Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l’Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d’aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d’espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l’audiència i assignació de la publicitat estatal. L’objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l’any vinent i que pugui ser aprovada definitivament abans que s’esgoti la legislatura. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d’una regulació d’aquesta mena, i d’altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l’acte la seva realització perquè se’n fa poques de sessions d’aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d’informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m’ho sembla. En primer lloc, no veig adequat fer els mitjans de comunicació l’objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d’obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d’Europa per unanimitat l’any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d’ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que els utilitzen sovint com a vehicle de propaganda més que com a element d’informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els aspectes de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l’obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l’adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d’informació queda compromesa. A l’SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats fer-ho i que aquesta n’és una d’elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s’acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d’evitar que les empreses de comunicació tinguin professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l’Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l’estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n’hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen encara en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social de la qual haurien de gaudir. Entre aquests hi ha Espanya.

La informació als programes electorals del 21-D

Els programes electorals de les diferents candidatures a les eleccions del 21 de desembre inclouen diversos aspectes relacionats amb la informació i la comunicació. En general, com podreu veure, tret d’algunes poques excepcions, hi ha molt pocs compromisos concrets. En aquest article no pretenc incloure’ls tots, ja que em centraré en els que estan més directament vinculats al periodisme i al dret a la informació. Hi ha altres aspectes igualment importants –els mitjans públics com a vehicle de difusió lingüístic, la CCMA com a dinamitzador industrial, la indústria audiovisual, els diferents plantejaments sobre l’espai de comunicació català…– però queden fora de l’objecte d’aquest blog, centrat essencialment en el dret a la informació. Però ho podeu trobar tot en aquest document que recull el conjunt dels programes electorals en informació i comunicació, elaborat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC).

Així, em dedicaré a repassar, doncs, què proposa cadascú sobre les qüestions per a mi més importants:

1.– Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

A) CUP

• Promourem uns mitjans de comunicació i d’informació públics i de gestió pública com a eina necessària per garantir el dret a la informació i el pluralisme polític i social. Per assegurar la seva independència i qualitat, cal allunyar-los del control dels partits polítics i dels interessos dels lobbies empresarials capitalistes. Per això els òrgans de direcció dels mitjans de comunicació públics han de ser escollits per àmplies majories parlamentàries que evitin la seva governamentalització. Així mateix, per consolidar la professionalitat i independència cal promoure la participació dels treballadors en els òrgans de direcció a través de la cogestió.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Defensem la independència dels mitjans de comunicació respecte dels poders polítics i econòmics i per això apostem per la desgovernamentalització dels mitjans públics.
• Reformar la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per blindar la independència, neutralitat i imparcialitat de la televisió de les emissores de ràdio i de totes les plataformes de comunicació de la Generalitat.
• Assegurar el respecte a la independència dels mitjans, tant dels públics com dels privats, davant dels poders polítics i econòmics, i, en aquest sentit desgovernamentalitzar TV3 i els altres mitjans de la CCMA, com també l’ACN, com a condició imprescindible per garantir-ne la independència, la professionalitat, la pluralitat, el rigor i la imparcialitat.
• Establir mecanismes de cogestió per tal d’incorporar les persones treballadores en els espais de decisió i gestió.
• L’elecció del president i dels membres del Consell de Govern amb majoria qualificada i a través d’un procediment de hearing o examen públic.
• La garantia que la CCMA rebrà els recursos necessaris per fer una programació de qualitat, competir amb els grans mitjans privats i afrontar les transformacions tecnològiques. El sistema de finançament ha de ser transparent i fixat per contracte programa i una avaluació de rendiments que no es basi només en les audiències i els costos, sinó també en indicadors de rendibilitat social.
• L’establiment de mecanismes que permetin la participació de l’audiència amb fórmules com el registre d’usuaris únics i, sobretot, l’exercici efectiu del dret d’accés, cosa que exigeix la reforma de la Llei 11/2007.

C) Ciutadans

• Garantizaremos la pluralidad e independencia de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA). Llevaremos a cabo una política de medios de comunicación basada en la objetividad informativa y la excelencia en la profesión periodística. Modificaremos el sistema de elección del Presidente y el Consejo de Gobierno de la CCMA para tener una televisión y una radio públicas de todos los catalanes y no de un Govern, tal y como Cs ha defendido también en la reforma de la Corporación de RTVE en el Congreso de los Diputados.
• Aseguraremos unos medios basados en la neutralidad, la pluralidad y el respeto. TV3 y Catalunya Ràdio son la televisión y la radio de todos los catalanes y eso debe reflejarse en su programación y en su gestión. Todas las opiniones deben tener cabida, pero también debe quedar claro qué es opinión y qué es información para garantizar un servicio público neutral y libre de sesgo político.
• Garantizaremos la despolitización de la programación dirigida a los menores de edad. Es inadmisible que se use la programación infantil de los medios de comunicación públicos con el objetivo de manipular a los menores de edad con propaganda independentista explícita o encubierta en supuestos contenidos educativos. Garantizaremos que la programación infantil esté libre de ideologías partidistas.

D) ERC

• Dotarem la Corporació catalana de mitjans públics audiovisuals (CCMA) amb els recursos suficients per a un procés d’actualització necessari. L’aportació pública es tendirà a equiparar a la mitjana europea que es destina a les corporacions audiovisuals nacionals, prenent com a referència els indicadors que periòdicament publica l’observatori Europeu de l’Audiovisual. Aquesta aportació hauria de garantir, a través de la millora de l’eficiència organitzativa, l’equilibri financer de la CCMA i la seva sostenibilitat preservant sempre les missions de servei públic encarregades.
• Continuar donant preferència a uns dels compromisos de servei públic de la CCMA: uns serveis informatius de qualitat i equilibrada des d’un punt de vista territorial tot incloent indicadors de seguiment específics a través del contracte-programa.
• Fixar com a prioritat estratègica l’àrea de continguts infantils com un dels grans valors afegits de la CCMA.
• Donar un salt quantitatiu en la difusió específica de continguts culturals i musicals del nostre territori i als més alternatius o minoritaris.
• Aprofundir en els criteris de renovació, transparència i professionalitat en l’elecció dels membres del Consell de govern de la Corporació.
• Un contracte-programa hauria de recollir el compromís explícit d’elaborar un nou pla estratègic de la CCMA que estableixi les prioritats per als pròxims anys.

E) Junts per Catalunya

• Els mitjans públics de comunicació han de complir sempre amb la seva vocació de servei públic plantejant una oferta plural, de qualitat i en català que tingui com a eixos principals la informació, la cultura, l’entreteniment i l’educació.
• Potenciar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè continuï essent referent i líder a la societat catalana i segueixi essent gestionada amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica.

F) PP

• Farem de TV3 i de Catalunya Ràdio uns mitjans plurals al servei d’una informació veraç i neutral. Potenciarem el perfil professional i independent de l’ens. Ajustarem la despesa en els mitjans de comunicació públics i les retribucions dels seus alts directius; limitarem també la producció externa del seu pressupost.

G) PSC

• Elaborarem un pla estratègic de la CCMA que respongui als objectius inicials de la Corporació.
• Treballarem per garantir el rigor informatiu i el pluralisme especialment dels mitjans de comunicació de titularitat pública, donant valor a l’autoritat professional com a element bàsic de l’aprofundiment democràtic. Treballarem perquè els recursos humans i tècnics propis dels mitjans públics estiguin en condicions d’oferir una programació i una informació de qualitat i plural.

 

2.– Regulació de la comunicació. Article 52 de l’Estatut

A) Catalunya en Comú – Podem

• Garantir els drets a la informació i la comunicació. Respectar i aplicar el principi consagrat a l’article 52 de l’Estatut segons el qual totes les persones tenen el dret d’investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censures ni entrebancs, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a la llibertat i els drets humans.

B) PSC

• Els mitjans de comunicació produeixen informació d’interès general que ha de ser considerada un bé públic i, per tant, sotmesa a algun tipus de protecció per garantir la seva professionalitat, pluralitat i diversitat.

 

3.– Política Audiovisual. Consell de l ‘Audiovisual de Catalunya (CAC)

A) Catalunya en Comú – Podem

• Reformar la Llei 22/2005 de mitjans audiovisuals de Catalunya i aprovar el decret que la desenvolupi, per garantir de manera efectiva el principi que “totes les persones tenen el dret que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics i comercials com comunitaris que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”.
• Blindar la plena independència del CAC i, alhora, impulsar un acord parlamentari per posar en marxa un òrgan que garanteixi el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania, seguint models com els d’Alemanya, Regne Unit i Noruega. El nou òrgan, que podria substituir el CAC i assumir-ne les competències, determinaria la composició i funcions dels consells d’administració dels mitjans públics, fixaria els criteris de concessió d’ajuts de l’Administració al conjunt dels mitjans i formularia propostes de promoció del tercer sector de la comunicació, entre altres funcions.

B) Ciutadans

• Cerraremos el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Hasta hoy el CAC se ha comportado como un órgano político en el espacio de comunicación catalán frente a los medios que no comulgan con el nacionalismo y el independentismo y no ha estado a la altura en las numerosas ocasiones en las que se han producido situaciones de falta de neutralidad y de pluralidad en los medios de comunicación públicos de Cataluña.

C) ERC

• Un Pacte Nacional de l’Audiovisual que propiciï la Llei de l’Institut Català de l’Audiovisual (…) i la creació d’un Institut Català de l’Audiovisual per donar suport a la industria audiovisual

D) PSC

• Reforçarem les institucions de garantia del pluralisme i la diversitat en l’àmbit dels mitjans públics.
• Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per, entre d’altres qüestions incorporar els avenços de la Llei estatal 7/2010 i de la Directiva de Serveis de Comunicació audiovisual en la seva darrera formulació.

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre i Tercer Sector

A) CUP

• Una altra eina comunicativa per garantir el dret a la informació i promoure el pluralisme són els mitjans de comunicació comunitaris. (…) Hem d’encoratjar i potenciar la creació d’aquests espais cooperatius, defensar la seva independència i facilitar el seu accés a la informació interna i externa.
• Defensarem que l’espai radioelèctric sigui ocupat pels tres tipus de mitjans (públics, comunitaris i privats) a parts iguals, un terç per a cadascun.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Apostem per promoure i protegir els mitjans sense ànim de lucre i, en general, els que són resultat de l’autoorganització dels ciutadans que exerceixen el dret a ser emissors d’informació i a constituir i gestionar mitjans de comunicació propis per qualsevol de les plataformes existents.
• Donar suport a l’emprenedoria en el sector de la comunicació per contribuir a augmentar la diversitat de l’oferta i apostar per noves fórmules empresarials i de gestió, com les cooperatives de periodistes i usuaris, els mitjans amb vocació de servei públic i els sistemes de finançament mixt via micromecenatge.
• Fomentar i protegir els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre, que tenen una funció insubstituïble en l’empara de la diversitat cultural i en la implicació directa de la ciutadania en el procés de comunicació social, en el foment de l’alfabetització mediàtica i en la reflexió crítica.

C) ERC

• Cal intentar reflectir les noves realitats empresarials aparegudes en l’àmbit del mitjans de comunicació com ara l’associacionisme i cooperativisme.
• Caldrà reflectir les mesures de foment previstes en el projecte de Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris sense ànim de lucre impulsat a la darrera legislatura des de la Secretaria de Comunicació i la seva Direcció General de Mitjans de Comunicació per a la plena incorporació d’aquests mitjans del tercer sector a la realitat comunicativa del país.
• Enllestir definitivament el Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris d’Iniciativa social un cop superats els darrers tràmits interromputs pel final de la legislatura.

D) PSC

• Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per vetllar per a què els processos d’atorgament i renovació de llicències siguin efectivament oberts, transparents i competitius, i garanteixin la igualtat de condicions per a les diferents veus, així com la reserva de un espai per al Tercer Sector.

 

5.– Transparència

A) Catalunya en Comú – Podem

• Reformar el sistema de publicitat institucional, per posar fi al repartiment basat amb l’amiguisme i el model de clickbaits, per garantir criteris objectius de transparència i equitat i per fer que les subvencions estructurals per a l’ús del català incloguin tots els mitjans.

B) Ciutadans

• Acabaremos con la publicidad institucional repartida a dedo para financiar medios afines a la causa independentista. (…) Algunos de ellos viven prácticamente en exclusiva de las subvenciones de la Generalitat. Reduciremos la financiación destinada a publicidad institucional y aseguraremos que su reparto se realice siempre por procedimientos transparentes y atendiendo únicamente a criterios objetivos de difusión.

 

6.– Precarietat laboral

A) Catalunya en Comú – Podem

• Cal, al mateix temps, que el col·lectiu dels i les periodistes tinguin garantits els seus drets laborals, ja que només així podran exercir plenament la seva funció social amb independència i esperit crític.

La cantarella que no s’acaba

Hi ha campanyes que, t’hi posis com t’hi posis, de manera reiterada, te les trobes davant del nas. La de la vacunació de la grip, l’inici del curs escolar, el dia del pare o de la mare i, el gran clàssic, el primer nadó de l’any… Però aquestes ja saps quan t’arribaran perquè estan directament vinculades amb el calendari. En canvi, n’hi ha d’altres que no tenen data específica, i també van apareixent sistemàticament. Fa poc en vam tenir una, la de l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però també ho veiem, per exemple, amb les pensions o les subvencions als sindicats, com si les organitzacions patronals no en rebessin.

Jo em vull referir a una d’aquestes de caràcter atemporal, la que es refereix a l’autoregulació dels mitjans de comunicació. Com que cada vegada són més les veus que reclamen una regulació del dret a la informació, els que s’hi neguen, per no perdre els seus privilegis, surten amb la cançoneta que no és necessària perquè són els mitjans els que, en tot cas, s’han d’autoregular. Acostumen a ser veus dels representants dels mitjans de comunicació o dels seus professionals més afins.

Autoregulació dels mitjans de comunicació? Això només és una broma de mal gust. Fa uns anys les televisions privades espanyoles es van dotar d’unes normes d’autoregulació sobre les seves emissions en horari infantil. La realitat és que han vulnerat cada dia tots i cadascun dels articles del seu codi. L’autoregulació dels mitjans és com pensar que el Codi de Circulació és innecessari perquè els conductors ja s’autoregularan. S’imaginen el que passaria a les carreteres si les normes de trànsit no diguessin què passa a qui les incompleix?

Així, de tant en tant, algú recupera un vell eslògan confiant que de tant repetir-lo, s’acabarà adoptant com a llei universal: «la millor llei de premsa és la que no existeix». El seu inventor és un dels personatges més nefastos de la història del periodisme espanyol, Juan Luis Cebrián. Fa anys que molts combatem aquest axioma i, de mica en mica, anem guanyant posicions. «La millor llei de premsa és la que serveix la ciutadania». Un dels darrers en escriure-ho és el periodista Dardo Gómez, a la web Contexto y Acción, qui afirmava en el seu article que «sembla que oblidem que, en democràcia, les normes només les poden fixar les lleis, i els informadors, per molt bona voluntat que se’ls suposi, no tenen capacitat –ni legal ni ètica– per garantir la utilització d’un bé que no els pertany més que a la resta de la ciutadania.»

Llavors, per què els periodistes s’haurien d’autoregular sobre un dret que no els pertany? Que ho fan els metges? Els mestres? Els arquitectes? Per què en el cas dels informadors és diferent?

Article publicat al número 3 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició del mes de març passat.

La supeditació de la veritat

El nou Govern català s’ha posat a caminar i entre les seves prioritats no hi ha el dret a la informació de la ciutadania. Més aviat tot el contrari, si veiem com s’han fet els nomenaments dels càrrecs directius en els mitjans de comunicació públics catalans. Algunes formacions incorporaven en el seu programa electoral el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut, que és el que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara es tractaria que ho complissin. Les primeres passes, però, no són encoratjadores. No fa gaire, la consellera de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Neus Munté, defensava en seu parlamentària que «la televisió pública de Catalunya és un reflex de com està evolucionant la societat catalana i de cap a on va». Munté destacava que «l’independentisme ha passat de ser l’opció d’un 14% de la població a un 40% entre 2006 i 2015. I una televisió pública, en tant que és pública, s’adapta i evoluciona d’acord amb aquest sentiment que també ha anat evolucionant i ha anat canviant».

La consellera no és l’única que ho pensa. El catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Josep Gifreu apuntava en un article publicat el mes de setembre passat al diari El PuntAvui que «TV3 s’ha fet independentista? En la mesura que pràcticament totes les grans cadenes de televisió, públiques i privades, presents a Catalunya, han optat per la defensa compacta de l’unionisme, ¿no pertoca a un servei públic bàsic d’assumir, de presentar i representar les opcions d’almenys una meitat de la ciutadania que no se sent representada per Tele5, Antena 3, TVE 1, La Sexta, Cuatro o 8TV?» Tot plegat, els mitjans com a una de les principals eines de combat a les trinxeres.

A escala espanyola, les perspectives no són millors, i fins i tot, ara per ara, tot el contrari. Encara no hi ha Govern, però la construcció d’una societat democràtica en la qual no sigui permès manipular la informació ni mentir a la ciutadania no sembla estar en els fulls de ruta que es dissenyen sobre les taules de negociació per formar les noves majories. En la meva condició de membre de la direcció del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), he tingut l’oportunitat de participar en diverses entrevistes amb representants institucionals per tractar qüestions relatives a la nostra activitat. Amb una de les persones amb les quals ens hem reunit algunes vegades és Josep Martí, fins fa poques setmanes Secretari de Comunicació del Govern català. Martí ens va explicar en certa ocasió que havia format part d’una delegació de la Generalitat per entrevistar-se amb els responsables dels mitjans de Madrid per explicar-los el procés que s’estava vivint a Catalunya. Ens deia que la resposta de tots ells va ser unànime: que la unitat d’Espanya estava per davant de la veritat, en expressió gairebé textual. Ho explica també Jofre Llombart, sotsdirector d’El Món a RAC-1, en un article publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), titulat «Els límits del sistema».

Al marge del debat de si TV3 i Catalunya Ràdio s’han fet independentistes o no, a Catalunya hi ha mitjans que defensen clarament una postura independentista. Fins i tot n’hi ha que, com bona part dels directius de mitjans de Madrid, pensen que la independència està per davant de la veritat. Uns i altres, de titularitat privada, tenen dret a ser independentistes o unionistes, només faltaria. Però, tenen dret a posar el seu ideari per davant de la veritat? Hi ha alguna altra qüestió que també posin per davant de la veritat? Una regulació del dret a la informació de la ciutadania com la que hi ha en altres països hauria d’impedir que la veritat quedi encoberta. I l’activitat legislativa s’hauria d’estendre a fer que els mitjans públics fossin realment públics, és a dir, desgovernamentalitzats i despartiditzats. El dret a la informació és un dret humà universal i si realment fos respectat com correspon, potser ningú s’atreviria a demanar que els mitjans públics catalans fessin de contrapès a les mentides i manipulacions alienes. A Catalunya és ben fàcil, només cal desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut.

La informació com a arma política

En aquest blog he parlat en diverses ocasions sobre l’avantatge que estaven prenent diversos països llatinoamericans respecte d’altres, especialment els europeus, en una qüestió tan democràticament cabdal com el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania. Havien elaborat regulacions realment innovadores, que partien del fet de considerar la informació i la comunicació com un dret humà, tal com estableix, sense anar més lluny, la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 19.

Alguns dels darrers processos electorals realitzats en aquest subcontinent han introduït ombres en aquesta dinàmica. El cas més paradigmàtic és l’Argentina, però també a Veneçuela planen fosques perspectives. El nou president argentí, Mauricio Macri, ha declarat la guerra a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) i fins i tot va firmar un decret per tal de desactivar els seus elements, com la destitució dels membres del seu ens regulador. L’advocat i doctor en Comunicació Damián Loreti explica la situació en aquest article publicat al diari argentí Página 12.

Aquesta decisió del Govern Macri va provocar una allau de protestes tant al país com a escala internacional. La Federació Internacional de Periodistes (FIP) ha afirmat que «és completament perillosa per a la democratització de la comunicació a l’Argentina l’actitud que el nou govern ha mostrat envers  una Llei votada pel Parlament nacional, precedida i legitimada per un debat que va involucrar el conjunt de la societat». Es refereix la FIP al fet que l’LSCA va ser elaborada a través d’un procés de participació ciutadana de gran repercussió social, que va culminar amb l’elaboració d’un text aportat a les instàncies legislatives que van redactar i aprovar el text definitiu. Sosté l’organisme internacional de representació dels periodistes que aquesta tasca no es pot destruir amb un simple decret llei.

Aquesta tesi també la defensa el jutge de La Plata Luis Arias, que ha emès una resolució per la qual prohibeix a l’Executiu de Mauricio Macri qualsevol modificació de l’LSCA i dels seus organismes de control i de gestió per la via del decret. El magistrat ordena al Govern que, segons la crònica de Pàgina 12, «s’abstingui de suprimir o afectar drets adquirits i/o atorgar nous drets vinculats a l’exercici de la competència i funcionament de l’Autoritat Federal de Serveis de Comunicació Audiovisual (AFSCA)». Arias responia així a la reclamació presentada pels funcionaris de l’AFSCA que demanaven la nul·litat absoluta del citat decret. El pronunciament judicial està basat «en favor del dret col·lectiu a la informació i la llibertat d’expressió».

Aquest fet demostra un cop més la voluntat dels governs d’utilitzar la informació com a arma de control polític. L’hostilitat de determinats poders contra una llei com l’LSCA és equivalent a la que demostren aquests mateixos poders per evitar que el reguli aquest dret fonamental en llocs on no ho està, com ho és a Espanya i també a Catalunya, on el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut s’ha convertit en un plat de segona taula. En el cas espanyol, destaca el fet de com molts mitjans de comunicació han amplificat les crítiques de Macri a l’LSCA –que l’ha titllat d’intervencionista, repressora i de contrària a la llibertat d’expressió– però no han dit res de les defenses que destacats organismes internacionals han fet d’aquesta norma i de les mostres de suport que rep des de molts sectors socials. Després que Macri impulsés la intervenció de l’Autoritat Federal que supervisa el compliment de la llei va haver-hi a Argentina nombroses protestes, que han estat silenciades.

Però malgrat tot, a l’Argentina encara són més a prop de la democràcia en la informació que a Espanya, on es farda molt de la Constitució però l’article 20 és com si no existís.

El Consell d’Europa dóna una nova lliçó

L’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa (PACE, en les seves sigles en anglès) va aprovar el 12 de gener passat un informe sobre la situació de la llibertat d’informació al continent en el qual adverteix de les serioses amenaces que aquesta pateix. Aquest document –que havia estat aprovat inicialment per la Comissió de Cultura, Ciència, Educació i Mitjans de l’Assemblea el 4 de desembre de l’any passat– va ser redactat pel diputat socialista croat Gvozden Srećko Flego. El dictamen destaca especialment la greu situació a països com Azerbaidjan, Hongria, Rússia, Turquia o Ucraïna. Però detalla vulneracions en gairebé tots els estats europeus. En el cas espanyol, per exemple, es refereix a la «violència i intimidació per part de la policia contra els periodistes que cobrien les manifestacions a Madrid del 29 de març passat i que va ser denunciada per la representant de l’OSCE i les organitzacions de periodistes espanyoles». Aquest apunt en l’informe es refereix a la declaració feta per la representant sobre Llibertat de Mitjans de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), Dunja Mijatović, arran de les protestes per l’actuació policial en el decurs d’una manifestació contra la monarquia en la qual van entorpir greument la tasca dels professionals de la informació. Aquesta actitud va ser també denunciada per diverses organitzacions professionals i sindicals, entre les quals hi ha la FeSP, que va fer públic un comunicat criticat l’actitud dels agents.

En aquest informe s’afirma que «la llibertat de premsa constitueix un índex important per a la democràcia, les llibertats polítiques i l’estat de dret en un país o regió. En vista del deteriorament de la seguretat dels periodistes i la llibertat de premsa a Europa, el Consell d’Europa insta els Estats a intensificar els seus esforços nacionals i multilaterals per al respecte dels drets humans a la llibertat d’expressió i d’informació, així com a la protecció de la vida, la llibertat i la seguretat dels que treballen per i amb els mitjans de comunicació.» Entre d’altres, l’Assemblea recomana al Comitè de Ministres «prestar especial atenció a la total implementació per part dels Estats membres de les resolucions judicials del Tribunal Europeu de Drets Humans que s’ocupen de les greus violacions de la llibertat de premsa, i incrementar la cooperació i el suport a les activitats en aquest camp».

En les conclusions, el Consell d’Europa afirma que «són pocs els estats membres que mostren un nombre important de possibles violacions de la llibertat de premsa, tots ells han de refermar la protecció de la llibertat dels mitjans a nivell nacional a través de legislació i la pràctica, així com a nivell internacional a través del Consell d’Europa.» L’organisme anuncia que per fer-ho possible, impulsarà una plataforma a internet «per registrar i donar a conèixer les possibles infraccions dels drets garantits per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.» El Consell, ja fa alguns anys, va llançar aquesta idea per convertir-la «en un important interfície estructural per millorar la cooperació amb les principals organitzacions no governamentals de la llibertat d’informació.»

No és aquesta la primera vegada que el Consell d’Europa mostra la seva preocupació per la situació del periodisme i el dret a la informació. Ha estat una constant, apel·lant sempre a les disposicions en aquesta matèria de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una de les iniciatives més importants va ser ara ja fa 22 anys, l’1 de juliol de 1993, quan va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de la Deontologia del Periodisme, a partir de l’informe presentat pel diputat espanyol i catedràtic de Filosofia del Dret Enrique Núñez Encabo.

L’informe Protecció de la llibertat de premsa a Europa ha estat ben rebut per les organitzacions del sector que no han obviat les advertències que inclou. La Federació Europea de Periodistes (FEP), constata com «es qüestiona la concentració de mitjans» i demana mesures «per regular els mitjans de comunicació i la transparència de la propietat». Així recull amb satisfacció la proposta plantejada pel diputat Gvozden Srećko Flego de creació d’una «Targeta d’Identitat de Mitjans» que obligaria les empreses de comunicació a proporcionar informació sobre els propietaris, «incloent els anomenats amos ombra que contribueixen substancialment als seus ingressos, com els grans anunciants o els donants.»

La grossa del 22 de desembre va caure a l’Uruguai

En el sorteig de loteria del dia 22 de desembre passat, cap de les participacions que duia va obtenir cap premi apreciable. Però com que no tot poden ser males notícies, aquell mateix 22 de desembre, gairebé a l’altre extrem del planeta, la Cambra de Diputats de l’Uruguai aprovava la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) de la qual ja n’havia fet referència en aquest blog. Va ser el 23 d’octubre passat quan m’hi vaig referir com un dels grans llegats del president sortint, José Mújica, del Front Ampli (FA). Dèia que només faltava el tràmit parlamentari, cosa que es va culminar aquest 22 de desembre, quan els diputats uruguaians van aprovar el text definitiu gràcies als vots del Front Ampli.

A través dels seus 202 articles, la llei, segons explica la Coalició per a una Comunicació Democràtica de l’Uruguai, gran defensora del projecte, regula els serveis de comunicació audiovisual, que són aquells que proporcionen «una oferta estable i permanent de senyals de ràdio o televisió». No regula, en canvi, internet. Altres aspectes importants són que prohibeix la censura prèvia, «l’apologia de la discriminació i l’odi nacional, racial o religiós, que constitueixin incitacions a la violència o qualsevol altra acció il·legal similar contra qualsevol persona o grup de persones» i estableix un horari de protecció a infants i adolescents, entre les 6.00 i les 22.00 hores. També determina algunes restriccions a la publicitat diigida a aquest públic. L’articulat també disposa que els periodistes «tindran dret, en l’exercici de la seva professió, a negar-se a acompanyar amb la seva imatge, veu o nom continguts de la seva autoria que hagin estat substancialment modificats sense el seu consentiment».La llei crea la Comissió Honoraria Assessora de Serveis de Comunicació Audiovisual (CHASCA) i el Consell de Comunicació Audiovisual (CCA). Aquest últim serà un òrgan independent del Govern i serà responsable de l’aplicació, fiscalització i compliment de les disposicions de la llei. Estarà integrat per cinc membres, un d’ells designat pel president de la República en acord amb el Consell de Ministres, i els restants quatre, per l’Assemblea General «sobre proposta motivada en les condicions personals, funcionals i tècniques, per un nombre de vots equivalent a dos terços dels seus integrants». El CCA assessorarà al Poder Executiu en matèria de concessió de freqüències, encara que la potestat de concessió corrrespondrà en última instància del Govern, El projecte crea a més el Sistema Públic de Ràdio i Televisió Nacional com a servei descentralitzat del Ministeri d’Educació i Cultura.

L’LSCA preveu diverses sancions per incompliment de la normativa que poden anar de la simple observació, a l’advertència, o fins al decomís dels elements utilitzats per cometre la infracció o dels béns detectats en infracció. Les multes poden ser de fins a gairebé 250.000 euros, la suspensió de fins a 90 dies en la prestació de l’activitat, i en els casos d’infraccions molt greus, retirada de la concessió. L’aplicació de sancions serà en general competència del CCA, tret d’algunes excepcions molt particulars –per exemple, la revocació de la freqüència– que seran una atribució del Govern.

Límits a la concentració mediàtica

La llei estableix mecanismes pels quals s’impedeixen la creació d’oligopolis i monopolis i proposa que els propietaris dels mitjans audiovisuals paguin un canon per utilitzar l’espectre radioelèctric. També preveu mecanismes per promoure la producció nacional fixant que almenys el 60% de la programació total emesa per cada canal de televisió comercial i públic ha de ser de producció o coproducció nacional, sense comptar la publicitat i l’autopromoció. A més, almenys el 30% d’aquesta programació ha d’haver estat feta per productors independents, no podent concentrar un mateix productor independent més del 40% en un mateix servei de radiodifusió de televisió. Un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa ha de contenir estrenes de ficció televisiva o estrenes de pel·lícules cinematogràfiques, i d’aquestes, almenys el 50% ha de ser de producció independent. També un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa han de ser programes d’agenda cultural. Les ràdios, per la seva banda, han d’emetre almenys el 30% de música d’origen nacional del total de la seva programació musical.Un altre principi de la nova norma es la limitació d’emissió d’imatges violentes.

Aquesta llei ha tingut un procés llarg perquè des d’alguns sectors se l’ha titllat d’un atac a la llibertat d’expressió quan en realitat és tot el contrari. Ha estat criticada per l’oposició i també pels propietaris de les principals cadenes de ràdio i de televisió així com les organitzacions que les agrupen com l’Associació Nacional de Broadcasters de l’Uruguai (Andebu). El mateix expresident uruguaià Julio María Sanguinetti, en un article publicat al diari espanyol El País titllava l’LSCA de «revòlver carregat sobre la nuca del periodisme independent». Però, com remarca la Coalició per a una Comunicació Democràtica, la llei –elaborada durant un any per un comitè tècnic consultiu integrat per periodistes, organitzacions acadèmiques i socials vinculades a al comunicació i els representants de les empreses del sector– ha rebut elogis dels relators sobre llibertat d’expressió de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans. Ha rebut també el suport d’entitats com Reporters Sense Fronteres (RSF) –que considera que és un exemple a seguir per altres països del continent– i d’altres associacions de periodistes.

La llei de mitjans, un dels principals llegats de José Mújica

Aquest 26 d’octubre es celebraran a l’Uruguai les eleccions presidencials, que suposaran la sortida de l’actual president, José Mújica (Front Ampli), que no pot tornar a presentar-se. Més enllà d’altres qüestions, Mújica passarà a la història per haver impulsat en el seu mandat una de les lleis reguladores de la comunicació més ambicioses del món. El principal retret que se li pot fer és, potser, que es limita a legislar sobre els mitjans audiovisuals, deixant fora la resta de suports informatius. Que la Llei de Serveis a la Comunicació Audiovisual (LSCA) de l’Uruguai –coneguda com la Llei de Mitjans– és un dels principals referents en aquest àmbit és un fet que reconeixen diversos experts. Per exemple, Ramón Zallo, Catedràtic de la Universitat del País Basc i president de la secció espanyola de la Unió Llatina d’Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura (ULEPICC). Zallo, en la seva intervenció d’ara fa un any a la sessió inaugural del Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), afirmava que «alguna cosa es mou en alguns països dels quals podem aprendre. A l’Amèrica Llatina el servei públic de comunicació ha iniciat un viatge d’anada positiu mentre que a la Unió Europea està de tornada». Va aportar els exemples de l’Argentina, l’Equador i l’Uruguai, destacant aquest darrer «com el més interessant». Especialment perquè era el que es dotava dels organismes de control més independent.

Així, per exemple, destacava que «al Consell de Comunicació Audiovisual (CCA) –l’ens regulador que estableix l’LSCA– tres dels seus cinc membres són votats per dos terços de la Cambra de Senadors la qual cosa garanteix el pluralisme.» El mandat és per sis anys, més enllà dels períodes legislatius, cosa que limita els riscos de governamentalització. També estableix que els titulars de serveis de comunicació audiovisual no podran ser al mateix temps, titulars d’una llicència per prestar serveis de telecomunicacions de telefonia o de transmissió de dades. No cal dir els efectes que això podria tenir en zones molt més pròximes. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres (RSF), creu que l’LSCA uruguaiana «ofereix garanties importants en allò que es refereix a la desconcentració de l’espai de difusió i a una distribució més equitativa de les freqüències, sense que això suposi que es pretengui controlar els continguts o exercir pressions en la línia editorial dels mitjans de comunicació públics, privats o comunitaris.

Un dels problemes que hi havia per a l’aplicació de la llei era la implementació del CCA. La Constitució uruguaiana impedeix que un any abans de les eleccions es creïn nous càrrecs i això va fer que a l’espera del nou organisme, «les competències del Consell van ser derivades a la Unitat Reguladora de Serveis de Comunicació Audiovisual (URSEC), òrgan encarregat de les telecomunicacions que disposa d’un Consell Directiu designat pel Govern i que històricament ha estat criticat per la falta d’aplicació d’estàndards de drets humans en la regulació de l’espectre radioelèctric», segons explica Edison Lanza, membre de la Coalició per una Comunicació Democràtica i docent de la Facultat d’Informació i Comunicació de la Universitat de la República, a l’Uruguai, al portal de l’Observatori Llatinoamericà de Regulació, Mitjans i Convergència. Lanza és des d’aquest mes d’octubre el nou relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització d’Estats Americans (OEA).

L’LSCA va ser aprovada pel Congrés el desembre de l’any passat i el Senat l’havia de ratificar el passat juliol. El problema principal era quina solució definitiva es donava al consell regulador. Es va trobar una solució intermèdia que la cambra encara no ha ratificat. A pregunta d’aquest blog, Lanza ha explicat que aquesta qüestió, «s’havia solucionat en la darrera versió aprovada per la Comissió del Senat. Estem a l’espera de que la Cambra de Senadors aprovi el text definitivament i el torni al Congrés de Diputats per a la seva sanció final. Perquè això sigui així, caldrà veure el resultat del diumenge. Si guanya l’oficialisme, possiblement s’aprovi… si es complica, la chance la veig difícil».

Un dels grans defensors d’aquest projecte és el relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Frank La Rue, que en un acte del mes de juliol passat va dir, segons recull la crònica del portal Señales que «és molt important que la llei s’aprovi abans que acabi la legislatura». La Rue participava en una xerrada sobre Llibertat d’expressió i regulació de mitjans per a la promoció i protecció dels drets de nens, nenes i adolescents organitzada per la Coalició per una Comunicació Democràtica (CCD) on va assegurar que «la llei és una gran contribució» i que la «la democràcia d’un país necessita de la democratització de l’ús dels mitjans». La Rue va expressar el seu desig que «no s’hauria de retardar la discussió ni l’aprovació [d’aquest projecte] perquè es perd el moment, l’energia i els dos anys de consulta i de debat». El relator de l’ONU ha seguit de prop aquest procés i l’ha definit com «un dels més interessants a la regió i és important aprovar la llei al més aviat possible».

La ‘trampa’ autoreguladora dels diaris britànics comença amb mal peu

Diversos diaris britànics estan fent tot el que poden en contra de la nova legislació de la premsa que ha d’entrar en vigor l’any 2015 i que ha d’impedir nous escàndols mediàtics com els que van provocar els mitjans del grup Murdoch al 2011 i que, en definitiva, van motivar l’impuls de la nova normativa. En aquest blog ens hem referit en més d’una ocasió a aquest procés que ja semblava acabat i que només calia esperar l’entrada en funcionament de la Royal Chart en qüestió. La llei suposa, entre d’altres coses, la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició. Amb anterioritat a tot això existia una Comissió de Queixes a la premsa que tenia com a tasca supervisar els mitjans, tasca que ha estat un absolut fracàs. Però malgrat això, encara n’hi ha que perseveren en aquesta línia i alguns dels diaris que rebutgen la Royal Chart havien decidit constituir un organisme paral·lel, la Independent Press Standards Organisation (IPSO), que va entrar en funcionament el 8 de setembre passat.

La nova entitat pretesament supervisora del comportament de la premsa s’ha estrenat amb força crítiques. Per una banda, Hacked Off  l’associació que aplega les víctimes de les pràctiques il·legítimes dels mitjans, la mobilització de la qual va motivar que es posés en marxa el procés que culminarà l’any vinent. Persones perjudicades per l’espionatge del grup Murdoch han titllat l’IPSO de «frau». D’altra banda, les d’algunes de les publicacions més prestigioses del Regne Unit, com The Guardian, The Independent, Financial Times, Economist o Private Eye, que s’han desentés d’aquesta operació. En canvi li donen suport diaris com The Sun, Daily Mirror, Daily Mail, The Times o The Telegraph.  En una carta feta pública per Hacked Off, l’entitat afirma que l’IPSO «es un regulador de quarta categoria com el seu precedent, la Comissió de Queixes a la premsa. Ni tan sols està prop de complir amb les recomanacions de l’informe de la Comissió Leveson. El sector dels mitjans no ha resolt de manera apropiada com s’ha de regular».

La regulació dels mitjans al Regne Unit supera el darrer obstacle

El Tribunal d’Apel·lacions del Regne Unit ha rebutjat el recurs plantejat per la patronal de la comunicació contra la llei britànica que regula el sector, que ha d’entrar en vigor l’any vinent i que així supera el darrer obstacle que ha tingut aquest procés. Els mitjans proposaven que es facultés les pròpies empreses a establir un sistema d’autoregular-se i es queixaven que no havien estat informades d’aquesta iniciativa. Els jutges han respost dient que l’informe Levesson –abastament conegut– ja estableix els principis bàsics de la llei que la Comissió que portava el nom del magistrat que va impulsar els canvis legislatius. Alguns dels grans mitjans han informat que mantindran la batalla contra aquesta llei i han anunciat que portaran les seves reclamacions a les instàncies europees. Tot i així, també n’hi ha que se n’han desmarcat, com The Guardian, el Financial Times o The Independent.

Aquesta qüestió pren especial importància a Espanya en un moment en què el líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha defensat la regulació dels mitjans de comunicació, recordant un dels punts que hi havia en el programa electoral de la seva formació per als darrers comicis europeus del mes de maig passat. Des de molts mitjans, amb la seva tropa de tertulians al capdavant, s’ha titllat això de «disbarat» i d’atac a la llibertat d’expressió, assegurant que a Europa no hi ha res similar. Són afirmacions que només es poden fer des de la ignorància o des de la mala fe perquè el cas britànic fa temps que és als mitjans però hi ha països, com França, Itàlia, Alemanya o els escandinaus, que fa dècades que disposen de normatives sobre la matèria.