Category Archives: Europa

Batalla per preservar les fonts informatives

En els darrers gairebé deu dies han coincidit diversos esdeveniments que han tingut com a comú protagonista la necessitat de preservar les fonts dels periodistes i la tasca dels alertadors o els whistleblowers, en la seva expressió anglesa. Si els ordenem cronològicament, començaria per citar el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, qui el 30 de maig passat va prometre que la UE aprovarà en els pròxims mesos la directiva per protegir els informadors. El segon fet és el V Congrés del Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA) on, en uns debats previs oberts a tothom, hi van participar el secretari general de la Federació Europea de Periodistes, Ricardo Gutiérrez, i, entre altres, la periodista Mercè Molist. Gutiérrez va parlar de les noves opcions d’ocupabilitat dels periodistes a Europa i Molist sobre ciberseguretat i informació.

El 7 de juny passat, el Grup dels Verds del Parlament Europeu, va organitzar a Brussel·les una taula rodona amb diversos experts per parlar de les noves tendències en el periodisme a Internet i de com els periodistes i els mitjans de comunicació responen al repte. Finalment hi ha les declaracions de la primera ministra britànica, Theresa May, fetes arran dels atemptats a Manchester i Londres en les quals es mostrava partidària de prioritzar la seguretat front el terrorisme encara que això suposi restringir drets i llibertats a la ciutadania. Són quatre peces diferents que formen part d’un mateix mosaic.

L’anunci o promesa de Juncker és important perquè de tant en tant sovintegen els pronunciaments com el de May –o dies abans de qui, a Espanya, era Fiscal Anticorrupció, Manuel Moix, que va plantejar la necessitat de perseguir els alertadors– que amenacen el dret a la informació. La Federació Europea de Periodistes (FEP) valorava les paraules del president de la CE com «un pas important cap a una protecció dels denunciants en l’àmbit europeu». La FEP afirma que «la denúncia d’irregularitats és un aspecte fonamental de la llibertat d’expressió i que els denunciants són importants fonts d’informació per als periodistes». En aquest sentit reclamava l’harmonització legal dels denunciants perquè «l’interès públic està per sobre dels interessos privats». A més, concloïa, «cal reconèixer la denuncia com a un acte de responsabilitat democràtica».

El reconeixement legal de la figura de l’alertador o denunciant arriba en un moment en què estan augmentant les pràctiques espies dels governs sobre els periodistes. Per això, la qüestió de la ciberseguretat en l’àmbit de la informació cada cop està més present als fòrums de debat professionals i sindicals. Així, en les jornades prèvies al congrés de l’SPA del 2 i 3 de juny passats, formava part del programa. En la seva intervenció, Mercè Molist, com recull el periodista David Bollero en el seu blog a Público, va afirmar que «el Govern del Regne Unit espia els periodistes per identificar les seves fonts». I afegia que «el 21% dels afectats per l’espionatge per part dels governs correspon a la societat civil i, dins d’aquest percentatge, el 57% és premsa». L’expert en tecnologia Enrique Dans, escrivia aquest divendres 9 de maig al seu blog que «pretendre controlar el que circula per la xarxa o exigir portes darreres a les aplicacions de comunicació és directament estúpid, una cosa que només se li acudiria a qui no entén la xarxa. Simplement, no serveix per a res, i en canvi, genera una erosió completament inacceptable en les llibertats i drets de la ciutadania».

En la sessió organitzada pels Verds del Parlament Europeu, es partia de la constatació que el paper futur dels mitjans està en qüestió. Estan sorgint nous mitjans digitals, la publicitat impresa està en declivi i l’augment de les falses notícies, fet que contribueix a la pèrdua de la confiança dels lectors. Una de les expertes que hi va participar és Marta Peirano, Adjunta al Director d’Eldiario.es, que va defensar la importància de la subscripció i el suport dels lectors com a nova forma principal de finançament dels mitjans que garanteix la seva independència. El debat sobre les falses notícies s’ha intensificat força, especialment des de les eleccions nord-americanes, i com combatre-les també és una de les qüestions en auge en l’agenda periodística.

Les paraules de Theresa May o les de Moix van en direcció contrària a la promesa de Juncker. El periodista Dardo Gómez, definia recentment aquests nous alertadors a Revistaelobservador.com com «aquesta gent que fa aquest tipus de denúncies públiques que han posat a la vista tota aquesta immundícia [de corrupció]. No es dedica a explicar intimitats de famosets. Aquí estem parlant de la revelació d’informació relacionada amb activitats corruptes, il·legals, fraudulentes o perilloses, que siguin comeses des del sector públic o privat.» Fa un mes, el 8 de juny, la plataforma britànica Campaign For Freedom Information (CFOI), alertava contra els canvis que es volen fer a la Llei de Secrets Oficials. Aquesta reforma, denuncia la CFOI, podria suposar «l’empresonament de funcionaris públics i periodistes per revelar informació» que, d’altra banda, qualsevol ciutadà pot reclamar a l’administració.

Diversos escenaris amb una mateixa preocupació. Les restriccions al dret a la informació que poden acabar perjudicant greument el periodisme i la qualitat democràtica de la societat.

 

La democratització dels mitjans

«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.

Del 14 d’abril al 3 de maig

El 3 de maig és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el vistiplau a la Llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Halll, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la Llei Mordassa. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».

I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?

Entre la privacitat i la transparència

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça.» Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de  les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades  –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo.

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat La privacidad a ambos lados del oceáno en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana.» Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans.» Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del Governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència.» I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt.»

«Els periodistes no són soldats»

«Els periodistes no han de ser utilitzats com a instruments en les guerres d’informació». Ho han afirmat el Sindicat Nacional de Periodistes d’Ucraïna (NUJU), el Sindicat Independent de Mitjans d’Ucraïna (IMTUU) i el Sindicat Rus de Periodistes (RUJ) en el marc d’una iniciativa conjunta de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) i de la seva organització regional, Federació Europea de Periodistes (FEP) per documentar les lliçons i l’experiència del conflicte a Ucraïna per als periodistes. També han dit que «els periodistes no són soldats». Aquest pronunciament consta a la introducció de l’Informe sobre la seguretat dels periodistes a Ucraïna al 2014, que la FIP i la FEP han presentat en una conferència de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). L’objectiu era documentar les lliçons i l’experiència del conflicte Ucraïna per als periodistes.

El manual detalla la varietat i l’abast de les restriccions als drets dels periodistes experimentats per dos periodistes ucraïnesos i russos durant 2014 incloent la llibertat de moviment, detencions, amenaces, agressions i morts. El treball és el resultat de la solidaritat transfronterera entre la FIP i la FEP amb els periodistes d’Ucraïna i Rússia que, amb el suport de Dunja Mijatovic, representant de l’OSCE per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, s’ha reunit en sis ocasions des d’abril de 2014. Aquest organisme ha celebrat a Viena els dies 15 i 16 de juny la Conferència sobre Seguretat, Llibertat de Mitjans i pluralisme en temps de conflicte, on s’ha presentat aquest informe.

Els col·legues ucraïnesos i russos insisteixen «en els nostres estàndards professionals i ètics, negant-nos a acceptar els periodistes com combatents. Creiem que el més important en tots els conflictes i contradiccions polítiques és ser honest, per mantenir la nostra dignitat i deure professional, per ser periodistes i éssers humans. En primer lloc, ens dóna esperança, i la perspectiva d’un futur sense violència, ni odi ni impunitat». El mateix president de la FIP, Jim Boumelha, assegura que «aquest informe és una demostració que el compromís persistent dels principis de la nostra professió i la resolució de les diferències pot ajudar els periodistes a superar la confusió i la histèria de la guerra per trobar una causa comuna. Esperem que serveixi de model per als periodistes i els sindicats que en el futur s’enfrontin a conflictes».

El dret a la informació és un dels més assetjats avui dia arreu del món. No només a les dictadures. Molts països que es vanten de viure en democràcia estan impulsant reformes legislatives per dificultar l’accés a la informació de les ciutadanies respectives i limitar el treball dels periodistes. L’Estat espanyol n’és una de les mostres més palmàries. El pròxim 1 de juliol entrarà en vigor la Llei Mordassa i altres normatives similars –com la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal– ja són en camí. A nivell europeu veiem com el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) o la llei de Secrets Comercials suposen amenaces gravíssimes a la qualitat democràtica.

Aquesta situació, en cas de conflicte bèl·lic, és molt més flagrant i agressiva. Els periodistes, entenen els qui governen, han d’estar al servei de la causa. Ens podríem remuntar a la Segona Guerra Mundial, però no cal. Ho hem vist als Balcans, ho hem vist a Rwanda i ho hem vist en d’altres llocs. Per això, la iniciativa de la FIP i la FEP amb els sindicats  de periodistes ucraïnesos i rus suposa un avenç per evitar que els informadors siguin reclutats per formar part de la maquinària bèl·lica. També ho han intentat en altres llocs –a la guerra palestino-israeliana–, però no ha estat possible. Segurament queda molta feina per fer però que els professionals de la informació de dos països entre els quals hi ha seriosíssimes tensions es reuneixin per evitar ser utilitzats i poder informar del que hi succeeix amb la màxima professionalitat i independència és una bona notícia per al periodisme i, per tant, per a la democràcia.

 

Els exemples a seguir

Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de ‘Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.

El Consell d’Europa dóna una nova lliçó

L’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa (PACE, en les seves sigles en anglès) va aprovar el 12 de gener passat un informe sobre la situació de la llibertat d’informació al continent en el qual adverteix de les serioses amenaces que aquesta pateix. Aquest document –que havia estat aprovat inicialment per la Comissió de Cultura, Ciència, Educació i Mitjans de l’Assemblea el 4 de desembre de l’any passat– va ser redactat pel diputat socialista croat Gvozden Srećko Flego. El dictamen destaca especialment la greu situació a països com Azerbaidjan, Hongria, Rússia, Turquia o Ucraïna. Però detalla vulneracions en gairebé tots els estats europeus. En el cas espanyol, per exemple, es refereix a la «violència i intimidació per part de la policia contra els periodistes que cobrien les manifestacions a Madrid del 29 de març passat i que va ser denunciada per la representant de l’OSCE i les organitzacions de periodistes espanyoles». Aquest apunt en l’informe es refereix a la declaració feta per la representant sobre Llibertat de Mitjans de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), Dunja Mijatović, arran de les protestes per l’actuació policial en el decurs d’una manifestació contra la monarquia en la qual van entorpir greument la tasca dels professionals de la informació. Aquesta actitud va ser també denunciada per diverses organitzacions professionals i sindicals, entre les quals hi ha la FeSP, que va fer públic un comunicat criticat l’actitud dels agents.

En aquest informe s’afirma que «la llibertat de premsa constitueix un índex important per a la democràcia, les llibertats polítiques i l’estat de dret en un país o regió. En vista del deteriorament de la seguretat dels periodistes i la llibertat de premsa a Europa, el Consell d’Europa insta els Estats a intensificar els seus esforços nacionals i multilaterals per al respecte dels drets humans a la llibertat d’expressió i d’informació, així com a la protecció de la vida, la llibertat i la seguretat dels que treballen per i amb els mitjans de comunicació.» Entre d’altres, l’Assemblea recomana al Comitè de Ministres «prestar especial atenció a la total implementació per part dels Estats membres de les resolucions judicials del Tribunal Europeu de Drets Humans que s’ocupen de les greus violacions de la llibertat de premsa, i incrementar la cooperació i el suport a les activitats en aquest camp».

En les conclusions, el Consell d’Europa afirma que «són pocs els estats membres que mostren un nombre important de possibles violacions de la llibertat de premsa, tots ells han de refermar la protecció de la llibertat dels mitjans a nivell nacional a través de legislació i la pràctica, així com a nivell internacional a través del Consell d’Europa.» L’organisme anuncia que per fer-ho possible, impulsarà una plataforma a internet «per registrar i donar a conèixer les possibles infraccions dels drets garantits per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.» El Consell, ja fa alguns anys, va llançar aquesta idea per convertir-la «en un important interfície estructural per millorar la cooperació amb les principals organitzacions no governamentals de la llibertat d’informació.»

No és aquesta la primera vegada que el Consell d’Europa mostra la seva preocupació per la situació del periodisme i el dret a la informació. Ha estat una constant, apel·lant sempre a les disposicions en aquesta matèria de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una de les iniciatives més importants va ser ara ja fa 22 anys, l’1 de juliol de 1993, quan va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de la Deontologia del Periodisme, a partir de l’informe presentat pel diputat espanyol i catedràtic de Filosofia del Dret Enrique Núñez Encabo.

L’informe Protecció de la llibertat de premsa a Europa ha estat ben rebut per les organitzacions del sector que no han obviat les advertències que inclou. La Federació Europea de Periodistes (FEP), constata com «es qüestiona la concentració de mitjans» i demana mesures «per regular els mitjans de comunicació i la transparència de la propietat». Així recull amb satisfacció la proposta plantejada pel diputat Gvozden Srećko Flego de creació d’una «Targeta d’Identitat de Mitjans» que obligaria les empreses de comunicació a proporcionar informació sobre els propietaris, «incloent els anomenats amos ombra que contribueixen substancialment als seus ingressos, com els grans anunciants o els donants.»