Un informe revela que a Ferguson va haver-hi 52 violacions a la llibertat de premsa

L’associació Pen American Center acaba de publicar un informe sobre els incidents a la ciutat de Ferguson (Missouri) aquest darrer estiu en el qual afirma que l’actuació policial va suposar la violació de la llibertat de premsa en 52 ocasions. Després d’un mes d’investigacions, l’entitat nord-americana constata que «la resposta agressiva a les protestes va atreure l’atenció nacional i el tractament de la policia als mitjans de comunicació, que inclouen detencions, agressions i amenaces, ha tingut com a conseqüència l’obstrucció de l’accés dels informadors al lloc dels fets, que en decurs dels dies es va fer cada vegada més freqüent.». The New York Times s’ha fet ressò de l’informe i fa especial èmfasi dels exemples que s’hi detallen i que «inclouen la decisió de negar als periodistes l’accés als esdeveniments que havien vingut a cobrir, la utilització de llums intermitents per obstaculitzar la feina dels fotògrafs i d’amenaces i agressions, que va culminar amb la detenció de 21 periodistes.». Altres mitjans també han fet esment del treball del Pen American Center. Una de les seves principals conclusions és que «la policia militaritzada no és una resposta adequada o útil per a una manifestació pública». Els aldarulls a Ferguson es van produir a mitjan del darrer mes d’agost, arran de la mort d’un jove afroamericà, Michael Brown, a mans d’un agent de la policia de la localitat que li va disparar, tot i que el noi anava desarmat.

 

La llei de mitjans, un dels principals llegats de José Mújica

Aquest 26 d’octubre es celebraran a l’Uruguai les eleccions presidencials, que suposaran la sortida de l’actual president, José Mújica (Front Ampli), que no pot tornar a presentar-se. Més enllà d’altres qüestions, Mújica passarà a la història per haver impulsat en el seu mandat una de les lleis reguladores de la comunicació més ambicioses del món. El principal retret que se li pot fer és, potser, que es limita a legislar sobre els mitjans audiovisuals, deixant fora la resta de suports informatius. Que la Llei de Serveis a la Comunicació Audiovisual (LSCA) de l’Uruguai –coneguda com la Llei de Mitjans– és un dels principals referents en aquest àmbit és un fet que reconeixen diversos experts. Per exemple, Ramón Zallo, Catedràtic de la Universitat del País Basc i president de la secció espanyola de la Unió Llatina d’Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura (ULEPICC). Zallo, en la seva intervenció d’ara fa un any a la sessió inaugural del Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), afirmava que «alguna cosa es mou en alguns països dels quals podem aprendre. A l’Amèrica Llatina el servei públic de comunicació ha iniciat un viatge d’anada positiu mentre que a la Unió Europea està de tornada». Va aportar els exemples de l’Argentina, l’Equador i l’Uruguai, destacant aquest darrer «com el més interessant». Especialment perquè era el que es dotava dels organismes de control més independent.

Així, per exemple, destacava que «al Consell de Comunicació Audiovisual (CCA) –l’ens regulador que estableix l’LSCA– tres dels seus cinc membres són votats per dos terços de la Cambra de Senadors la qual cosa garanteix el pluralisme.» El mandat és per sis anys, més enllà dels períodes legislatius, cosa que limita els riscos de governamentalització. També estableix que els titulars de serveis de comunicació audiovisual no podran ser al mateix temps, titulars d’una llicència per prestar serveis de telecomunicacions de telefonia o de transmissió de dades. No cal dir els efectes que això podria tenir en zones molt més pròximes. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres (RSF), creu que l’LSCA uruguaiana «ofereix garanties importants en allò que es refereix a la desconcentració de l’espai de difusió i a una distribució més equitativa de les freqüències, sense que això suposi que es pretengui controlar els continguts o exercir pressions en la línia editorial dels mitjans de comunicació públics, privats o comunitaris.

Un dels problemes que hi havia per a l’aplicació de la llei era la implementació del CCA. La Constitució uruguaiana impedeix que un any abans de les eleccions es creïn nous càrrecs i això va fer que a l’espera del nou organisme, «les competències del Consell van ser derivades a la Unitat Reguladora de Serveis de Comunicació Audiovisual (URSEC), òrgan encarregat de les telecomunicacions que disposa d’un Consell Directiu designat pel Govern i que històricament ha estat criticat per la falta d’aplicació d’estàndards de drets humans en la regulació de l’espectre radioelèctric», segons explica Edison Lanza, membre de la Coalició per una Comunicació Democràtica i docent de la Facultat d’Informació i Comunicació de la Universitat de la República, a l’Uruguai, al portal de l’Observatori Llatinoamericà de Regulació, Mitjans i Convergència. Lanza és des d’aquest mes d’octubre el nou relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització d’Estats Americans (OEA).

L’LSCA va ser aprovada pel Congrés el desembre de l’any passat i el Senat l’havia de ratificar el passat juliol. El problema principal era quina solució definitiva es donava al consell regulador. Es va trobar una solució intermèdia que la cambra encara no ha ratificat. A pregunta d’aquest blog, Lanza ha explicat que aquesta qüestió, «s’havia solucionat en la darrera versió aprovada per la Comissió del Senat. Estem a l’espera de que la Cambra de Senadors aprovi el text definitivament i el torni al Congrés de Diputats per a la seva sanció final. Perquè això sigui així, caldrà veure el resultat del diumenge. Si guanya l’oficialisme, possiblement s’aprovi… si es complica, la chance la veig difícil».

Un dels grans defensors d’aquest projecte és el relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Frank La Rue, que en un acte del mes de juliol passat va dir, segons recull la crònica del portal Señales que «és molt important que la llei s’aprovi abans que acabi la legislatura». La Rue participava en una xerrada sobre Llibertat d’expressió i regulació de mitjans per a la promoció i protecció dels drets de nens, nenes i adolescents organitzada per la Coalició per una Comunicació Democràtica (CCD) on va assegurar que «la llei és una gran contribució» i que la «la democràcia d’un país necessita de la democratització de l’ús dels mitjans». La Rue va expressar el seu desig que «no s’hauria de retardar la discussió ni l’aprovació [d’aquest projecte] perquè es perd el moment, l’energia i els dos anys de consulta i de debat». El relator de l’ONU ha seguit de prop aquest procés i l’ha definit com «un dels més interessants a la regió i és important aprovar la llei al més aviat possible».

La Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació es presenta en públic, disset anys després del primer intent

El pròxim 22 d’octubre es presenta en públic, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació (XCDIC). És una iniciativa impulsada per prop d’una dotzena d’entitats catalanes i a la qual ja n’hi ha moltes més que han estat convidades a adherir-s’hi. És una proposta que ve de lluny. El primer intent data del 1997, quan es va aprovar la Declaració de Barcelona Compromís amb el Dret a la Informació de la Ciutadania i es donava cos al que llavors es va conèixer com Plataforma per la Democràcia Informativa (PDI). La declaració havia estat redactada pel periodista Manuel Vázquez Montalbán i signada per una vintena d’organitzacions que volien expressar la seva preocupació davant d’un seguit de símptomes inquietants que afectaven els drets de la ciutadania a la informació. Entre les que llavors ho van signar hi havia el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), CCOO, UGT, CGT, USOC, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, l’Associació de Dones Periodistes, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya /(FAPAC) o la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Aquesta iniciativa finalment no va reeixir, entre d’altres raons i sense defugir les causes organitzatives pròpies, perquè el dret a la informació ha costat que sigui percebut socialment com a una qüestió de primer ordre per gaudir d’un bon nivell de qualitat democràtica. Sóc testimoni directe, però, de com l’SPC ho ha intentat en diverses ocasions.

Ara, tot apunta que és la definitiva. També per diverses raons. La primera, perquè l’amic i company Vicent Canet hi ha dedicat esforç, temps i encert a bastir els suports necessaris per fer-ho. Ho ha tingut més fàcil perquè el procés de deteriorament democràtic generalitzat comença a ser tan evident que ha fet més fàcil copsar la necessitat de redreçament que hi ha en aquest àmbit. I també perquè, a Catalunya, l’Estatut ofereix una eina que abans no hi era: l’article 52, que determina les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Tot plegat ha servit per bastir les complicitats que feien falta perquè l’XCDIC, ara sí, vegi finalment la llum. Els seus objectius són, per una banda, generar consciència social al voltant del dret a la informació i la comunicació «que han de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut o a l’educació.» D’altra banda es pretén generar una xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania que articuli aquesta reivindicació de cara als poders públics per tal de «poder plantejar propostes concretes de legislació i polítiques públiques al respecte».

Catalunya sempre ha presumit d’anar per davant de la resta d’Espanya en un grapat de qüestions. En aquesta no podrà ser perquè a Andalusia ja fa uns mesos van impulsar una iniciativa similar, el Foro Andaluz de Educación, Comunicación y Ciudadanía. És una plataforma per articular «els agents socials andalusos d’educació per al desenvolupament i comunicació units i enllaçats en un mateix repte: posicionar la comunicació com element central en la construcció d’una ciutadania informada, activa, crítica, participativa i transformadora del seu entorn, des de la defensa de l’exercici del dret a la comunicació». En alguns països de l’Amèrica Llatina van iniciar fa anys processos similars que han derivat al cap del temps en lleis de comunicació, algunes d’elles força envejables, especialment, diuen els experts, a l’Uruguai.

Així, l’XCDIC farà les seves primeres passes el 22 d’octubre. Del seu èxit –cosa que vol dir que la ciutadania catalana i el món associatiu a través del qual s’organitza la fa seva i li dóna vida– en dependrà que en l’àmbit comunicatiu Catalunya s’acosti als referents europeus i llatinoamericans que –uns amb més anys que altres– fa temps que mostren el camí. En aquest acte es presentarà el manifest de la plataforma en el qual, entre d’altres, coses s’afirma que «la informació no és una mercaderia sinó un dret ciutadà». També s’hi reclama que «cal un organisme independent dels interessos polítics i econòmics que vetlli pel dret a la informació i la comunicació».

La ‘trampa’ autoreguladora dels diaris britànics comença amb mal peu

Diversos diaris britànics estan fent tot el que poden en contra de la nova legislació de la premsa que ha d’entrar en vigor l’any 2015 i que ha d’impedir nous escàndols mediàtics com els que van provocar els mitjans del grup Murdoch al 2011 i que, en definitiva, van motivar l’impuls de la nova normativa. En aquest blog ens hem referit en més d’una ocasió a aquest procés que ja semblava acabat i que només calia esperar l’entrada en funcionament de la Royal Chart en qüestió. La llei suposa, entre d’altres coses, la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició. Amb anterioritat a tot això existia una Comissió de Queixes a la premsa que tenia com a tasca supervisar els mitjans, tasca que ha estat un absolut fracàs. Però malgrat això, encara n’hi ha que perseveren en aquesta línia i alguns dels diaris que rebutgen la Royal Chart havien decidit constituir un organisme paral·lel, la Independent Press Standards Organisation (IPSO), que va entrar en funcionament el 8 de setembre passat.

La nova entitat pretesament supervisora del comportament de la premsa s’ha estrenat amb força crítiques. Per una banda, Hacked Off  l’associació que aplega les víctimes de les pràctiques il·legítimes dels mitjans, la mobilització de la qual va motivar que es posés en marxa el procés que culminarà l’any vinent. Persones perjudicades per l’espionatge del grup Murdoch han titllat l’IPSO de «frau». D’altra banda, les d’algunes de les publicacions més prestigioses del Regne Unit, com The Guardian, The Independent, Financial Times, Economist o Private Eye, que s’han desentés d’aquesta operació. En canvi li donen suport diaris com The Sun, Daily Mirror, Daily Mail, The Times o The Telegraph.  En una carta feta pública per Hacked Off, l’entitat afirma que l’IPSO «es un regulador de quarta categoria com el seu precedent, la Comissió de Queixes a la premsa. Ni tan sols està prop de complir amb les recomanacions de l’informe de la Comissió Leveson. El sector dels mitjans no ha resolt de manera apropiada com s’ha de regular».