Monthly Archives: Mai 2014

La periodista Giuliana Sgrena, amenaçada de mort al seu facebook

Les amenaces de mort i els insults a través de twitter no són una especialitat catalana o espanyola. Malauradament també en altres països no gaire llunyans es produeixen aquestes mostres de mala educació i d’odi contra els que no pensen igual. La diferència, aquí, és que de moment sembla que es fa una selecció força selectiva sobre a qui s’ha de perseguir si aquests insults i atacs d’odi comporten alguna mena de delicte per part dels seus autors. A Itàlia ha esclatat un afer que té com a protagonista la periodista Giuliana Sgrena, el nom de la qual va centrar l’actualitat informativa quan va ser segrestada a Bagdad el 4 de febrer de 2005. Al cap d’un mes, el 4 de març, Sgrena era alliberada pels serveis secrets italians en una acció en la qual va resultar mort un dels agents, Nicola Calipari, a part que ella mateixa en va resultar ferida.

Ara la periodista italiana ha tornat a ser notícia perquè ha rebut gravíssimes amenaces a la seva pàgina de facebook. Al marge de dir-li «assassina maleïda» i «t’haurien d’haver deixat marcir en un soterrani a 300 metres a l’Iraq», l’adverteixen que «vigila la teva esquena, som tots assassins». Aquests atacs els ha rebut coincidint amb el fet que Sgrena aspira a entrar al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 25 de maig formant part de la llista que lidera el grec Alexis Tsipras com a candidat a president de la Comissió Europea per part Grup de l’Esquerra Unitària Europea. Episodis com aquest ja els ha viscut Sgrena en altres ocasions com la que detalla el portal web agoravox.it, succeït al 2012.

Podria semblar que aquest episodi no està directament vinculat amb el dret a la informació però cal tenir en compte que el centre de la polèmica neix del fet que un funcionari policial italià va perdre la vida en una acció per alliberar Sgrena d’un segrest derivat de la seva activitat professional com a periodista. Els recents insults i l’exhibició d’odi contra l’ara candidata europea –també ho va ser al 2009–, però, s’assemblen força als excessos que s’han llegit aquí a les xarxes socials on també es demana que es mati a tort i a dret. Ignoro l’actuació de les autoritats italianes per aclarir aquests fets però és evident la parcialitat amb què ho estan fent les d’aquí. El dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat passa perquè els professionals disposin d’un marc regulador adequat per fer-ho i que entre les mesures essencials que ha d’incloure és que ho puguin fer amb la màxima seguretat i sense amenaces ni agressions.

La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha presentat per a les eleccions d’aquest diumenge 25 de maig un manifest en defensa del pluralisme i en el qual s’afirma que «no hi ha democràcia a Europa sense independència dels periodistes». Un respecte per al pluralisme als mitjans i a la diversitat d’opinions en el conjunt de la societat acabaria tenint un reflex a les xarxes socials. De fet, a Itàlia, on sí que hi ha una llei reguladora de la comunicació, no hi ha l’atac que contra twitter duen ara a terme les autoritats espanyoles.

Anuncis

La persecució als periodistes a l’Amèrica Llatina

Gairebé 50 professionals de la informació (47) han estat atacats en els quatre primers mesos de l’any al Perú. En aquests 120 dies del 2014, s’han denunciat 15 amenaces / assetjaments, 14 agressions físiques, set pressions jurídiques, sis entorpiments a l’exercici periodístic, dues més a la circulació de la informació, dos segrestos i un robatori. Un d’aquests atacs va ser el 27 d’abril passat el llançament per part d’un desconegut d’un artefacte explosiu contra el domicili del director d’un diari de Barranca, a la provincia de Lima. El 21 d’abril passat es van complir deu anys de l’assassinat del periodista Alberto Rivera Fernández, que denunciava a través del seu programa radio, la relació de Luis Valdez Villacorta, exalcalde del municipi de Coronel Portillo, amb el tràfic de fusta, de drogues i altres  suposades irregularitats en la gestió d’aquest ajuntament. Valdez Villacorta va ser jutjat com autor intel·lectual del crim sent absolt en primera instància. L’Associació Nacional de Periodistes de Perú (ANP) apunta que la Cort Suprema peruana podria declarar la nul·litat d’aquesta resolució. L’ANP ha aprofitat aquest aniversari per reclamar un cop més que «s’acabi la impunitat al Perú» dels atacs contra els periodistes.

Però aquest no és l’únic cas a l’Amèrica Llatina on es denuncien agressions als professionals de la informació. I el cas més sagnant amb tota seguretat és el de Mèxic, on els assassinats de periodistes són ja una tràgica notícia habitual. Però al 2013, el Brasil, amb cinc periodistes que van perdre la vida, el va superar en aquest tràgic rànquing, segons es desprèn de l‘Informe Anual de Reporters Sense Fronteres. Guatemala, Hondures i Colòmbia també són països hostils als periodistes que volen informar. Ho pateixen especialment aquells que volen fer-ho sobre les activitats del narcotràfic organitzat. El mateix informe d’RSF reconeix que en aquells països on s’han reduït les taxes de violència ha estat perquè ha augmentat l’autocensura dels professionals. La conseqüència de tot plegat és el retrocés en el dret a la informació.

En altres països del continent també hi ha problemes –de menor o de més gran volada– i tot plegat configura un panorama en el qual els periodistes no disposen del millor entorn per fer la seva feina amb llibertat. En alguns països s’estan fent passes importants amb la promulgació de lleis reguladores de la informació i la comunicació força avançades, però el poder de determinades estructures de poder segueix mostrant-se implacable amb qui els hi planta cara. Les noves legislacions llatinoamericanes en aquest àmbit són exportables a tot el món però en aquests països fan falta polítiques i accions fermes decidides a protegir encara més la feina dels periodistes, especialment en aquells àmbits on es generen més enemistats. La Federació de Periodistes de l’Amèrica Llatina i el Carib (FEPALC) –que agrupa els sindicats de periodistes del continent– aporta prou dades sobre aquesta situació. En qualsevol cas, allà on s’han impulsat noves regulacions de la comunicació –Uruguai, Equador, Bolívia…– és on hi ha menys riscos per als periodistes.

Hem començat per Perú perquè, a banda de ser un dels països on és més dur ser periodista, l’estadística dels quatre primers mesos exigeix un interès de les autoritats molt superior al demostrat fins ara en defensa de que els professionals puguin treballar amb la llibertat que necessita la ciutadania per poder disposar d’una informació de qualitat.

El manifest dels periodistes europeus, en català

Explicàvem en la darrera entrada a aquest blog el que hi ha en joc en matèria de llibertat d’informació en les eleccions europees del pròxim 25 de maig, i facilitàvem l’accés al manifest elaborat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) en les seves versions en anglès i francès. Ara, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) n’ha fet la versió en català.

La informació també està en joc el 25-M

El belga Guy Verhofstadt, candidat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) a presidir la Comissió Europea; l’alemanya Ska Keller, cap de llista d’Els Verds; i el també alemany Martin Schulz, que ho és pel Partit Socialista Europeu, han signat el manifest que la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha elaborat amb vistes a les pròximes eleccions del 25 de maig per elegir un nou Parlament Europeu. En aquest escrit s’afirma que «la llibertat dels mitjans, el pluralisme, i la independència dels periodistes estan cada cop més amenaçats per les pressions polítiques i econòmiques, així com per la globalització del sistema mediàtic». En aquest manifest –que es pot consultar en la seva versió en francès o en anglès– es detallen diverses reivindicacions entre les quals hi ha la proposta que es condicioni l’adhesió a la Unió Europea al fet que es compleixin les disposicions comunitàries sobre llibertat d’informació: «El respecte de la llibertat de la premsa, del pluralisme i de l’independència dels periodistes condicionen l’adhesió a l’UE. S’han d’impulsar les disposicions necessàries per tal que es pugui fer un registre dels casos de les violacions de la legislació europea en aquest àmbit».

No és que en el conjunt d’Europa la situació del periodisme sigui un paradís. A gairebé tots els països hi ha hagut enormes retrocessos –com constaten els diversos informes sobre l’estat de la llibertat de premsa al món recentment publicats– però en alguns hi tenen legislacions que permeten mitigar els efectes de la crisi que pateix el sector. També la UE disposa de diverses normatives aprovades i el que reclama la FEP –que aplega 320.000 professionals en 39 països– és que des de les institucions comunitàries es vetlli pel seu compliment.

Així, en la declaració de la FEP per al 25-M s’afirma que «no hi ha democràcia sense independència dels periodistes«, que no hi ha «llibertat de premsa sense pluralisme de la informació», i que no hi ha «periodisme de qualitat sense respectar unes condicions laborals dignes». Es recorda que «la informació és un bé públic» i que «no hi ha llibertat de premsa sense transparència». Una de les preocupacions principals que s’hi expressen és la situació dels periodistes a la peça, «especialment fràgils i que han de ser tinguts en compte en les negociacions entre sindicats i patronal».

Seguint les diverses qüestions que es plantegen en aquest text, l’Estat espanyol està en fora de joc en moltes d’elles, tant en l’àmbit laboral com en el d’independència professional. Per exemple, encara no s’ha regulat una qüestió tan bàsica com el secret professional. El respecte als drets d’autoria dels informadors, a la pell de brau, brilla per la seva absència, amb la total indiferència del partit que ara hi governa. Per tant, qui el 25-N tingui tingui la situació de la llibertat d’informació com una de les principals preocupacions a l’hora de decidir el seu vot, ha de saber que –fins ara– només hi ha tres candidats que hagin assumit el Manifest dels Periodistes «per una recuperació de la llibertat i el pluralisme als mitjans europeus» impulsat per la FEP.

Un element que evidencia a la perfecció la malsana situació de la informació a Catalunya i a Espanya és l’existència dels blocs d’informació electoral minutada en els noticiaris de ràdio i televisió públiques, una qüestió totalment desconeguda a Europa. La mobilització professional contra aquest anacronisme heretat de la transició ha estat constant en les darreres cites electorals i ara torna a passar el mateix. A Europa no hi ha cap país que els tingui. Com a molt, les respectives autoritats audiovisuals fan a posteriori informes sobre el comportament dels mitjans en relació a la seva neutralitat en el seguiment de la campanya electoral o sobre la marginació de minories, però mai sota la intervenció de la junta Electoral, com passa a Espanya i a Catalunya.

3 de Maig i tanta feina per fer!

El 3 de Maig és el Dia de la Llibertat de Premsa, instaurada el 1993. Els periodistes ho considerem l’altra cara de la moneda de l’1 de Maig, Dia dels Treballadors, perquè un periodista sense condicions laborals dignes no pot exercir la seva professió amb prou independència i llibertat. Un informe de l’associació nord-americana Freedom House assenyala el retrocés generalitzat de la llibertat de premsa arreu del món i que el’Estat espanyol no n’és una excepció fins al punt que en el rànquing de la citada entitat –un 80% del pressupost de la qual està suportat pel Govern dels EUA– Espanya encara hi consta com un país lliure però molt a prop de ser-ho només parcialment. La meitat dels punts negatius que Freedom House atorga a Espanya són per les dificultats que posa el poder polític, poc més de la quarta part per raons econòmiques i l’altra escassa quarta part restant és per limitacions legals a la llibertat d’informar.

Com a complement a aquest informe hi ha l’estudi fet per l’Associació de la Premsa de Madrid relatiu a l’any 2013 i presentat el desembre passat que revela que un 73% dels periodistes espanyols reconeixen rebre pressions i que un 76% d’aquests diuen que són els mateixos empresaris els que les exerceixen. I per si no fos poc, hi ha més gent que també s’ha fixat en la deteriorada situació que aquestes qüestions tenen a l’Estat espanyol. El diari britànic The Guardian, en un article titulat «Media Revolution in Spain as readers search for new voices» i publicat a finals del mes de març passat, assegurava que el poder controla els grans diaris espanyols, destacant que depenen especialment de les grans entitats financeres a causa dels deutes crediticis contrets.

Per què es produeix aquesta davallada en la llibertat d’informació? Doncs, entre d’altres coses, per la inexistència de cap llei reguli el dret a la informació de la ciutadania. A més, les poques iniciatives que hi ha en aquesta línia són clarament restrictives. Si els legisladors complissin el mandat constitucional i desenvolupessin l’article 20 de la Constitució en la línia de com ho han fet altres països europeus, els informadors tindrien instruments legals per enfrontar-se a les pressions. Si s’anés més enllà i s’optés pel model que s’està implementant a un gran nombre de països llatinoamericans, tot això es faria amb una perspectiva molt més ciutadana perquè l’objectiu seria garantir el dret a la informació de la ciutadania amb l’establiment de diversos mecanismes per fer-ho efectiu. Això sí, caldria millorar la composició de la majoria d’organismes reguladors existents en aquest continent.

A més, els legisladors, al marge d’impulsar  l’aprovació d’una Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDGIC) –acompanyada de la Llei de Drets Laborals dels Periodistes que reconegui la figura del col·laborador– haurien de corregir els atacs a la llibertat de premsa i al dret de la ciutadania a una informació veraç i plural, com són les lleis de Seguretat Ciutadana i la de Propietat Intel·lectual. La nova Llei de Seguretat Ciutadana que prepara el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al marge de restringir el dret de manifestació, inclou mesures que dificulten la tasca dels treballadors de la informació, especialment en la captació d’imatges de les actuacions policials. La reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) s’està fent al dictat dels interessos dels grups empresarials, deixant de banda –contràriament al què passa a tot Europa— que els periodistes són els autors i no els mitjans. Afegit a tot plegat, les modificacions en la Llei Orgànica del Poder Judicial que està impulsant el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, preveuen donar potestat als jutges per posar traves a la tasca dels professionals de la informació en els jutjats.

Qui cregui que això només afecta els informadors, que és una qüestió corporativa del sector, s’equivoca. El secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, en un article publicat al digital enastillalamancha.es, afirma que «els titulars del dret a la informació són els ciutadans i, per això, són ells els que han d’exigir que es compleixi; els periodistes som mers intermediaris que hem d’encarregar-nos amb la nostra feina que aquest dret constitucional i humà sigui una realitat cada dia.» També diu que «hi haurà qui opini que aquesta commemoració es refereix sobretot als països del món en els quals no existeixen llibertats. S’equivoquen: en societats democràtiques com l’espanyola o les dels països membres de la Unió Europea també hi ha moltes restriccions i limitacions a la llibertat de premsa i informació, cada vegada més.». Que és el que cada cop ratifiquen més investigacions, com acabem de veure.

Finalment, la cirereta del pastís de la involució en el dret a la informació de la ciutadania i en la llibertat de premsa –entesa de manera genèrica i no només els diaris– és l’assetjament que a Espanya i a Catalunya estan patint els mitjans públics. Ho hem vist a Canal 9 (País Valencià), Ona Mallorca (Illes Balears), Telemadrid (Madrid), però també a Catalunya. El pacte CiU-PP per desmembrar TV3 i Catalunya Ràdio són la punta de l’iceberg, però la Xarxa, TV Cambrils, Ràdio l’Hospitalet i tants d’altres mitjans municipals són l’exemple de la qual tant CiU, com PP, PSC i també ERC hi tenen la seva quota de responsabilitat. D’altra banda, la reforma de la Llei de l’Administració Local per part del Govern de Mariano Rajoy  també suposa negres auguris per al futur dels mitjans públics de titularitat municipal.

Per tot això, com diu Yanel, el 3-M és una data que implica el conjunt de la ciutadania. Per això en diversos punts del país s’estan impulsant iniciatives per part de la societat civil per reivindicar que es garanteixi el seu dret a la informació i a la comunicació. Andalusia va un pas per davant i des de Catalunya es comencen a promoure diverses iniciatives que cal seguir amb interès per tal que que es desenvolupi l’article 52 de l’Estatut