Monthly Archives: Juliol 2014

L”efecte Streisand’ del dret a l’oblit

«El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible» és la frase redundant per antonomàsia però resumeix a la perfecció el que ha passat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la qual estableix el dret a l’oblit i obliga els cercadors d’internet a eliminar resultats si el protagonista de la noticia així ho reclama. Com bé explica l’expert en tecnologia i en internet Enrique Dans, «tal com havia de passar» ja han aparegut a la xarxa les primeres respostes «a aquest absurd». Una d’aquestes és la web hidden from google que és, segons es defineixen ells mateixos «una llista de recerca de resultats omesos, esborrats o censurats a causa del “dret a l’oblit”». Pot ser legítim que una persona que fa anys va protagonitzar un afer diguem-ne desagradable reclami que això no el persegueixi eternament. El que també hauria de pensar aquesta persona és si obligar els cercadors a eliminar les referències sobre aquest fet és la millor estratègia per a aconseguir-ho. Perquè això és com posar portes al mar. La xarxa, ella mateixa, ha generat els seus propis anticossos per eludir aquestes obligacions. Ha acabat provocant el que es coneix com a efecte Streisand, que és que encara se’n parli més d’aquest afer ja que el simple fet que es vulgui que desaparegui desperti l’interès de saber el per què.

Fins a quin punt el dret a l’oblit és prioritari o no al dret a saber? És un debat interessant. Com també ho és entre el dret a la intimitat i el dret a la informació. És obvi que en persones de rellevància pública en funció de les seves responsabilitats en la societat, el dret a saber de la ciutadania hauria de prevaldre. Però per justificada que pugui semblar l’aspiració d’una persona de passar a l’anonimat absolut, intentar-ho a la xarxa pot ser més que contraproduent. El dret a saber sempre trobarà un espai. Afortunadament.

La regulació dels mitjans al Regne Unit supera el darrer obstacle

El Tribunal d’Apel·lacions del Regne Unit ha rebutjat el recurs plantejat per la patronal de la comunicació contra la llei britànica que regula el sector, que ha d’entrar en vigor l’any vinent i que així supera el darrer obstacle que ha tingut aquest procés. Els mitjans proposaven que es facultés les pròpies empreses a establir un sistema d’autoregular-se i es queixaven que no havien estat informades d’aquesta iniciativa. Els jutges han respost dient que l’informe Levesson –abastament conegut– ja estableix els principis bàsics de la llei que la Comissió que portava el nom del magistrat que va impulsar els canvis legislatius. Alguns dels grans mitjans han informat que mantindran la batalla contra aquesta llei i han anunciat que portaran les seves reclamacions a les instàncies europees. Tot i així, també n’hi ha que se n’han desmarcat, com The Guardian, el Financial Times o The Independent.

Aquesta qüestió pren especial importància a Espanya en un moment en què el líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha defensat la regulació dels mitjans de comunicació, recordant un dels punts que hi havia en el programa electoral de la seva formació per als darrers comicis europeus del mes de maig passat. Des de molts mitjans, amb la seva tropa de tertulians al capdavant, s’ha titllat això de «disbarat» i d’atac a la llibertat d’expressió, assegurant que a Europa no hi ha res similar. Són afirmacions que només es poden fer des de la ignorància o des de la mala fe perquè el cas britànic fa temps que és als mitjans però hi ha països, com França, Itàlia, Alemanya o els escandinaus, que fa dècades que disposen de normatives sobre la matèria.

Iniciativa europea en favor del pluralisme i la independència dels mitjans de comunicació

Els retrocessos democràtics que està experimentant Europa en general i, de manera més accentuada l’Estat espanyol, tenen en la informació un dels àmbits on això és més palpable. La necessitat de reivindicar el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat és cada cop més present a la societat. Això es pot comprovar, per exemple, en què aquestes qüestions comencen a aparèixer més sovint en els programes electorals, especialment en els d’aquelles formacions o plataformes civiques de nova iniciativa. A les eleccions europees del passat 25 de maig va ser força notori. Fruit d’això és la campanya europea en defensa del pluralisme en els mitjans de comunicació, impulsada per al voltant d’un centenar d’organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació, i associacions sindicals i professionals d’arreu d’Europa que demanen accions legislatives per frenar la concentració de mitjans i protegir el pluralisme mediàtic a Europa.

La campanya ha rebut un gran suport transnacional de diverses organitzacions continentals –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP). S’han designat nou centres de coordinació a diferents països: Bèlgica, Bulgària, França, Holanda, Hongria, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Romania. Les reivindicacions més destacades són una legislació eficaç per evitar concentració de propietat a les empreses de comunicació i la garantia de la independència dels  mitjans. La iniciativa no pretén intervenir en els continguts editorials i periodístics sinó que fa especial incidència en la propietat de mitjans de comunicació. Per donar suport a la campanya cal clicar aquest enllaç per signar a favor que la Comissió Europea tramiti aquesta proposta.

Els impulsors de la campanya afirmen que «la crisi econòmica global ha agreujat la dels mitjans de comunicació de premsa, amb la clausura d’un diari cada dia a Europa. Al mateix temps, la creixent concentració de mitjans, molta premsa, ràdio, televisió i mitjans de comunicació en línia estan reduint la seva dimensió, enviant treballadors al carrer o, fins i tot, tancant». També afirmen que a tot Europa «la diversitat dels mitjans de comunicació esta amenaçada». La campanya està reconeguda per la Comissió Europea que l’ha registrat com a Iniciativa Ciutadana Europea (ECI, en les seves sigles en anglès). Per ser admesa, ha de recollir un milió de signatures de ciutadans de la UE en, com a mínim, set dels 27 estats membre. De moment n’hi ha recollides prop de 120.000.