El president de l’Equador, Rafael Correa, ha afirmat que els mitjans de comunicació «són el poder mediàtic i que com tot poder, necessita una regulació social, cosa que es fa a través de lleis». El mandatari llatinoamericà feia aquestes declaracions en una entrevista publicada al diari El Pais diumenge passat 27 d’abril, realitzada pel periodista Guillermo Altares. Correa responia la pregunta del seu interlocutor sobre la llei de comunicació vigent en el seu país, que havia estat criticada per diversos mitjans i que si la norma suposava un perill per a la llibertat d’expressió. El president equatorià assegurava que «és perfectament legítim tenir una llei de comunicació, que no és una llei de mitjans, que té qüestions tan positives com la professionalització dels periodistes».
Altares li recordava a Correa que un dels deures dels periodistes és criticar el poder i que alguns havien tingut problemes al seu país per haver-ho fet. Val la pena reproduir la resposta textual del president equatorià a aquesta pregunta: «Amb tot afecte, això no és cert. La crítica no se sanciona ni per la llei ni pel Govern. Se sancionen les mentides, la infàmia, la calúmnia, com a Espanya. Es va sancionar el diari El Universo que va dir que el 30 de setembre de 2010, quan gairebé m’assassinen, jo havia ordenat disparar contra pobra gent. Això no és crítica, això és una mentida. I que bé que les lleis sancionin aquesta mentida. Un dels problemes d’Amèrica Llatina és que es menteix i conec la diferència entre la majoria de la premsa europea i la premsa llatina. Vostès no entenen això perquè estan acostumats al nivell ètic de la premsa europea.» La resposta segueix amb una referència al cas Fernando Villavicencio i Cléver Jiménez, criticant les informacions que El País havia publicat sobre l’afer. La darrera referència a l’entrevista –a l’enllaç del primer paràgraf hi ha el text sencer– és quan Correa demana que «em diguin on està el mal de la llei de comunicació. Hi ha censura prèvia? Bé, sí, hi ha censura prèvia per part dels amos dels mitjans de comunicació, per part dels que financen la publicitat. Vegi totes les estadístiques, totes les enquestes que es fan. No es poden queixar de la mala qualitat del servei telefònic perquè els retiren la publicitat. Busqui un periodista que hagi sofert censura prèvia per part del Govern.»
Dues qüestions principals es desprenen de l’entrevista a Correa: la necessitat i la legitimitat de regular el funcionament de la comunicació, com a qualsevol altre poder, i les pressions que reben els periodistes des dels àmbits empresarials i econòmics. Probablement la legislació equatoriana sobre comunicació sigui millorable. Totes les lleis ho són. Però la seva existència permet actuar contra la mentida i la manipulació cosa que a la madre patria no és possible, perquè no hi ha cap llei. Si els organismes reguladors fossin realment independents dels poders polítics i econòmics, encara seria més fàcil lluitar contra les males praxis periodístiques. A Espanya es va tenir la possibilitat de fer-ho als inicis de la transició però per diferents causes –algunes de les quals atribuïbles a la manca de visió de la professió en aquella època– es va perdre l’oportunitat. L’experiència demostra que cada dia que passa és més necessària que mai la Llei Orgànica del Dret a la Informació de la Ciutadania (LODGIC) que alguns estem reclamant des de diversos àmbits des de fa ja un parell de dècades. La majoria de les democràcies ja ho tenen.
Francesc Ràfols 
Comentaris recents