Category Archives: Catalunya

Les mines antiinformació

Els amics de CRÍTIC han estat objecte d’una demanda de l’empresa Teyco, per suposats danys a l’honor arran d’un article publicat en aquest portal digital sobre les ajudes rebudes pel grup Sumarroca –al qual pertany Teyco– per part de la Generalitat. Les empreses de la família Sumarroca han estat històricament de les més ben tractades per la Generalitat convergent a l’hora de les adjudicacions de projectes de tota mena. Cal no oblidar els vincles entre el patriarca del clan amb Jordi Pujol, tots dos al nucli indicial de CDC.

No nego que a vegades hi ha informacions que suposen una clara intromissió en l’honor de les persones però, francament, no crec que aquest sigui el cas. A vegades, els drets en democràcia col·lisionen. El dret a manifestar-se topa amb el de lliure circulació. El dret a la propietat no s’entén gaire amb el dret a l’habitatge… I el dret a la informació pot grinyolar quan frega amb el de la privacitat. Però quan es tracta de difondre dades públiques, com són les adjudicacions atorgades per les administracions, és quan l’interès general està per sobre del particular. Ja he expressat als amics de CRÍTIC –un clar exemple de periodisme rigorós i agosarat– el meu suport i convido tothom a fer-ho. Confio que surtin indemnes d’aquesta mina antiinformació que Teyco els ha posat al camí per intentar silenciar-los.

Veiem, en canvi. com altres maneres d’entendre la informació –no de fer periodisme– no troben cap mena de dificultat per sembrar odi i falsedats. L’Observatori del Discurs d’Odi als Mitjans –impulsat pel portal www.media.cat– publicava recentment un estudi fet sobre vuit publicacions digitals d’àmbit català i estatal. L’objectiu era determinar quines de les notícies publicades per cadascun d’aquests mitjans hi apareixien actors potencialment afectats pel racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antigitanisme i la catalanofòbia. El resultat és que en el 71% de les notícies –sense incloure l’opinió– se seguien estratègies discriminatòries envers els protagonistes de les informacions i fins i tot que fomentaven l’odi en qualsevol dels aspectes ressenyats.

Com es poden evitar aquest tipus de línies informatives? Des d’un punt de vista social, amb polítiques d’educació i de foment del respecte i la tolerància. Però és evident que amb això no n’hi ha prou. Cal, com tenen en altres països, una llei que defensi la ciutadania de la creació d’estereotips discriminatoris, que combati l’odi que alguns volen propagar des dels mitjans de comunicació. I d’això se’n diu una Llei general de la informació i la comunicació, que estableixi drets i deures i que defensi la ciutadania de les mines antiinformació que posen els que no accepten que la informació és un bé públic que cal preservar.

Article publicat al número 4 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig

Anuncis

El dret a la informació a Esplugues TV

El 19 de maig passat vaig tenir el plaer de representar de nou el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) al programa Línia de Servei, d’Esplugues TV. És una cita mensual on durant mitja hora es parla en aquest espai –dirigit i presentat per Mery Barranco– de periodisme, dret a la informació i de totes les qüestions vinculades a aquest àmbit. En aquest enllaç podeu veure la conversa que vam mantenir en la qual vam parlar de les vagues a El Periódico i l’Sport, la denúncia per la barreja de publicitat i informació d’alguns periodistes de TV3 i la celebració conjunta de l’1 i 3 de Maig.

Un sector agitat

Aquest mes de maig, el sector de la comunicació ha viscut dos episodis que poden ser significatius pel que poden suposar. Per una banda, coincidint amb l’1 de Maig –Dia Internacional del Treball– i 3 de Maig –dia Mundial de la Llibertat de Premsa– es va celebrar el 6 de maig passat un debat amb el títol «Per un periodisme ni al dictat ni mal pagat». La trobada va ser organitzada per quatre entitats del món de la informació i la comunicació i suposava, doncs, la primera iniciativa feta a partir de la col·laboració entre algunes de les associacions més importants d’aquest àmbit. La segona ha estat la vaga realitzada pels treballadors d’El Periódico i de l’Sport en el marc de la mobilització del personal de les empreses del Grupo Z contra la retallada salarial que vol imposar el hòlding que presideix Antonio Asensio.

El debat del 6 de Maig, es va realitzar a la Casa de la Premsa, edifici entorn del qual hi ha un projecte compartit entre periodistes i el moviment veïnal per defensar conjuntament el dret a la informació com un dret ciutadà essencial en una democràcia. La rellevància de l’acte ve del fet que era, com deia, la primera vegada que les entitats del sector reflexionaven plegades sobre precarietat laboral, descrèdit professional, estereotips discriminatoris –com els de gènere–, regulació de la professió i altres qüestions. Una de les conclusions principals va ser que tot i les grans coincidències que va haver-hi calia seguir treballant per harmonitzar un discurs homogeni de tot el sector. Amb aquest objectiu es va emplaçar les entitats organitzadores de l’encontre –Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i SomAtents– a convocar per a la tardor una assemblea oberta de tot el sector per seguir debatent sobre tots aquests i altres temes que puguin sortir. La importància d’aquesta iniciativa vindrà de la capacitat que tinguin aquestes entitats –i les que s’hi vulguin afegir– de seguir treballant plegades per tal que tant el periodisme com elles mateixes se’n puguin beneficiar.

El segon episodi rellevant és el reguitzell de protestes a les empreses de Grupo Z que han culminat entre el 15 i el 17 de maig amb una vaga a El Periódico –tot i que inicialment estava convocada fins al 19 de maig– en contra de les retallades salarials que planteja l’empresa i la seva manca de voluntat negociadora. Els dies 15 i 16 de maig també van fer vaga els treballadors del diari Sport. A El Periódico, la protesta va comportar que per primera vegada a la seva història el diari deixés de sortir i faltés a la seva cita amb els quioscs i subscriptors al llarg de tres dies. Tot i les pressions i amenaces dels directius del grup, les plantilles dels dos rotatius han mostrat una determinació en secundar l’aturada com fins ara gairebé mai s’havia vist en el sector, si és que algun cop s’ha vist.

El sector de la informació i la comunicació habitualment no s’ha caracteritzat per la seva capacitat mobilitzadora i si ara han coincidit dos episodis que semblen mostrar sinó el contrari, sí que alguna cosa potser està canviant. No deixen de ser un símptoma també de l’estat d’ànim general a la professió. De la indignació per la constant precarització de les condicions laborals, que només comporta més dificultats per elaborar bons productes informatius. De com això afavoreix el descrèdit del periodisme, cada cop més subjecte als interessos econòmics, polítics i empresarials dels propietaris dels mitjans de comunicació.

Si d’aquesta agitació en sortirà algun resultat que serveixi per capgirar la situació, només el futur ho sap. Si la vaga d’El Periódico i l’Sport ha estat més que una vaga, només el futur ho sap. Si aquesta conjunció entre les entitats del món de la informació i la comunicació serveix per enfortir l’organització del sector, només el futur ho sap. Però també és veritat que si no s’aprofiten les oportunitats per impulsar els profunds canvis estructurals necessaris, cada cop quedarà menys marge perquè el periodisme recuperi la confiança de la ciutadania.

Un Dret Humà massa oblidat

Un cop més, he tingut el plaer de participar en nom del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. En la darrera ocasió es tractava de parlar del dret a la informació com a un dret humà essencial. Així ho consideren les principals declaracions internacionals sobre Drets Humans, manifestos de tota mena sobre la matèria i fins i tot constitucions ben antigues. És el cas, per exemple, de la que es va aprovar a Suècia el 1766 –fa 250 anys!– o la Declaració sobre drets de l’home establerta arran de la revolució francesa. Al llarg de la conversa va quedar palesa la necessitat de fer un front comú entre ciutadania i informadors per exigir als poders públics el desenvolupament d’un marc legislatiu que garanteixi a la ciutadania el dret a rebre una informació veraç i de qualitat i també el dret a comunicar i a difondre les seves pròpies informacions. També vam parlar de la responsabilitat no només de les empreses de comunicació i les administracions públiques, sinó també de periodistes i societat en la situació actual d’impunitat de què gaudeixen la mentida i la manipulació.

El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Estereotips que discriminen

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda –i aquest és el leitmotiv principal d’aquest blog– això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

Del 14 d’abril al 3 de maig

El 3 de maig és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el vistiplau a la Llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Halll, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la Llei Mordassa. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».

I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?