Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

El 8-M i el dret a la informació

Demà és 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. S’ha convocat una vaga feminista per denunciar les desigualtats i les violències de què són objecte les dones al món d’avui en dia. I que té a veure això amb el Dret a la Informació de la Ciutadania, que és del què s’ocupa aquest blog? Molt. Les dones periodistes han fet públic un manifest que es diu «Les periodistes fem vaga» que ha estat elaborat per una plataforma de dones periodistes d’arreu de l’Estat. En aquest escrit denuncien qüestions que pateixen les dones, també les informadores, com la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat laboral i l’assetjament sexual i laboral. Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), prop del 22% de les dones que treballen als mitjans de comunicació arreu del món han patit actes de violència física al lloc de treball. El 48% han patit assetjament sexual i el 65% de treballadores de mitjans de comunicació han estat intimidades, amenaçades o han patit abusos a la feina.

Però més enllà d’això, en el punt 7 del citat manifest es denuncia «la mirada parcial» que hi ha als mitjans de comunicació i es mostra la preocupació per aquests enfocaments. A l’escrit s’afirma que «totes aquestes diferències que patim les periodistes tenen conseqüències també en els continguts i en els enfocaments dels mitjans de comunicació. La visió de la realitat que transmeten moltes vegades és parcial i està esbiaixada perquè no té en compte de la mateixa manera les experiències, els relats i les vivències de les dones que, sovint, són tractades com a personatges secundaris o amb estereotips. Un exemple és el tractament de la violència masclista que, en moltes ocasions, continua culpabilitzant la víctima. Les primeres pàgines i les obertures dels mitjans de comunicació i dels informatius són decidides per homes.». És a dir, els continguts dels mitjans no reflecteixen la realitat de la societat actual perquè no dóna a les dones el protagonisme que realment tenen.

En el punt 6 s’afirma que «els espais d’opinió i les tertúlies estan masculinitzades. Hi ha prou dones periodistes i expertes que poden equilibrar aquests espais.». Aquest és un fet que la pàgina web #onsonlesdones ve denunciant de fa temps. Recull com els mitjans de comunicació distribueixen entre homes i dones els seus espais d’opinió. Alguns van corregint de mica en mica la seva mirada, però la majoria segueix responent al que es critica en aquest manifest. En el primer estudi global que aquest observatori va fer, a l’estiu de l’any passat, es constata que «el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són tres de cada quatre. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.»

Això coincideix també amb el pentadecàleg aprovat a l’Assemblea Oberta de Periodistes que es va celebrar l’11 de novembre passat, convocada per diverses organitzacions del món periodístic, en el qual, entre altres coses es reivindica «la representació equilibrada de dones i homes a les informacions dels mitjans, tot fent ús del Cercador d’Expertes o altres eines que facilitin l’accés a fonts diverses de dones, però també de col·lectius infrarepresentats.» També es reclama «incorporar no només en la formació inicial en periodisme a les universitats, sinó també al llarg de l’exercici professional, formació en perspectiva de gènere».

Per tant, mentre els mitjans de comunicació no reflecteixin una realitat ni aportin una visió global del món de manera equilibrada entre homes i dones, el dret a la informació de la ciutadania a una informació de qualitat, veraç i plural no es veu respectat. El 8 de Març d’enguany podria servir de punt d’inflexió.