Category Archives: Amèrica Llatina

La informació com a arma política

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí Página 12.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers  una Llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de Pàgina 12, «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

Els exemples a seguir

Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de ‘Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.

El paper clau dels mitjans comunitaris

La Xarxa de Mitjans Comunitaris (ReMC en les seves sigles en castellà) i dos emblemàtics mitjans d’aquest àmbit com són Ràdio Televisió de Cardedeu (RTVC) i Tele K (del barri madrileny de Vallecas) han iniciat una batalla contra el Govern espanyol per tal d’aconseguir el seu reconeixement real i ser tinguts en compte en el repartiment de llicències. Ho fan interposant un recurs contenciós-administratiu contra el Reial Decret 805/2014, de 19 de setembre, pel qual s’aprova el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Terrestre y es regulen aspectes per a l’alliberament del dividend digital. Per poder fer-ho han iniciat una campanya de captació de fons a través d’una operació de micromecenatge que els permeti afrontar les despeses del procés. Els demandants recorden que la llei reconeix el dret d’aquests mitjans a tenir el seu espai però a l’hora de la veritat els diferents governs no els han tingut en compte quan han distribuït freqüències.

Tot i que les primeres emissores van començar a funcionar a finals dels anys setanta, el reconeixement legal no va arribar fins al 2007 i 2010, quan el Govern espanyol va legalitzar la seva existència a través de les lleis audiovisuals. Així doncs, fa més de 30 anys que els col·lectius socials que han impulsat ràdios i televisions comunitàries només troben per part de l’administració totes les traves possibles perquè puguin créixer i desenvolupar-se. Per això, ara han decidit passar a l’atac. Demanen una mica més de 7.000 euros que confien poder recollir en els prop de quatre mesos que encara tenen de marge per aconseguir-ho.

Aquesta, doncs, és una batalla que ve de lluny. A Catalunya, la llei preveu que cal reservar un 5% de les freqüències a entitats sense ànim de lucre, però això mai ha estat efectiu. No obstant això, aquests mitjans –amb el suport d’algunes organitzacions de periodistes, com l’SPC– sempre han considerat aquest percentatge com a insuficient i que l’espectre radioelèctric hauria d’estar repartit a parts iguals –un terç per a cadascú– per a operadors privats, públics i entitats sense ànim de lucre. No és cap invent, això ja hi ha països que ho practiquen i la majoria estan a l’Amèrica Llatina on els mitjans comunitaris desenvolupen un gran paper i fins i tot en algunes zones la seva feina és de vital importància.

Desè aniversari

En un d’aquests països, Argentina, se celebra aquests dies una efemèride important. La Xarxa de Ràdios Comunitàries celebra el desè aniversari del seu primer informatiu. El Foro Argentino de Radios Comunitarias (FARCO) «és una les experiències més importants de comunicació popular i comunitària en xarxa a l’Amèrica Llatina», segons informa l’Agencia de Notícias del Sur (ANSUR). L’informatiu FARCO, segons explica l’entitat, «és un noticiari nacional que s’emet diàriament a través de més de 170 ràdios de tot el país i es caracteritza per la seva producció participativa i federal. A més es realitza des de la concepció que la comunicació és un dret humà essencial.» L’acte de celebració va servir també per presentar el primer llibre d’estil de la Xarxa. Un dels responsables de l’informatiu, Pepe Frutos, el defineix dient que «no és una recepta, no és la veritat revelada, no és un exemple a seguir, però sí és una aportació que fem les ràdios comunitàries al món de la comunicació, als nous comunicadors, esperant que sigui una publicació motivadora perquè se sàpiga que es pot fer periodisme d’una altra manera, en forma federal, participativa i democràtica, on no hi hagi algú que mani i altres obligats a obeir».

Per tant, la campanya endegada a Espanya per la ReMC, RTVC i Tele K té un objectiu que en altres llocs del món ja està assolit o més avançat. No és cap secret que l’Amèrica Llatina té molts problemes però sovint estan més relacionats amb les actuacions dels governs i responsables polítics i econòmics que no pas per les iniciatives ciutadanes i dels moviments socials. En matèria de comunicació i de dret d’informació, en alguns llocs, ja fa temps que van per davant de l’Estat espanyol –cosa que en els temps actuals no és cap heroïcitat democràtica– però també d’altres països europeus.

 

La grossa del 22 de desembre va caure a l’Uruguai

En el sorteig de loteria del dia 22 de desembre passat, cap de les participacions que duia va obtenir cap premi apreciable. Però com que no tot poden ser males notícies, aquell mateix 22 de desembre, gairebé a l’altre extrem del planeta, la Cambra de Diputats de l’Uruguai aprovava la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) de la qual ja n’havia fet referència en aquest blog. Va ser el 23 d’octubre passat quan m’hi vaig referir com un dels grans llegats del president sortint, José Mújica, del Front Ampli (FA). Dèia que només faltava el tràmit parlamentari, cosa que es va culminar aquest 22 de desembre, quan els diputats uruguaians van aprovar el text definitiu gràcies als vots del Front Ampli.

A través dels seus 202 articles, la llei, segons explica la Coalició per a una Comunicació Democràtica de l’Uruguai, gran defensora del projecte, regula els serveis de comunicació audiovisual, que són aquells que proporcionen «una oferta estable i permanent de senyals de ràdio o televisió». No regula, en canvi, internet. Altres aspectes importants són que prohibeix la censura prèvia, «l’apologia de la discriminació i l’odi nacional, racial o religiós, que constitueixin incitacions a la violència o qualsevol altra acció il·legal similar contra qualsevol persona o grup de persones» i estableix un horari de protecció a infants i adolescents, entre les 6.00 i les 22.00 hores. També determina algunes restriccions a la publicitat diigida a aquest públic. L’articulat també disposa que els periodistes «tindran dret, en l’exercici de la seva professió, a negar-se a acompanyar amb la seva imatge, veu o nom continguts de la seva autoria que hagin estat substancialment modificats sense el seu consentiment».La llei crea la Comissió Honoraria Assessora de Serveis de Comunicació Audiovisual (CHASCA) i el Consell de Comunicació Audiovisual (CCA). Aquest últim serà un òrgan independent del Govern i serà responsable de l’aplicació, fiscalització i compliment de les disposicions de la llei. Esta integrat per cinc membres, un d’ells designat pel president de la República en acord amb el Consell de Ministres, i els restants quatre, per l’Assemblea General «sobre proposta motivada en les condicions personals, funcionals i tècniques, per un nombre de vots equivalent a dos terços dels seus integrants». El CCA assessorarà al Poder Executiu en matèria de concessió de freqüències, encara que la potestat de concessió corrrespondrà en última instància del Govern, El projecte crea a més el Sistema Públic de Ràdio i Televisió Nacional com a servei descentralitzat del Ministeri d’Educació i Cultura.

L’LSCA preveu diverses sancions per incompliment de la normativa que poden anar de la simple observació, a l’advertència, o fins al decomís dels elements utilitzats per cometre la infracció o dels béns detectats en infracció. Les multes poden ser de fins a gairebé 250.000 euros, la suspensió de fins a 90 dies en la prestació de l’activitat, i en els casos d’infraccions molt greus, retirada de la concessió. L’aplicació de sancions serà en general competència del CCA, tret d’algunes excepcions molt particularsper exemple, la revocació de la freqüència– que seran una atribució del Govern.

Límits a la concentració mediàtica

La llei estableix mecanismes pels quals s’impedeixen la creació d’oligopolis i monopolis i proposa que els propietaris dels mitjans audiovisuals paguin un canon per utilitzar l’espectre radioelèctric. També preveu mecanismes per promoure la producció nacional fixant que almenys el 60% de la programació total emesa per cada canal de televisió comercial i públic ha de ser de producció o coproducció nacional, sense comptar la publicitat i l’autopromoció. A més, almenys el 30% d’aquesta programació ha d’haver estat feta per productors independents, no podent concentrar un mateix productor independent més del 40% en un mateix servei de radiodifusió de televisió. Un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa ha de contenir estrenes de ficció televisiva o estrenes de pel·lícules cinematogràfiques, i d’aquestes, almenys el 50% ha de ser de producció independent. També un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa han de ser programes d’agenda cultural. Les ràdios, per la seva banda, han d’emetre almenys el 30% de música d’origen nacional del total de la seva programació musical.Un altre principi de la nova norma es la limitació d’emissió d’imatges violentes.

Aquesta llei ha tingut un procés llarg perquè des d’alguns sectors se l’ha titllat d’un atac a la llibertat d’expressió quan en realitat és tot el contrari. Ha estat criticada per l’oposició i també pels propietaris de les principals cadenes de ràdio i de televisió així com les organitzacions que les agrupen com l’Associació Nacional de Broadcasters de l’Uruguai (Andebu). El mateix expresident uruguaià Julio María Sanguinetti, en un article publicat al diari espanyol El País titllava l’LSCA de «revòlver carregat sobre la nuca del periodisme independent». Però, com remarca la Coalició per a una Comunicació Democràtica, la llei –elaborada durant un any per un comitè tècnic consultiu integrat per periodistes, organitzacions acadèmiques i socials vinculades a al comunicació i els representants de les empreses del sector– ha rebut elogis dels relators sobre llibertat d’expressió de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans. Ha rebut també el suport d’entitats com Reporters Sense Fronteres (RSF) –que considera que és un exemple a seguir per altres països del continent– i d’altres associacions de periodistes.

La llei de mitjans, un dels principals llegats de José Mújica

Aquest 26 d’octubre es celebraran a l’Uruguai les eleccions presidencials, que suposaran la sortida de l’actual president, José Mújica (Front Ampli), que no pot tornar a presentar-se. Més enllà d’altres qüestions, Mújica passarà a la història per haver impulsat en el seu mandat una de les lleis reguladores de la comunicació més ambicioses del món. El principal retret que se li pot fer és, potser, que es limita a legislar sobre els mitjans audiovisuals, deixant fora la resta de suports informatius. Que la Llei de Serveis a la Comunicació Audiovisual (LSCA) de l’Uruguai –coneguda com la Llei de Mitjans– és un dels principals referents en aquest àmbit és un fet que reconeixen diversos experts. Per exemple, Ramón Zallo, Catedràtic de la Universitat del País Basc i president de la secció espanyola de la Unió Llatina d’Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura (ULEPICC). Zallo, en la seva intervenció d’ara fa un any a la sessió inaugural del Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), afirmava que «alguna cosa es mou en alguns països dels quals podem aprendre. A l’Amèrica Llatina el servei públic de comunicació ha iniciat un viatge d’anada positiu mentre que a la Unió Europea està de tornada». Va aportar els exemples de l’Argentina, l’Equador i l’Uruguai, destacant aquest darrer «com el més interessant». Especialment perquè era el que es dotava dels organismes de control més independent.

Així, per exemple, destacava que «al Consell de Comunicació Audiovisual (CCA) –l’ens regulador que estableix l’LSCA– tres dels seus cinc membres són votats per dos terços de la Cambra de Senadors la qual cosa garanteix el pluralisme.» El mandat és per sis anys, més enllà dels períodes legislatius, cosa que limita els riscos de governamentalització. També estableix que els titulars de serveis de comunicació audiovisual no podran ser al mateix temps, titulars d’una llicència per prestar serveis de telecomunicacions de telefonia o de transmissió de dades. No cal dir els efectes que això podria tenir en zones molt més pròximes. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres (RSF), creu que l’LSCA uruguaiana «ofereix garanties importants en allò que es refereix a la desconcentració de l’espai de difusió i a una distribució més equitativa de les freqüències, sense que això suposi que es pretengui controlar els continguts o exercir pressions en la línia editorial dels mitjans de comunicació públics, privats o comunitaris.

Un dels problemes que hi havia per a l’aplicació de la llei era la implementació del CCA. La Constitució uruguaiana impedeix que un any abans de les eleccions es creïn nous càrrecs i això va fer que a l’espera del nou organisme, «les competències del Consell van ser derivades a la Unitat Reguladora de Serveis de Comunicació Audiovisual (URSEC), òrgan encarregat de les telecomunicacions que disposa d’un Consell Directiu designat pel Govern i que històricament ha estat criticat per la falta d’aplicació d’estàndards de drets humans en la regulació de l’espectre radioelèctric», segons explica Edison Lanza, membre de la Coalició per una Comunicació Democràtica i docent de la Facultat d’Informació i Comunicació de la Universitat de la República, a l’Uruguai, al portal de l’Observatori Llatinoamericà de Regulació, Mitjans i Convergència. Lanza és des d’aquest mes d’octubre el nou relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització d’Estats Americans (OEA).
L’LSCA va ser aprovada pel Congrés el desembre de l’any passat i el Senat l’havia de ratificar el passat juliol. El problema principal era quina solució definitiva es donava al consell regulador. Es va trobar una solució intermèdia que la cambra encara no ha ratificat. A pregunta d’aquest blog, Lanza ha explicat que aquesta qüestió, «s’havia solucionat en la darrera versió aprovada per la Comissió del Senat. Estem a l’espera de que la Cambra de Senadors aprovi el text definitivament i el torni al Congrés de Diputats per a la seva sanció final. Perquè això sigui així, caldrà veure el resultat del diumenge. Si guanya l’oficialisme, possiblement s’aprovi… si es complica, la chance la veig difícil».
Un dels grans defensors d’aquest projecte és el relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Frank La Rue, que en un acte del mes de juliol passat va dir, segons recull la crònica del portal Señales que «és molt important que la llei s’aprovi abans que acabi la legislatura». La Rue participava en una xerrada sobre Llibertat d’expressió i regulació de mitjans per a la promoció i protecció dels drets de nens, nenes i adolescents organitzada per la Coalició per una Comunicació Democràtica (CCD) on va assegurar que «la llei és una gran contribució» i que la «la democràcia d’un país necessita de la democratització de l’ús dels mitjans». La Rue va expressar el seu desig que «no s’hauria de retardar la discussió ni l’aprovació [d’aquest projecte] perquè es perd el moment, l’energia i els dos anys de consulta i de debat». El relator de l’ONU ha seguit de prop aquest procés i l’ha definit com «un dels més interessants a la regió i és important aprovar la llei al més aviat possible».

La persecució als periodistes a l’Amèrica Llatina

Gairebé 50 professionals de la informació (47) han estat atacats en els quatre primers mesos de l’any al Perú. En aquests 120 dies del 2014, s’han denunciat 15 amenaces / assetjaments, 14 agressions físiques, set pressions jurídiques, sis entorpiments a l’exercici periodístic, dues més a la circulació de la informació, dos segrestos i un robatori. Un d’aquests atacs va ser el 27 d’abril passat el llançament per part d’un desconegut d’un artefacte explosiu contra el domicili del director d’un diari de Barranca, a la provincia de Lima. El 21 d’abril passat es van complir deu anys de l’assassinat del periodista Alberto Rivera Fernández, que denunciava a través del seu programa radio, la relació de Luis Valdez Villacorta, exalcalde del municipi de Coronel Portillo, amb el tràfic de fusta, de drogues i altres  suposades irregularitats en la gestió d’aquest ajuntament. Valdez Villacorta va ser jutjat com autor intel·lectual del crim sent absolt en primera instància. L’Associació Nacional de Periodistes de Perú (ANP) apunta que la Cort Suprema peruana podria declarar la nul·litat d’aquesta resolució. L’ANP ha aprofitat aquest aniversari per reclamar un cop més que «s’acabi la impunitat al Perú» dels atacs contra els periodistes.

Però aquest no és l’únic cas a l’Amèrica Llatina on es denuncien agressions als professionals de la informació. I el cas més sagnant amb tota seguretat és el de Mèxic, on els assassinats de periodistes són ja una tràgica notícia habitual. Però al 2013, el Brasil, amb cinc periodistes que van perdre la vida, el va superar en aquest tràgic rànquing, segons es desprèn de l‘Informe Anual de Reporters Sense Fronteres. Guatemala, Hondures i Colòmbia també són països hostils als periodistes que volen informar. Ho pateixen especialment aquells que volen fer-ho sobre les activitats del narcotràfic organitzat. El mateix informe d’RSF reconeix que en aquells països on s’han reduït les taxes de violència ha estat perquè ha augmentat l’autocensura dels professionals. La conseqüència de tot plegat és el retrocés en el dret a la informació.

En altres països del continent també hi ha problemes –de menor o de més gran volada– i tot plegat configura un panorama en el qual els periodistes no disposen del millor entorn per fer la seva feina amb llibertat. En alguns països s’estan fent passes importants amb la promulgació de lleis reguladores de la informació i la comunicació força avançades, però el poder de determinades estructures de poder segueix mostrant-se implacable amb qui els hi planta cara. Les noves legislacions llatinoamericanes en aquest àmbit són exportables a tot el món però en aquests països fan falta polítiques i accions fermes decidides a protegir encara més la feina dels periodistes, especialment en aquells àmbits on es generen més enemistats. La Federació de Periodistes de l’Amèrica Llatina i el Carib (FEPALC) –que agrupa els sindicats de periodistes del continent– aporta prou dades sobre aquesta situació. En qualsevol cas, allà on s’han impulsat noves regulacions de la comunicació –Uruguai, Equador, Bolívia…– és on hi ha menys riscos per als periodistes.

Hem començat per Perú perquè, a banda de ser un dels països on és més dur ser periodista, l’estadística dels quatre primers mesos exigeix un interès de les autoritats molt superior al demostrat fins ara en defensa de que els professionals puguin treballar amb la llibertat que necessita la ciutadania per poder disposar d’una informació de qualitat.

Rafael Correa posa el dit a la nafra

El president de l’Equador, Rafael Correa, ha afirmat que els mitjans de comunicació «són el poder mediàtic i que com tot poder, necessita una regulació social, cosa que es fa a través de lleis». El mandatari llatinoamericà feia aquestes declaracions en una entrevista publicada al diari El Pais diumenge passat 27 d’abril, realitzada pel periodista Guillermo Altares. Correa responia la pregunta del seu interlocutor sobre la llei de comunicació vigent en el seu país, que havia estat criticada per diversos mitjans i que si la norma suposava un perill per a la llibertat d’expressió. El president equatorià assegurava que «és perfectament legítim tenir una llei de comunicació, que no és una llei de mitjans, que té qüestions tan positives com la professionalització dels periodistes».

Altares li recordava a Correa que un dels deures dels periodistes és criticar el poder i que alguns havien tingut problemes al seu país per haver-ho fet. Val la pena reproduir la resposta textual del president equatorià a aquesta pregunta: «Amb tot afecte, això no és cert. La crítica no se sanciona ni per la llei ni pel Govern. Se sancionen les mentides, la infàmia, la calúmnia, com a Espanya. Es va sancionar el diari El Universo que va dir que el 30 de setembre de 2010, quan gairebé m’assassinen, jo havia ordenat disparar contra pobra gent. Això no és crítica, això és una mentida. I que bé que les lleis sancionin aquesta mentida. Un dels problemes d’Amèrica Llatina és que es menteix i conec la diferència entre la majoria de la premsa europea i la premsa llatina. Vostès no entenen això perquè estan acostumats al nivell ètic de la premsa europea.» La resposta segueix amb una referència al cas Fernando Villavicencio i Cléver Jiménez, criticant les informacions que El País havia publicat sobre l’afer. La darrera referència a l’entrevista –a l’enllaç del primer paràgraf hi ha el text sencer– és quan Correa demana que «em diguin on està el mal de la llei de comunicació. Hi ha censura prèvia? Bé, sí, hi ha censura prèvia per part dels amos dels mitjans de comunicació, per part dels que financen la publicitat. Vegi totes les estadístiques, totes les enquestes que es fan. No es poden queixar de la mala qualitat del servei telefònic perquè els retiren la publicitat. Busqui un periodista que hagi sofert censura prèvia per part del Govern.»

Dues qüestions principals es desprenen de l’entrevista a Correa: la necessitat i la legitimitat de regular el funcionament de la comunicació, com a qualsevol altre poder, i les pressions que reben els periodistes des dels àmbits empresarials i econòmics. Probablement la legislació equatoriana sobre comunicació sigui millorable. Totes les lleis ho són. Però la seva existència permet actuar contra la mentida i la manipulació cosa que a la madre patria no és possible, perquè no hi ha cap llei. Si els organismes reguladors fossin realment independents dels poders polítics i econòmics, encara seria més fàcil lluitar contra les males praxis periodístiques. A Espanya es va tenir la possibilitat de fer-ho als inicis de la transició però per diferents causes –algunes de les quals atribuïbles a la manca de visió de la professió en aquella època– es va perdre l’oportunitat. L’experiència demostra que cada dia que passa és més necessària que mai la Llei Orgànica del Dret a la Informació de la Ciutadania (LODGIC) que alguns estem reclamant des de diversos àmbits des de fa ja un parell de dècades. La majoria de les democràcies ja ho tenen.