Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.
El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de ‘Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.
En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.
Etiquetat:Article 52 Estatut, Regulació, Unió Europea
Francesc Ràfols 
Hombre, decir que el Estado espanyol no tiene regulado el Derecho a la Información (“dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista”. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciencia) no es ajustarse a la realidad del ordenamiento jurídico.
Enormes constitucionalistas (prácticamente todos) mantienen que la Constitución de 1978 es derecho positivo, y por tanto, directamente aplicable.
Tenemos una regulación amplia en algunas cuestiones, regular en otras y quizás mínima en otras. Pero regulación hay.
Podrá gustarnos más o menos la acción de los sucesivos gobiernos, tanto del Estado como de las comunidades autónomas, pero la realidad es la que es. A mi no me gustan los gobiernos de derecha ultraliberal de Catalunya, el País Valencia o el Estado, pero eso no me conduce a no considerar la normativa vigente. Por otra parte, un estudio como el que presentas, para poder ser considerado debe exponerse en términos de homogeneidad en la comparación entre las diversas normativas estatales, cosa que no ocurre en tu trabajo.
Sé lo costoso que es hacer un estudio de este tipo. Pero para que las conclusiones sean científicas se requiere que se dé esa homogeneidad en los datos a comparar. Y, desde luego, se tendría que haber incluido un epígrafe sobre España, con el artículo 20 de la C78, y por contraste, el art 18, sobre todo su apartado 1. Y la Ley de Clausula de Conciencia, y la regulación del derecho al honor, la intimidad y la propia imagen, y la ley de protección de datos de carácter personal, y la vigencia en España (la plena vigencia) de la DUDH de la ONU, y del Convenio para la protección de los derechos y de las libertades fundamentales del Consejo de Europa, y de la Carta de Derechos Fundamentales de la UE. Son, todas estas, normas que forman parte del ordenamiento jurídico español, y que pueden invocarse ante nuestros jueces y tribunales (Vide arts. 10.2 y 96.1 CE79)
Cierto que se podría legislar sobre cuestiones tales como un consejo superior del audiovisual estatal, o el secreto profesional, o medidas de aseguramiento de la veracidad y el pluralismo… Pero decir que no hay nada, ¡hombre! Y por cierto, el Derecho no tiene nunca lagunas… como bien saben los juristas expertos. Como ejemplo, la sentencia condenatoria de Urdaci que obtuvo CCOO:
En fin, felicidades por el esfuerzo, pero el resultado sería mejor si se prescindiera del sesgo y se hiciera un estudio científico de profundidad.
Saludos,
Victor Sánchez
Valencia (País Valencia)
Ex-Periodista por renuncia voluntaria ante tanta miseria.
Podries tenir raó si la meva pretensió hagués estat fer un estudi científic o una tesi doctoral, però no és el cas. És simplement una mena de guia d’experiències en altres països per orientar els legisladors catalans a desenvolupar l’article 52 de l’Estatut. El que sí que diuen molts investigadors en aquest àmbit és que a l’Estat espanyol hi ha molt poca cosa, l’article 20 de la Constitució que tu cites, la llei de la clàusula de consciència i poca cosa més, una nimietat si ho comparem amb altres països. I sobre la vigència a Espanya dels acords de l’ONU i aquesta mena de tractats, això no deixa de ser una qüestió purament formal. L’Estat espanyol també ha assumit el que diuen els convenis internacionals sobre, per exemple, el dret a l’habitatge i és prou notori de què ha servit. Si la Constitució és dret aplicable, que l’apliquin i la desenvolupin, com han fet a d’altres països.
Sense ànim de més polèmica que la necessària, no estàvem parlant d’habitatge. El que és, és, i no es pot canviar. Els tractats internacionals subscrits per Espanya sota el paraigües constitucional no son “qüestions formals”. Són llei positiva aplicable directament a l’estat espanyol, com confirmarà qualsevol jurista, tot i que no hagi obtingut un cum laude. Reiteradament aquests tractats han estat aplicats pels jutjats i tribunals i pel Tribunal Constitucional. Si tens molt d’interès en el tema, et puc enviar sentències a les quals s’apliquen les normes internacionals que són llei a l’estat espanyol.
Salutacions ben cordials.
[…] el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context […]