L’any 2009, el Parlament argentí va aprovar la Llei de serveis de comunicació audiovisual (LSCA) que, entre altres qüestions, limitava el nombre de llicències que una mateixa empresa podia tenir. Aquesta llei va suscitar el duríssim rebuig dels grans grups de comunicació que operen a l’Argentina, principalment Clarín i Prisa, perquè suposava la fi del seu monopoli mediàtic. Aquests hòldings van titllar el Govern de Cristina Fernández d’«antidemocràtic» i de «legislar contra la llibertat d’informació». La premsa espanyola també s’hi va abonar en dures crítiques a l’administració argentina. La realitat, però, és força diferent. Reporters Sense Fronteres (RSF) ha defensat reiteradament aquesta llei de la qual diu, en el seu darrer Informe Anual, que «la seva aplicació suposarà un gran pas a favor del pluralisme a Argentina i a la regió».
El Grup Clarín va recórrer la norma al Tribunal Suprem de Justícia de la Nació qui, el 29 d’octubre passat, va decretar la plena constitucionalitat de la Llei de serveis de comunicació audiovisual. Això va forçar el principal grup de comunicació argentí a buscar la fórmula per adaptar-s’hi. Finalment va presentar el seu pla per dividir el seu hòlding en sis empreses independents, pla que l’Executiu de Cristina Fernández ha aprovat. Clarín, que no amaga la seva pugna amb l’Administració argentina, ha hagut d’acceptar els principis d’una norma en la redacció de la qual han participat bona part del moviment associatiu d’aquest país. De fet, tal com recorda RSF en un comunicat del 31 d’octubre de 2013, «el recurs legal que va interposar el grup Clarín, principal propietari de freqüències audiovisuals del país, estava àmpliament sustentat en interessos comercials.» Els jutges van considerar en la seva sentència, que «no queda afectat el dret a la llibertat d’expressió del grup Clarín, en tant no ha estat acreditat que el règim de llicències que estableix la llei posi en risc la seva supervivència econòmica». La resolució també diu que «és legítima una llei que fixi límits generals a priori, perquè d’aquesta manera s’afavoreix la llibertat d’expressió en impedir la concentració al mercat».
En la presentació d’aquest informe a Argentina, segons la crònica de l’agència argentina de notícies, TELAM, RSF va posar aquesta llei «com a exemple a seguir en altres països ja que ofereix una distribució equitativa de les freqüències d’acord amb el tipus d’emissora». Aquesta associació sosté que «el panorama a Amèrica Llatina es caracteritza per una molt alta concentració de la propietat, reflex de les oligarquies locals» i considera que iniciatives legislatives com les desenvolupades a Argentina i a Uruguai proporcionen «una oportunitat real» a petits mitjans de comunicació». Finalment, afirma que «la LSCA, criticada pels mitjans de comunicació privats, constitueix no obstant això un avanç en matèria de pluralisme ja que l’objectiu és evitar l’excessiva concentració dels mitjans de comunicació, garantint una millor distribució de freqüències entre els mitjans de comunicació públics, privats i comunitaris.»
Un dels seus aspectes més novedosos és el fet que la LSCA –i les normatives similars que s’estan implementant en altres països llatinoamericans, com Uruguai, Bolívia o Equador– estableix que una tercera part de les llicències audiovisuals han de ser per a mitjans comunitaris, és a dir associacions sense ànim de lucre i entitats del tercer sector. Hi ha països que també quantifiquen el percentatge que han de tenir el sector privat i el públic i d’altres que no ho fan, limitant-se a consignar només el dels mitjans comunitaris. En canvi, la presència d’aquests en el repartiment de freqüències a l’Estat espanyol és una qüestió que s’ha plantejat tant al Congrés dels Diputats com en diferents comunitats autònomes –entre les quals hi ha Catalunya– quan s’ha abordat la redacció de les respectives lleis audiovisuals. Aquestes propostes no han tingut cap ressò en els legisladors que tant sols han escoltat les veus del sector privat com a gairebé únic interlocutor real tot i les declaracions d’intencions que en ocasions han fet als representants del tercer sector.
En definitiva, els jutges argentins han estimat que la Llei de serveis de comunicació audiovisual argentina compleix tots els requisits democràtics. El principal grup de comunicació d’aquest país ha hagut d’acceptar-hoi ha baixat del burro, i a partir d’ara s’obre la porta a què l’oferta mediàtica sigui molt més rica i, per tant, molt més respectuosa amb el dret de la ciutadania a rebre una informació més plural i de més qualitat. El sistema comunicatiu argentí, certament, no és un paradís de flors i violes, també té les seves imperfeccions, però no tantes com les que hi ha a la pell de brau –i a les seves autonomies– que, per no tenir, no hi ha ni tan sols una llei. I, per tant, els Clarins de casa nostra fan i desfan. Només han de canviar el director si els ho demana el Govern. Però aquesta ja és una altra història.
Etiquetat:Argentina, Cristina Fernández, Grup Clarín, Reporters Sense Fronteres
Francesc Ràfols 
Conviene recordar que Prisa fue socio de la edtora de los diarios Clarín y La Nación en la propiedad de Papel Prensa, empresa papelera que ejercio el monopolio de esa producción hasta hace muy poco. Esta empresa había sido robado a su legítimo propietario por la dictadura militar (bajo tortura, posterior muertes y persecución a su viuda) y fue traspasado luego a Claría. Por estos hechos la dueña de ese medio esta denunciada por un presunto delito de lesa humanidad. Prisa se retiró de esa sociedad hace ya algunos años.