La informació també està en joc el 25-M

El belga Guy Verhofstadt, candidat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) a presidir la Comissió Europea; l’alemanya Ska Keller, cap de llista d’Els Verds; i el també alemany Martin Schulz, que ho és pel Partit Socialista Europeu, han signat el manifest que la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha elaborat amb vistes a les pròximes eleccions del 25 de maig per elegir un nou Parlament Europeu. En aquest escrit s’afirma que «la llibertat dels mitjans, el pluralisme, i la independència dels periodistes estan cada cop més amenaçats per les pressions polítiques i econòmiques, així com per la globalització del sistema mediàtic». En aquest manifest –que es pot consultar en la seva versió en francès o en anglès– es detallen diverses reivindicacions entre les quals hi ha la proposta que es condicioni l’adhesió a la Unió Europea al fet que es compleixin les disposicions comunitàries sobre llibertat d’informació: «El respecte de la llibertat de la premsa, del pluralisme i de l’independència dels periodistes condicionen l’adhesió a l’UE. S’han d’impulsar les disposicions necessàries per tal que es pugui fer un registre dels casos de les violacions de la legislació europea en aquest àmbit».

No és que en el conjunt d’Europa la situació del periodisme sigui un paradís. A gairebé tots els països hi ha hagut enormes retrocessos –com constaten els diversos informes sobre l’estat de la llibertat de premsa al món recentment publicats– però en alguns hi tenen legislacions que permeten mitigar els efectes de la crisi que pateix el sector. També la UE disposa de diverses normatives aprovades i el que reclama la FEP –que aplega 320.000 professionals en 39 països– és que des de les institucions comunitàries es vetlli pel seu compliment.

Així, en la declaració de la FEP per al 25-M s’afirma que «no hi ha democràcia sense independència dels periodistes«, que no hi ha «llibertat de premsa sense pluralisme de la informació», i que no hi ha «periodisme de qualitat sense respectar unes condicions laborals dignes». Es recorda que «la informació és un bé públic» i que «no hi ha llibertat de premsa sense transparència». Una de les preocupacions principals que s’hi expressen és la situació dels periodistes a la peça, «especialment fràgils i que han de ser tinguts en compte en les negociacions entre sindicats i patronal».

Seguint les diverses qüestions que es plantegen en aquest text, l’Estat espanyol està en fora de joc en moltes d’elles, tant en l’àmbit laboral com en el d’independència professional. Per exemple, encara no s’ha regulat una qüestió tan bàsica com el secret professional. El respecte als drets d’autoria dels informadors, a la pell de brau, brilla per la seva absència, amb la total indiferència del partit que ara hi governa. Per tant, qui el 25-N tingui tingui la situació de la llibertat d’informació com una de les principals preocupacions a l’hora de decidir el seu vot, ha de saber que –fins ara– només hi ha tres candidats que hagin assumit el Manifest dels Periodistes «per una recuperació de la llibertat i el pluralisme als mitjans europeus» impulsat per la FEP.

Un element que evidencia a la perfecció la malsana situació de la informació a Catalunya i a Espanya és l’existència dels blocs d’informació electoral minutada en els noticiaris de ràdio i televisió públiques, una qüestió totalment desconeguda a Europa. La mobilització professional contra aquest anacronisme heretat de la transició ha estat constant en les darreres cites electorals i ara torna a passar el mateix. A Europa no hi ha cap país que els tingui. Com a molt, les respectives autoritats audiovisuals fan a posteriori informes sobre el comportament dels mitjans en relació a la seva neutralitat en el seguiment de la campanya electoral o sobre la marginació de minories, però mai sota la intervenció de la junta Electoral, com passa a Espanya i a Catalunya.

L’exemple de la regulació britànica

Aquesta setmana s’ha complert un any de l’acord entre el Govern britànic i l’associació de víctimes de l’espionatge de la premsa, els afectats per les escoltes telefòniques fetes pels mitjans del grup Murdoch. Es tractava de consensuar un pla per evitar un nou escàndol d’aquestes característiques a partir de l’informe fet per la Comissió Leveson. Aquesta va ser creada l’estiu de 2011 arran de la indignació social generalitzada quan van transcendir les escoltes il·legals de les quals n’havien estat víctimes, entre d’altres, persones conegudes de la talla de l’actor Hugh Grant o l’escriptora J. K. Rowling. El 29 de novembre de 2012, després de mesos de compareixences de testimonis i protagonistes de l’afer de tota mena, la comissió va publicar el seu informe, de quatre volums, i un resum executiu de 48 pàgines. A principis del mes de desembre es va publicar una enquesta en la qual es revelava que un 70% dels britànics donaven suport a les recomanacions que emanaven d’aquest treball.

Les propostes que s’hi plantegen són, essencialment la creació d’un òrgan regulador i controlador independent dels editors, els poders polítics i econòmics, amb forta presència social; un nou codi ètic més rigorós; que els contractes de treball incloguin la clàusula de consciència; que s’estableixi un sistema voluntari d’adhesió a la nova normativa i un sistema de resolució de queixes i arbitratge alternatiu als processos judicials. També es preveuen mecanismes per als mitjans que no vulguin acceptar l’autoritat d’aquest òrgan regulador. Tot això hauria d’estar emparat en un sistema legal adequat. El Govern conservador de David Cameron va mostrar ben aviat el seu rebuig a aquest informe però la pressió social feta a través de hacked off –la plataforma que agrupava les víctimes de les escoltes– i els partits de l’oposició va forçar-lo a modificar la seva actitud. El resultat va ser la reunió a la qual es feia referència a l’inici d’aquest article, de la qual ara fet un any.

De totes maneres, aquest acord no va ser la fi de la història, pero serveix per tenir una excusa per parlar d’un procés que en molts aspectes és envejable. Que el pacte es convertís en llei encara va trigar set mesos més perquè no va ser fins al mes d’octubre passat que els tres principals partits britànics –el Conservador, el Laborista i el Liberal– van consensuar la normativa, que no va ser convertida en llei pel Govern de Cameron fins al 30 d’octubre. Entre l’acord dels tres partits i la ratificació per part de l’Executiu va haver-hi una duríssima campanya de molts mitjans –tret d’algunes honorables excepcions, com The Guardian, que  ho considerava necessari– que van saltar a mata-degolla sobre la nova normativa argumentant que era un atac a la llibertat d’expressió i una intromissió dels poders polítics en els afers de la informació.

En definitiva, la nova llei britànica –que entrarà en vigor al 2015– comporta la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició, i té  el suport del National Union Journalists (NUJ). En la justificació de la llei s’argumenta «la necessitat de posar fi la cultura de l’escàndol» que practiquen alguns mitjans, una decisió que apareix plenament justificada pels casos de pirateig i escoltes telefòniques dels diaris del Grup Murdoch que va afectar, fins i tot, el cas d’una nena assassinada. La ministra de Cultura, Mitjans de comunicació i Esports, Maria Miler, afirmava llavors que la Carta Real –la fórmula jurídica triada– «protegirà la llibertat de premsa i permetrà que hi hagi compensació quan es cometin errors». Aquest nou òrgan hauria de facilitar a les persones que es considerin maltractades pels mitjans que les seves queixes siguin escoltades, així com la imposició de multes si es considerés oportú.

A Catalunya i a l’Estat espanyol veiem també abusos dels mitjans d’informació contínuament. Potser no de la naturalesa dels comesos pel grup Murdoch però que també mostren un paisatge mediàtic molt poc engrescador. El Regne Unit –amb una tradició jurídica poc reguladora– ha actuat amb contundència davant d’una situació que ha escandalitzat la societat britànica. A Catalunya –de la mà de l’article 52 de l’Estatut– i a l’Estat espanyol calen iniciatives com les que han promogut les víctimes dels mitjans al Regne Unit i que ara fa un any van aconseguir que el Govern acceptés les seves propostes. A Catalunya i a l’Estat espanyol fa anys que molts intentem que un dia siguin plenament europeus com ho és el Regne Unit, per molts euroescèptics que hi hagi.

Ricard Garcia Vilanova o el drama de ser periodista a la peça

El periodista Gervasio Sánchez lidera el recentment creat comitè de suport als periodistes espanyols segrestats a Síria, conjuntament amb els representants de diverses organitzacions professionals. Els reporters que pateixen aquesta situació són el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova. Quan aquesta iniciativa es va impulsar, encara estava també en aquesta situació el periodista d’El Periódico Marc Marginedas, feliçment alliberat el diumenge 2 de març passat. Una de les actuacions que aquest comitè vol desenvolupar és l’edició d’un llibre amb diversos treballs de Garcia Vilanova, especialment en la seva cobertura de la guerra de Líbia, país en el qual Ricard n’és un gran expert.

Per què primer en Ricard? Perquè és el que està en pitjor situació. No en el seu segrest perquè allà pateix més o menys les mateixes privacions que els seus companys de captiveri. Està en pitjor situació, aquí, a casa seva. Espinosa, com també Marginedas, tenen un mitjà al darrera, que els té en plantilla i, per tant, els ha seguit pagant el seu salari cosa que els permet afrontar les obligacions contretes per a la seva vida quotidiana quan són a casa. Ricard és un periodista a la peça que no té ningú que li cobreixi les esquenes i amb l’edició d’aquest llibre –de la qual se n’ocuparà Editorial Blume, la mateixa que ho fa amb els de Gervasio Sánchez– es pretén ajudar-lo a pagar les despeses que ara no pot afrontar.

Aquesta situació demostra la terrible fragilitat amb què viuen els col·laboradors a l’Estat espanyol. Des de les organitzacions sindicals del sector s’ha defensat des de fa temps regular aquesta figura imprescindible en el món del periodisme a la manera com ho està en altres països. Aquesta proposta no ha tingut èxit pel poc interès que hi han posat els diferents governs que hi ha hagut, tant els del PP com els del PSOE. Els socialistes s’havien compromés a fer-ho però José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la seva promesa. La desprotecció social dels periodistes a la peça és absoluta però en el cas del Ricard ha arribat a les seves conseqüències més dramàtiques ja que està forçant els seus familiars –una economia modesta– a haver d’afrontar despeses perquè el company, per exemple, no es quedi sense pis.

Si amb aquesta experiència els poders legislatius no afronten d’una vegada per totes la regulació del periodista a la peça –qüestió que, a més, permetria treure molts professionals de la informació de l’economia submergida– és que els legisladors l’única cosa que senten pels treballadors del sector és indiferència o fins i tot menyspreu. Què té a veure això amb el dret a la informació? Sense condicions laborals dignes no pot haver-hi periodisme de qualitat.

A països com França –on a aquesta figura li diuen «pigiste»– el periodista a la peça gaudeix dels mateixos drets que els seus companys que estan en plantilla. Només canvien les seves retribucions, però pot gaudir de l’atur i d’altres prestacions socials en proporció a les seves cotitzacions, tot i que podrà fer-ho per diverses empreses a la vegada. Els mitjans estan obligats a fer les seves aportacions a la Seguretat Social, també en proporció a les feines que els periodistes realitzen. A Itàlia, Portugal i d’altres països europeus també hi ha regulacions que dignifiquen la figura del col·laborador. En canvi, a la pell de brau, res de res, malgrat les promeses. La proposta elaborada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) –de la qual formen part els sindicats CCOO, UGT, Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la UPIFC i els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia– i aprovada ja des de 2001, que ha estat presentada als grups parlamentaris en diverses ocasions i fins ara encara no ha prosperat.

Jo compraré el llibre del Ricard i convido el conjunt de la professió a fer-ho. Per dos motius: perquè, ben segur, serà un bon llibre i perquè fent-ho l’ajudarem. Però també convido el conjunt de la professió a exigir ja la regulació de la figura del periodista a la peça perquè és una vergonya que mentre està segrestat a Síria, Ricard corri el perill que quan torni a casa, hagi perdut pel camí bous i esquelles. Per acabar només vull afegir: #freejavier_ricard.

‘Libération’ com a paradigma

Els treballadors del diari francès Libération han protagonitzat una mobilització sense precedents als mitjans de comunicació. Han protestat contra els plans de l’empresa de convertir-se en un gran centre de venda de serveis i de bens. Han sortit al carrer per dir «nosaltres no som un restaurant». I no només han clamat contra aquest projecte empresarial, sinó que, a més, han aconseguit que el rotatiu parlés de la seva denúncia en portada. És a dir, han mostrat el seu rebuig a què l’empresa combini la venda d’informació amb la d’altres productes que res tenen a veure amb aquesta activitat. El resultat de tot plegat ha estat la dimissió del director, Nicolas Demorand, que finalment s’ha mostrat en contra dels plans dels propietaris per salvar el mitjà. Demorand argumenta que davant la crisi oberta que hi ha a la publicació «jo cristal·litzo part dels debats, i estimo que és la meva responsabilitat de cap tornar a donar marges de maniobra i de negociació a les diferents parts», ha assenyalat.

Per la seva banda els redactors, que porten una setmana mobilitzats contra el pla dels accionistes, exigien entre altres coses la sortida de Demorand de qui diuen que la seva dimissió «és la conseqüència de la seva falta d’implicació en el dia a dia i en l’elaboració d’un projecte editorial». La relació entre els treballadors del rotatiu i Demorand s’havien deteriorat fins al punt que el passat 7 de febrer, jornada de vaga a Libération, la redacció va rebutjar publicar un article seu que estava previst per l’endemà.

Els treballadors afirmen que «som un diari». Aquest eslògan presidia la portada de Libération el 8 de febrer passat, i va ser l’eix de l’assemblea general que es va celebrar l’endemà als locals de la publicació. La gairebé totalitat dels assalariats del rotatiu, de totes les categories laborals, ha desmuntat les mentides i «les greus incompetències d’una direcció més preocupada en la rendibilitat immobiliària que en un projecte editorial.»

La plantilla del diari que Jean-Paul Sartre va fundar al 1973, afirma que es tracta de «un veritable cop d’estat dels accionistes contra Libération, la seva història, el seu equip, els seus valors» i estimen que aquest projecte “és Libération sense Libération. Cal transformar el diari, però conservar el seu bonic logo. Fer fora els periodistes, però rendibilitzar la marca“. Rebutgen, diuen, la voluntat “de construir un Libelandia, un Libemarket, un Libeworld. Un rombe vermell amb res darrere, només 10 lletres que voldran dir poca cosa”, al·ludint al logo del diari.

Al 2013, el rotatiu va perdre més del 15 % de les seves vendes, que es van situar en 97.299 exemplars el novembre passat, el pitjor resultat des de fa 15 anys. El debat és si vendre informació és compatible amb vendre un altre tipus de producte i quins efectes té que la informació deixi de ser l’interès primordial o exclusiu d’un mitjà de comunicació.

Una altra qüestió és què pot fer un diari per remuntar una caiguda de vendes com la que ha registrat Libération. L’única opció que li mantindrà la confiança dels lectors és apostar per la informació, utilitzant al màxim les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per reforçar la seva activitat periodística. Si s’ha de convertir en una màquina de vènding, el que és segur és que la informació cada dia serà menys important, cada seria menys important vendre el diari. I això és el que volen evitar els periodistes que han ocupat la redacció. Una darrera dada que aportava avui mateix el portal francès Mediapart, és que «la seu de Libération és propietat d’una cascada de societats, allotjades a Luxemburg, Panamà o a les illes Verges britàniques. Bruno Ledoux, un dels accionistes de l’editora, n’és el propietari minoritari i Hisenda li reclama més de 40 milions d’euros en un procediment encara en curs de judici.»

La protesta dels treballadors de Libération, a Catalunya no hauria estat possible. De fet, al marge de França, només ho hauria estat a Itàlia i potser en algun altre país europeu i, bàsicament, perquè tenen legislacions que així ho permeten. A Itàlia, les normatives sobre comunicació faculten els sindicats quan fan vagues a disposar d’una columna a portada per informar els lectors i explicar les raons de la seva mobilització. A França, els comitès de redacció tenen reconegut per llei mecanismes per explicar en portada les seves diferències amb la direcció. A Espanya, els mitjans que disposen de comitè de redacció i que aquest té prou força per fer respectar l’Estatut de Redacció respectiu, han pogut de manera puntual explicar les seves crítiques al tractament informatiu del diari però només a les pàgines d’Opinió. El diari El País en seria un dels exemples. El cas de Libération és, doncs, paradigmàtic per veure com les normatives reguladores del dret a la informació de la ciutadania permeten mecanismes per defensar la qualitat dels mitjans.

Hollande ajorna la Llei de fonts a França

L’Assemblea Nacional francesa ha decidit posposar la Llei de fonts per a després de les pròximes eleccions municipals, previstes per al mes de març d’enguany. El passat 16 de gener els diputats havien d’estudiar el text, qüestió que han endarrerit, aparentment, per aquesta raó. Els sindicats de periodistes francesos, Reporters sense Fronteres (RSF) i la Lliga dels Drets Humans han criticat durament aquesta decisió, que tenia com a objectiu protegir les fonts informatives dels periodistes. El Sindicat Nacional de Periodistes (SNJ), la principal organització del sector, ha mostrat la seva indignació i es pregunta quines són les raons reals que s’amaguen darrera d’aquesta decisió. Aquesta llei havia estat un compromís electoral de François Hollande. El text a aprovar per l’Assemblea legislativa ja havia obtingut el vistiplau del Consell d’Estat i de la Comissió de Lleis de la cambra francesa.

El SNJ confia que aquesta situació no estigui motivada per «algunes situacions recents» que haurien provocat «un estat de desamor de les relacions entre el cap de l’Estat i els francesos». El sindicat reclama que es fixi de manera immediata una nova data per revisar el projecte de llei i recorda que «la protecció de les fonts dels periodistes és d’interès públic. És una obligació democràtica urgent.» A Catalunya i a l’Estat espanyol encara s’és lluny de tenir una llei com aquesta i ni tan sols pendent de debat i aprovació a les cambres legislatives respectives.