Category Archives: Estat espanyol

Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

Periodisme vs. publicitat, un món sense llei

La setmana passada es va presentar a Barcelona el llibre La ética de los periodistas que hacen publicidad, escrit per Manuel López, periodista i doctor en Ciències de la Informació i professor emèrit de la UAB. Està editat per Ediciones Carena, una petita editorial independent encapçalada pel llibreter José Membrive. L’amic Manel va tenir l’ocurrència de demanar-me a mi que fes el pròleg, cosa que he fet de la millor manera que he estat capaç.

La presentació va consistir en un diàleg entre l’autor del llibre i el prologuista i també amb les persones que van acudir a la Casa del Llibre –que va acollir l’acte– en una conversa força amena no només sobre les pràctiques en què se centra el llibre sinó també sobre el periodisme en general. Una de les conclusions és que el periodisme no viu un bon moment perquè els interessos econòmics, polítics i empresarials estan –a la majoria de mitjans, especialment els més grans– per sobre del dret a la informació de la ciutadania. I alguns professionals en són còmplices en primer grau.

El llibre analitza els professionals de la informació que combinen la seva tasca periodística amb la publicitat, una pràctica no permesa pels codis deontològics repartits per tot el món. La qüestió és que els codis deontològics només són una referència, no són d’obligat compliment i, per això, hi ha empreses de comunicació –tant públiques com privades– que vulneren l’articulat sencer diverses vegades al dia. I els i les periodistes que –a canvi d’un sobresou– es presten a posar la seva professionalitat en qüestió, també fan nul·la observança dels seus preceptes.

Manel López aporta en la seva recerca dades molt il·lustratives y rellevants sobre aquesta situació. L’obra la podeu adquirir en un grapat de llibreries o a la mateixa editorial. El pròleg, si us ve de gust, el podeu llegir en aquest enllaç. Entre altres coses, hi reclamo una llei que estableixi que els codis deontològics siguin d’obligat compliment i estipuli sancions per a qui els vulneri. Us imagineu què passaria si el Codi de Circulació fos només un seguit de recomanacions de bones pràctiques sense que calgués respectar-les perquè no passaria res a qui l’infringís? Doncs això és el que passa en el periodisme on a les normes deontològiques de trànsit no cal fer-los cap cas.

 

La informació com a motor d’una ciutadania crítica que defuig el pensament únic

David Bueno, Valeria Giacomoni i Ignasi Llorente, a la presentació de l’informe. Foto: Carles Orti (FFG)

La Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar el 21 de maig passat el seu informe 2018 sobre l’estat de la laïcitat a Catalunya i Espanya. La primera part d’aquest treball és un conjunt de nou articles agrupats sota l’epígraf Pensament crític, raó per a l’emancipació. La fundació em va encarregar un d’aquests articles perquè analitzés com des del món de la informació es pot promoure un pensament crític, que qüestioni les certeses i plantegi dubtes, tot plegat encaminat a construir una societat lliure i sense dogmes.

Aquesta aportació que du la meva firma es titula Periodisme digne, ciutadania lliure i la podeu trobar també en aquest altre enllaç. Els articles estan fets per diverses persones que analitzem des de diversos angles –l’educació, la ciència, la biologia, el dret o la sociologia– com incentivar un esperit crític basat en la raó per millorar la qualitat democràtica de la societat. Si consulteu l’informe en l’enllaç del paràgraf anterior, veureu que hi ha vuit articles interessantíssims que val la pena llegir. A l’altre també li podeu fer una lectura però deixo que sigueu vosaltres els que en feu una valoració.

En el meu article defenso que «disposar de mitjans de comunicació independents dels poders és imprescindible per desenvolupar un pensament crític que vagi més enllà de dogmes i imposicions de tota mena, i que fomenti una societat veritablement democràtica que respecti els drets col·lectius i individuals de les persones». També explico allò que faria falta perquè des de la informació i el periodisme es pugui desenvolupar una societat amb esperit crític i pensament lliure, qüestionant els dogmes de cada dia.

Per a això, reclamo una regulació del dret a la informació de la ciutadania –qüestió en la qual, com ja he explicitat diverses vegades en aquest blog, Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa i de mig món–, de la conveniència d’un periodisme crític no alineat amb cap altra trinxera que no sigui la de la veracitat i el rigor. I, en el marc d’un panorama mediàtic on cada dia hi ha innombrables episodis de desinformació i manipulació, argumento la necessitat d’introduir als plans d’estudis escolars l’educació mediàtica per tal que els nois i noies aprenguin a interpretar de manera crítica els mitjans de comunicació i a reconèixer les trampes que massa sovint amaguen.

La presentació de l’informe va consistir en un diàleg entre el vicepresident de la Fundació, Vicenç Molina, amb David Bueno, biòleg, genetista i autor del llibre Neurociència per a educadors; Valeria Giacomoni, historiadora especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència, i Ignasi Llorente, divulgador científic i expert en noves tecnologies, qui també ha publicat recentment un llibre titulat La Història de la Ciència com mai te l’han explicat. Els ponents són tres dels articulistes que han col·laborat amb aquest Informe Ferrer i Guàrdia 2018. La segona part del llibre està dedicat a l’anàlisi de la situació de la laïcitat a Catalunya i Espanya a partir de les dades extretes de les enquestes i sondejos fetes pel Consell d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) així com les estadístiques de diversos organismes oficials.

El periodisme de ‘guerra’, sense futur? Especialment si ets ‘freelance’

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova ha estat recentment presentant el seu llibre Fade to black. Ascenso y caída del califato del ISIS 2011-2019. Síria, Irak y Libia (Editorial Blume) per diverses ciutats espanyoles. A Barcelona va ser-hi el 9 de maig passat, en un acte en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el qual va ser entrevistat pel periodista Jordi Évole. A la conversa també hi participaven la fotoperiodista Sandra Balsells, i Leopoldo Blume, director de l’Editorial Blume. Va ser una sessió molt interessant en la qual en Ricard va explicar la realitat en aquests països, com s’havia format el poder de l’ISIS en aquestes zones i com, finalment va caure. També va parlar de com es fa periodisme en territoris en guerra.

Garcia Vilanova es va fer tristament famós el setembre de 2013 quan en companyia del periodista d’El Mundo Javier Espinosa van ser segrestats a Síria per l’ISIS. Pocs dies abans també ho havia estat el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la zona, Marc Marginedas. El captiveri va durar fins al mes de març de 2014, quan, primer Marc i després Ricard i Javier, van ser alliberats. Ja llavors es va editar un llibre en suport de Garcia Vilanova, per a qui aquella situació havia tingut unes complicacions addicionals pel simple fet de ser freelance o periodista a la peça mentre que els seus dos companys plumilles estaven en plantilla. En aquest article que vaig fer llavors en podeu recordar els detalls.

En la presentació del llibre i a preguntes d’Evole va explicar també les dificultats per a un fotoperiodista freelance dedicar-se a cobrir els conflictes bèl·lics que hi ha per diversos punts del planeta. Que els mitjans de comunicació d’arreu del món –tret d’alguna honrosa excepció com The New York Times i algun més– ja no envia els seus periodistes a llocs en conflicte pels riscos que acompanya l’operació. I per als que hi van a tant la peça és molt difícil finançar-se aquests viatges. Només cal pensar que contractar un fixeruna persona local que dóna suport al treball d’un corresponsal que treballa en un país estranger fent-li entre altres coses de guia i traductor– al Iemen pot costar 300 dòlars diaris com a mínim. Iemen és un país al qual Ricard li agradaria anar per explicar què hi passa però que sense un mitjà al darrere, un freelance «no s’ho pot permetre». I cal afegir viatges, comunicacions, material…

Fade to black és un llibre que en part serveix per afrontar les despeses que suposa anar a explicar el que passa als països en guerra o amb conflictes bèl·lics. Molts mitjans han optat per contractar periodistes locals que ho facin. Garcia Vilanova afirma que «això està bé però a vegades aquests informadors són activistes d’algun dels bàndols i una persona que ve de fora pot aportar una visió més objectiva». En qualsevol cas, aquest article no pretén reflectir el debat sobre aquesta qüestió sinó deixar palès un cop més les dificultats que tenen els periodistes a la peça, col·laboradors o freelance per fer la seva feina en igualtat de condicions a la resta de periodistes.

Acabo amb una falca publicitària gratuïta: Compreu el llibre del Ricard. És molt interessant, amb unes imatges colpidores. Excel·lentment editat per una editorial que no és la primera vegada que col·labora en projectes d’aquesta mena. A més donareu suport al #periodigne i a un professional que forma part d’una generació de fotoperiodistes amb coratge i compromís per explicar allò que passa als països on la seva gent pateix els estralls de les guerres i la destrucció. Si heu de fer un regal i no sabeu què, Fade to black us farà quedar la mar de bé.

La rotativa del Grup Z com a paradigma

Aquest dimecres 15 de maig, els treballadors de la planta d’impressió del Grup Z a Parets del Vallès es manifestaran a Barcelona en el marc del conflicte laboral que tenen obert amb l’empresa, Gráficas de Prensa Doaria (GPD), que ha presentat un Expedient de regulació d’ocupació (ERO) de tancament de la rotativa i extinció de tots els contractes de treball. En aquests moments la negociació consisteix a fixar les condicions amb què el personal de GPD perd la feina i se’n va a l’atur perquè el punt final es presenta com a inevitable. I la manca de respostes satisfactòries de l’empresa cap a la plantilla és el que està motivant una protesta més que justa, amb diversos intents de la direcció de GPD de vulnerar el dret de vaga, cosa que ha estat denunciada a la Inspecció de Treball.

El tancament de la rotativa forma part del procés d’adquisició del conjunt del grup Z per part de Prensa Ibérica, el hòlding mediàtic presidit per Javier Moll, cosa que fa que aquest conglomerat també sigui conegut com el Grup Moll. Entre les condicions per acabar de formalitzar l’operació –l’acord entre les parts és total segons han confirmat cadascuna d’elles– hi havia la de tancar la planta de Parets, un projecte megalomaníac d’Antonio Asensio en un moment en què el futur de la premsa en paper ja plantejava incògnites, tant pels canvis tecnològics com pels indicis de crisi en el sector.

La vaga a Gráficas de Prensa Diaria intenta aconseguir les millors condicions per a la sortida dels treballadors. Com fa uns mesos ja va passar el mateix a El Periódico de Catalunya i l’Sport, les dues principals publicacions del grup Z. En el cas d’El Periódico va haver-hi un acord perquè les baixes fossin voluntàries i les que afectaven la redacció va haver-hi més persones que volien marxar del diari que les que es preveia que havien de sortir. Un indici de la moral de la tropa del rotatiu.

El desinterès d’Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador de l’imperi, pel negoci de la premsa en paper ha estat força decisiu en la caiguda de Z. Els rumors sobre la venda del grup eren senyal de les converses que a diverses bandes tenien els creditors –principalment la banca– per intentar minimitzar les pèrdues amb una operació que, a més, garantís una certa línia editorial.

Amb el tancament de GPD culminarà la desaparició del grup fundat per Antonio Asensio Pizarro. L’adquisició per part de Prensa Ibérica permetrà la continuïtat de les publicacions tot i que ara cal veure en quines condicions. El hòlding de Javier Moll no es caracteritza per tenir mitjans amb unes condicions laborals òptimes. Però més enllà d’aquesta circumstància sobre la qual les intencions reals es veuran a partir de l’entrada efectiva dels nous propietaris en la gestió de les empreses del grup, cal tenir present les implicacions mediàtiques que l’operació suposa.

Pèrdua de pluralisme
D’entrada, la desaparició del grup Z suposa una pèrdua de pluralisme. La informació en menys mans. Es pot opinar el que es vulgui sobre la línia editorial de les seves publicacions i la seva possible supeditació a determinats interessos que dominen molts mitjans de comunicació però, en definitiva, ara hi haurà menys veus diferents. Menys pluralisme significa menys democràcia. I no és una afirmació personal. Gran quantitat d’experts ho diuen. Per exemple, el Grup d’Alt Nivell (HLG en les seves sigles en anglès) sobre Pluralisme i Llibertat de Mitjans de comunicació de la Comissió Europea, dirigit per la professora Herta Däubler-Gmelin, exministra de Justícia d’Alemanya; Luís Miguel Poiares Pessoa Maduro, professor de l’Institut Universitari Europeu i antic advocat general del Tribunal Europeu de Justícia; i Ben Hammersley, pioner digital i editor d’una revista sobre tecnologia.

Aquest informe presenta les conclusions i recomanacions d’aquest grup independent d’experts, reunit per la vicepresidenta de la Comissió Europea, Neelie Kroes, l’octubre de 2011, i va ser comissionat per proporcionar un conjunt de recomanacions per al respecte, la protecció, el suport i la promoció de pluralisme i la llibertat dels mitjans de comunicació a Europa. L’HLG va donar a conèixer el gener de 2013 el resultat del seu treball. El seu informe final aporta conclusions i recomanacions per garantir el dret a la informació entenent que «la llibertat i el pluralisme en els mitjans de comunicació resulten crucials per a la democràcia europea». També alerten contra la pèrdua de pluralisme les autoritats europees en les seves recomanacions sobre informació i democràcia. La darrera en fer-ho, el mes de maig de l’any passat, va ser el Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre el pluralisme dels mitjans i la transparència sobre els seus propietaris. El periodista Dardo Gómez s’hi va referir en aquest article a la Revistaelobservador.com.

Cal tenir present que a banda d’El Periódico de Catalunya i l’Sport, Prensa Ibérica també es fa amb altres diaris: El Periódico de Aragón, El Periódico de Extremadura, La Crónica de Badajoz, Córdoba, Mediterráneo (a Castelló) i La Grada. Pel que fa a revistes, el grup Moll es queda amb 12 publicacions especialitzades més: Woman, Cuore, Rumore, Viajar, Stilo, Autohebdo Sport, Port, Digital Camera, Cartoon Network, Disney Channel, Neox Kidz i Like!. Prensa Ibérica ja disposava de 17 diaris a l’Estat espanyol –entre els quals, a Catalunya, Regió 7 i Diari de Girona– entre els que destaquen les capçaleres sota l’epígraf de La Opinión i Diari de Mallorca. Algunes de les operacions de Javier Moll en diferents comunitats d’adquisició d’altres capçaleres han suposat el tancament de diaris per duplicitat de rotatius en una mateixa àrea, cosa que ha deixat una sola veu en aquestes zones. Anys enrere, Prensa Ibérica havia invertit amb força èxit en països com Austràlia.

I acabo com he començat. El tancament de la rotativa de GPD és la darrera expressió de la desfeta d’un dels grups mediàtics més importants dels darrers anys, que ha comportat i comporta la pèrdua tangible i dolorosa d’un gran nombre de llocs de treball i el que això suposa per a les persones i famílies afectades, i una pèrdua més intangible d’un dia per l’altre però terriblement perillosa per a la riquesa democràtica d’un país: menys pluralisme informatiu.

Informació i eleccions

Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de Maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració Local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

Article publicat al número 13 de la revista ‘Utopia’ –que es publica a les comarques de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig