La grossa del 22 de desembre va caure a l’Uruguai

En el sorteig de loteria del dia 22 de desembre passat, cap de les participacions que duia va obtenir cap premi apreciable. Però com que no tot poden ser males notícies, aquell mateix 22 de desembre, gairebé a l’altre extrem del planeta, la Cambra de Diputats de l’Uruguai aprovava la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) de la qual ja n’havia fet referència en aquest blog. Va ser el 23 d’octubre passat quan m’hi vaig referir com un dels grans llegats del president sortint, José Mújica, del Front Ampli (FA). Dèia que només faltava el tràmit parlamentari, cosa que es va culminar aquest 22 de desembre, quan els diputats uruguaians van aprovar el text definitiu gràcies als vots del Front Ampli.

A través dels seus 202 articles, la llei, segons explica la Coalició per a una Comunicació Democràtica de l’Uruguai, gran defensora del projecte, regula els serveis de comunicació audiovisual, que són aquells que proporcionen «una oferta estable i permanent de senyals de ràdio o televisió». No regula, en canvi, internet. Altres aspectes importants són que prohibeix la censura prèvia, «l’apologia de la discriminació i l’odi nacional, racial o religiós, que constitueixin incitacions a la violència o qualsevol altra acció il·legal similar contra qualsevol persona o grup de persones» i estableix un horari de protecció a infants i adolescents, entre les 6.00 i les 22.00 hores. També determina algunes restriccions a la publicitat diigida a aquest públic. L’articulat també disposa que els periodistes «tindran dret, en l’exercici de la seva professió, a negar-se a acompanyar amb la seva imatge, veu o nom continguts de la seva autoria que hagin estat substancialment modificats sense el seu consentiment».La llei crea la Comissió Honoraria Assessora de Serveis de Comunicació Audiovisual (CHASCA) i el Consell de Comunicació Audiovisual (CCA). Aquest últim serà un òrgan independent del Govern i serà responsable de l’aplicació, fiscalització i compliment de les disposicions de la llei. Estarà integrat per cinc membres, un d’ells designat pel president de la República en acord amb el Consell de Ministres, i els restants quatre, per l’Assemblea General «sobre proposta motivada en les condicions personals, funcionals i tècniques, per un nombre de vots equivalent a dos terços dels seus integrants». El CCA assessorarà al Poder Executiu en matèria de concessió de freqüències, encara que la potestat de concessió corrrespondrà en última instància del Govern, El projecte crea a més el Sistema Públic de Ràdio i Televisió Nacional com a servei descentralitzat del Ministeri d’Educació i Cultura.

L’LSCA preveu diverses sancions per incompliment de la normativa que poden anar de la simple observació, a l’advertència, o fins al decomís dels elements utilitzats per cometre la infracció o dels béns detectats en infracció. Les multes poden ser de fins a gairebé 250.000 euros, la suspensió de fins a 90 dies en la prestació de l’activitat, i en els casos d’infraccions molt greus, retirada de la concessió. L’aplicació de sancions serà en general competència del CCA, tret d’algunes excepcions molt particulars –per exemple, la revocació de la freqüència– que seran una atribució del Govern.

Límits a la concentració mediàtica

La llei estableix mecanismes pels quals s’impedeixen la creació d’oligopolis i monopolis i proposa que els propietaris dels mitjans audiovisuals paguin un canon per utilitzar l’espectre radioelèctric. També preveu mecanismes per promoure la producció nacional fixant que almenys el 60% de la programació total emesa per cada canal de televisió comercial i públic ha de ser de producció o coproducció nacional, sense comptar la publicitat i l’autopromoció. A més, almenys el 30% d’aquesta programació ha d’haver estat feta per productors independents, no podent concentrar un mateix productor independent més del 40% en un mateix servei de radiodifusió de televisió. Un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa ha de contenir estrenes de ficció televisiva o estrenes de pel·lícules cinematogràfiques, i d’aquestes, almenys el 50% ha de ser de producció independent. També un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa han de ser programes d’agenda cultural. Les ràdios, per la seva banda, han d’emetre almenys el 30% de música d’origen nacional del total de la seva programació musical.Un altre principi de la nova norma es la limitació d’emissió d’imatges violentes.

Aquesta llei ha tingut un procés llarg perquè des d’alguns sectors se l’ha titllat d’un atac a la llibertat d’expressió quan en realitat és tot el contrari. Ha estat criticada per l’oposició i també pels propietaris de les principals cadenes de ràdio i de televisió així com les organitzacions que les agrupen com l’Associació Nacional de Broadcasters de l’Uruguai (Andebu). El mateix expresident uruguaià Julio María Sanguinetti, en un article publicat al diari espanyol El País titllava l’LSCA de «revòlver carregat sobre la nuca del periodisme independent». Però, com remarca la Coalició per a una Comunicació Democràtica, la llei –elaborada durant un any per un comitè tècnic consultiu integrat per periodistes, organitzacions acadèmiques i socials vinculades a al comunicació i els representants de les empreses del sector– ha rebut elogis dels relators sobre llibertat d’expressió de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans. Ha rebut també el suport d’entitats com Reporters Sense Fronteres (RSF) –que considera que és un exemple a seguir per altres països del continent– i d’altres associacions de periodistes.

Les clandestines negociacions per al tractat TTIP

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò en aquest blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.