Category Archives: Estat espanyol

No és manera d’acabar l’any

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels Mitjans Públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un pastisseig entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis, el PP va donar suport a una nova Llei Audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un Congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La Llei Mordassa, encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa, segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica Llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou establishment vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com El Procés. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels armilles grogues, també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de Libération. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

Anuncis

El xou abans que el rigor

Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d’un dels darrers judicis d’aquests que s’anomenen «mediàtics». Era sobre el Cas Nàdia, en el qual s’acusava un matrimoni d’haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d’una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l’afer.

La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca d’especialistes donada l’elevada complexitat dels tractaments. Darrere s’amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l’afer.

Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s’ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s’explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l’actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».

Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l’estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s’assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».

Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d’aquells magazins amb Nadia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d’aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s’han vist burlats en la seva bona fe.

Article publicat al número 11 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de novembre.

La xacra de l’assetjament a les xarxes socials, especialment a dones i a ‘freelance’

L’Institut Internacional de Premsa (IPI, en les seves sigles en anglès) ha impulsat un projecte per avaluar la situació de l’assetjament a periodistes a les xarxes socials, especialment dones, i també especialment, freelance. Aquest estudi es desenvoluparà en sis països europeus, Espanya, Finlàndia, Regne Unit, Polònia, Alemanya i Holanda. Tot i que finalment podria haver-hi algun canvi perquè no es descarti que es faci també a Sèrbia o Eslovàquia atès els problemes que s’hi han detectat darrerament per als professionals de la informació.

El projecte porta per nom On the line i té per objectiu trobar quines eines poden ser efectives per prevenir o limitar els efectes de l’assetjament a les xarxes. El treball consistirà en visites i entrevistes en profunditat a mitjans i periodistes dels països seleccionats. A més, l’IPI també organitzarà sessions de focus group amb dones periodistes i professionals independents per recopilar dades addicionals sobre els mecanismes adoptats o la seva absència.

Aquesta darrera setmana han començat la primera de les visites, que ha estat a Espanya. Del 23 al 25 van ser a Madrid i el 26 i 27 a Barcelona. La coordinació d’aquesta missió de l’IPI a Madrid i Barcelona l’ha feta la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI). A la capital catalana, s’han ocupat del focus group el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) –que a través de la Federació de Sindicats de Periodistes és una de les fundadores de la PDLI– i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha cedit l’espai on realitzar-lo.

Com dissuadir l’assetjador
Com explica la PDLI, «entre moltes altres qüestions, s’analitzaran quines mesures es poden prendre per dissuadir els possibles assetjadors de participar en els fòrums de comentaris dels mitjans digitals sense sacrificar la lliure expressió o quins passos ha de donar el/la periodista enfront de l’abús en xarxes socials.» Amb les millors pràctiques, l’IPI crearà una plataforma de recursos d’àmbit europeu per compartir les solucions més eficaces, de manera que puguin ser adoptades per altres mitjans. Les recomanacions estaran dirigides tant a mitjans de comunicació com a periodistes freelance.

A Barcelona la sessió del focus group es va fer el divendres 27 d’abril i hi van participar les periodistes Mercè Molist (periodista freelance), Susana Pérez (professora a l’URL i periodista freelance), Victòria Miró (redactora de Tecnologia a TV3) i Michele Catanzaro (especialista en Ciència a El Periódico). El conductor de la conversa va ser el consultor de l’IPI que dirigeix el treball, Javier Luque. Vaig poder assistir a la trobada que es va mantenir, que va ser de gran interès.

Tots els participants van aportar les seves experiències a les xarxes i el seu coneixement en la matèria arran de la seva tasca periodística en aquest àmbit. Més enllà de les històries particulars, el més rellevant són les conseqüències que l’assetjament comporta i les solucions per superar-ho i, sobretot, evitar els atacs. A banda dels efectes més personals en angoixa, inquietud i fins i tot por, destaquen els canvis en els hàbits de comunicació. També en el comportament a les xarxes socials, que es tradueix sovint en autocensura.

Un altre aspecte a tenir en compte és la soledat en què a vegades s’han d’afrontar aquestes situacions. En aquest sentit es va destacar que està organitzat i trobar el suport de les associacions a les quals la persona afectada pot pertànyer podria ser una ajuda. Una qüestió que sovint contribueix a facilitar la tasca de l’assetjador és el poc coneixement que en general els periodistes tenen de les eines informàtiques per protegir els seus equips i les seves comunicacions. En aquest aspecte donar formació als professionals sobre aquestes qüestions seria de gran utilitat així com algun tipus de manual d’instruccions sobre com gestionar aquestes situacions.

L’agreujant de ser dona
Luque va aportar un vídeo fet per l’IPI sobre missatges reals que les dones periodistes assetjades a les xarxes han rebut als seus mòbils o altres equips tecnològics en els darrers temps. Són d’una brutalitat esgarrifosa, amb amenaces gravíssimes i els pitjors insults que es puguin imaginar. Luque va recordar el cas de Selin Girit, periodista turca corresponsal de la BBC que, arran d’una campanya impulsada pel mateix alcalde d’Ankara, va ser objecte d’una fortíssima campanya a les xarxes socials que va durar setmanes i que suposaven que cada minut tenia al seu telèfon cinc amenaces de mort o de violació. Girit havia informat de les protestes ciutadanes contra el règim turc i la resposta de l’alcalde d’Ankara, Ibrahim Melih Gokcek, va ser acusar-la d’espia britànica. Els fets es remunten al mes de juny del 2013.

El cas és que segons les experiències recollides, els atacs a les xarxes contra periodistes són de diferent naturalesa en funció de si s’és home o dona. Les dones reben principalment insults de caràcter sexual, amenaces de violació, de mort, d’atacs a la seva família… En el cas dels homes les agressions digitals busquen bàsicament la desacreditació professional. La soledat de la qual parlava abans també té més efecte si les persones afectades treballen a la peça, és a dir, són freelance. Com menor és la vinculació amb el mitjà o mitjans amb els quals es treballa, més difícil és trobar el seu empar. Per això, en aquests casos, pertànyer a una organització professional pot ajudar en aquest aspecte.

No li diguis «’troll’», digues-li «assetjador».
Per la tasca que l’IPI –i també altres organitzacions, com l’OSCE– ha fet sobre aquestes qüestions, Luque reclama un canvi de terminologia «que digui les coses pel seu nom». Així, no s’hauria de parlar de «trolls», sinó d’«agressors digitals». Explica que «troll» és un terme que s’ha popularitzat «i a vegades cau bé dir-li a algú que ho és. És una expressió que mola». En anglès «s’utilitza on line abusers, és a dir, agressors o assetjadors digitals». També defensa que no es parli de «víctimes», sinó «d’objectius» o, segons el terme en anglès, «targets». Dir-ne «víctima» pot culpabilitzar la persona afectada i no hauria de ser així.

La previsió de l’IPI és haver acabat a finals de setembre les visites a tots els països que formen part del projecte i haver-lo enllestit del tot a finals d’any. En les pròximes setmanes, Luque redactarà l’informe relatiu a la seva visita a Espanya.

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

El 8-M i el dret a la informació

Demà és 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. S’ha convocat una vaga feminista per denunciar les desigualtats i les violències de què són objecte les dones al món d’avui en dia. I que té a veure això amb el Dret a la Informació de la Ciutadania, que és del què s’ocupa aquest blog? Molt. Les dones periodistes han fet públic un manifest que es diu «Les periodistes fem vaga» que ha estat elaborat per una plataforma de dones periodistes d’arreu de l’Estat. En aquest escrit denuncien qüestions que pateixen les dones, també les informadores, com la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat laboral i l’assetjament sexual i laboral. Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), prop del 22% de les dones que treballen als mitjans de comunicació arreu del món han patit actes de violència física al lloc de treball. El 48% han patit assetjament sexual i el 65% de treballadores de mitjans de comunicació han estat intimidades, amenaçades o han patit abusos a la feina.

Però més enllà d’això, en el punt 7 del citat manifest es denuncia «la mirada parcial» que hi ha als mitjans de comunicació i es mostra la preocupació per aquests enfocaments. A l’escrit s’afirma que «totes aquestes diferències que patim les periodistes tenen conseqüències també en els continguts i en els enfocaments dels mitjans de comunicació. La visió de la realitat que transmeten moltes vegades és parcial i està esbiaixada perquè no té en compte de la mateixa manera les experiències, els relats i les vivències de les dones que, sovint, són tractades com a personatges secundaris o amb estereotips. Un exemple és el tractament de la violència masclista que, en moltes ocasions, continua culpabilitzant la víctima. Les primeres pàgines i les obertures dels mitjans de comunicació i dels informatius són decidides per homes.». És a dir, els continguts dels mitjans no reflecteixen la realitat de la societat actual perquè no dóna a les dones el protagonisme que realment tenen.

En el punt 6 s’afirma que «els espais d’opinió i les tertúlies estan masculinitzades. Hi ha prou dones periodistes i expertes que poden equilibrar aquests espais.». Aquest és un fet que la pàgina web #onsonlesdones ve denunciant de fa temps. Recull com els mitjans de comunicació distribueixen entre homes i dones els seus espais d’opinió. Alguns van corregint de mica en mica la seva mirada, però la majoria segueix responent al que es critica en aquest manifest. En el primer estudi global que aquest observatori va fer, a l’estiu de l’any passat, es constata que «el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són tres de cada quatre. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.»

Això coincideix també amb el pentadecàleg aprovat a l’Assemblea Oberta de Periodistes que es va celebrar l’11 de novembre passat, convocada per diverses organitzacions del món periodístic, en el qual, entre altres coses es reivindica «la representació equilibrada de dones i homes a les informacions dels mitjans, tot fent ús del Cercador d’Expertes o altres eines que facilitin l’accés a fonts diverses de dones, però també de col·lectius infrarepresentats.» També es reclama «incorporar no només en la formació inicial en periodisme a les universitats, sinó també al llarg de l’exercici professional, formació en perspectiva de gènere».

Per tant, mentre els mitjans de comunicació no reflecteixin una realitat ni aportin una visió global del món de manera equilibrada entre homes i dones, el dret a la informació de la ciutadania a una informació de qualitat, veraç i plural no es veu respectat. El 8 de Març d’enguany podria servir de punt d’inflexió.

D”El Periódico’ a Ecologistes en Acció a Esplugues TV

Aquest divendres 16 de febrer passat vaig tenir de nou el plaer de representar l’SPC a l’espai mensual que Esplugues TV, en el seu programa Línia de Servei, dedica al periodisme i al dret a la informació. Vam parlar dels ERO a El Periódico i El Punt-Avui, de la vaga de dones prevista per al 8 de març i de la situació que hi ha als mitjans de comunicació en relació a la violència de gènere, de ciberseguretat per a periodistes, i de com els grans mitjans espanyols silencien determinats temes que afecten alguns dels seus grans anunciants.

Aquest és l’enllaç amb la meva intervenció on reivindico que debilitant l’estructura dels diaris, no es fa un millor producte informatiu i que les empreses editores el que han de fer és potenciar la qualitat periodística dels seus mitjans. També explicito el suport de l’SPC a la vaga de dones del 8-M per rebutjar la violència de gènere en els llocs de treball i defenso la necessitat que els periodistes es conscienciïn que cal que protegeixin les seves comunicacions i els seus equips de treball per tal de protegir les seves fonts i que, per tant, cal que es capacitin en l’ús de les eines informàtiques que ho fan possible. Finalment parlem amb la Mery Barranco –la directora de l’espai– i les seves col·laboradores de la marginació que els grans mitjans de comunicació han fet d’un informe d’Ecologistes en Acció en el qual es parla d’unes activitats com a mínim polèmiques d’empreses com Repsol, ACS, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Acciona o Renovalia.