), Susana Pérez (professora a l’URL i periodista freelance), Victòria Miró (redactora de Tecnologia a TV3) i Michele Catanzaro (especialista en Ciència a El Periódico). El conductor de la conversa va ser el consultor de l’IPI que dirigeix el treball, Javier Luque. Vaig poder assistir a la trobada que es va mantenir, que va ser de gran interès.

Tots els participants van aportar les seves experiències a les xarxes i el seu coneixement en la matèria arran de la seva tasca periodística en aquest àmbit. Més enllà de les històries particulars, el més rellevant són les conseqüències que l’assetjament comporta i les solucions per superar-ho i, sobretot, evitar els atacs. A banda dels efectes més personals en angoixa, inquietud i fins i tot por, destaquen els canvis en els hàbits de comunicació. També en el comportament a les xarxes socials, que es tradueix sovint en autocensura.

Un altre aspecte a tenir en compte és la soledat en què a vegades s’han d’afrontar aquestes situacions. En aquest sentit es va destacar que està organitzat i trobar el suport de les associacions a les quals la persona afectada pot pertànyer podria ser una ajuda. Una qüestió que sovint contribueix a facilitar la tasca de l’assetjador és el poc coneixement que en general els periodistes tenen de les eines informàtiques per protegir els seus equips i les seves comunicacions. En aquest aspecte donar formació als professionals sobre aquestes qüestions seria de gran utilitat així com algun tipus de manual d’instruccions sobre com gestionar aquestes situacions.

L’agreujant de ser dona
Luque va aportar un vídeo fet per l’IPI sobre missatges reals que les dones periodistes assetjades a les xarxes han rebut als seus mòbils o altres equips tecnològics en els darrers temps. Són d’una brutalitat esgarrifosa, amb amenaces gravíssimes i els pitjors insults que es puguin imaginar. Luque va recordar el cas de Selin Girit, periodista turca corresponsal de la BBC que, arran d’una campanya impulsada pel mateix alcalde d’Ankara, va ser objecte d’una fortíssima campanya a les xarxes socials que va durar setmanes i que suposaven que cada minut tenia al seu telèfon cinc amenaces de mort o de violació. Girit havia informat de les protestes ciutadanes contra el règim turc i la resposta de l’alcalde d’Ankara, Ibrahim Melih Gokcek, va ser acusar-la d’espia britànica. Els fets es remunten al mes de juny del 2013.

El cas és que segons les experiències recollides, els atacs a les xarxes contra periodistes són de diferent naturalesa en funció de si s’és home o dona. Les dones reben principalment insults de caràcter sexual, amenaces de violació, de mort, d’atacs a la seva família… En el cas dels homes les agressions digitals busquen bàsicament la desacreditació professional. La soledat de la qual parlava abans també té més efecte si les persones afectades treballen a la peça, és a dir, són freelance. Com menor és la vinculació amb el mitjà o mitjans amb els quals es treballa, més difícil és trobar el seu empar. Per això, en aquests casos, pertànyer a una organització professional pot ajudar en aquest aspecte.

No li diguis «’troll’», digues-li «assetjador».
Per la tasca que l’IPI –i també altres organitzacions, com l’OSCE– ha fet sobre aquestes qüestions, Luque reclama un canvi de terminologia «que digui les coses pel seu nom». Així, no s’hauria de parlar de «trolls», sinó d’«agressors digitals». Explica que «troll» és un terme que s’ha popularitzat «i a vegades cau bé dir-li a algú que ho és. És una expressió que mola». En anglès «s’utilitza on line abusers, és a dir, agressors o assetjadors digitals». També defensa que no es parli de «víctimes», sinó «d’objectius» o, segons el terme en anglès, «targets». Dir-ne «víctima» pot culpabilitzar la persona afectada i no hauria de ser així.

La previsió de l’IPI és haver acabat a finals de setembre les visites a tots els països que formen part del projecte i haver-lo enllestit del tot a finals d’any. En les pròximes setmanes, Luque redactarà l’informe relatiu a la seva visita a Espanya.

Anuncis

Periodisme i dret a la informació a Esplugues TV

Divendres passat 20 d’abril vaig tenir de nou el plaer d’estar a Esplugues TV, en representació de l’SPC, per parlar de periodisme i dret a la informació. El programa Línia de Servei, que condueix Mery Barranco, dedica un espai mensual a parlar d’aquesta qüestió amb el sindicat durant el qual abordem diferents temes d’actualitat. En aquest enllaç podeu seguir la conversa amb les presentadores del programa.

Vam parlar del recent congrés del sindicat, de l’ERO a El Periódico i de la situació de la premsa en general, dels problemes que tenen sovint els fotoperiodistes per poder treballar en manifestacions o actes similars, i dels actes per commemorar l’1 i el 3 de maig, Dia Internacional del Treball i Dia Mundial de la Llibertat de Premsa respectivament.

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

El 8-M i el dret a la informació

Demà és 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. S’ha convocat una vaga feminista per denunciar les desigualtats i les violències de què són objecte les dones al món d’avui en dia. I que té a veure això amb el Dret a la Informació de la Ciutadania, que és del què s’ocupa aquest blog? Molt. Les dones periodistes han fet públic un manifest que es diu «Les periodistes fem vaga» que ha estat elaborat per una plataforma de dones periodistes d’arreu de l’Estat. En aquest escrit denuncien qüestions que pateixen les dones, també les informadores, com la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat laboral i l’assetjament sexual i laboral. Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), prop del 22% de les dones que treballen als mitjans de comunicació arreu del món han patit actes de violència física al lloc de treball. El 48% han patit assetjament sexual i el 65% de treballadores de mitjans de comunicació han estat intimidades, amenaçades o han patit abusos a la feina.

Però més enllà d’això, en el punt 7 del citat manifest es denuncia «la mirada parcial» que hi ha als mitjans de comunicació i es mostra la preocupació per aquests enfocaments. A l’escrit s’afirma que «totes aquestes diferències que patim les periodistes tenen conseqüències també en els continguts i en els enfocaments dels mitjans de comunicació. La visió de la realitat que transmeten moltes vegades és parcial i està esbiaixada perquè no té en compte de la mateixa manera les experiències, els relats i les vivències de les dones que, sovint, són tractades com a personatges secundaris o amb estereotips. Un exemple és el tractament de la violència masclista que, en moltes ocasions, continua culpabilitzant la víctima. Les primeres pàgines i les obertures dels mitjans de comunicació i dels informatius són decidides per homes.». És a dir, els continguts dels mitjans no reflecteixen la realitat de la societat actual perquè no dóna a les dones el protagonisme que realment tenen.

En el punt 6 s’afirma que «els espais d’opinió i les tertúlies estan masculinitzades. Hi ha prou dones periodistes i expertes que poden equilibrar aquests espais.». Aquest és un fet que la pàgina web #onsonlesdones ve denunciant de fa temps. Recull com els mitjans de comunicació distribueixen entre homes i dones els seus espais d’opinió. Alguns van corregint de mica en mica la seva mirada, però la majoria segueix responent al que es critica en aquest manifest. En el primer estudi global que aquest observatori va fer, a l’estiu de l’any passat, es constata que «el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són tres de cada quatre. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.»

Això coincideix també amb el pentadecàleg aprovat a l’Assemblea Oberta de Periodistes que es va celebrar l’11 de novembre passat, convocada per diverses organitzacions del món periodístic, en el qual, entre altres coses es reivindica «la representació equilibrada de dones i homes a les informacions dels mitjans, tot fent ús del Cercador d’Expertes o altres eines que facilitin l’accés a fonts diverses de dones, però també de col·lectius infrarepresentats.» També es reclama «incorporar no només en la formació inicial en periodisme a les universitats, sinó també al llarg de l’exercici professional, formació en perspectiva de gènere».

Per tant, mentre els mitjans de comunicació no reflecteixin una realitat ni aportin una visió global del món de manera equilibrada entre homes i dones, el dret a la informació de la ciutadania a una informació de qualitat, veraç i plural no es veu respectat. El 8 de Març d’enguany podria servir de punt d’inflexió.

D”El Periódico’ a Ecologistes en Acció a Esplugues TV

Aquest divendres 16 de febrer passat vaig tenir de nou el plaer de representar l’SPC a l’espai mensual que Esplugues TV, en el seu programa Línia de Servei, dedica al periodisme i al dret a la informació. Vam parlar dels ERO a El Periódico i El Punt-Avui, de la vaga de dones prevista per al 8 de març i de la situació que hi ha als mitjans de comunicació en relació a la violència de gènere, de ciberseguretat per a periodistes, i de com els grans mitjans espanyols silencien determinats temes que afecten alguns dels seus grans anunciants.

Aquest és l’enllaç amb la meva intervenció on reivindico que debilitant l’estructura dels diaris, no es fa un millor producte informatiu i que les empreses editores el que han de fer és potenciar la qualitat periodística dels seus mitjans. També explicito el suport de l’SPC a la vaga de dones del 8-M per rebutjar la violència de gènere en els llocs de treball i defenso la necessitat que els periodistes es conscienciïn que cal que protegeixin les seves comunicacions i els seus equips de treball per tal de protegir les seves fonts i que, per tant, cal que es capacitin en l’ús de les eines informàtiques que ho fan possible. Finalment parlem amb la Mery Barranco –la directora de l’espai– i les seves col·laboradores de la marginació que els grans mitjans de comunicació han fet d’un informe d’Ecologistes en Acció en el qual es parla d’unes activitats com a mínim polèmiques d’empreses com Repsol, ACS, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Acciona o Renovalia.

La Casa de la Premsa

S’acaba de constituir l’Associació Casa de la Premsa, impulsada per diverses entitats veïnals i del món del periodisme i la informació. Què és la Casa de la Premsa? És un edifici situat al barri del Poble Sec de Barcelona, a l’avinguda de Rius i Taulet, prop de les Fonts de Montjuïc. Va ser construït el 1926 per acollir els periodistes de fora de Barcelona que van visitar la ciutat per cobrir l’Exposició Universal de l’any 1929. Disposava de telèfon, telègraf, correus, una sala d’actes, dormitoris, cafeteria i oficines administratives que van facilitar la feina dels 1.600 professionals que van passar pel certamen. Un dels usos que es van preveure per a l’immoble un cop tancada l’Exposició era per destinar-lo als periodistes.

Però no va ser així i va tenir altres destins com, per exemple, el de seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, fins que el seu estat va forçar a deixar-lo sense activitat quotidiana. De tota manera, el seu precari estat no afecta la seva estructura, només cal una tasca de rehabilitació interna. Tenint en compte la seva condició d’espai recuperable es van posar en marxa projectes per reclamar a l’Ajuntament una intervenció arquitectònica i dotar-lo de contingut social.

Per una banda, els veïns del Poble Sec, el reclamaven per fer-hi equipaments de barri que consideraven imprescindibles per a la zona i que fins ara són inexistents. D’una altra banda, des de diverses entitats periodístiques es demanava que la Casa de la Premsa es destinés a usos vinculats amb el periodisme.

Atès que el periodisme només es pot entendre com una feina al servei de la ciutadania i que el dret a la informació és un dret humà essencial, l’entesa no podia trigar. I així va ser. Veïns i periodistes units per reivindicar un projecte que –al marge del seu paper com a equipament de barri– vol ser un lloc on uns i altres reivindiquen el vincle entre periodisme i ciutadania, com un espai d’agitació per tal que la informació torni a qui realment pertany, la societat.

Tot aquest procés ha culminat en el que deia al començament, la creació de l’Associació Casa de la Premsa. Com expliquen en el seu blog, és «una nova entitat fundada per 21 persones que representen entitats veïnals del Poble Sec i organitzacions professionals del món del periodisme. Juntes es proposen treballar pel desenvolupament social del barri i per promoure un consum crític dels mitjans de comunicació.» Entre les associacions veïnals que en formen part hi ha la Coordinadora d’entitats del Poble Sec, la Unió de Veïns, la Coordinadora de jubilats i pensionistes, el Col·lectiu d’artistes, l’associació de col·leccionistes, la Fundació Sant Pere Claver, el Cerhisec, els Amics de Santa Madrona, el Consell de cultura popular, Susoespai, el grup d’arquitectes, Radioactius i les parròquies del barri.

Les organitzacions del món del periodisme són la Fundació Periodisme Plural, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom). Val a dir que la constitució de la nova associació es produeix pocs dies després que l’Ajuntament de Barcelona hagi convocat el concurs públic per escollir el despatx d’arquitectes que s’ocupi de la rehabilitació arquitectònica de l’edifici.

Tot i el seu deteriorat estat actual en gran part de l’edifici, la Casa de la Premsa permet de moment la utilització d’algun dels seus espais, i així, tant veïns com periodistes, l’hem utilitzat per a diferents actes. Un dels més destacats va ser el 6 de maig de l’any passat la celebració per part de diverses entitats del sector del dia 1 i 3 maig –Dia Internacional del Treball i Dia Mundial de la Llibertat de Premsa respectivament–, dues dates que els periodistes commemorem plegades perquè són les dues cares de la mateixa moneda: un informador precari no pot fer la seva feina amb la independència i llibertat suficients.

Aquest és un model que s’hauria d’estendre per tot el país. L’aliança entre periodisme i ciutadania per reivindicar un dret democràtic bàsic com és la informació del qual s’han apoderat els mitjans de comunicació. A cada barri, a cada poble, a cada ciutat de Catalunya, d’Espanya, de…, hi hauria d’haver una Casa de la Premsa.