Category Archives: Catalunya

Quan Europa i l’Amèrica Llatina marquen el camí

Aquests dies de festes he pràcticament acabat de llegir un llibre que havia començat ja fa un cert temps, Medios Democráticos. Una revolución pendiente en la comunicación (Ediciones Akal, 2016), del qual n’és autor el periodista Pascual Serrano. Repassa les regulacions de la comunicació que s’han fet en diversos països de l’Amèrica Llatina en el marc dels diferents processos polítics que s’hi havien viscut. Són molt interessants els plantejaments que s’hi fan. Al mateix temps m’arriben notícies de dinàmiques endegades en altres continents en relació al dret a la informació que, sin prisas pero sin pausas, –segons es deia en antigues i obsoletes etapes de transició– van avançant i consolidant-se. Concretament em refereixo a Europa i, encara més concretament, al Regne Unit.

I, a més, això coincideix quan falten pocs dies –el pròxim 17 de gener– perquè es constitueixi el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 21 de desembre passat. Si en una cosa Catalunya –i l’Espanya de la qual una part important de Catalunya es vol deslligar– està molt endarrerida, és en la defensa del dret a la informació de la ciutadania com un dret humà essencial en una societat democràtica. Si la nova Cambra catalana i el president –i el seu Govern– que posteriorment sigui escollit volen posar-se al dia, tenen en el llibre de Pascual Serrano i en el Regne Unit exemples als quals seguir.

En la seva anàlisi, Serrano parteix del fet que a l’Amèrica Llatina «els nous líders progressistes que van anar arribant als governs amb el suport dels seus ciutadans van descobrir dues coses: l‘enorme poder i hostilitat dels mitjans privats i l’absència de mitjans públics que poguessin compensar amb cert rigor i equanimitat l’impressionant paper polític d’oposició que lideraven les empreses privades de comunicació». Cita a l’ex relator especial per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides, Frank La Rue, que ho va ser entre 2008 i 2014, qui va recordar que la llibertat d’expressió «és un dret universal, un dret de tots, i no només de les grans corporacions dels mitjans. És un dret de la societat a estar ben informada, és una qüestió de justícia i de ciutadania vinculada directament a la diversitat dels mitjans. Per això, el monopoli de comunicació està contra, justament, la llibertat d’expressió i l’exercici ple de la ciutadania». En relació a l’Amèrica Llatina, La Rue destaca que «hi ha un fenomen històric comú perquè tota l’estructura de comunicació social va ser pensada únicament des de l’òptica comercial. I la comunicació és molt més que això, és un servei públic. No hi ha cap problema que també sigui negoci, ningú hi està en contra, però ha de prevaldre l’esperit de servei a la col·lectivitat, fet amb qualitat i independència, de forma honesta i objectiva». A partir d’aquí estudia com han afrontat aquesta qüestió països com l’Equador, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Xile… Llegiu Serrano, no us en penedireu…

Des d’Europa, des del Regne Unit, ens arriba com de mica en mica s’ha anat consolidant la regulació impulsada arran dels abusos per l’espionatge dels mitjans del grup Murdoch. De tota manera, dir que «ens arriba» –sigui d’Europa, de l’Amèrica Llatina o d’on sigui– no deixa de ser un cert eufemisme. Els canvis en matèria de dret a la informació de la ciutadania que hi ha a molts llocs del món són reiteradament ignorats i silenciats per la premsa espanyola i catalana, a no ser que sigui amb referències hostils i manipulades.

El periodista Dardo Gómez –exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)– en un article a la Revista El Observador afirma que «la regulació a la premsa britànica avança». Gómez apunta que «Els grans grups de premsa i les organitzacions professionalistes oculten els progressos que es fan en altres països per garantir a la ciutadania el seu dret a saber i al fet que els mitjans no els colin boles venudes com a informació». Així, afegeix, que «només per obseqüència professional, alguns ens hem assabentat que el 14 de novembre passat es van celebrar a la Universitat de Westminster els primers cinc anys de vigència del sistema regulador de la premsa britànica basat en les recomanacions de l’Informe Leveson» del qual ja n’he parlat en altres ocasions. Per entendre el que ha passat en aquest país cal conèixer l’organització Hacked Off, la que va aconseguir que més de 175.000 ciutadans britànics reclamessin una regulació que acabés amb els abusos d’alguns mitjans de comunicació. Òbviament, aquests, amb el grup Murdoch al capdavant però amb els diaris The Telegraph, Mirror i alguns de regionals fent-li costat, han plantejat –i plantegen– totes les batalles possibles per aturar-ho però fins ara les han perdut totes. Es pregunta Gómez «perquè us penseu que els grans mitjans espanyols ni les organitzacions professionalistes no ens expliquen res de tot això?»

La resposta és clara: Perquè no volen que a Espanya i Catalunya aprenguem d’aquest exemple i pretenguem seguir-lo. A Catalunya, l’article 52 de l’Estatut estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara s’estrenarà la XII Legislatura. Serà la definitiva perquè Catalunya iniciï el camí per aproximar-se als referents democràtics més pròxims?

Anuncis

‘Un periodisme digne’ per duplicat

En les darreres setmanes han coincidit dues iniciatives amb un títol força similar: «Per un periodisme digne». D’una, la primera, «15 accions per a un periodisme digne» ja en vaig parlar en un apunt del 8 de desembre passat. La segona es titula «‘Per un periodisme digne’. Manifest en suport a les persones afectades per l’ERO salvatge del diari Sport» i està impulsat per un col·lectiu d’un centenar de fotògrafs de Barcelona, especialment molestos per l’afectació que ha tingut l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) en els fotoperiodistes del rotatiu esportiu del grupo Z.

La primera és resultat de la tasca feta a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat, organitzada conjuntament per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents.

L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Finalment i com a resultat del debat sobre les diferents qüestions plantejades, el decàleg es va convertir en un pentadecàleg, on hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria… El document va ser remès a les candidatures que es van presentar a les passades eleccions del 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

La segona respon, tal com indiquen els seus promotors, a «la indignació contra la nova agressió que ha sofert el periodisme després de l’ERO que s’ha dut a terme al diari Sport i que ha suposat l’acomiadament de 29 treballadors, un 35% del total de la plantilla. Entre els afectats, periodistes amb més de tres dècades de professió, alguns dels quals fundadors de l’Sport, i en el cas de la secció de fotografia, la seva gairebé desaparició després de l’acomiadament de tres dels seus cinc fotoperiodistes. Els acomiadaments arriben a les portes de les festes nadalenques, afectant igualment de forma directa les famílies dels treballadors». A la pàgina web habilitada per aquests fotògrafs hi ha l’opció d’adherir-se al manifest.

A l’escrit s’afirma també que «la situació del periodisme actual, exemplificada ara en l’ERO salvatge a l’Sport, ens porta a una alerta pública i a una observació urgent davant la falta de llibertats i la repressió que pateix el col·lectiu. La falta de credibilitat és, en part, conseqüència de les successives renúncies i a la precarització que els professionals han anat patint enfront d’uns poders mediàtics cada vegada més instrumentalitzats pels poders financers.» I s’hi afegeix que «la greu situació que viu la premsa a Espanya és i ha de ser una preocupació de tothom. Periodisme i, especialment, fotoperiodisme estan cridats a la desaparició si els professionals no ens mobilitzem. Cada vegada són més els mitjans que, a més de retallar el nombre de redactors, prescindeixen proporcionalment de més redactors gràfics, editors gràfics o caps de fotografia, devaluant greument les imatges del mitjà i acceptant qualsevol imatge cedida o feta per redactors sense formació. Aquesta mala praxi resulta tan greu com suprimir els mateixos redactors i utilitzar qualsevol text robat de les xarxes socials, amb el perill que això entranya, donant com a bona qualsevol informació sense contrastar que pot ser enganyosa o falsa. A la majoria de mitjans de comunicació, de fet, no s’apliquen els llibres d’estil o han quedat obsolets i el resultat de tot això no fa més que posar en escac l’estat de dret, la llibertat d’expressió i d’informació».

Les dues iniciatives plantegen interrogants força similars, propostes, reivindicacions i alternatives en la mateixa línia. Totes, però, parteixen de la necessitat dels professionals de la informació de mobilitzar-se i defensar les transformacions necessàries perquè es pugui fer aquest periodisme digne. Potser el següent pas seria ajuntar esforços per ser tots plegats molt més efectius. En les pròximes setmanes es constituirà el nou Parlament de Catalunya. Alguns dels canvis que en paral·lel es reclamen des de les dues iniciatives s’hauran d’implementar des de la Cambra catalana. I els grups parlamentaris s’hauran de posar les piles d’una vegada per totes per resoldre una qüestió que des de la política l’estan convertint en la Ventafocs dels drets humans essencials. Com més n’hi hagi a reivindicar-ho, més possibilitats hi haurà que, finalment, els legisladors atenguin aquestes demandes.

 

La informació als programes electorals del 21-D

Els programes electorals de les diferents candidatures a les eleccions del 21 de desembre inclouen diversos aspectes relacionats amb la informació i la comunicació. En general, com podreu veure, tret d’algunes poques excepcions, hi ha molt pocs compromisos concrets. En aquest article no pretenc incloure’ls tots, ja que em centraré en els que estan més directament vinculats al periodisme i al dret a la informació. Hi ha altres aspectes igualment importants –els mitjans públics com a vehicle de difusió lingüístic, la CCMA com a dinamitzador industrial, la indústria audiovisual, els diferents plantejaments sobre l’espai de comunicació català…– però queden fora de l’objecte d’aquest blog, centrat essencialment en el dret a la informació. Però ho podeu trobar tot en aquest document que recull el conjunt dels programes electorals en informació i comunicació, elaborat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC).

Així, em dedicaré a repassar, doncs, què proposa cadascú sobre les qüestions per a mi més importants:

1.– Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

A) CUP

• Promourem uns mitjans de comunicació i d’informació públics i de gestió pública com a eina necessària per garantir el dret a la informació i el pluralisme polític i social. Per assegurar la seva independència i qualitat, cal allunyar-los del control dels partits polítics i dels interessos dels lobbies empresarials capitalistes. Per això els òrgans de direcció dels mitjans de comunicació públics han de ser escollits per àmplies majories parlamentàries que evitin la seva governamentalització. Així mateix, per consolidar la professionalitat i independència cal promoure la participació dels treballadors en els òrgans de direcció a través de la cogestió.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Defensem la independència dels mitjans de comunicació respecte dels poders polítics i econòmics i per això apostem per la desgovernamentalització dels mitjans públics.
Reformar la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per blindar la independència, neutralitat i imparcialitat de la televisió de les emissores de ràdio i de totes les plataformes de comunicació de la Generalitat.
Assegurar el respecte a la independència dels mitjans, tant dels públics com dels privats, davant dels poders polítics i econòmics, i, en aquest sentit desgovernamentalitzar TV3 i els altres mitjans de la CCMA, com també l’ACN, com a condició imprescindible per garantir-ne la independència, la professionalitat, la pluralitat, el rigor i la imparcialitat.
Establir mecanismes de cogestió per tal d’incorporar les persones treballadores en els espais de decisió i gestió.
L’elecció del president i dels membres del Consell de Govern amb majoria qualificada i a través d’un procediment de hearing o examen públic.
• La garantia que la CCMA rebrà els recursos necessaris per fer una programació de qualitat, competir amb els grans mitjans privats i afrontar les transformacions tecnològiques. El sistema de finançament ha de ser transparent i fixat per contracte programa i una avaluació de rendiments que no es basi només en les audiències i els costos, sinó també en indicadors de rendibilitat social.
• L’establiment de mecanismes que permetin la participació de l’audiència amb fórmules com el registre d’usuaris únics i, sobretot, l’exercici efectiu del dret d’accés, cosa que exigeix la reforma de la Llei 11/2007.

C) Ciutadans

Garantizaremos la pluralidad e independencia de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA). Llevaremos a cabo una política de medios de comunicación basada en la objetividad informativa y la excelencia en la profesión periodística. Modificaremos el sistema de elección del Presidente y el Consejo de Gobierno de la CCMA para tener una televisión y una radio públicas de todos los catalanes y no de un Govern, tal y como Cs ha defendido también en la reforma de la Corporación de RTVE en el Congreso de los Diputados.
• Aseguraremos unos medios basados en la neutralidad, la pluralidad y el respeto. TV3 y Catalunya Ràdio son la televisión y la radio de todos los catalanes y eso debe reflejarse en su programación y en su gestión. Todas las opiniones deben tener cabida, pero también debe quedar claro qué es opinión y qué es información para garantizar un servicio público neutral y libre de sesgo político.
• Garantizaremos la despolitización de la programación dirigida a los menores de edad. Es inadmisible que se use la programación infantil de los medios de comunicación públicos con el objetivo de manipular a los menores de edad con propaganda independentista explícita o encubierta en supuestos contenidos educativos. Garantizaremos que la programación infantil esté libre de ideologías partidistas.

D) ERC

Dotarem la Corporació catalana de mitjans públics audiovisuals (CCMA) amb els recursos suficients per a un procés d’actualització necessari. L’aportació pública es tendirà a equiparar a la mitjana europea que es destina a les corporacions audiovisuals nacionals, prenent com a referència els indicadors que periòdicament publica l’observatori Europeu de l’Audiovisual. Aquesta aportació hauria de garantir, a través de la millora de l’eficiència organitzativa, l’equilibri financer de la CCMA i la seva sostenibilitat preservant sempre les missions de servei públic encarregades.
• Continuar donant preferència a uns dels compromisos de servei públic de la CCMA: uns serveis informatius de qualitat i equilibrada des d’un punt de vista territorial tot incloent indicadors de seguiment específics a través del contracte-programa.
• Fixar com a prioritat estratègica l’àrea de continguts infantils com un dels grans valors afegits de la CCMA.
• Donar un salt quantitatiu en la difusió específica de continguts culturals i musicals del nostre territori i als més alternatius o minoritaris.
• Aprofundir en els criteris de renovació, transparència i professionalitat en l’elecció dels membres del Consell de govern de la Corporació.
• Un contracte-programa hauria de recollir el compromís explícit d’elaborar un nou pla estratègic de la CCMA que estableixi les prioritats per als pròxims anys.

E) Junts per Catalunya

• Els mitjans públics de comunicació han de complir sempre amb la seva vocació de servei públic plantejant una oferta plural, de qualitat i en català que tingui com a eixos principals la informació, la cultura, l’entreteniment i l’educació.
Potenciar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè continuï essent referent i líder a la societat catalana i segueixi essent gestionada amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica.

F) PP

• Farem de TV3 i de Catalunya Ràdio uns mitjans plurals al servei d’una informació veraç i neutral. Potenciarem el perfil professional i independent de l’ens. Ajustarem la despesa en els mitjans de comunicació públics i les retribucions dels seus alts directius; limitarem també la producció externa del seu pressupost.

G) PSC

• Elaborarem un pla estratègic de la CCMA que respongui als objectius inicials de la Corporació.
• Treballarem per garantir el rigor informatiu i el pluralisme especialment dels mitjans de comunicació de titularitat pública, donant valor a l’autoritat professional com a element bàsic de l’aprofundiment democràtic. Treballarem perquè els recursos humans i tècnics propis dels mitjans públics estiguin en condicions d’oferir una programació i una informació de qualitat i plural.

 

2.– Regulació de la comunicació. Article 52 de l’Estatut

A) Catalunya en Comú – Podem

Garantir els drets a la informació i la comunicació. Respectar i aplicar el principi consagrat a l’article 52 de l’Estatut segons el qual totes les persones tenen el dret d’investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censures ni entrebancs, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a la llibertat i els drets humans.

B) PSC

Els mitjans de comunicació produeixen informació d’interès general que ha de ser considerada un bé públic i, per tant, sotmesa a algun tipus de protecció per garantir la seva professionalitat, pluralitat i diversitat.

 

3.– Política Audiovisual. Consell de l ‘Audiovisual de Catalunya (CAC)

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar la Llei 22/2005 de mitjans audiovisuals de Catalunya i aprovar el decret que la desenvolupi, per garantir de manera efectiva el principi que “totes les persones tenen el dret que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics i comercials com comunitaris que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”.
Blindar la plena independència del CAC i, alhora, impulsar un acord parlamentari per posar en marxa un òrgan que garanteixi el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania, seguint models com els d’Alemanya, Regne Unit i Noruega. El nou òrgan, que podria substituir el CAC i assumir-ne les competències, determinaria la composició i funcions dels consells d’administració dels mitjans públics, fixaria els criteris de concessió d’ajuts de l’Administració al conjunt dels mitjans i formularia propostes de promoció del tercer sector de la comunicació, entre altres funcions.

B) Ciutadans

Cerraremos el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Hasta hoy el CAC se ha comportado como un órgano político en el espacio de comunicación catalán frente a los medios que no comulgan con el nacionalismo y el independentismo y no ha estado a la altura en las numerosas ocasiones en las que se han producido situaciones de falta de neutralidad y de pluralidad en los medios de comunicación públicos de Cataluña.

C) ERC

Un Pacte Nacional de l’Audiovisual que propiciï la Llei de l’Institut Català de l’Audiovisual (…) i la creació d’un Institut Català de l’Audiovisual per donar suport a la industria audiovisual

D) PSC

Reforçarem les institucions de garantia del pluralisme i la diversitat en l’àmbit dels mitjans públics.
Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per, entre d’altres qüestions incorporar els avenços de la Llei estatal 7/2010 i de la Directiva de Serveis de Comunicació audiovisual en la seva darrera formulació.

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre i Tercer Sector

A) CUP

• Una altra eina comunicativa per garantir el dret a la informació i promoure el pluralisme són els mitjans de comunicació comunitaris. (…) Hem d’encoratjar i potenciar la creació d’aquests espais cooperatius, defensar la seva independència i facilitar el seu accés a la informació interna i externa.
• Defensarem que l’espai radioelèctric sigui ocupat pels tres tipus de mitjans (públics, comunitaris i privats) a parts iguals, un terç per a cadascun.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Apostem per promoure i protegir els mitjans sense ànim de lucre i, en general, els que són resultat de l’autoorganització dels ciutadans que exerceixen el dret a ser emissors d’informació i a constituir i gestionar mitjans de comunicació propis per qualsevol de les plataformes existents.
Donar suport a l’emprenedoria en el sector de la comunicació per contribuir a augmentar la diversitat de l’oferta i apostar per noves fórmules empresarials i de gestió, com les cooperatives de periodistes i usuaris, els mitjans amb vocació de servei públic i els sistemes de finançament mixt via micromecenatge.
Fomentar i protegir els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre, que tenen una funció insubstituïble en l’empara de la diversitat cultural i en la implicació directa de la ciutadania en el procés de comunicació social, en el foment de l’alfabetització mediàtica i en la reflexió crítica.

C) ERC

• Cal intentar reflectir les noves realitats empresarials aparegudes en l’àmbit del mitjans de comunicació com ara l’associacionisme i cooperativisme.
• Caldrà reflectir les mesures de foment previstes en el projecte de Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris sense ànim de lucre impulsat a la darrera legislatura des de la Secretaria de Comunicació i la seva Direcció General de Mitjans de Comunicació per a la plena incorporació d’aquests mitjans del tercer sector a la realitat comunicativa del país.
• Enllestir definitivament el Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris d’Iniciativa social un cop superats els darrers tràmits interromputs pel final de la legislatura.

D) PSC

• Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per vetllar per a què els processos d’atorgament i renovació de llicències siguin efectivament oberts, transparents i competitius, i garanteixin la igualtat de condicions per a les diferents veus, així com la reserva de un espai per al Tercer Sector.

 

5.– Transparència

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar el sistema de publicitat institucional, per posar fi al repartiment basat amb l’amiguisme i el model de clickbaits, per garantir criteris objectius de transparència i equitat i per fer que les subvencions estructurals per a l’ús del català incloguin tots els mitjans.

B) Ciutadans

Acabaremos con la publicidad institucional repartida a dedo para financiar medios afines a la causa independentista. (…) Algunos de ellos viven prácticamente en exclusiva de las subvenciones de la Generalitat. Reduciremos la financiación destinada a publicidad institucional y aseguraremos que su reparto se realice siempre por procedimientos transparentes y atendiendo únicamente a criterios objetivos de difusión.

 

6.– Precarietat laboral

A) Catalunya en Comú – Podem

• Cal, al mateix temps, que el col·lectiu dels i les periodistes tinguin garantits els seus drets laborals, ja que només així podran exercir plenament la seva funció social amb independència i esperit crític.

#periodigne

Aquest blog, per diverses i variades raons, feia un temps que era inactiu. Ara el reprenc amb la voluntat de recuperar la regularitat i fins i tot augmentar-la. En aquests mesos que no he escrit res, no ha estat per falta de temes per referir-me al dret a la informació, però, òbviament, no em dedicaré a dir el que no he escrit ja. Mirem endavant. I per fer-ho, vull aprofitar una iniciativa en la qual estic personalment i sindicalment implicat. L’11 de novembre passat es va realitzar a Barcelona una Assemblea Oberta de Periodistes amb unes resolucions que confio que a partir d’ara se’n parli força. El hashtag de la convocatòria és força explícit: #periodigne.

Aquesta assemblea –realitzada a la seu de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)– va estar organitzada conjuntament per diverses organitzacions de periodistes: l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) –a la qual pertanyo–, Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents. No era aquesta la primera vegada que aquestes organitzacions treballàvem plegades i és d’esperar que tampoc sigui l’última. L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Cal no perdre de vista que les darreres enquestes situen a l’Estat espanyol els mitjans de comunicació i els periodistes com un dels sectors que genera menys confiança i credibilitat.

Els debats que s’hi van fer van acabar fent que el decàleg, en lloc de deu punts, en tingués quinze i es transformés en allò que si els lingüistes no m’han enganyat en podríem dir un pentadecàleg. S’hi inclouen tot tipus de qüestions. A la web www.periodigne.cat podeu consultar el document elaborat, que porta per títol «15 accions per a un periodisme digne». Si a més voleu una mica de crònica d’aquesta assemblea, a la web de l’SPC la podeu llegir. Al pentadecàleg hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria…

El que ara ens proposem les entitats que ho hem impulsat és començar a reunir adhesions tant a les redaccions com fora d’elles. De manera que quan ho presentem als legisladors o a les instàncies que han de promoure les transformacions que es reclamen, les reivindicacions tinguin el màxim suport professional i –per què no?– ciutadà. Fa massa temps que els legisladors –tot i les vegades que els ho hem demanat– fan molt poca cosa per no dir res en defensa d’un dret essencial per a la ciutadania com el dret a la informació. Algunes coses que en les darreres setmanes han passat en matèria d’informació a Catalunya i a Espanya no haurien passat amb una regulació com la que hi ha en molts països del nostre entorn i també d’una mica més lluny. En aquest blog en trobareu més d’una referència.

En uns dies, a Catalunya, celebrarem eleccions. El Parlament que surti elegit s’haurà d’ocupar d’aquestes qüestions si vol dignificar la política i millorar la qualitat democràtica del país.

Les mines antiinformació

Els amics de CRÍTIC han estat objecte d’una demanda de l’empresa Teyco, per suposats danys a l’honor arran d’un article publicat en aquest portal digital sobre les ajudes rebudes pel grup Sumarroca –al qual pertany Teyco– per part de la Generalitat. Les empreses de la família Sumarroca han estat històricament de les més ben tractades per la Generalitat convergent a l’hora de les adjudicacions de projectes de tota mena. Cal no oblidar els vincles entre el patriarca del clan amb Jordi Pujol, tots dos al nucli indicial de CDC.

No nego que a vegades hi ha informacions que suposen una clara intromissió en l’honor de les persones però, francament, no crec que aquest sigui el cas. A vegades, els drets en democràcia col·lisionen. El dret a manifestar-se topa amb el de lliure circulació. El dret a la propietat no s’entén gaire amb el dret a l’habitatge… I el dret a la informació pot grinyolar quan frega amb el de la privacitat. Però quan es tracta de difondre dades públiques, com són les adjudicacions atorgades per les administracions, és quan l’interès general està per sobre del particular. Ja he expressat als amics de CRÍTIC –un clar exemple de periodisme rigorós i agosarat– el meu suport i convido tothom a fer-ho. Confio que surtin indemnes d’aquesta mina antiinformació que Teyco els ha posat al camí per intentar silenciar-los.

Veiem, en canvi. com altres maneres d’entendre la informació –no de fer periodisme– no troben cap mena de dificultat per sembrar odi i falsedats. L’Observatori del Discurs d’Odi als Mitjans –impulsat pel portal www.media.cat– publicava recentment un estudi fet sobre vuit publicacions digitals d’àmbit català i estatal. L’objectiu era determinar quines de les notícies publicades per cadascun d’aquests mitjans hi apareixien actors potencialment afectats pel racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antigitanisme i la catalanofòbia. El resultat és que en el 71% de les notícies –sense incloure l’opinió– se seguien estratègies discriminatòries envers els protagonistes de les informacions i fins i tot que fomentaven l’odi en qualsevol dels aspectes ressenyats.

Com es poden evitar aquest tipus de línies informatives? Des d’un punt de vista social, amb polítiques d’educació i de foment del respecte i la tolerància. Però és evident que amb això no n’hi ha prou. Cal, com tenen en altres països, una llei que defensi la ciutadania de la creació d’estereotips discriminatoris, que combati l’odi que alguns volen propagar des dels mitjans de comunicació. I d’això se’n diu una Llei general de la informació i la comunicació, que estableixi drets i deures i que defensi la ciutadania de les mines antiinformació que posen els que no accepten que la informació és un bé públic que cal preservar.

Article publicat al número 4 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig

El dret a la informació a Esplugues TV

El 19 de maig passat vaig tenir el plaer de representar de nou el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) al programa Línia de Servei, d’Esplugues TV. És una cita mensual on durant mitja hora es parla en aquest espai –dirigit i presentat per Mery Barranco– de periodisme, dret a la informació i de totes les qüestions vinculades a aquest àmbit. En aquest enllaç podeu veure la conversa que vam mantenir en la qual vam parlar de les vagues a El Periódico i l’Sport, la denúncia per la barreja de publicitat i informació d’alguns periodistes de TV3 i la celebració conjunta de l’1 i 3 de Maig.

Un sector agitat

Aquest mes de maig, el sector de la comunicació ha viscut dos episodis que poden ser significatius pel que poden suposar. Per una banda, coincidint amb l’1 de Maig –Dia Internacional del Treball– i 3 de Maig –dia Mundial de la Llibertat de Premsa– es va celebrar el 6 de maig passat un debat amb el títol «Per un periodisme ni al dictat ni mal pagat». La trobada va ser organitzada per quatre entitats del món de la informació i la comunicació i suposava, doncs, la primera iniciativa feta a partir de la col·laboració entre algunes de les associacions més importants d’aquest àmbit. La segona ha estat la vaga realitzada pels treballadors d’El Periódico i de l’Sport en el marc de la mobilització del personal de les empreses del Grupo Z contra la retallada salarial que vol imposar el hòlding que presideix Antonio Asensio.

El debat del 6 de Maig, es va realitzar a la Casa de la Premsa, edifici entorn del qual hi ha un projecte compartit entre periodistes i el moviment veïnal per defensar conjuntament el dret a la informació com un dret ciutadà essencial en una democràcia. La rellevància de l’acte ve del fet que era, com deia, la primera vegada que les entitats del sector reflexionaven plegades sobre precarietat laboral, descrèdit professional, estereotips discriminatoris –com els de gènere–, regulació de la professió i altres qüestions. Una de les conclusions principals va ser que tot i les grans coincidències que va haver-hi calia seguir treballant per harmonitzar un discurs homogeni de tot el sector. Amb aquest objectiu es va emplaçar les entitats organitzadores de l’encontre –Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i SomAtents– a convocar per a la tardor una assemblea oberta de tot el sector per seguir debatent sobre tots aquests i altres temes que puguin sortir. La importància d’aquesta iniciativa vindrà de la capacitat que tinguin aquestes entitats –i les que s’hi vulguin afegir– de seguir treballant plegades per tal que tant el periodisme com elles mateixes se’n puguin beneficiar.

El segon episodi rellevant és el reguitzell de protestes a les empreses de Grupo Z que han culminat entre el 15 i el 17 de maig amb una vaga a El Periódico –tot i que inicialment estava convocada fins al 19 de maig– en contra de les retallades salarials que planteja l’empresa i la seva manca de voluntat negociadora. Els dies 15 i 16 de maig també van fer vaga els treballadors del diari Sport. A El Periódico, la protesta va comportar que per primera vegada a la seva història el diari deixés de sortir i faltés a la seva cita amb els quioscs i subscriptors al llarg de tres dies. Tot i les pressions i amenaces dels directius del grup, les plantilles dels dos rotatius han mostrat una determinació en secundar l’aturada com fins ara gairebé mai s’havia vist en el sector, si és que algun cop s’ha vist.

El sector de la informació i la comunicació habitualment no s’ha caracteritzat per la seva capacitat mobilitzadora i si ara han coincidit dos episodis que semblen mostrar sinó el contrari, sí que alguna cosa potser està canviant. No deixen de ser un símptoma també de l’estat d’ànim general a la professió. De la indignació per la constant precarització de les condicions laborals, que només comporta més dificultats per elaborar bons productes informatius. De com això afavoreix el descrèdit del periodisme, cada cop més subjecte als interessos econòmics, polítics i empresarials dels propietaris dels mitjans de comunicació.

Si d’aquesta agitació en sortirà algun resultat que serveixi per capgirar la situació, només el futur ho sap. Si la vaga d’El Periódico i l’Sport ha estat més que una vaga, només el futur ho sap. Si aquesta conjunció entre les entitats del món de la informació i la comunicació serveix per enfortir l’organització del sector, només el futur ho sap. Però també és veritat que si no s’aprofiten les oportunitats per impulsar els profunds canvis estructurals necessaris, cada cop quedarà menys marge perquè el periodisme recuperi la confiança de la ciutadania.