Arxiu de la categoria: Europa

Les clandestines negociacions per al tractat TTIP

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò en aquest blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

Un mes de novembre per denunciar la impunitat dels atacs contra periodistes

Diverses organitzacions internacionals impulsen aquest mes de novembre diferents iniciatives per reclamar que els governs posin fi a la impunitat en els atacs contra els periodistes, vinguin d’on vinguin, siguin des dels cossos de seguretat dels estats, en conflictes bèl·lics o bé com a resultat d’accions instigades des de diferents estructures de poder polític, econòmic o criminal. Associacions com la Federació Internacional de Periodistes (FIP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’associació Advocats Europeus Demòcrates (AED) o la Xarxa IFEX de defensa de la llibertat d’expressió són les que convoquen les principals iniciatives. Tant la FIP com RSF formen part de la Xarxa IFEX que és qui coordina la majoria de les convocatòries.

Tot i que la campanya es desenvolupa durant tot el mes, el 23 de novembre està fixat per la xarxa IFEX com el Dia Internacional contra la Impunitat dels Crims contra periodistes. En aquesta data es recorda la massacre més gran produïda mai en un sol atac contra professionals de la informació que va succeir l’any 2011 a les Filipines i va deixar el tràgic balanç de 32 morts. El 18 de desembre de l’any passat, l’ONU va designar per a aquest mateix motiu reclam el 2 de novembre, amb motiu de l’assassinat de dos periodistes d’RFI, Ghislaine Dupont y Claude Verlon, succeïts a Kidal (Mali), al 2013.

Amb la referència d’aquestes dues dates, la FIP ha demanat als seus sindicats associats que des del passat dia 2 i fins al 23 vagin difonent a través de les xarxes socials la necessitat que s’implementin les normatives internacionals que protegeixen la tasca dels periodistes i, per tant, el dret a la informació de la ciutadania. Aquest citat 23 es faria especial incidència en els països que avui en dia són els més perillosos per als professionals de la informació –a banda, lògicament, d’aquells on hi ha conflictes bèl·lics oberts– i que són Filipines, Mèxic i Somàlia. RSF ha dissenyat una pàgina web en la qual detalla deu casos de crims contra periodistes que encara romanen en la impunitat. Segons aquesta organització, pot tractar-se «de desaparicions, com la de la periodista d’investigació mexicana María Esther Aguilar Cansimbe, el periodista franc-canadenc Guy-André Kieffer, l’iranià Pirouz Davani i l’analista polític i caricaturista d’Sri Lanka Prageeth Eknaligoda. La llista inclou casos de periodistes assassinats, com el del pakistanès Syed Saleem Shahzad, la jove periodista sèrbia Donada Vujasinovic, el columnista franc-libanès Samir Kassir i el periodista del Daguestan Akhmednabi Akhmednabiev, que va perdre la vida al 2013. També es mostren un altre tipus de crims, com l’empresonament del periodista suec-eritreu Dawit Isaak, que es troba tancat en un lloc secret de les infernals presons d’Eritrea del règim d’Isaías Afewerki des de fa 13 anys, o com els actes de tortura que va sofrir la reportera de Bahrain Nazeeha Saeed a mans de la policia per haver cobert les manifestacions a favor de la democràcia.

Des de l’any 1992 prop de 800 periodistes han perdut la vida arreu del món en l’exercici de la seva tasca professional. En aquest 2014 ya s’ha ariibat a la xifra de 100 informadors i assistents assassinats. La Xarxa IFEX –de la qual formen part 17 organitzacions internacionals i un gran nombre més a nivell local– basa la seva iniciativa en aquesta dada. Així, l’entitat explica que «no tots els segrestos o assassinats de periodistes es troben en els titulars internacionals, tampoc la majoria de les morts es produeixen en zones de guerra. En la majoria dels casos es tracta de periodistes locals, que treballen en el seu propi país. Cada vegada més, aquells que estan disposats a portar-nos la veritat, cobrir el crim, el conflicte o la corrupció, són atacats i silenciats. Però encara que es tracti d’un grup gihadista ultra violent com ISIS, un sindicat del crim, o figures en l’ombra fent el treball brut de les corporacions o els governs, els motius darrere dels intents de silenciar els mitjans de comunicació són clars, i és igualment clar per què no podem permetre que això succeeixi.» La Xarxa denuncia que els assassins «s’estan sortint amb la seva. La realitat de la impunitat sistèmica pels delictes comesos contra els periodistes no està en qüestió. D’acord amb les últimes xifres de la UNESCO, des del 2006 s’han aplicat condemnes en menys del 10% dels casos de periodistes assassinats».

La iniciativa de l’associació d’Advocats Europeus Demòcrates (AED) té un perfil diferent ja que el seu objectiu és aconseguir que els agents policials portin placa identificativa en tots els països del continent per tal de poder depurar responsabilitats en cas d’abusos que puguin cometre els agents. La campanya consisteix en una recollida de firmes per demanar al Comissari Europeu, a la Comissió Europea i a la Comissió de Drets Humans del Parlament Europeu que adoptin una directiva europea sobre la identificació dels agents de policia a partir de la resolució que l’Eurocambra va adoptar el gener de l’any passat en la que expressava la seva preocupació per l’absència d’aquesta placa. L’entitat ha iniciat la captació de signatures aquest mes de novembre amb la voluntat d’obtenir-ne en tots els països de la UE i entregar-les a les autoritats comunitàries el mes de febrer del 2015. L’AED demana que s’endeguin «els procediments i els debats necessaris per adoptar una directiva o una decisió marc en aquesta matèria i donar una resposta al problema de la identificació visible dels agents de policia per evitar la infracció de drets fonamentals, salvaguardar els drets de la defensa, la independència del poder judicial i el seu rol de control, amb l’objectiu de desterrar del dia a dia la impunitat de les accions delictives de les forces policials i dels seus responsables administratius i polítics».

La ‘trampa’ autoreguladora dels diaris britànics comença amb mal peu

Diversos diaris britànics estan fent tot el que poden en contra de la nova legislació de la premsa que ha d’entrar en vigor l’any 2015 i que ha d’impedir nous escàndols mediàtics com els que van provocar els mitjans del grup Murdoch al 2011 i que, en definitiva, van motivar l’impuls de la nova normativa. En aquest blog ens hem referit en més d’una ocasió a aquest procés que ja semblava acabat i que només calia esperar l’entrada en funcionament de la Royal Chart en qüestió. La llei suposa, entre d’altres coses, la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició. Amb anterioritat a tot això existia una Comissió de Queixes a la premsa que tenia com a tasca supervisar els mitjans, tasca que ha estat un absolut fracàs. Però malgrat això, encara n’hi ha que perseveren en aquesta línia i alguns dels diaris que rebutgen la Royal Chart havien decidit constituir un organisme paral·lel, la Independent Press Standards Organisation (IPSO), que va entrar en funcionament el 8 de setembre passat.

La nova entitat pretesament supervisora del comportament de la premsa s’ha estrenat amb força crítiques. Per una banda, Hacked Off  l’associació que aplega les víctimes de les pràctiques il·legítimes dels mitjans, la mobilització de la qual va motivar que es posés en marxa el procés que culminarà l’any vinent. Persones perjudicades per l’espionatge del grup Murdoch han titllat l’IPSO de «frau». D’altra banda, les d’algunes de les publicacions més prestigioses del Regne Unit, com The Guardian, The Independent, Financial Times, Economist o Private Eye, que s’han desentés d’aquesta operació. En canvi li donen suport diaris com The Sun, Daily Mirror, Daily Mail, The Times o The Telegraph.  En una carta feta pública per Hacked Off, l’entitat afirma que l’IPSO «es un regulador de quarta categoria com el seu precedent, la Comissió de Queixes a la premsa. Ni tan sols està prop de complir amb les recomanacions de l’informe de la Comissió Leveson. El sector dels mitjans no ha resolt de manera apropiada com s’ha de regular».

L”efecte Streisand’ del dret a l’oblit

«El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible» és la frase redundant per antonomàsia però resumeix a la perfecció el que ha passat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la qual estableix el dret a l’oblit i obliga els cercadors d’internet a eliminar resultats si el protagonista de la noticia així ho reclama. Com bé explica l’expert en tecnologia i en internet Enrique Dans, «tal com havia de passar» ja han aparegut a la xarxa les primeres respostes «a aquest absurd». Una d’aquestes és la web hidden from google que és, segons es defineixen ells mateixos «una llista de recerca de resultats omesos, esborrats o censurats a causa del “dret a l’oblit”». Pot ser legítim que una persona que fa anys va protagonitzar un afer diguem-ne desagradable reclami que això no el persegueixi eternament. El que també hauria de pensar aquesta persona és si obligar els cercadors a eliminar les referències sobre aquest fet és la millor estratègia per a aconseguir-ho. Perquè això és com posar portes al mar. La xarxa, ella mateixa, ha generat els seus propis anticossos per eludir aquestes obligacions. Ha acabat provocant el que es coneix com a efecte Streisand, que és que encara se’n parli més d’aquest afer ja que el simple fet que es vulgui que desaparegui desperti l’interès de saber el per què.

Fins a quin punt el dret a l’oblit és prioritari o no al dret a saber? És un debat interessant. Com també ho és entre el dret a la intimitat i el dret a la informació. És obvi que en persones de rellevància pública en funció de les seves responsabilitats en la societat, el dret a saber de la ciutadania hauria de prevaldre. Però per justificada que pugui semblar l’aspiració d’una persona de passar a l’anonimat absolut, intentar-ho a la xarxa pot ser més que contraproduent. El dret a saber sempre trobarà un espai. Afortunadament.

La regulació dels mitjans al Regne Unit supera el darrer obstacle

El Tribunal d’Apel·lacions del Regne Unit ha rebutjat el recurs plantejat per la patronal de la comunicació contra la llei britànica que regula el sector, que ha d’entrar en vigor l’any vinent i que així supera el darrer obstacle que ha tingut aquest procés. Els mitjans proposaven que es facultés les pròpies empreses a establir un sistema d’autoregular-se i es queixaven que no havien estat informades d’aquesta iniciativa. Els jutges han respost dient que l’informe Levesson –abastament conegut– ja estableix els principis bàsics de la llei que la Comissió que portava el nom del magistrat que va impulsar els canvis legislatius. Alguns dels grans mitjans han informat que mantindran la batalla contra aquesta llei i han anunciat que portaran les seves reclamacions a les instàncies europees. Tot i així, també n’hi ha que se n’han desmarcat, com The Guardian, el Financial Times o The Independent.

Aquesta qüestió pren especial importància a Espanya en un moment en què el líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha defensat la regulació dels mitjans de comunicació, recordant un dels punts que hi havia en el programa electoral de la seva formació per als darrers comicis europeus del mes de maig passat. Des de molts mitjans, amb la seva tropa de tertulians al capdavant, s’ha titllat això de «disbarat» i d’atac a la llibertat d’expressió, assegurant que a Europa no hi ha res similar. Són afirmacions que només es poden fer des de la ignorància o des de la mala fe perquè el cas britànic fa temps que és als mitjans però hi ha països, com França, Itàlia, Alemanya o els escandinaus, que fa dècades que disposen de normatives sobre la matèria.

Iniciativa europea en favor del pluralisme i la independència dels mitjans de comunicació

Els retrocessos democràtics que està experimentant Europa en general i, de manera més accentuada l’Estat espanyol, tenen en la informació un dels àmbits on això és més palpable. La necessitat de reivindicar el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat és cada cop més present a la societat. Això es pot comprovar, per exemple, en què aquestes qüestions comencen a aparèixer més sovint en els programes electorals, especialment en els d’aquelles formacions o plataformes civiques de nova iniciativa. A les eleccions europees del passat 25 de maig va ser força notori. Fruit d’això és la campanya europea en defensa del pluralisme en els mitjans de comunicació, impulsada per al voltant d’un centenar d’organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació, i associacions sindicals i professionals d’arreu d’Europa que demanen accions legislatives per frenar la concentració de mitjans i protegir el pluralisme mediàtic a Europa.

La campanya ha rebut un gran suport transnacional de diverses organitzacions continentals –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP). S’han designat nou centres de coordinació a diferents països: Bèlgica, Bulgària, França, Holanda, Hongria, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Romania. Les reivindicacions més destacades són una legislació eficaç per evitar concentració de propietat a les empreses de comunicació i la garantia de la independència dels  mitjans. La iniciativa no pretén intervenir en els continguts editorials i periodístics sinó que fa especial incidència en la propietat de mitjans de comunicació. Per donar suport a la campanya cal clicar aquest enllaç per signar a favor que la Comissió Europea tramiti aquesta proposta.

Els impulsors de la campanya afirmen que «la crisi econòmica global ha agreujat la dels mitjans de comunicació de premsa, amb la clausura d’un diari cada dia a Europa. Al mateix temps, la creixent concentració de mitjans, molta premsa, ràdio, televisió i mitjans de comunicació en línia estan reduint la seva dimensió, enviant treballadors al carrer o, fins i tot, tancant». També afirmen que a tot Europa «la diversitat dels mitjans de comunicació esta amenaçada». La campanya està reconeguda per la Comissió Europea que l’ha registrat com a Iniciativa Ciutadana Europea (ECI, en les seves sigles en anglès). Per ser admesa, ha de recollir un milió de signatures de ciutadans de la UE en, com a mínim, set dels 27 estats membre. De moment n’hi ha recollides prop de 120.000.

Dret a saber, dret a estar informat

«Les persones tenen el dret a saber» és el nom d’una campanya internacional en la qual més de 250 organitzacions d’arreu del món reclamen una transparència més gran sobre les negociacions que estan duent a terme representants dels Estats Units i de la Unió Europea per al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP en les seves sigles en anglès). Argumenten els promotors d’aquesta iniciativa –entre els quals hi ha sindicats, consumidors, moviments socials i ong per al desenvolupament, i observatoris sobre transparència– que aquest serà el tractat comercial bilateral més important de la història «amb uns impactes que afectaran enormement les vides de les persones a tots dos costats de l’Atlàntic». Les parts que negocien el TTIP argüeixen que el secretisme d’aquest procés és inevitable ja que és un afer de relacions internacionals. Els defensors de la transparència, però, creuen que la ciutadania «té dret a saber què és el que s’està posant sobre la taula i com s’estan prenent les decisions.» Afegeixen que és imprescindible un debat democràtic «perquè són les persones i no les empreses les que han de poder participar en una discussió sobre quina economia, quin entorn i quin futur volem».

Aquest dilluns 2 de juny es celebrava a Madrid un acte per promocionar el TTIP a la Casa de América en el qual hi participaven representants dels governs espanyol i nord-americà així com de les empreses més importants. Els opositors a aquest tractat havien convocat una protesta coincidint amb la sessió per denunciar –entre altres qüestions que critiquen– l’opacitat amb què s’estan duent a terme les converses. Una portaveu d’Amigos de la Tierra –una de les organitzacions que a nivell internacional coordina el rebuig al TTIP– explica que s’estan fent actes a diferents punts de l’Estat espanyol per informar sobre el que hi ha en joc en aquestes converses.

Un cop més ens trobem davant d’un cas on a la ciutadania se li nega l’accés a informació bàsica. El novembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la Transparència –com sempre, l’Estat espanyol gairebé l’últim en aprovar una normativa d’aquest estil– en la qual es fixen aquells aspectes dels quals la societat en podrà saber els detalls. Sobre això, durant el procés parlamentari de tramitació, l’Oficina del Representant per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), va assegurar que no s’hi especifica que l’accés a la informació de la ciutadania «és un dret fonamental vinculat a la llibertat d’expressió.» Òbviament, aquest no és un problema que es derivi de la normativa espanyola perquè en aquesta campanya en favor d’una major transparència en les converses per al TTIP hi participen organitzacions socials de bona part dels països implicats en el tractat. Però potser és un indicador que les normatives europees sorgides després de la II Guerra Mundial i que es limitaven a fixar els drets i deures dels periodistes per garantir el dret a la informació de la ciutadania comencen a ser obsoletes. Ni Catalunya ni Espanya tenen ni tan sols aquest mínim europeu i ara que és a punt de constituir-se el nou Parlament Europeu seria el moment que el continent fes passes endavant en aquesta línia i acostar-se al que preveuen algunes legislacions llatinoamericanes, molt més avançades i ambicioses en aquest sentit. Catalunya està elaborant la seva pròpia llei de transparència, però encara està en tràmit parlamentari i fins i tot un pèl aturada ja que el Govern i els principals grups que li donen suport tenen en aquests moments altres prioritats legislatives en aquest àmbit com és, per exemple, la Llei electoral.

La periodista Giuliana Sgrena, amenaçada de mort al seu facebook

Les amenaces de mort i els insults a través de twitter no són una especialitat catalana o espanyola. Malauradament també en altres països no gaire llunyans es produeixen aquestes mostres de mala educació i d’odi contra els que no pensen igual. La diferència, aquí, és que de moment sembla que es fa una selecció força selectiva sobre a qui s’ha de perseguir si aquests insults i atacs d’odi comporten alguna mena de delicte per part dels seus autors. A Itàlia ha esclatat un afer que té com a protagonista la periodista Giuliana Sgrena, el nom de la qual va centrar l’actualitat informativa quan va ser segrestada a Bagdad el 4 de febrer de 2005. Al cap d’un mes, el 4 de març, Sgrena era alliberada pels serveis secrets italians en una acció en la qual va resultar mort un dels agents, Nicola Calipari, a part que ella mateixa en va resultar ferida.

Ara la periodista italiana ha tornat a ser notícia perquè ha rebut gravíssimes amenaces a la seva pàgina de facebook. Al marge de dir-li «assassina maleïda» i «t’haurien d’haver deixat marcir en un soterrani a 300 metres a l’Iraq», l’adverteixen que «vigila la teva esquena, som tots assassins». Aquests atacs els ha rebut coincidint amb el fet que Sgrena aspira a entrar al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 25 de maig formant part de la llista que lidera el grec Alexis Tsipras com a candidat a president de la Comissió Europea per part Grup de l’Esquerra Unitària Europea. Episodis com aquest ja els ha viscut Sgrena en altres ocasions com la que detalla el portal web agoravox.it, succeït al 2012.

Podria semblar que aquest episodi no està directament vinculat amb el dret a la informació però cal tenir en compte que el centre de la polèmica neix del fet que un funcionari policial italià va perdre la vida en una acció per alliberar Sgrena d’un segrest derivat de la seva activitat professional com a periodista. Els recents insults i l’exhibició d’odi contra l’ara candidata europea –també ho va ser al 2009–, però, s’assemblen força als excessos que s’han llegit aquí a les xarxes socials on també es demana que es mati a tort i a dret. Ignoro l’actuació de les autoritats italianes per aclarir aquests fets però és evident la parcialitat amb què ho estan fent les d’aquí. El dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat passa perquè els professionals disposin d’un marc regulador adequat per fer-ho i que entre les mesures essencials que ha d’incloure és que ho puguin fer amb la màxima seguretat i sense amenaces ni agressions.

La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha presentat per a les eleccions d’aquest diumenge 25 de maig un manifest en defensa del pluralisme i en el qual s’afirma que «no hi ha democràcia a Europa sense independència dels periodistes». Un respecte per al pluralisme als mitjans i a la diversitat d’opinions en el conjunt de la societat acabaria tenint un reflex a les xarxes socials. De fet, a Itàlia, on sí que hi ha una llei reguladora de la comunicació, no hi ha l’atac que contra twitter duen ara a terme les autoritats espanyoles.

El manifest dels periodistes europeus, en català

Explicàvem en la darrera entrada a aquest blog el que hi ha en joc en matèria de llibertat d’informació en les eleccions europees del pròxim 25 de maig, i facilitàvem l’accés al manifest elaborat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) en les seves versions en anglès i francès. Ara, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) n’ha fet la versió en català.

La informació també està en joc el 25-M

El belga Guy Verhofstadt, candidat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) a presidir la Comissió Europea; l’alemanya Ska Keller, cap de llista d’Els Verds; i el també alemany Martin Schulz, que ho és pel Partit Socialista Europeu, han signat el manifest que la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha elaborat amb vistes a les pròximes eleccions del 25 de maig per elegir un nou Parlament Europeu. En aquest escrit s’afirma que «la llibertat dels mitjans, el pluralisme, i la independència dels periodistes estan cada cop més amenaçats per les pressions polítiques i econòmiques, així com per la globalització del sistema mediàtic». En aquest manifest –que es pot consultar en la seva versió en francès o en anglès– es detallen diverses reivindicacions entre les quals hi ha la proposta que es condicioni l’adhesió a la Unió Europea al fet que es compleixin les disposicions comunitàries sobre llibertat d’informació: «El respecte de la llibertat de la premsa, del pluralisme i de l’independència dels periodistes condicionen l’adhesió a l’UE. S’han d’impulsar les disposicions necessàries per tal que es pugui fer un registre dels casos de les violacions de la legislació europea en aquest àmbit».

No és que en el conjunt d’Europa la situació del periodisme sigui un paradís. A gairebé tots els països hi ha hagut enormes retrocessos –com constaten els diversos informes sobre l’estat de la llibertat de premsa al món recentment publicats– però en alguns hi tenen legislacions que permeten mitigar els efectes de la crisi que pateix el sector. També la UE disposa de diverses normatives aprovades i el que reclama la FEP –que aplega 320.000 professionals en 39 països– és que des de les institucions comunitàries es vetlli pel seu compliment.

Així, en la declaració de la FEP per al 25-M s’afirma que «no hi ha democràcia sense independència dels periodistes«, que no hi ha «llibertat de premsa sense pluralisme de la informació», i que no hi ha «periodisme de qualitat sense respectar unes condicions laborals dignes». Es recorda que «la informació és un bé públic» i que «no hi ha llibertat de premsa sense transparència». Una de les preocupacions principals que s’hi expressen és la situació dels periodistes a la peça, «especialment fràgils i que han de ser tinguts en compte en les negociacions entre sindicats i patronal».

Seguint les diverses qüestions que es plantegen en aquest text, l’Estat espanyol està en fora de joc en moltes d’elles, tant en l’àmbit laboral com en el d’independència professional. Per exemple, encara no s’ha regulat una qüestió tan bàsica com el secret professional. El respecte als drets d’autoria dels informadors, a la pell de brau, brilla per la seva absència, amb la total indiferència del partit que ara hi governa. Per tant, qui el 25-N tingui tingui la situació de la llibertat d’informació com una de les principals preocupacions a l’hora de decidir el seu vot, ha de saber que –fins ara– només hi ha tres candidats que hagin assumit el Manifest dels Periodistes «per una recuperació de la llibertat i el pluralisme als mitjans europeus» impulsat per la FEP.

Un element que evidencia a la perfecció la malsana situació de la informació a Catalunya i a Espanya és l’existència dels blocs d’informació electoral minutada en els noticiaris de ràdio i televisió públiques, una qüestió totalment desconeguda a Europa. La mobilització professional contra aquest anacronisme heretat de la transició ha estat constant en les darreres cites electorals i ara torna a passar el mateix. A Europa no hi ha cap país que els tingui. Com a molt, les respectives autoritats audiovisuals fan a posteriori informes sobre el comportament dels mitjans en relació a la seva neutralitat en el seguiment de la campanya electoral o sobre la marginació de minories, però mai sota la intervenció de la junta Electoral, com passa a Espanya i a Catalunya.