L’exemple de la regulació britànica

Aquesta setmana s’ha complert un any de l’acord entre el Govern britànic i l’associació de víctimes de l’espionatge de la premsa, els afectats per les escoltes telefòniques fetes pels mitjans del grup Murdoch. Es tractava de consensuar un pla per evitar un nou escàndol d’aquestes característiques a partir de l’informe fet per la Comissió Leveson. Aquesta va ser creada l’estiu de 2011 arran de la indignació social generalitzada quan van transcendir les escoltes il·legals de les quals n’havien estat víctimes, entre d’altres, persones conegudes de la talla de l’actor Hugh Grant o l’escriptora J. K. Rowling. El 29 de novembre de 2012, després de mesos de compareixences de testimonis i protagonistes de l’afer de tota mena, la comissió va publicar el seu informe, de quatre volums, i un resum executiu de 48 pàgines. A principis del mes de desembre es va publicar una enquesta en la qual es revelava que un 70% dels britànics donaven suport a les recomanacions que emanaven d’aquest treball.

Les propostes que s’hi plantegen són, essencialment la creació d’un òrgan regulador i controlador independent dels editors, els poders polítics i econòmics, amb forta presència social; un nou codi ètic més rigorós; que els contractes de treball incloguin la clàusula de consciència; que s’estableixi un sistema voluntari d’adhesió a la nova normativa i un sistema de resolució de queixes i arbitratge alternatiu als processos judicials. També es preveuen mecanismes per als mitjans que no vulguin acceptar l’autoritat d’aquest òrgan regulador. Tot això hauria d’estar emparat en un sistema legal adequat. El Govern conservador de David Cameron va mostrar ben aviat el seu rebuig a aquest informe però la pressió social feta a través de hacked off –la plataforma que agrupava les víctimes de les escoltes– i els partits de l’oposició va forçar-lo a modificar la seva actitud. El resultat va ser la reunió a la qual es feia referència a l’inici d’aquest article, de la qual ara fet un any.

De totes maneres, aquest acord no va ser la fi de la història, pero serveix per tenir una excusa per parlar d’un procés que en molts aspectes és envejable. Que el pacte es convertís en llei encara va trigar set mesos més perquè no va ser fins al mes d’octubre passat que els tres principals partits britànics –el Conservador, el Laborista i el Liberal– van consensuar la normativa, que no va ser convertida en llei pel Govern de Cameron fins al 30 d’octubre. Entre l’acord dels tres partits i la ratificació per part de l’Executiu va haver-hi una duríssima campanya de molts mitjans –tret d’algunes honorables excepcions, com The Guardian, que  ho considerava necessari– que van saltar a mata-degolla sobre la nova normativa argumentant que era un atac a la llibertat d’expressió i una intromissió dels poders polítics en els afers de la informació.

En definitiva, la nova llei britànica –que entrarà en vigor al 2015– comporta la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició, i té  el suport del National Union Journalists (NUJ). En la justificació de la llei s’argumenta «la necessitat de posar fi la cultura de l’escàndol» que practiquen alguns mitjans, una decisió que apareix plenament justificada pels casos de pirateig i escoltes telefòniques dels diaris del Grup Murdoch que va afectar, fins i tot, el cas d’una nena assassinada. La ministra de Cultura, Mitjans de comunicació i Esports, Maria Miler, afirmava llavors que la Carta Real –la fórmula jurídica triada– «protegirà la llibertat de premsa i permetrà que hi hagi compensació quan es cometin errors». Aquest nou òrgan hauria de facilitar a les persones que es considerin maltractades pels mitjans que les seves queixes siguin escoltades, així com la imposició de multes si es considerés oportú.

A Catalunya i a l’Estat espanyol veiem també abusos dels mitjans d’informació contínuament. Potser no de la naturalesa dels comesos pel grup Murdoch però que també mostren un paisatge mediàtic molt poc engrescador. El Regne Unit –amb una tradició jurídica poc reguladora– ha actuat amb contundència davant d’una situació que ha escandalitzat la societat britànica. A Catalunya –de la mà de l’article 52 de l’Estatut– i a l’Estat espanyol calen iniciatives com les que han promogut les víctimes dels mitjans al Regne Unit i que ara fa un any van aconseguir que el Govern acceptés les seves propostes. A Catalunya i a l’Estat espanyol fa anys que molts intentem que un dia siguin plenament europeus com ho és el Regne Unit, per molts euroescèptics que hi hagi.

Anuncis

Tagged: , ,

3 thoughts on “L’exemple de la regulació britànica

  1. Pep Martí 21 Març 2014 a les 11:35 Reply

    Al Regne Unit passen coses difícils d’entendre: la societat civil exigeix que es plantegi un tema candent, es forma una comissió que, amb el temps, genera una llei aprobada pel Parlament, malgrat que el Govern no la vulgui. Hi ha un debat públic de fons. I el més flipant: segurament aquesta lei tindrà, si més no, alguns efectes.Cada cop tinc més clar que l’enfortiment de la democràcia a casa nostra només pot venir de les normes de l’exterior.

  2. […] en vigor l’any vinent i que així supera el darrer obstacle que ha tingut aquest procés. Els mitjans proposaven que es facultés les pròpies empreses a establir un sistema […]

  3. […] Murdoch al 2011 i que, en definitiva, van motivar l’impuls de la nova normativa. En aquest blog ens hem referit en més d’una ocasió a aquest procés que ja semblava acabat i que només […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: