Un 1 de Maig que, en el periodisme, mostra totes les misèries laborals

Diari del Treball m’ha publicat aquest article que he escrit sobre l’1 de Maig que enguany arriba en unes circumstàncies diguem-ne estranyes –per raons prou conegudes– però que en el sector de la informació i la comunicació serveixen per posar sobre la taula totes les seves febleses.

«El Dia Internacional de Treball arriba aquest 2020 d’una manera totalment inesperada fa tres mesos. Al marge dels seus efectes més greus per la trista mort de milers de persones, els efectes laborals i econòmics són molt considerables. I el món del periodisme no n’és una excepció. I la pandèmia sanitària els senyala amb tota cruesa.

Enguany no hi haurà al carrer la tradicional manifestació del Primer de Maig pels carrers de les principals ciutats d’arreu del món. No cal dir els motius. Per aquestes contrades fa un mes i mig que els coneixem. Moltes famílies han patit aquests dies greus problemes. Des dels pitjors de tots, com és perdre familiars i gent estimada, fins a d’altres que han afectat la nostra vida laboral i professional, social, esportiva, cultural… Les conseqüències econòmiques de tot plegat costarà superar-les i potser hi ha qui no ho pugui fer. Tant de bo no sigui així.

En el món de la comunicació, aquest 1 de Maig, evidencia, en l’àmbit laboral, totes les misèries que patim des de fa temps. L’SPC celebrem sempre l’1 de Maig conjuntament amb el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Considerem que són les dues cares de la mateixa moneda. Sense condicions laborals dignes, difícilment els i les professionals de la informació podran treballar amb la màxima independència que requereix el dret a la informació de la ciutadania.

Hem vist aquestes darreres setmanes l’aplicació d’un gran nombre d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Cert que el món de la comunicació no és l’únic. El problema és que el sector encara no s’havia refet de la crisi econòmica de 2008 en la qual un mínim de 12.000 persones van perdre la feina, en percentatge el segon sector amb més desocupació, després del de la construcció. Però a aquesta xifra oficial s’hi ha d’afegir els estralls que va provocar en el col·lectiu més desprotegit del periodisme, el de periodistes a la peça i freelance. No se sap quants més van caure perquè, simplement, estadísticament no existeixen, les empreses els amaguen i fins i tot sovint els tracten com si fossin proveïdors de tòner per a les impressores.

Però mentre en molts sectors econòmics es considerava la crisi econòmica ja superada, no succeïa el mateix en els mitjans de comunicació. La davallada de la premsa va provocar que als diaris seguissin produint-se retallades de plantilla i de sou en forma d’ERO, tant amb “t” al mig, com sense “t”. I quan tot just hi havia diaris que sortien del seu darrer ERTO, com El Periódico, ha arribat la crisi sanitària, amb els efectes que tothom coneix i pateix. És a dir, retallades sobre retallades.

I a més, amb una contradicció institucional molt destacable. Els governs –com a mínim el català i l’espanyol– no s’estaven de declarar la importància de la informació durant la pandèmia pel coronavirus. Però mesures per demostrar-ho ni una. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) demanava ajudes de les administracions als mitjans de comunicació perquè no hi hagués d’haver ERTO i així les empreses poguessin comptar amb tots els seus efectius per garantir a la ciutadania una informació de qualitat en aquests temes de pandèmia. Però també ho feia la Federació Europea de Periodistes (FEP) i mentre en alguns països s’han implementat mesures d’ajuda als mitjans i als professionals de la informació, aquí la proclama ha estat un brindis al sol.

Així, els ERTO s’han aplicat a treballadors i treballadores ja amb els sous rebaixats fruit de regulacions anteriors. A això cal afegir que en alguns mitjans les reduccions de jornada només han tingut efecte en la retallada de salaris, però no en el temps de treball, ja que moltes empreses han pressionat les plantilles perquè cobrissin uns horaris més amplis. La precarietat que hi ha a molts mitjans fa de difícil seguiment aquestes irregularitats.

D’altra banda ens trobem amb l’afectació més greu que la pandèmia ha tingut en el sector de la comunicació en l’àmbit laboral. És la que pateixen els i les periodistes a la peça i freelance. Han vist com d’un dia per l’altre han perdut les seves col·laboracions, sigui perquè ara els mitjans han reduït l’àmbit temàtic dels seus continguts a pràcticament tot allò que fa referència al coronavirus, sigui per una simple reducció de costos.

El problema és que aquest col·lectiu no disposa de cap mena de protecció social, a diferència del que passa en altres països del nostre entorn en els quals els i les periodistes a la peça i freelance tenen una cobertura social en funció de les feines desenvolupades. Les empreses paguen habitualment quantitats molt baixes per aquestes feines i sovint hi ha qui no es pot pagar amb normalitat les seves quotes a la Seguretat Social com a autònoms, cosa que, d’altra banda, no són. Els i les periodistes a la peça són treballadors/res per compte aliè a temps parcial i com a tals haurien d’estar prevista la seva contractació si Espanya, en aquesta qüestió, fos un país europeu.

Això provoca que en alguns casos hi hagi dificultats perquè les persones d’aquest col·lectiu puguin accedir a les ajudes que les administracions públiques han implementat per als autònoms. Si en aquesta qüestió, Espanya disposés de normatives com les que hi ha en altres països, com a mínim haurien tingut les cobertures que tenen els qui estan en plantilla.

A més, el col·lectiu de periodistes a la peça és un col·lectiu força feminitzat. Això implica que les dones periodistes que són freelance pateixin una doble discriminació, com a dones i com a col·laboradores. Tot plegat fa cada cop més inajornable que des del Govern espanyol s’impulsi d’una vegada per totes una Llei de Drets Laborals del Periodisme que tingui com a eix principal la regulació de la figura dels i les periodistes a la peça i posi fi a una injustícia històrica i impròpia d’un Estat democràtic. Una ignomínia, que ara ha deixat un grapat de professionals de la informació a la intempèrie, sense ingressos, sense cap tipus de cobertura i amb unes perspectives de futur molt incertes.

Per això, aquest 1 de Maig telemàtic ha fet que de cop i volta totes les misèries del món de la informació i la comunicació s’hagin posat sobre la taula. Les administracions públiques s’han de posar les piles i posar-hi remei com més aviat millor. No és tan difícil: És donar cobertura social als i les periodistes a la peça i freelance amb l’objectiu que cada cop que venen mal dades no quedin amb una mà al davant i l’altra al darrere.»

Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació, per protegir llibertats fonamentals

El 2016, la Unesco va declarar el 28 de setembre Dia Internacional del Dret d’Accés Universal a la Informació. El seu objectiu és promoure que els països garanteixin l’accés públic a la informació i protegeixin les llibertats fonamentals, d’acord amb la legislació nacional i els acords internacionals». Diverses organitzacions han fet actes per commemorar aquesta data i reivindicar que arreu del món es respecti aquest dret humà universal, tal com estableix la Declaració Universal de Drets Humans, en el seu article 19.

La Federació Internacional de Periodistes (FIP) no ha estat una excepció i ha denunciat que «més de 30 països han bloquejat l’accés a mitjans de comunicació o a Internet en el que va de 2019, amenaçant el dret fonamental de la ciutadania al lliure accés a la informació».

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) també hi ha fet la seva aportació, difonent les campanyes internacionals i impulsant-ne una altra a escala catalana. Té com a lema «Suma’t a la lluita de l’SPC per un periodisme digne!». És una iniciativa de la qual, com a president de l’SPC, no puc ser-ne més favorable. L’objectiu del sindicat és potenciar la seva tasca en defensa dels i les professionals de la informació i del Dret a la informació de la ciutadania. I que la iniciativa neixi un 28 de setembre coincidint amb la commemoració de la Unesco no és una casualitat.

Tal com es diu en l’anunci d’aquesta campanya, «defensar els drets dels treballadors i les treballadores del sector és garantir unes condicions de treball dignes, el respecte a la deontologia, a l’ètica i a la independència periodística; és garantir també el Dret a la Informació de la ciutadania. Sense un periodisme lliure, independent i rigorós és molt difícil defensar la resta de drets: a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la justícia, a l’atenció social, al treball, a uns serveis públics de qualitat… Sense periodisme independent no hi ha democràcia.

L’any està ple de Dies Internacionals –o Mundials– de… Segurament tots a favor de causes justes i nobles que cal protegir i promoure. Però aquesta del 28 de setembre és una data que serveix per conscienciar-nos tots plegats sobre la importància de poder rebre una informació lliure i independent dels poders polítics, econòmics i empresarials per disposar d’una òptima democràcia. Òbviament que el dret més essencial és el de la vida i que n’hi ha d’altres fonamentals que acabem de citar. Però el de la informació és el que permet defensar tots aquests perquè és el que serveix per tenir totes les dades per fer-ho millor. És el rovell de l’ou que lliga la salsa de tots els drets humans.

Naturalment que jo col·laboraré en aquesta campanya, que serà plenament operativa a partir el pròxim 7 d’octubre. És una qüestió que interpel·la a tothom. A professionals de la informació, formin part del sindicat o no, i a aquells sectors socials que comparteixen la preocupació per les deficiències en la informació que reben. Només fent-nos tots plegats còmplices en aquest combat podrem revertir la situació en la qualitat de la informació de la ciutadania. Si no t’agrada la informació que reps, ajuda l’SPC a ser més fort per tenir més i millors eines per canviar-ho.

El 8-M i el dret a la informació

Demà és 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. S’ha convocat una vaga feminista per denunciar les desigualtats i les violències de què són objecte les dones al món d’avui en dia. I que té a veure això amb el Dret a la Informació de la Ciutadania, que és del què s’ocupa aquest blog? Molt. Les dones periodistes han fet públic un manifest que es diu «Les periodistes fem vaga» que ha estat elaborat per una plataforma de dones periodistes d’arreu de l’Estat. En aquest escrit denuncien qüestions que pateixen les dones, també les informadores, com la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat laboral i l’assetjament sexual i laboral. Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), prop del 22% de les dones que treballen als mitjans de comunicació arreu del món han patit actes de violència física al lloc de treball. El 48% han patit assetjament sexual i el 65% de treballadores de mitjans de comunicació han estat intimidades, amenaçades o han patit abusos a la feina.

Però més enllà d’això, en el punt 7 del citat manifest es denuncia «la mirada parcial» que hi ha als mitjans de comunicació i es mostra la preocupació per aquests enfocaments. A l’escrit s’afirma que «totes aquestes diferències que patim les periodistes tenen conseqüències també en els continguts i en els enfocaments dels mitjans de comunicació. La visió de la realitat que transmeten moltes vegades és parcial i està esbiaixada perquè no té en compte de la mateixa manera les experiències, els relats i les vivències de les dones que, sovint, són tractades com a personatges secundaris o amb estereotips. Un exemple és el tractament de la violència masclista que, en moltes ocasions, continua culpabilitzant la víctima. Les primeres pàgines i les obertures dels mitjans de comunicació i dels informatius són decidides per homes.». És a dir, els continguts dels mitjans no reflecteixen la realitat de la societat actual perquè no dóna a les dones el protagonisme que realment tenen.

En el punt 6 s’afirma que «els espais d’opinió i les tertúlies estan masculinitzades. Hi ha prou dones periodistes i expertes que poden equilibrar aquests espais.». Aquest és un fet que la pàgina web #onsonlesdones ve denunciant de fa temps. Recull com els mitjans de comunicació distribueixen entre homes i dones els seus espais d’opinió. Alguns van corregint de mica en mica la seva mirada, però la majoria segueix responent al que es critica en aquest manifest. En el primer estudi global que aquest observatori va fer, a l’estiu de l’any passat, es constata que «el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són tres de cada quatre. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.»

Això coincideix també amb el pentadecàleg aprovat a l’Assemblea Oberta de Periodistes que es va celebrar l’11 de novembre passat, convocada per diverses organitzacions del món periodístic, en el qual, entre altres coses es reivindica «la representació equilibrada de dones i homes a les informacions dels mitjans, tot fent ús del Cercador d’Expertes o altres eines que facilitin l’accés a fonts diverses de dones, però també de col·lectius infrarepresentats.» També es reclama «incorporar no només en la formació inicial en periodisme a les universitats, sinó també al llarg de l’exercici professional, formació en perspectiva de gènere».

Per tant, mentre els mitjans de comunicació no reflecteixin una realitat ni aportin una visió global del món de manera equilibrada entre homes i dones, el dret a la informació de la ciutadania a una informació de qualitat, veraç i plural no es veu respectat. El 8 de Març d’enguany podria servir de punt d’inflexió.

Els nous McCarthy d’avui

Ahir vaig anar al cine a veure Trumbo, la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i Trumbo no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

Trumbo no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a Bona nit i bona sort.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de Cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podríem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu Llei Mordassa, a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu Llei de Seguretat Ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica Llei Mordassa, un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

Trumbo ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

 

La ciberseguretat com a eina de treball dels periodistes

El Comitè de Protecció dels Periodistes (CPJ) va publicar fa un temps un article de Tom Lowenthal titulat La vigilància obliga els periodistes a pensar i actuar com a espies. El CPJ és una organització internacional amb seu a Nova York que promou la llibertat de premsa arreu del món i defensa el dret dels periodistes a informar sense por a represàlies. Lowenthal és un periodista freelance i expert del CPJ en matèria de seguretat operativa i autodefensa contra la vigilància. Sosté en el seu escrit que «hi havia una època en què un periodista mai entregava una font confidencial. Quan algú s’ofereix, anònimament, per informar a la societat, és millor arriscar-se a passar un temps tancat a la presó que lliurar aquesta persona. Aquesta responsabilitat ètica també era una necessitat pràctica i professional. Si promets l’anonimat, estàs obligat a complir-lo. Si no pots complir amb la teva paraula, qui dipositarà la confiança en tu en el futur? Les fonts se’n van a una altra banda i les notícies et passen de costat».

Lowenthal afegeix que «l’experiència d’una nova generació de redactors presenta una història diferent. Optar per dir el nom d’una font és una qüestió secundària. Que potser ara es pot protegir el nom d’una font? Els registres de trucades, arxius de correu electrònic, intercepció de telèfons, informació de localització derivada d’antenes per a mòbils, targetes o abonaments intel·ligents de transport, activació remota del mòbil per escoltar converses a través el seu micròfon, càmeres de vigilància: l’opció per defecte al nostre món és estar sota vigilància. Per uns breus moments potser es pot tenir privacitat, però, únicament després de molt d’esforç. I no obstant això, aquest és el món feliç del periodisme.»

La darrera citació de l’article de Lowenthal –de lectura imprescindible per a qui faci periodisme d’investigació– que volia aportar en aquest apunt és aquesta: «Si per sort un periodista pot protegir la identitat de les seves fonts, és només gràcies a l’aplicació d’increïble expertesa i pràctica, juntament amb l’ús de costoses eines. Els periodistes ara competeixen amb els agents secrets i els espies, i els agents secrets compten amb l’avantatge de jugar a casa. L’hàbitat d’un periodista no ha de ser mons foscos de subterfugi i vigilància. El temps que un periodista passa aprenent el joc Spy vs. Spy estaria més ben emprat a perfeccionar les seves habilitats professionals. Cada hora dedicada a entendre complexes eines de seguretat podria ser una hora dedicada a la investigació i la redacció». Tot l’escrit alerta de les dificultats de tot ordre per mantenir la privadesa dels equips de feina dels periodistes.

Però, segons afirmen diferents experts, aquest és un dels reptes principals del periodisme, especialment el d’investigació. Al mes de gener, vaig tenir l’oportunitat de participar en un seminari de formació de quatre dies organitzat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) a Brussel·les sobre Ciberseguretat per a periodistes. En el decurs de les sessions, va quedar clar que «la protecció de les fonts pot veure’s fàcilment compromesa en un món on la vigilància de la societat és cada vegada més omnipresent i cada vegada menys perceptible. Però sacrificant una mica el seu temps, els periodistes poden igualment aprofitar aquests mateixos avanços tecnològics per fer més segures les seves comunicacions i per protegir-se millor i reforçar la relació de confiança amb les seves fonts.» També es van poder aprendre de manera ràpida i pràctica l’ús de les noves eines en aquest camp i «conèixer mitjans tècnics per evitar la censura a Internet, examinar casos pràctics de pirateig i de violacions dels drets humans, i descobrir noves eines per encriptar comunicacions o reforçar contrasenyes.»

Hi ha països, com Suècia, on la protecció de les fonts no és un dret dels periodistes sinó una obligació. A Espanya no està ni tan sols regulat. Per això l’Estat espanyol està a la cua d’Europa en el que es refereix a la llibertat de premsa i el dret a la informació. Però el secret professional és un dels pilars d’una premsa independent i els avenços tecnològics fan que per protegir-lo faci falta molt més que una llei. Cal que els informadors coneguin i disposin d’eines per a protegir els equips informàtics i les seves comunicacions. Probablement, un gran mitjà podrà disposar de recursos humans i tècnics per fer-ho. Una altra cosa és que vulgui plantar batalla a les estructures de l’Estat –o de qui sigui– i opti per mantenir indefensos els seus periodistes. En les publicacions més petites però basades principalment en el periodisme d’investigació, el repte de protegir-se d’atacs cibernètics és més que imprescindible. Els recursos materials poden ser cars però conèixer les eines informàtiques i tecnològiques pot dificultar la intercepció de les comunicacions i blindar millor les webs i els equips de treball.

Fins fa poc, el concepte «seguretat» aplicat al món de la informació era principalment més una qüestió de seguretat física pels riscos inherents a la feina desenvolupada en zones en guerra o per la repressió en països sota règims dictatorials. Ara al terme cal incloure-hi el vessant cibernètic a partir dels atacs que es viuen i veuen en qualsevol lloc del món, fins i tot en els estats presumptament més democràtics. En aquest sentit, casos com el de Snowden són força il·lustratius. Per això, des de les organitzacions internacionals de periodistes més destacades –com la Federació Internacional de Periodistes (FIP)–, es demana que els professionals prenguin consciència de la importància d’aquesta qüestió i adoptin mesures per protegir-se del ciberespionatge.

A Catalunya i l’Estat espanyol, hi ha gent que treballa en aquest àmbit, només falta que els informadors assumeixin la importància que té. La periodista Marta Peirano va publicar fa pocs mesos El pequeño libro rojo del activista en la Red (Roca, 2015), un llibre amb pròleg d’Edward Snowden, sobre la seguretat a la xarxa, amb consells per assegurar les comunicacions. Però si hi ha una periodista que s’ha convertit en un referent en aquestes qüestions és Mercè Molist. A principis d’any va publicar Cibercrimen  (Tibidabo Ediciones, 2015) i és probablement qui més ha escrit i des de fa més temps sobre hacking i ciberseguretat.

És sabut que la seguretat absoluta no existeix, que, si algú ens vol esbotzar la porta de casa, ho acabarà fent per moltes mesures per evitar-ho que haguem posat. Però no per això ningú deixa la porta oberta quan surt de casa. A la Xarxa, és exactament igual, cal fer el màxim per protegir-nos sabent que mai ho estarem al 100%.

 

Més enllà de ‘Charlie Hebdo’

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir com a representant del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) a un debat sobre si la llibertat de premsa està amenaçada que es va fer en el programa l’Illa de Robinson que dirigeix l’Eduard Berraondo a El PuntAvui TV. També hi van participar els dibuixants Alfons López i Lluís Recasens L’Avi, i el director adjunt d’El Punt Avui i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Joan Ventura, i tenia en l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo produït el 7 de gener passat el punt de partida. No reproduiré el debat perquè, a qui l’interessi, el pot trobar en aquest enllaç (a partir del minut deu i mig aproximadament).

La qüestió, doncs, era si la llibertat de premsa està amenaçada. Ho està i no només pel que significa aquest atemptat. Requereix una anàlisi política i social que no és l’objecte d’aquest blog, com tampoc ho és el conjunt de polítiques que calen per evitar-los. Segurament, ara comença una cursa sobre qui fa la legislació antiterrorista més dura i més limitadora de les llibertats. Aquest és un risc del qual adverteix el secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP), Ricardo Gutiérrez, que demana que «ens hem de resistir al discurs de la ultra-seguretat.» Però fa temps que el món en general pateix un retrocés en els drets i llibertats de les persones, només que a cada país o racó del planeta això es tradueix de manera diferent i sense cap relació directa amb el que acabem de viure a la capital francesa.

Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, el PP ha impulsat en solitari la Llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei mordassa, i que comporta, entre altres coses, greus restriccions a la llibertat d’expressió i d’informació. El projecte va ser aprovat l’11 de desembre passat al Congrés dels Diputats i només queda pendent el tràmit del Senat perquè la nova normativa entri en vigor. La plataforma No Somos Delito –que agrupa més de 70 organitzacions de tot tipus– detalla en aquest informe els punts més controvertits de l’LPSC. A l’Estat espanyol hem viscut de manera periòdica episodis que han evidenciat que la pell de brau és lluny de poder donar lliçons de respecte a la llibertat de premsa. Joan Ventura va citar en aquest debat el cas Egunkaria, que va suposar el tancament de la publicació i la detenció dels seus responsables, entre els quals el seu director Martxelo Otamendi, i que, finalment va quedar, set anys després, en no res. La publicació, en canvi, ja no existeix. Però hi altres casos, especialment greu tot i que calgui anar força anys enrere, al 1977, el de l’atemptat a la revista El Papus. L’Estat espanyol també es caracteritza per ser un dels pocs de la Unió Europea que no té cap tipus de legislació sobre el dret a la informació de la ciutadania. Tampoc aguanta la comparació amb l’Amèrica Llatina, on hi ha diversos països que ja li passen la mà per la cara. No tots, perquè, lamentablement, n’hi ha d’altres –Colòmbia, Brasil, Mèxic, Hondures…– on ser informador és una professió més que perillosa.

L’Estat espanyol, però, també dóna suport a altres iniciatives de caràcter internacional que igualment suposen greus amenaces als drets i llibertats de les persones. I, en aquest cas, no ho fa només el PP en solitari com en el cas de l’LPSC, sinó que hi té el suport del PSOE i de CiU. Es tracta de les converses que estan duent a terme la Unió Europea i els Estats Units sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTIP, en les seves sigles en anglès). M’hi referia tot just fa un mes en aquest mateix blog: els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

Per tant, l’atemptat a Charlie Hebdo és gravíssim per les conseqüències humanes que ha tingut. Ha estat perpetrat per col·lectius particularment esbojarrats. Vaig ser a la concentració davant el consolat de França a Barcelona per també dir Je suis Charlie. L’Avi deia en el citat debat que per les seves circumstàncies de buscar unes víctimes prèviament triades, els fets de Paris li recordaven força l’atemptat contra uns advocats laboralistes de CCOO, realitzat a Madrid, al carrer d’Atocha, el mes de gener de 1977 per l’extrema dreta espanyola. Però la llibertat de premsa i d’expressió té més amenaces de les que provenen d’aquests grups fanàtics. Des d’altres àmbits, amb altres ideologies, amb mètodes més refinats, també volen limitar el que estableix l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

En els darrers dies han aparegut informacions sobre les propostes que diferents governs europeus han plantejat per intentar evitar nous atemptats. La majoria reforcen el control de les informacions i la lliure comunicació entre les persones. Des de, per exemple, poder intervenir en les aplicacions de missatgeria instantània fins a la prohibició del popular WhatsApp. L’expert en internet Enrique Dans apunta en el seu blog que el que s’hauria de fer és tot el contrari. Defensa que «tots hem de tenir el dret a actuar anònimament sempre que, per la raó que sigui, desitgem fer-ho. Que aquest mateix anonimat pugui ser utilitzat per a activitats delictives no és més que un efecte secundari l’existència del qual no pot ser utilitzada per invalidar l’ús legítim d’aquest dret a l’anonimat. Evitar l’anonimat a la xarxa és tècnicament impossible, i sota aquesta base purament tecnològica hem de tractar d’organitzar-nos tan bé com sigui possible per respectar certs drets i tractar de posar fre a certes conductes delictives.» I si l’anonimat ha de ser possible, encara més l’activisme a cara descoberta, sense ser perseguit ni investigat per fer-ho.

Les clandestines negociacions per al tractat TTIP

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò en aquest blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

Un mes de novembre per denunciar la impunitat dels atacs contra periodistes

Diverses organitzacions internacionals impulsen aquest mes de novembre diferents iniciatives per reclamar que els governs posin fi a la impunitat en els atacs contra els periodistes, vinguin d’on vinguin, siguin des dels cossos de seguretat dels estats, en conflictes bèl·lics o bé com a resultat d’accions instigades des de diferents estructures de poder polític, econòmic o criminal. Associacions com la Federació Internacional de Periodistes (FIP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’associació Advocats Europeus Demòcrates (AED) o la Xarxa IFEX de defensa de la llibertat d’expressió són les que convoquen les principals iniciatives. Tant la FIP com RSF formen part de la Xarxa IFEX que és qui coordina la majoria de les convocatòries.

Tot i que la campanya es desenvolupa durant tot el mes, el 23 de novembre està fixat per la xarxa IFEX com el Dia Internacional contra la Impunitat dels Crims contra periodistes. En aquesta data es recorda la massacre més gran produïda mai en un sol atac contra professionals de la informació que va succeir l’any 2011 a les Filipines i va deixar el tràgic balanç de 32 morts. El 18 de desembre de l’any passat, l’ONU va designar per a aquest mateix motiu reclam el 2 de novembre, amb motiu de l’assassinat de dos periodistes d’RFI, Ghislaine Dupont y Claude Verlon, succeïts a Kidal (Mali), al 2013.

Amb la referència d’aquestes dues dates, la FIP ha demanat als seus sindicats associats que des del passat dia 2 i fins al 23 vagin difonent a través de les xarxes socials la necessitat que s’implementin les normatives internacionals que protegeixen la tasca dels periodistes i, per tant, el dret a la informació de la ciutadania. Aquest citat 23 es faria especial incidència en els països que avui en dia són els més perillosos per als professionals de la informació –a banda, lògicament, d’aquells on hi ha conflictes bèl·lics oberts– i que són Filipines, Mèxic i Somàlia. RSF ha dissenyat una pàgina web en la qual detalla deu casos de crims contra periodistes que encara romanen en la impunitat. Segons aquesta organització, pot tractar-se «de desaparicions, com la de la periodista d’investigació mexicana María Esther Aguilar Cansimbe, el periodista franc-canadenc Guy-André Kieffer, l’iranià Pirouz Davani i l’analista polític i caricaturista d’Sri Lanka Prageeth Eknaligoda. La llista inclou casos de periodistes assassinats, com el del pakistanès Syed Saleem Shahzad, la jove periodista sèrbia Donada Vujasinovic, el columnista franc-libanès Samir Kassir i el periodista del Daguestan Akhmednabi Akhmednabiev, que va perdre la vida al 2013. També es mostren un altre tipus de crims, com l’empresonament del periodista suec-eritreu Dawit Isaak, que es troba tancat en un lloc secret de les infernals presons d’Eritrea del règim d’Isaías Afewerki des de fa 13 anys, o com els actes de tortura que va sofrir la reportera de Bahrain Nazeeha Saeed a mans de la policia per haver cobert les manifestacions a favor de la democràcia.

Des de l’any 1992 prop de 800 periodistes han perdut la vida arreu del món en l’exercici de la seva tasca professional. En aquest 2014 ya s’ha ariibat a la xifra de 100 informadors i assistents assassinats. La Xarxa IFEX –de la qual formen part 17 organitzacions internacionals i un gran nombre més a nivell local– basa la seva iniciativa en aquesta dada. Així, l’entitat explica que «no tots els segrestos o assassinats de periodistes es troben en els titulars internacionals, tampoc la majoria de les morts es produeixen en zones de guerra. En la majoria dels casos es tracta de periodistes locals, que treballen en el seu propi país. Cada vegada més, aquells que estan disposats a portar-nos la veritat, cobrir el crim, el conflicte o la corrupció, són atacats i silenciats. Però encara que es tracti d’un grup gihadista ultra violent com ISIS, un sindicat del crim, o figures en l’ombra fent el treball brut de les corporacions o els governs, els motius darrere dels intents de silenciar els mitjans de comunicació són clars, i és igualment clar per què no podem permetre que això succeeixi.» La Xarxa denuncia que els assassins «s’estan sortint amb la seva. La realitat de la impunitat sistèmica pels delictes comesos contra els periodistes no està en qüestió. D’acord amb les últimes xifres de la UNESCO, des del 2006 s’han aplicat condemnes en menys del 10% dels casos de periodistes assassinats».

La iniciativa de l’associació d’Advocats Europeus Demòcrates (AED) té un perfil diferent ja que el seu objectiu és aconseguir que els agents policials portin placa identificativa en tots els països del continent per tal de poder depurar responsabilitats en cas d’abusos que puguin cometre els agents. La campanya consisteix en una recollida de firmes per demanar al Comissari Europeu, a la Comissió Europea i a la Comissió de Drets Humans del Parlament Europeu que adoptin una directiva europea sobre la identificació dels agents de policia a partir de la resolució que l’Eurocambra va adoptar el gener de l’any passat en la que expressava la seva preocupació per l’absència d’aquesta placa. L’entitat ha iniciat la captació de signatures aquest mes de novembre amb la voluntat d’obtenir-ne en tots els països de la UE i entregar-les a les autoritats comunitàries el mes de febrer del 2015. L’AED demana que s’endeguin «els procediments i els debats necessaris per adoptar una directiva o una decisió marc en aquesta matèria i donar una resposta al problema de la identificació visible dels agents de policia per evitar la infracció de drets fonamentals, salvaguardar els drets de la defensa, la independència del poder judicial i el seu rol de control, amb l’objectiu de desterrar del dia a dia la impunitat de les accions delictives de les forces policials i dels seus responsables administratius i polítics».

Dret a saber, dret a estar informat

«Les persones tenen el dret a saber» és el nom d’una campanya internacional en la qual més de 250 organitzacions d’arreu del món reclamen una transparència més gran sobre les negociacions que estan duent a terme representants dels Estats Units i de la Unió Europea per al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP en les seves sigles en anglès). Argumenten els promotors d’aquesta iniciativa –entre els quals hi ha sindicats, consumidors, moviments socials i ong per al desenvolupament, i observatoris sobre transparència– que aquest serà el tractat comercial bilateral més important de la història «amb uns impactes que afectaran enormement les vides de les persones a tots dos costats de l’Atlàntic». Les parts que negocien el TTIP argüeixen que el secretisme d’aquest procés és inevitable ja que és un afer de relacions internacionals. Els defensors de la transparència, però, creuen que la ciutadania «té dret a saber què és el que s’està posant sobre la taula i com s’estan prenent les decisions.» Afegeixen que és imprescindible un debat democràtic «perquè són les persones i no les empreses les que han de poder participar en una discussió sobre quina economia, quin entorn i quin futur volem».

Aquest dilluns 2 de juny es celebrava a Madrid un acte per promocionar el TTIP a la Casa de América en el qual hi participaven representants dels governs espanyol i nord-americà així com de les empreses més importants. Els opositors a aquest tractat havien convocat una protesta coincidint amb la sessió per denunciar –entre altres qüestions que critiquen– l’opacitat amb què s’estan duent a terme les converses. Una portaveu d’Amigos de la Tierra –una de les organitzacions que a nivell internacional coordina el rebuig al TTIP– explica que s’estan fent actes a diferents punts de l’Estat espanyol per informar sobre el que hi ha en joc en aquestes converses.

Un cop més ens trobem davant d’un cas on a la ciutadania se li nega l’accés a informació bàsica. El novembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la Transparència –com sempre, l’Estat espanyol gairebé l’últim en aprovar una normativa d’aquest estil– en la qual es fixen aquells aspectes dels quals la societat en podrà saber els detalls. Sobre això, durant el procés parlamentari de tramitació, l’Oficina del Representant per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), va assegurar que no s’hi especifica que l’accés a la informació de la ciutadania «és un dret fonamental vinculat a la llibertat d’expressió.» Òbviament, aquest no és un problema que es derivi de la normativa espanyola perquè en aquesta campanya en favor d’una major transparència en les converses per al TTIP hi participen organitzacions socials de bona part dels països implicats en el tractat. Però potser és un indicador que les normatives europees sorgides després de la II Guerra Mundial i que es limitaven a fixar els drets i deures dels periodistes per garantir el dret a la informació de la ciutadania comencen a ser obsoletes. Ni Catalunya ni Espanya tenen ni tan sols aquest mínim europeu i ara que és a punt de constituir-se el nou Parlament Europeu seria el moment que el continent fes passes endavant en aquesta línia i acostar-se al que preveuen algunes legislacions llatinoamericanes, molt més avançades i ambicioses en aquest sentit. Catalunya està elaborant la seva pròpia llei de transparència, però encara està en tràmit parlamentari i fins i tot un pèl aturada ja que el Govern i els principals grups que li donen suport tenen en aquests moments altres prioritats legislatives en aquest àmbit com és, per exemple, la Llei electoral.

3 de Maig i tanta feina per fer!

El 3 de Maig és el Dia de la Llibertat de Premsa, instaurada el 1993. Els periodistes ho considerem l’altra cara de la moneda de l’1 de Maig, Dia dels Treballadors, perquè un periodista sense condicions laborals dignes no pot exercir la seva professió amb prou independència i llibertat. Un informe de l’associació nord-americana Freedom House assenyala el retrocés generalitzat de la llibertat de premsa arreu del món i que el’Estat espanyol no n’és una excepció fins al punt que en el rànquing de la citada entitat –un 80% del pressupost de la qual està suportat pel Govern dels EUA– Espanya encara hi consta com un país lliure però molt a prop de ser-ho només parcialment. La meitat dels punts negatius que Freedom House atorga a Espanya són per les dificultats que posa el poder polític, poc més de la quarta part per raons econòmiques i l’altra escassa quarta part restant és per limitacions legals a la llibertat d’informar.

Com a complement a aquest informe hi ha l’estudi fet per l’Associació de la Premsa de Madrid relatiu a l’any 2013 i presentat el desembre passat que revela que un 73% dels periodistes espanyols reconeixen rebre pressions i que un 76% d’aquests diuen que són els mateixos empresaris els que les exerceixen. I per si no fos poc, hi ha més gent que també s’ha fixat en la deteriorada situació que aquestes qüestions tenen a l’Estat espanyol. El diari britànic The Guardian, en un article titulat «Media Revolution in Spain as readers search for new voices» i publicat a finals del mes de març passat, assegurava que el poder controla els grans diaris espanyols, destacant que depenen especialment de les grans entitats financeres a causa dels deutes crediticis contrets.

Per què es produeix aquesta davallada en la llibertat d’informació? Doncs, entre d’altres coses, per la inexistència de cap llei reguli el dret a la informació de la ciutadania. A més, les poques iniciatives que hi ha en aquesta línia són clarament restrictives. Si els legisladors complissin el mandat constitucional i desenvolupessin l’article 20 de la Constitució en la línia de com ho han fet altres països europeus, els informadors tindrien instruments legals per enfrontar-se a les pressions. Si s’anés més enllà i s’optés pel model que s’està implementant a un gran nombre de països llatinoamericans, tot això es faria amb una perspectiva molt més ciutadana perquè l’objectiu seria garantir el dret a la informació de la ciutadania amb l’establiment de diversos mecanismes per fer-ho efectiu. Això sí, caldria millorar la composició de la majoria d’organismes reguladors existents en aquest continent.

A més, els legisladors, al marge d’impulsar  l’aprovació d’una Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDGIC) –acompanyada de la Llei de Drets Laborals dels Periodistes que reconegui la figura del col·laborador– haurien de corregir els atacs a la llibertat de premsa i al dret de la ciutadania a una informació veraç i plural, com són les lleis de Seguretat Ciutadana i la de Propietat Intel·lectual. La nova Llei de Seguretat Ciutadana que prepara el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al marge de restringir el dret de manifestació, inclou mesures que dificulten la tasca dels treballadors de la informació, especialment en la captació d’imatges de les actuacions policials. La reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) s’està fent al dictat dels interessos dels grups empresarials, deixant de banda –contràriament al què passa a tot Europa— que els periodistes són els autors i no els mitjans. Afegit a tot plegat, les modificacions en la Llei Orgànica del Poder Judicial que està impulsant el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, preveuen donar potestat als jutges per posar traves a la tasca dels professionals de la informació en els jutjats.

Qui cregui que això només afecta els informadors, que és una qüestió corporativa del sector, s’equivoca. El secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, en un article publicat al digital enastillalamancha.es, afirma que «els titulars del dret a la informació són els ciutadans i, per això, són ells els que han d’exigir que es compleixi; els periodistes som mers intermediaris que hem d’encarregar-nos amb la nostra feina que aquest dret constitucional i humà sigui una realitat cada dia.» També diu que «hi haurà qui opini que aquesta commemoració es refereix sobretot als països del món en els quals no existeixen llibertats. S’equivoquen: en societats democràtiques com l’espanyola o les dels països membres de la Unió Europea també hi ha moltes restriccions i limitacions a la llibertat de premsa i informació, cada vegada més.». Que és el que cada cop ratifiquen més investigacions, com acabem de veure.

Finalment, la cirereta del pastís de la involució en el dret a la informació de la ciutadania i en la llibertat de premsa –entesa de manera genèrica i no només els diaris– és l’assetjament que a Espanya i a Catalunya estan patint els mitjans públics. Ho hem vist a Canal 9 (País Valencià), Ona Mallorca (Illes Balears), Telemadrid (Madrid), però també a Catalunya. El pacte CiU-PP per desmembrar TV3 i Catalunya Ràdio són la punta de l’iceberg, però la Xarxa, TV Cambrils, Ràdio l’Hospitalet i tants d’altres mitjans municipals són l’exemple de la qual tant CiU, com PP, PSC i també ERC hi tenen la seva quota de responsabilitat. D’altra banda, la reforma de la Llei de l’Administració Local per part del Govern de Mariano Rajoy  també suposa negres auguris per al futur dels mitjans públics de titularitat municipal.

Per tot això, com diu Yanel, el 3-M és una data que implica el conjunt de la ciutadania. Per això en diversos punts del país s’estan impulsant iniciatives per part de la societat civil per reivindicar que es garanteixi el seu dret a la informació i a la comunicació. Andalusia va un pas per davant i des de Catalunya es comencen a promoure diverses iniciatives que cal seguir amb interès per tal que que es desenvolupi l’article 52 de l’Estatut