Ricard Garcia Vilanova o el drama de ser periodista a la peça

El periodista Gervasio Sánchez lidera el recentment creat comitè de suport als periodistes espanyols segrestats a Síria, conjuntament amb els representants de diverses organitzacions professionals. Els reporters que pateixen aquesta situació són el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova. Quan aquesta iniciativa es va impulsar, encara estava també en aquesta situació el periodista d’El Periódico Marc Marginedas, feliçment alliberat el diumenge 2 de març passat. Una de les actuacions que aquest comitè vol desenvolupar és l’edició d’un llibre amb diversos treballs de Garcia Vilanova, especialment en la seva cobertura de la guerra de Líbia, país en el qual Ricard n’és un gran expert.

Per què primer en Ricard? Perquè és el que està en pitjor situació. No en el seu segrest perquè allà pateix més o menys les mateixes privacions que els seus companys de captiveri. Està en pitjor situació, aquí, a casa seva. Espinosa, com també Marginedas, tenen un mitjà al darrera, que els té en plantilla i, per tant, els ha seguit pagant el seu salari cosa que els permet afrontar les obligacions contretes per a la seva vida quotidiana quan són a casa. Ricard és un periodista a la peça que no té ningú que li cobreixi les esquenes i amb l’edició d’aquest llibre –de la qual se n’ocuparà Editorial Blume, la mateixa que ho fa amb els de Gervasio Sánchez– es pretén ajudar-lo a pagar les despeses que ara no pot afrontar.

Aquesta situació demostra la terrible fragilitat amb què viuen els col·laboradors a l’Estat espanyol. Des de les organitzacions sindicals del sector s’ha defensat des de fa temps regular aquesta figura imprescindible en el món del periodisme a la manera com ho està en altres països. Aquesta proposta no ha tingut èxit pel poc interès que hi han posat els diferents governs que hi ha hagut, tant els del PP com els del PSOE. Els socialistes s’havien compromés a fer-ho però José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la seva promesa. La desprotecció social dels periodistes a la peça és absoluta però en el cas del Ricard ha arribat a les seves conseqüències més dramàtiques ja que està forçant els seus familiars –una economia modesta– a haver d’afrontar despeses perquè el company, per exemple, no es quedi sense pis.

Si amb aquesta experiència els poders legislatius no afronten d’una vegada per totes la regulació del periodista a la peça –qüestió que, a més, permetria treure molts professionals de la informació de l’economia submergida– és que els legisladors l’única cosa que senten pels treballadors del sector és indiferència o fins i tot menyspreu. Què té a veure això amb el dret a la informació? Sense condicions laborals dignes no pot haver-hi periodisme de qualitat.

A països com França –on a aquesta figura li diuen «pigiste»– el periodista a la peça gaudeix dels mateixos drets que els seus companys que estan en plantilla. Només canvien les seves retribucions, però pot gaudir de l’atur i d’altres prestacions socials en proporció a les seves cotitzacions, tot i que podrà fer-ho per diverses empreses a la vegada. Els mitjans estan obligats a fer les seves aportacions a la Seguretat Social, també en proporció a les feines que els periodistes realitzen. A Itàlia, Portugal i d’altres països europeus també hi ha regulacions que dignifiquen la figura del col·laborador. En canvi, a la pell de brau, res de res, malgrat les promeses. La proposta elaborada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) –de la qual formen part els sindicats CCOO, UGT, Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la UPIFC i els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia– i aprovada ja des de 2001, que ha estat presentada als grups parlamentaris en diverses ocasions i fins ara encara no ha prosperat.

Jo compraré el llibre del Ricard i convido el conjunt de la professió a fer-ho. Per dos motius: perquè, ben segur, serà un bon llibre i perquè fent-ho l’ajudarem. Però també convido el conjunt de la professió a exigir ja la regulació de la figura del periodista a la peça perquè és una vergonya que mentre està segrestat a Síria, Ricard corri el perill que quan torni a casa, hagi perdut pel camí bous i esquelles. Per acabar només vull afegir: #freejavier_ricard.

Etiquetat:Estatut del Corresponsal de Guerra, Fotògrafs, Periodistes a la peça