Feia més de dos anys que no escrivia en aquest blog. Això ha sigut així per diferents raons, cap d’elles, afortunadament, important, però a vegades les coses van com van. Ara ja feia temps que buscava l’ocasió per reprendre-ho. I me l’han proporcionada el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) en l’acte que van fer el 22 de setembre passat a la seu del CPC per commemorar el 30è aniversari del Codi Deontològic i el 25è aniversari del mateix CIC. Va ser una sessió prou interessant i cal felicitar els dos aniversaris i agrair la feina feta fins ara, amb totes les llums i totes les ombres que sol haver-hi en aquest tipus de processos.
L’acte va comptar amb les intervencions del degà del CPC, Joan Maria Morros, i del president del CIC, Josep Carles Rius. Es tractava de la primera de cinc sessions per commemorar els dos esdeveniments que us explicava i que se centrava en el discurs de l’odi i que es pot fer o s’ha de fer des del periodisme per evitar-lo. Les periodistes Anna Bosch (TVE), Fàtima Llambrich (TV3) i Helena López Vallejo (El Periódico), i l’escriptor i periodista Sergi Pàmies van analitzar aquesta qüestió i com amb l’aplicació dels codis deontològics es pot lluitar contra la propagació del discurs d’odi entre la ciutadania.
No pretenc fer una crònica de l’acte perquè el Col·legi ja n’ha publicat un resum a la seva pàgina web. Coincidint en general amb totes les intervencions que van fer els ponents, m’agradaria destacar les de Pàmies i Bosch, que van utilitzar la paraula «impunitat» per posar en evidència el fet que aquesta tasca serà complicada mentre l’incompliment dels codis deontològics no tingui cap conseqüència, és a dir, mentre no siguin d’obligat compliment per llei. Els que seguiu aquest blog –tot i el seu llarg silenci, admeto– sabeu que sempre he defensat la regulació del dret a la informació de la ciutadania que, a Catalunya, és possible amb el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir-lo, però que a hores d’ara encara roman només com un simple enunciat sense contingut.
I aquest és el rovell de l’ou. Mentre no passi res per vulnerar el codi deontològic, aquests seran més aviat un brindis al sol, ja que els i les professionals de la informació no disposaran d’armes efectives per fer valdre el que aquest prescriu. Fins que el Consell de la Informació no es transformi en un ens amb capacitat sancionadora, eradicar els discursos d’odi i altres discursos tòxics serà quelcom pròxim a una quimera. I no per una voluntat censora cap als mitjans, sinó de respecte al dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat, rigorosa, veraç, contrastada i plural que, en els mitjans públics, a més, ha de ser neutral.
Sempre poso el mateix exemple: Què passaria si el codi de circulació fos, com ara per ara com el codi deontològic del periodisme, un conjunt de recomanacions on el seu acompliment passés per la bona voluntat dels conductors, sense cap tipus de sanció per infringir-lo? Que no passés res per conduir begut o drogat, o per no respectar llums vermells, stops, línies contínues o les limitacions de velocitat. Segur que us imagineu el que passaria a les carreteres del país igual que jo. Doncs això és el que passa en el periodisme amb uns codis deontològics que qui els vulnera queda totalment impune. I un codi deontològic d’obligat compliment per llei, per si sol, no seria cap panacea, no garantiria que ningú el vulnerés, però almenys hi hauria una autoritat – que hauria de ser independent– que podria intervenir. I sense oblidar que sent el codi de circulació d’obligat compliment, així i tot, hi ha accidents. Però si són provocats per una negligència al volant, tindrà conseqüències per a les persones responsables.
És de felicitar la redacció del codi deontològic i la creació del CIC, però ara és hora d’anar més enllà i d’aconseguir que la seva tasca sigui legalment obligatòria. El codi deontològic, recordem, compleix 30 anys. Va ser un dels fills del Congrés de Periodistes Catalans, celebrat a Barcelona el 1992, organitzat pel CPC. dirigit llavors pel malaguanyat Josep Pernau al deganat de la institució. Aquell congrés va tenir un altre fill, que va ser l’aprovació d’impulsar un sindicat professional de periodistes a Catalunya. Ara, aquell nadó del 1992 es diu Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), constituït el 1993 i que ben aviat, doncs, complirà 30 anys, sindicat que m’honoro de presidir i que volem que també continuï fent-se gran. En aquest cas, òbviament, no demanem que l’afiliació sigui obligatòria, però sí que es conegui la feina que hem anat fent perquè la professió ens vegi com la principal eina sindical per millorar les condicions de treball tant laborals com professionals en el sector de la informació i la comunicació.
Francesc Ràfols 
Comentaris recents