El xou abans que el rigor

Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d’un dels darrers judicis d’aquests que s’anomenen «mediàtics». Era sobre el Cas Nàdia, en el qual s’acusava un matrimoni d’haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d’una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l’afer.

La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca d’especialistes donada l’elevada complexitat dels tractaments. Darrere s’amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l’afer.

Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s’ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s’explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l’actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».

Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l’estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s’assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».

Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d’aquells magazins amb Nadia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d’aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s’han vist burlats en la seva bona fe.

Article publicat al número 11 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de novembre.

25 anys no són res…

Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d’un més en els debats. L’únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l’elecció d’Enric Bastardes com a primer president de l’SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l’organització. L’Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al VIII Congrés celebrat el 14 d’abril passat, la Junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s’ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l’SPC n’és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l’Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l’Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els grups parlamentaris el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s’hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer…

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d’opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d’autoria, pels drets laborals… És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l’única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se’n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d’aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L’any 1993, el Consell d’Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans] ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l’empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d’estar mediatitzades per les exigències d’augmentar el nombre de lectors o d’audiència o en funció de l’augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d’Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys podeu venir dilluns 5 de novembre a celebrar-ho amb nosaltres al centre cívic Parc Sandaru.