El Gamonal com a exemple

Mery Barranco és una dirigent veïnal del Baix Llobregat que ara també s’ocupa del programa Línia de Servei que emet la Televisió d’Esplugues. A l’espai s’aborden tot tipus de problemàtiques socials que tenen a veure amb les necessitats de les persones. Una de les qüestions que li preocupen és la informació i com la ciutadania pot fer valdre els seus drets en aquest àmbit. De fa temps, per tractar aquests afers ha comptat amb la col·laboració del Sindicat de Periodistes de Catalunya, concretament la del company Dardo Gómez, expresident de l’SPC i exsecretari general de la FeSP. Dimarts passat 28 de gener m’hi vaig estrenar jo i el punt de sortida del debat –en el qual també hi va participar la periodista Gisela Yll aportant les dades informatives per centrar la conversa–, va ser la mobilització veïnal al barri de Gamonal, a Burgos. No m’estendré sobre la naturalesa del conflicte perquè hores d’ara ja és prou coneguda i, a més, no és l’objecte d’aquest blog. Però sí que hi ha un aspecte fonamental, que és el paper d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns periodistes en el cobriment de la notícia.

El primer element esperpèntic és que el principal constructor de la ciutat castellana i promotor urbanístic del polèmic projecte és al mateix temps el propietari de Diario de Burgos. Antonio Miguel Méndez Pozo ha posat el rotatiu al servei dels seus interessos com a empresari del totxo. Per tant, la informació que han rebut els lectors ha estat distorsionada en funció d’aquests interessos, com ha estat públic i notori mentre Gamonal ha ocupat els principals titulars periodístics. Aquesta situació mostra amb tota la seva cruesa els efectes de la manca de regulació a l’Estat espanyol del dret a la informació de la ciutadania. En algunes de les normatives que s’estan implementant a diversos països –principalment ara a l’Amèrica Llatina– s’estableix entre d’altres coses que les empreses i els empresaris dels sectors estratègics no podran ser accionistes de mitjans de comunicació. Això inclou, per exemple, els bancs o la indústria energètica. Si a la pell de brau es fes alguna cosa similar –desenvolupant legislativament l’article 20 de la Constitució–, probablement també caldria incloure-hi el sector constructor i immobiliari per evitar episodis com el que s’ha viscut a Burgos.

No es pot deixar al marge altres barbaritats comeses pels professionals de la informació en aquest conflicte, com inventar-se situacions que no s’havien produït com l’assalt als comerços del barri. Els efectes de la manca de regulació del dret a la informació es veuen constantment però arriben al seu màxim exponent quan es produeixen situacions de gran impacte informatiu. En l’accident d’un tren a l’entrada de Santiago succeït l’estiu passat o l’assassinat d’una nena presumptament comés pels seus pares, també a Galícia, en són exemples paradigmàtics. Per tant la millor manera d’evitar-ho és fer una llei que estableixi quins són els drets i els deures dels periodistes per garantir el dret de la ciutadania a una informació veraç i de qualitat. Diuen els autoreguladors que és molt clar que no es pot mentir i que per això no cal fer una norma. També és molt clar que no es pot matar i es va haver de tipificar-ho al Codi Penal per castigar els que ho fessin.

Hollande ajorna la Llei de fonts a França

L’Assemblea Nacional francesa ha decidit posposar la Llei de fonts per a després de les pròximes eleccions municipals, previstes per al mes de març d’enguany. El passat 16 de gener els diputats havien d’estudiar el text, qüestió que han endarrerit, aparentment, per aquesta raó. Els sindicats de periodistes francesos, Reporters sense Fronteres (RSF) i la Lliga dels Drets Humans han criticat durament aquesta decisió, que tenia com a objectiu protegir les fonts informatives dels periodistes. El Sindicat Nacional de Periodistes (SNJ), la principal organització del sector, ha mostrat la seva indignació i es pregunta quines són les raons reals que s’amaguen darrera d’aquesta decisió. Aquesta llei havia estat un compromís electoral de François Hollande. El text a aprovar per l’Assemblea legislativa ja havia obtingut el vistiplau del Consell d’Estat i de la Comissió de Lleis de la cambra francesa.

El SNJ confia que aquesta situació no estigui motivada per «algunes situacions recents» que haurien provocat «un estat de desamor de les relacions entre el cap de l’Estat i els francesos». El sindicat reclama que es fixi de manera immediata una nova data per revisar el projecte de llei i recorda que «la protecció de les fonts dels periodistes és d’interès públic. És una obligació democràtica urgent.» A Catalunya i a l’Estat espanyol encara s’és lluny de tenir una llei com aquesta i ni tan sols pendent de debat i aprovació a les cambres legislatives respectives.

Les dificultats dels periodistes als jutjats

Els periodistes que cobreixen la informació judicial i de successos s’han queixat de les dificultats que tenen per fer la seva feina a la Ciutat de la Justícia. A finals de l’any passat van enviar una carta al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per mostrar-li el seu malestar, centrat bàsicament en el funcionament del gabinet de premsa de la institució però que no deixar de ser resultat de la política comunicativa del Tribunal. A més, el TSJC, el 15 de gener passat, va adoptar una resolució per limitar la presència dels informadors gràfics en les instal·lacions judicials. El Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) va recullir aquestes queixes en un comunicat fet públic el 21 de gener passat.

Tot això no és nou, no només en l’àmbit judicial sinó també en molts d’altres. L’accés dels periodistes a la informació és una assignatura pendent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Molts països ho tenen més resolt que a la pell de brau o estan en vies de fer-ho afrontant la regulació d’aquests aspectes en el seu territori. Europa i l’Amèrica Llatina van per davant en aquesta qüestió. Ara ha estat el TSJC on hi ha hagut el conflicte i fa molt pocs dies en l’entrevista que el president espanyol, Mariano Rajoy, va mantenir amb el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, on el veto a determinats periodistes va suscitar també crítiques de la FeSP

A l’Estat espanyol l’article 20 de la Constitució no ha estat encara desenvolupat, com tampoc ho ha estat a Catalunya l’article 52 de l’Estatut on s’estableixen les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. L’SPC tanca el seu comunicat assegurant que «aquest afer demostra un cop més la inajornable necessitat de regular el dret a la informació de la ciutadania en la línia de com ho està en molts altres països d’arreu del món.» I per això aquesta organització insta «un cop més a què el Parlament de Catalunya iniciï com més aviat millor el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut com, a banda de ser la seva obligació, s’hi han compromès bona part dels grups que formen part de la cambra catalana.» També demana al Congrés dels Diputats que faci el mateix en l’àmbit estatal.

Un blog sobre el dret a la informació de la ciutadania

No és cap secret la greu situació laboral i professional que viu el sector de la comunicació a Catalunya i a l’Estat espanyol. Les dades són esfereïdores i les causes per les quals s’ha arribat a aquesta situació són diverses. La conseqüència de la greu precarietat laboral que hi ha als mitjans repercuteix considerablement en la qualitat de la informació que es dóna a la societat, que comporta conseqüències molt negatives per al dret a la informació de la ciutadania, un dels drets fonamentals en qualsevol societat democràtica. No defensa qüestions tan tangibles com poden ser la sanitat, l’educació, l’assistència social o alguns aspectes de la justícia, però –juntament amb altres aspectes de la justícia– és l’argamassa que lliga l’essència democràtica d’una societat. Aquest blog neix per obrir una finestra a la reflexió sobre el dret a la informació. No pretén ser un recull d’acomiadaments, ERO i pèrdues de drets laborals als mitjans, ni tampoc de les manipulacions informatives que es produeixen diàriament. Això ja forma part de la meva activitat com a periodista sindicalista. Aquest blog pretén anar més enllà d’aquesta circumstància personal i vol ser una porta oberta a tot allò que es fa arreu del món en relació al dret a la informació de la ciutadania.

A l’Estat espanyol, ho tenim reconegut a l’article 20 de la Constitució, i, a Catalunya, a l’article 52 de l’Estatut. Aquest diu textualment:
«Article 52. Mitjans de comunicació social.
1.- Correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública, la informació també ha d’ésser neutral.
2.- Els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l’accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l’àmbit de Catalunya».

Des de l’SPC, s’està promovent, a través dels grups parlamentaris –i d’acord amb els compromisos electorals contrets per algun d’ells–, la creació d’una ponència parlamentària per desenvolupar legislativament aquest article 52. Això, a molts altres països, ja ho tenen resolt des de fa anys, especialment a Europa i també a l’Amèrica Llatina, on hi ha processos endegats de molt interès alguns dels quals ja han culminat amb avenços molt notables. Amb aquest blog pretenc donar un cop de mà a aquesta tasca recollint les iniciatives que arreu del món hi ha en defensa del dret a la informació a la ciutadania. Confio en el vostre interès.