Monthly Archives: Mai 2019

La informació com a motor d’una ciutadania crítica que defuig el pensament únic

David Bueno, Valeria Giacomoni i Ignasi Llorente, a la presentació de l’informe. Foto: Carles Orti (FFG)

La Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar el 21 de maig passat el seu informe 2018 sobre l’estat de la laïcitat a Catalunya i Espanya. La primera part d’aquest treball és un conjunt de nou articles agrupats sota l’epígraf Pensament crític, raó per a l’emancipació. La fundació em va encarregar un d’aquests articles perquè analitzés com des del món de la informació es pot promoure un pensament crític, que qüestioni les certeses i plantegi dubtes, tot plegat encaminat a construir una societat lliure i sense dogmes.

Aquesta aportació que du la meva firma es titula Periodisme digne, ciutadania lliure i la podeu trobar també en aquest altre enllaç. Els articles estan fets per diverses persones que analitzem des de diversos angles –l’educació, la ciència, la biologia, el dret o la sociologia– com incentivar un esperit crític basat en la raó per millorar la qualitat democràtica de la societat. Si consulteu l’informe en l’enllaç del paràgraf anterior, veureu que hi ha vuit articles interessantíssims que val la pena llegir. A l’altre també li podeu fer una lectura però deixo que sigueu vosaltres els que en feu una valoració.

En el meu article defenso que «disposar de mitjans de comunicació independents dels poders és imprescindible per desenvolupar un pensament crític que vagi més enllà de dogmes i imposicions de tota mena, i que fomenti una societat veritablement democràtica que respecti els drets col·lectius i individuals de les persones». També explico allò que faria falta perquè des de la informació i el periodisme es pugui desenvolupar una societat amb esperit crític i pensament lliure, qüestionant els dogmes de cada dia.

Per a això, reclamo una regulació del dret a la informació de la ciutadania –qüestió en la qual, com ja he explicitat diverses vegades en aquest blog, Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa i de mig món–, de la conveniència d’un periodisme crític no alineat amb cap altra trinxera que no sigui la de la veracitat i el rigor. I, en el marc d’un panorama mediàtic on cada dia hi ha innombrables episodis de desinformació i manipulació, argumento la necessitat d’introduir als plans d’estudis escolars l’educació mediàtica per tal que els nois i noies aprenguin a interpretar de manera crítica els mitjans de comunicació i a reconèixer les trampes que massa sovint amaguen.

La presentació de l’informe va consistir en un diàleg entre el vicepresident de la Fundació, Vicenç Molina, amb David Bueno, biòleg, genetista i autor del llibre Neurociència per a educadors; Valeria Giacomoni, historiadora especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència, i Ignasi Llorente, divulgador científic i expert en noves tecnologies, qui també ha publicat recentment un llibre titulat La Història de la Ciència com mai te l’han explicat. Els ponents són tres dels articulistes que han col·laborat amb aquest Informe Ferrer i Guàrdia 2018. La segona part del llibre està dedicat a l’anàlisi de la situació de la laïcitat a Catalunya i Espanya a partir de les dades extretes de les enquestes i sondejos fetes pel Consell d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) així com les estadístiques de diversos organismes oficials.

El periodisme de ‘guerra’, sense futur? Especialment si ets ‘freelance’

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova ha estat recentment presentant el seu llibre Fade to black. Ascenso y caída del califato del ISIS 2011-2019. Síria, Irak y Libia (Editorial Blume) per diverses ciutats espanyoles. A Barcelona va ser-hi el 9 de maig passat, en un acte en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el qual va ser entrevistat pel periodista Jordi Évole. A la conversa també hi participaven la fotoperiodista Sandra Balsells, i Leopoldo Blume, director de l’Editorial Blume. Va ser una sessió molt interessant en la qual en Ricard va explicar la realitat en aquests països, com s’havia format el poder de l’ISIS en aquestes zones i com, finalment va caure. També va parlar de com es fa periodisme en territoris en guerra.

Garcia Vilanova es va fer tristament famós el setembre de 2013 quan en companyia del periodista d’El Mundo Javier Espinosa van ser segrestats a Síria per l’ISIS. Pocs dies abans també ho havia estat el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la zona, Marc Marginedas. El captiveri va durar fins al mes de març de 2014, quan, primer Marc i després Ricard i Javier, van ser alliberats. Ja llavors es va editar un llibre en suport de Garcia Vilanova, per a qui aquella situació havia tingut unes complicacions addicionals pel simple fet de ser freelance o periodista a la peça mentre que els seus dos companys plumilles estaven en plantilla. En aquest article que vaig fer llavors en podeu recordar els detalls.

En la presentació del llibre i a preguntes d’Evole va explicar també les dificultats per a un fotoperiodista freelance dedicar-se a cobrir els conflictes bèl·lics que hi ha per diversos punts del planeta. Que els mitjans de comunicació d’arreu del món –tret d’alguna honrosa excepció com The New York Times i algun més– ja no envia els seus periodistes a llocs en conflicte pels riscos que acompanya l’operació. I per als que hi van a tant la peça és molt difícil finançar-se aquests viatges. Només cal pensar que contractar un fixeruna persona local que dóna suport al treball d’un corresponsal que treballa en un país estranger fent-li entre altres coses de guia i traductor– al Iemen pot costar 300 dòlars diaris com a mínim. Iemen és un país al qual Ricard li agradaria anar per explicar què hi passa però que sense un mitjà al darrere, un freelance «no s’ho pot permetre». I cal afegir viatges, comunicacions, material…

Fade to black és un llibre que en part serveix per afrontar les despeses que suposa anar a explicar el que passa als països en guerra o amb conflictes bèl·lics. Molts mitjans han optat per contractar periodistes locals que ho facin. Garcia Vilanova afirma que «això està bé però a vegades aquests informadors són activistes d’algun dels bàndols i una persona que ve de fora pot aportar una visió més objectiva». En qualsevol cas, aquest article no pretén reflectir el debat sobre aquesta qüestió sinó deixar palès un cop més les dificultats que tenen els periodistes a la peça, col·laboradors o freelance per fer la seva feina en igualtat de condicions a la resta de periodistes.

Acabo amb una falca publicitària gratuïta: Compreu el llibre del Ricard. És molt interessant, amb unes imatges colpidores. Excel·lentment editat per una editorial que no és la primera vegada que col·labora en projectes d’aquesta mena. A més donareu suport al #periodigne i a un professional que forma part d’una generació de fotoperiodistes amb coratge i compromís per explicar allò que passa als països on la seva gent pateix els estralls de les guerres i la destrucció. Si heu de fer un regal i no sabeu què, Fade to black us farà quedar la mar de bé.

La rotativa del Grup Z com a paradigma

Aquest dimecres 15 de maig, els treballadors de la planta d’impressió del Grup Z a Parets del Vallès es manifestaran a Barcelona en el marc del conflicte laboral que tenen obert amb l’empresa, Gráficas de Prensa Doaria (GPD), que ha presentat un Expedient de regulació d’ocupació (ERO) de tancament de la rotativa i extinció de tots els contractes de treball. En aquests moments la negociació consisteix a fixar les condicions amb què el personal de GPD perd la feina i se’n va a l’atur perquè el punt final es presenta com a inevitable. I la manca de respostes satisfactòries de l’empresa cap a la plantilla és el que està motivant una protesta més que justa, amb diversos intents de la direcció de GPD de vulnerar el dret de vaga, cosa que ha estat denunciada a la Inspecció de Treball.

El tancament de la rotativa forma part del procés d’adquisició del conjunt del grup Z per part de Prensa Ibérica, el hòlding mediàtic presidit per Javier Moll, cosa que fa que aquest conglomerat també sigui conegut com el Grup Moll. Entre les condicions per acabar de formalitzar l’operació –l’acord entre les parts és total segons han confirmat cadascuna d’elles– hi havia la de tancar la planta de Parets, un projecte megalomaníac d’Antonio Asensio en un moment en què el futur de la premsa en paper ja plantejava incògnites, tant pels canvis tecnològics com pels indicis de crisi en el sector.

La vaga a Gráficas de Prensa Diaria intenta aconseguir les millors condicions per a la sortida dels treballadors. Com fa uns mesos ja va passar el mateix a El Periódico de Catalunya i l’Sport, les dues principals publicacions del grup Z. En el cas d’El Periódico va haver-hi un acord perquè les baixes fossin voluntàries i les que afectaven la redacció va haver-hi més persones que volien marxar del diari que les que es preveia que havien de sortir. Un indici de la moral de la tropa del rotatiu.

El desinterès d’Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador de l’imperi, pel negoci de la premsa en paper ha estat força decisiu en la caiguda de Z. Els rumors sobre la venda del grup eren senyal de les converses que a diverses bandes tenien els creditors –principalment la banca– per intentar minimitzar les pèrdues amb una operació que, a més, garantís una certa línia editorial.

Amb el tancament de GPD culminarà la desaparició del grup fundat per Antonio Asensio Pizarro. L’adquisició per part de Prensa Ibérica permetrà la continuïtat de les publicacions tot i que ara cal veure en quines condicions. El hòlding de Javier Moll no es caracteritza per tenir mitjans amb unes condicions laborals òptimes. Però més enllà d’aquesta circumstància sobre la qual les intencions reals es veuran a partir de l’entrada efectiva dels nous propietaris en la gestió de les empreses del grup, cal tenir present les implicacions mediàtiques que l’operació suposa.

Pèrdua de pluralisme
D’entrada, la desaparició del grup Z suposa una pèrdua de pluralisme. La informació en menys mans. Es pot opinar el que es vulgui sobre la línia editorial de les seves publicacions i la seva possible supeditació a determinats interessos que dominen molts mitjans de comunicació però, en definitiva, ara hi haurà menys veus diferents. Menys pluralisme significa menys democràcia. I no és una afirmació personal. Gran quantitat d’experts ho diuen. Per exemple, el Grup d’Alt Nivell (HLG en les seves sigles en anglès) sobre Pluralisme i Llibertat de Mitjans de comunicació de la Comissió Europea, dirigit per la professora Herta Däubler-Gmelin, exministra de Justícia d’Alemanya; Luís Miguel Poiares Pessoa Maduro, professor de l’Institut Universitari Europeu i antic advocat general del Tribunal Europeu de Justícia; i Ben Hammersley, pioner digital i editor d’una revista sobre tecnologia.

Aquest informe presenta les conclusions i recomanacions d’aquest grup independent d’experts, reunit per la vicepresidenta de la Comissió Europea, Neelie Kroes, l’octubre de 2011, i va ser comissionat per proporcionar un conjunt de recomanacions per al respecte, la protecció, el suport i la promoció de pluralisme i la llibertat dels mitjans de comunicació a Europa. L’HLG va donar a conèixer el gener de 2013 el resultat del seu treball. El seu informe final aporta conclusions i recomanacions per garantir el dret a la informació entenent que «la llibertat i el pluralisme en els mitjans de comunicació resulten crucials per a la democràcia europea». També alerten contra la pèrdua de pluralisme les autoritats europees en les seves recomanacions sobre informació i democràcia. La darrera en fer-ho, el mes de maig de l’any passat, va ser el Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre el pluralisme dels mitjans i la transparència sobre els seus propietaris. El periodista Dardo Gómez s’hi va referir en aquest article a la Revistaelobservador.com.

Cal tenir present que a banda d’El Periódico de Catalunya i l’Sport, Prensa Ibérica també es fa amb altres diaris: El Periódico de Aragón, El Periódico de Extremadura, La Crónica de Badajoz, Córdoba, Mediterráneo (a Castelló) i La Grada. Pel que fa a revistes, el grup Moll es queda amb 12 publicacions especialitzades més: Woman, Cuore, Rumore, Viajar, Stilo, Autohebdo Sport, Port, Digital Camera, Cartoon Network, Disney Channel, Neox Kidz i Like!. Prensa Ibérica ja disposava de 17 diaris a l’Estat espanyol –entre els quals, a Catalunya, Regió 7 i Diari de Girona– entre els que destaquen les capçaleres sota l’epígraf de La Opinión i Diari de Mallorca. Algunes de les operacions de Javier Moll en diferents comunitats d’adquisició d’altres capçaleres han suposat el tancament de diaris per duplicitat de rotatius en una mateixa àrea, cosa que ha deixat una sola veu en aquestes zones. Anys enrere, Prensa Ibérica havia invertit amb força èxit en països com Austràlia.

I acabo com he començat. El tancament de la rotativa de GPD és la darrera expressió de la desfeta d’un dels grups mediàtics més importants dels darrers anys, que ha comportat i comporta la pèrdua tangible i dolorosa d’un gran nombre de llocs de treball i el que això suposa per a les persones i famílies afectades, i una pèrdua més intangible d’un dia per l’altre però terriblement perillosa per a la riquesa democràtica d’un país: menys pluralisme informatiu.

Informació i eleccions

Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de Maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració Local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

Article publicat al número 13 de la revista ‘Utopia’ –que es publica a les comarques de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig