Monthly Archives: febrer 2014

Els mitjans locals de comunicació, en perill

Una gran majoria dels ajuntaments i les entitats municipalistes espanyoles han posat en marxa un procés per recórrer al Tribunal Constitucional la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) en entendre que afecta greument les seves competències. Més de 3.500 ajuntaments, liderats pel de Barcelona com a més important entre els impugnants, han signat un acord per concretar aquesta iniciativa. El PP argumenta qüestions d’eficiència i eficàcia financera, objectiu lloable on s’apliqui però que no es pot fer a costa de qüestionar els drets de les persones i els serveis que l’administració més pròxima al ciutadà presta a la societat. Què té a veure aquesta qüestió amb aquest blog? Molt senzill: un dels serveis que es pot veure terriblement afectat –ho alertava recentment el Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA)– són els mitjans de comunicació local, de gran incidència en àmplies zones del país.

Els mitjans de comunicació locals són d’una gran importància per reforçar la cohesió social de les col·lectivitats a les quals es dirigeixen. Si aquests, a més, són de titularitat pública, encara més. No perquè els privats no estiguin sotmesos a les mateixes normes deontològiques, però en els públics cal ser molt més rigorós en aquest aspecte i han de disposar de mecanismes que vetllin per aquests principis. L’LRSAL posa en perill aquests mitjans perquè limita les competències i els recursos de les entitats locals. Al marge d’altres aspectes de la llei sobre els quals hi ha gent que hi entén molt més que jo, en aquest –que també hi ha gent que hi entén molt més que jo però almenys, d’aquest, en sé una miqueta– suposa una greu minva en els drets de la ciutadania. Hi ha molts municipis on l’única informació que reben de la seva localitat és a través dels mitjans locals, siguin públics o privats o sigui quin sigui el suport pel qual es distribueixen.

Aquest és un fet capital perquè sense aquest tipus de mitjans es perd un element essencial per potenciar la cohesió i la integració social dels diferents col·lectius que hi ha en un territori. Són l’única alternativa que tenen les entitats i els moviments socials de cada lloc per difondre i donar a conèixer la seva tasca i perquè algú se’n faci ressò. Els mitjans locals ni són un dret dels periodistes que hi treballen, ni són (o no han de ser) un instrument de poder de les autoritats municipals, sinó que són una eina imprescindible per a les persones de cada poble o ciutat, sigui més gran o més petita. Cadascuna d’elles ja trobarà la manera de dimensionar la ràdio o la televisió a les seves necessitats. Una altra cosa seria que un dels objectius de la llei sigui liquidar a cop de decret la radiotelevisió pública de proximitat per afavorir l’aparició d’oferta privada, poc pendent d’aquests principis de cohesió social i més atent a interessos d’un altre tipus. Que al Partit Popular li molesten els mitjans públics ja n’hi ha prou mostres i no cal incidir-hi més.

D’altra banda, no convé oblidar el que suposaria per al sector el tancament massiu de mitjans locals. Si ja ara, la comunicació és el segon sector –per darrera de la construcció– que més pèrdues d’ocupació ha registrat en termes relatius, aquest panorama no faria més que agreujar-se. I la conseqüència directa seria aprofundir en la  degradació del panorama comunicatiu a Catalunya i en el conjunt de l’Estat espanyol  i un atac més al dret a la informació de la ciutadania.

El grup Clarín baixa del burro

L’any 2009, el Parlament argentí va aprovar la Llei de serveis de comunicació audiovisual (LSCA) que, entre altres qüestions, limitava el nombre de llicències que una mateixa empresa podia tenir. Aquesta llei va suscitar el duríssim rebuig dels grans grups de comunicació que operen a l’Argentina, principalment Clarín i Prisa, perquè suposava la fi del seu monopoli mediàtic. Aquests hòldings van titllar el Govern de Cristina Fernández d’«antidemocràtic» i de «legislar contra la llibertat d’informació». La premsa espanyola també s’hi va abonar en dures crítiques a l’administració argentina. La realitat, però, és força diferent. Reporters Sense Fronteres (RSF) ha defensat reiteradament aquesta llei de la qual diu, en el seu darrer Informe Anual, que «la seva aplicació suposarà un gran pas a favor del pluralisme a Argentina i a la regió».

El Grup Clarín va recórrer la norma al Tribunal Suprem de Justícia de la Nació qui, el 29 d’octubre passat, va decretar la plena constitucionalitat de la Llei de serveis de comunicació audiovisual. Això va forçar el principal grup de comunicació argentí a buscar la fórmula per adaptar-s’hi. Finalment va presentar el seu pla per dividir el seu hòlding en sis empreses independents, pla que l’Executiu de Cristina Fernández ha aprovat. Clarín, que no amaga la seva pugna amb l’Administració argentina, ha hagut d’acceptar els principis d’una norma en la redacció de la qual han participat bona part del moviment associatiu d’aquest país. De fet, tal com recorda RSF en un comunicat del 31 d’octubre de 2013, «el recurs legal que va interposar el grup Clarín, principal propietari de freqüències audiovisuals del país, estava àmpliament sustentat en interessos comercials.» Els jutges van considerar en la seva sentència, que «no queda afectat el dret a la llibertat d’expressió del grup Clarín, en tant no ha estat acreditat que el règim de llicències que estableix la llei posi en risc la seva supervivència econòmica». La resolució també diu que «és legítima una llei que fixi límits generals a priori, perquè d’aquesta manera s’afavoreix la llibertat d’expressió en impedir la concentració al mercat».

En la presentació d’aquest informe a Argentina, segons la crònica de l’agència argentina de notícies, TELAM, RSF va posar aquesta llei «com a exemple a seguir en altres països ja que ofereix una distribució equitativa de les freqüències d’acord amb el tipus d’emissora». Aquesta associació sosté que «el panorama a Amèrica Llatina es caracteritza per una molt alta concentració de la propietat, reflex de les oligarquies locals» i considera que iniciatives legislatives com les desenvolupades a Argentina i a Uruguai proporcionen «una oportunitat real» a petits mitjans de comunicació». Finalment, afirma que «la LSCA, criticada pels mitjans de comunicació privats, constitueix no obstant això un avanç en matèria de pluralisme ja que l’objectiu és evitar l’excessiva concentració dels mitjans de comunicació, garantint una millor distribució de freqüències entre els mitjans de comunicació públics, privats i comunitaris.»

Un dels seus aspectes més novedosos és el fet que la LSCA –i les normatives similars que s’estan implementant en altres països llatinoamericans, com Uruguai, Bolívia o Equador– estableix que una tercera part de les llicències audiovisuals han de ser per a mitjans comunitaris, és a dir associacions sense ànim de lucre i entitats del tercer sector. Hi ha països que també quantifiquen el percentatge que han de tenir el sector privat i el públic i d’altres que no ho fan, limitant-se a consignar només el dels mitjans comunitaris. En canvi, la presència d’aquests en el repartiment de freqüències a l’Estat espanyol és una qüestió que s’ha plantejat tant al Congrés dels Diputats com en diferents comunitats autònomes –entre les quals hi ha Catalunya– quan s’ha abordat la redacció de les respectives lleis audiovisuals. Aquestes propostes no han tingut cap ressò en els legisladors que tant sols han escoltat les veus del sector privat com a gairebé únic interlocutor real tot i les declaracions d’intencions que en ocasions han fet als representants del tercer sector.

En definitiva, els jutges argentins han estimat que la Llei de serveis de comunicació audiovisual argentina compleix tots els requisits democràtics. El principal grup de comunicació d’aquest país ha hagut d’acceptar-hoi ha baixat del burro, i a partir d’ara s’obre la porta a què l’oferta mediàtica sigui molt més rica i, per tant, molt més respectuosa amb el dret de la ciutadania a rebre una informació més plural i de més qualitat. El sistema comunicatiu argentí, certament, no és un paradís de flors i violes, també té les seves imperfeccions,  però no tantes com les que hi ha a la pell de brau –i a les seves autonomies– que, per no tenir, no hi ha ni tan sols una llei. I,  per tant, els Clarins de casa nostra fan i desfan. Només han de canviar el director si els ho demana el Govern. Però aquesta ja és una altra història.

‘Libération’ com a paradigma

Els treballadors del diari francès Libération han protagonitzat una mobilització sense precedents als mitjans de comunicació. Han protestat contra els plans de l’empresa de convertir-se en un gran centre de venda de serveis i de bens. Han sortit al carrer per dir «nosaltres no som un restaurant». I no només han clamat contra aquest projecte empresarial, sinó que, a més, han aconseguit que el rotatiu parlés de la seva denúncia en portada. És a dir, han mostrat el seu rebuig a què l’empresa combini la venda d’informació amb la d’altres productes que res tenen a veure amb aquesta activitat. El resultat de tot plegat ha estat la dimissió del director, Nicolas Demorand, que finalment s’ha mostrat en contra dels plans dels propietaris per salvar el mitjà. Demorand argumenta que davant la crisi oberta que hi ha a la publicació «jo cristal·litzo part dels debats, i estimo que és la meva responsabilitat de cap tornar a donar marges de maniobra i de negociació a les diferents parts», ha assenyalat.

Per la seva banda els redactors, que porten una setmana mobilitzats contra el pla dels accionistes, exigien entre altres coses la sortida de Demorand de qui diuen que la seva dimissió «és la conseqüència de la seva falta d’implicació en el dia a dia i en l’elaboració d’un projecte editorial». La relació entre els treballadors del rotatiu i Demorand s’havien deteriorat fins al punt que el passat 7 de febrer, jornada de vaga a Libération, la redacció va rebutjar publicar un article seu que estava previst per l’endemà.

Els treballadors afirmen que «som un diari». Aquest eslògan presidia la portada de Libération el 8 de febrer passat, i va ser l’eix de l’assemblea general que es va celebrar l’endemà als locals de la publicació. La gairebé totalitat dels assalariats del rotatiu, de totes les categories laborals, ha desmuntat les mentides i «les greus incompetències d’una direcció més preocupada en la rendibilitat immobiliària que en un projecte editorial.»

La plantilla del diari que Jean-Paul Sartre va fundar al 1973, afirma que es tracta de «un veritable cop d’estat dels accionistes contra Libération, la seva història, el seu equip, els seus valors» i estimen que aquest projecte “és Libération sense Libération. Cal transformar el diari, però conservar el seu bonic logo. Fer fora els periodistes, però rendibilitzar la marca“. Rebutgen, diuen, la voluntat “de construir un Libelandia, un Libemarket, un Libeworld. Un rombe vermell amb res darrere, només 10 lletres que voldran dir poca cosa”, al·ludint al logo del diari.

Al 2013, el rotatiu va perdre més del 15 % de les seves vendes, que es van situar en 97.299 exemplars el novembre passat, el pitjor resultat des de fa 15 anys. El debat és si vendre informació és compatible amb vendre un altre tipus de producte i quins efectes té que la informació deixi de ser l’interès primordial o exclusiu d’un mitjà de comunicació.

Una altra qüestió és què pot fer un diari per remuntar una caiguda de vendes com la que ha registrat Libération. L’única opció que li mantindrà la confiança dels lectors és apostar per la informació, utilitzant al màxim les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per reforçar la seva activitat periodística. Si s’ha de convertir en una màquina de vènding, el que és segur és que la informació cada dia serà menys important, cada seria menys important vendre el diari. I això és el que volen evitar els periodistes que han ocupat la redacció. Una darrera dada que aportava avui mateix el portal francès Mediapart, és que «la seu de Libération és propietat d’una cascada de societats, allotjades a Luxemburg, Panamà o a les illes Verges britàniques. Bruno Ledoux, un dels accionistes de l’editora, n’és el propietari minoritari i Hisenda li reclama més de 40 milions d’euros en un procediment encara en curs de judici.»

La protesta dels treballadors de Libération, a Catalunya no hauria estat possible. De fet, al marge de França, només ho hauria estat a Itàlia i potser en algun altre país europeu i, bàsicament, perquè tenen legislacions que així ho permeten. A Itàlia, les normatives sobre comunicació faculten els sindicats quan fan vagues a disposar d’una columna a portada per informar els lectors i explicar les raons de la seva mobilització. A França, els comitès de redacció tenen reconegut per llei mecanismes per explicar en portada les seves diferències amb la direcció. A Espanya, els mitjans que disposen de comitè de redacció i que aquest té prou força per fer respectar l’Estatut de Redacció respectiu, han pogut de manera puntual explicar les seves crítiques al tractament informatiu del diari però només a les pàgines d’Opinió. El diari El País en seria un dels exemples. El cas de Libération és, doncs, paradigmàtic per veure com les normatives reguladores del dret a la informació de la ciutadania permeten mecanismes per defensar la qualitat dels mitjans.

Andalusia, un pas per davant

L’any 2010 va començar a Andalusia una iniciativa que porta per nom Foro Andaluz de Educación, Comunicación y Ciudadanía. El seu objectiu és «posicionar la comunicació com a un element central en la construcció d’una ciutadania informada, activa, crítica, participativa i transformadora del seu entorn, des de la defensa de l’exercici del dret a la comunicació». Aquesta és la iniciativa en aquest àmbit més avançada que hi ha a l’Estat espanyol. Catalunya, que sempre s’ha mostrat capdavantera en molts aspectes, especialment en aquells vinculats a les aspiracions democràtiques i de participació, s’ha quedat enrere tot i haver estat la primera, a la pell de brau, d’impulsar experiències en aquesta direcció. En la plataforma andalusa hi participen un total de 34 associacions d’aquesta comunitat de tot tipus, entre les quals hi ha el Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), la Xarxa de Mitjans Comunitaris, l’Associació d’Usuaris de la Comunicació d’Andalusia o l’Associació Andalusa de Barris Ignorats. És una aliança dels moviments socials per reclamar una qüestió tan bàsica com que se’ls garanteixi el dret a ser informats i a comunicar.

A Catalunya va haver-hi els primers intents a finals dels anys 90. Una plataforma d’entitats sindicals, socials i polítiques van impulsar al 1997 un manifest en la redacció del qual hi havia tingut un gran protagonisme el periodista i escriptor Manolo Vázquez Montalbán. S’hi afirmava, entre d’altres consideracions, que «els consumidors es troben normalment sense capacitat de descodificar les intencions reals dels missatges que reben i desorganitzats per exigir una informació que doni resposta a les seves autèntiques necessitats de saber. Professionals i consumidors, a la fi, pateixen les conseqüències d’una progressiva presència dels grups empresarials que lluiten per guanyar l’hegemonia dins d’un procés de concentració monopolista, però no per assegurar el dret del ciutadà a ser informat».

Però aquesta tasca no va tenir continuïtat i els esforços que des de diversos àmbits s’han fet fins ara no han reeixit. En les darreres setmanes han aparegut nous impulsos dels quals n’informarem més endavant quan es vagin concretant. Avui, però, el protagonisme és a Andalusia on el 4 de febrer passat va haver-hi una reunió de la Mesa d’Ordenació i Impuls del Sector Audiovisual (MOISA) a la qual hi van assistir membres del Foro Andaluz i de la conselleria de Presidència de la Junta d’Andalusia. A la trobada es van abordar les quinze propostes fetes per aquesta entitat perquè s’incorporin a la futura Llei de comunicació audiovisual i al Pla d’impuls del sector audiovisual. Aquesta experiència està sent seguida de molt aprop pels promotors del nou intent de bastir a Catalunya, concretament a Barcelona, una xarxa ciutadana en defensa del dret a la informació de la ciutadania en consonància amb el que estableix l’article 52 de l’Estatut de Catalunya.

Pedro J. tasta el seu xarop

L’amic Enric Bastardes suggereix en un comentari en la presentació d’aquest blog parlar de la destitució de Pedro J. Ramírez com a director d’El Mundo. Diu l’Enric: «Aquesta setmana tenim un cas per discutir. La “destitució” –segons diu ell– del director d’El Mundo: Pedro J. Si fos veritat el seu argument que ha estat destituït per les pressions polítiques per donar a conèixer els papers del cas Bárcenas es donaria el fet que mentre mentia, manipulava, inventava i prevaricava amb els atemptats d’Atocha durant quatre anys no li va passar res i ara que pretenia fer de periodista, el destitueixen. Tants mèrits acumulats per ser destituït per causes objectives d’atemptats a la deontologia professional i va i el destitueixen per revelar la doble comptabilitat del PP. Quin país!» La cúpula del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, enutjada per les revelacions d’El Mundo sobre l’afer del finançament del partit, va castigar el rotatiu de Pedro J retirant-la la publicitat institucional, fet que va minvar els ingressos d’Unidad Editorial en uns 15 milions d’euros. A partir d’aqui, els esdeveniments s’han precipitat. Però ha estat bonic escoltar Pedro J. fent una defensa tan aferrissada de la professió com ara quan l’han fet fora. Però feia molt de temps que no se li sentia. I ens podem remuntar molt més enllà de la seva campanya conspirativa al voltant de l’11-M.

Des de fa molts anys, diverses organitzacions professionals i sindicals del sector han intentat regular el dret a la informació a l’Estat espanyol i a Catalunya. Quan arriben les campanyes electorals aquestes entitats intenten que els candidats assumeixin compromisos en aquesta línia. L’any 2004, previ als comicis que havien de portar José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern espanyol, el llavors candidat socialista es va comprometre en una carta enviada a qui en aquells moments era el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Enric Bastardes, prometent que ho faria en cas de victòria electoral, com així finalment va ser. Tot i això, va costar enormes esforços –que un dia caldrà explicar– que el que llavors es coneixia com Estatut del Periodista Professional (EPP) comencés un tràmit parlamentari que no va arribar enlloc perquè aquell projecte va batre tots els rècords de pròrroga de la tasca en comissió. Però una cosa sí que va aconseguir: que, per primera vegada, tots els mitjans de comunicació sortissin units per aturar-lo perquè suposava, entre altres coses, limitar els seus abusos informatius i manipulacions que fa anys que practiquen. El diari de Pedro J fins i tot va fer un editorial exclamant esverat «un estatuto todavía peor que el catalán», frase que, en l’horitzó de l’any 2006 i 2007 i en boca de l’inefable Ramírez, tothom sabrà posar al seu lloc.

Si no hagués posat tants obstacles a l’EPP –que ara intenta de nou el seu camí amb el nom de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDIC)– ni ara hauria d’haver claudicat a les pressions de les quals es queixa però tampoc abans hauria pogut caure en la manipulació i mentida més barroera que molts hem denunciat amb el mateix èxit que ell ara ha tingut.