Arxiu de la categoria: Legislació

Dret a saber, dret a estar informat

«Les persones tenen el dret a saber» és el nom d’una campanya internacional en la qual més de 250 organitzacions d’arreu del món reclamen una transparència més gran sobre les negociacions que estan duent a terme representants dels Estats Units i de la Unió Europea per al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP en les seves sigles en anglès). Argumenten els promotors d’aquesta iniciativa –entre els quals hi ha sindicats, consumidors, moviments socials i ong per al desenvolupament, i observatoris sobre transparència– que aquest serà el tractat comercial bilateral més important de la història «amb uns impactes que afectaran enormement les vides de les persones a tots dos costats de l’Atlàntic». Les parts que negocien el TTIP argüeixen que el secretisme d’aquest procés és inevitable ja que és un afer de relacions internacionals. Els defensors de la transparència, però, creuen que la ciutadania «té dret a saber què és el que s’està posant sobre la taula i com s’estan prenent les decisions.» Afegeixen que és imprescindible un debat democràtic «perquè són les persones i no les empreses les que han de poder participar en una discussió sobre quina economia, quin entorn i quin futur volem».

Aquest dilluns 2 de juny es celebrava a Madrid un acte per promocionar el TTIP a la Casa de América en el qual hi participaven representants dels governs espanyol i nord-americà així com de les empreses més importants. Els opositors a aquest tractat havien convocat una protesta coincidint amb la sessió per denunciar –entre altres qüestions que critiquen– l’opacitat amb què s’estan duent a terme les converses. Una portaveu d’Amigos de la Tierra –una de les organitzacions que a nivell internacional coordina el rebuig al TTIP– explica que s’estan fent actes a diferents punts de l’Estat espanyol per informar sobre el que hi ha en joc en aquestes converses.

Un cop més ens trobem davant d’un cas on a la ciutadania se li nega l’accés a informació bàsica. El novembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la Transparència –com sempre, l’Estat espanyol gairebé l’últim en aprovar una normativa d’aquest estil– en la qual es fixen aquells aspectes dels quals la societat en podrà saber els detalls. Sobre això, durant el procés parlamentari de tramitació, l’Oficina del Representant per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), va assegurar que no s’hi especifica que l’accés a la informació de la ciutadania «és un dret fonamental vinculat a la llibertat d’expressió.» Òbviament, aquest no és un problema que es derivi de la normativa espanyola perquè en aquesta campanya en favor d’una major transparència en les converses per al TTIP hi participen organitzacions socials de bona part dels països implicats en el tractat. Però potser és un indicador que les normatives europees sorgides després de la II Guerra Mundial i que es limitaven a fixar els drets i deures dels periodistes per garantir el dret a la informació de la ciutadania comencen a ser obsoletes. Ni Catalunya ni Espanya tenen ni tan sols aquest mínim europeu i ara que és a punt de constituir-se el nou Parlament Europeu seria el moment que el continent fes passes endavant en aquesta línia i acostar-se al que preveuen algunes legislacions llatinoamericanes, molt més avançades i ambicioses en aquest sentit. Catalunya està elaborant la seva pròpia llei de transparència, però encara està en tràmit parlamentari i fins i tot un pèl aturada ja que el Govern i els principals grups que li donen suport tenen en aquests moments altres prioritats legislatives en aquest àmbit com és, per exemple, la Llei electoral.

3 de Maig i tanta feina per fer!

El 3 de Maig és el Dia de la Llibertat de Premsa, instaurada el 1993. Els periodistes ho considerem l’altra cara de la moneda de l’1 de Maig, Dia dels Treballadors, perquè un periodista sense condicions laborals dignes no pot exercir la seva professió amb prou independència i llibertat. Un informe de l’associació nord-americana Freedom House assenyala el retrocés generalitzat de la llibertat de premsa arreu del món i que el’Estat espanyol no n’és una excepció fins al punt que en el rànquing de la citada entitat –un 80% del pressupost de la qual està suportat pel Govern dels EUA– Espanya encara hi consta com un país lliure però molt a prop de ser-ho només parcialment. La meitat dels punts negatius que Freedom House atorga a Espanya són per les dificultats que posa el poder polític, poc més de la quarta part per raons econòmiques i l’altra escassa quarta part restant és per limitacions legals a la llibertat d’informar.

Com a complement a aquest informe hi ha l’estudi fet per l’Associació de la Premsa de Madrid relatiu a l’any 2013 i presentat el desembre passat que revela que un 73% dels periodistes espanyols reconeixen rebre pressions i que un 76% d’aquests diuen que són els mateixos empresaris els que les exerceixen. I per si no fos poc, hi ha més gent que també s’ha fixat en la deteriorada situació que aquestes qüestions tenen a l’Estat espanyol. El diari britànic The Guardian, en un article titulat «Media Revolution in Spain as readers search for new voices» i publicat a finals del mes de març passat, assegurava que el poder controla els grans diaris espanyols, destacant que depenen especialment de les grans entitats financeres a causa dels deutes crediticis contrets.

Per què es produeix aquesta davallada en la llibertat d’informació? Doncs, entre d’altres coses, per la inexistència de cap llei reguli el dret a la informació de la ciutadania. A més, les poques iniciatives que hi ha en aquesta línia són clarament restrictives. Si els legisladors complissin el mandat constitucional i desenvolupessin l’article 20 de la Constitució en la línia de com ho han fet altres països europeus, els informadors tindrien instruments legals per enfrontar-se a les pressions. Si s’anés més enllà i s’optés pel model que s’està implementant a un gran nombre de països llatinoamericans, tot això es faria amb una perspectiva molt més ciutadana perquè l’objectiu seria garantir el dret a la informació de la ciutadania amb l’establiment de diversos mecanismes per fer-ho efectiu. Això sí, caldria millorar la composició de la majoria d’organismes reguladors existents en aquest continent.

A més, els legisladors, al marge d’impulsar  l’aprovació d’una Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDGIC) –acompanyada de la Llei de Drets Laborals dels Periodistes que reconegui la figura del col·laborador– haurien de corregir els atacs a la llibertat de premsa i al dret de la ciutadania a una informació veraç i plural, com són les lleis de Seguretat Ciutadana i la de Propietat Intel·lectual. La nova Llei de Seguretat Ciutadana que prepara el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al marge de restringir el dret de manifestació, inclou mesures que dificulten la tasca dels treballadors de la informació, especialment en la captació d’imatges de les actuacions policials. La reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) s’està fent al dictat dels interessos dels grups empresarials, deixant de banda –contràriament al què passa a tot Europa— que els periodistes són els autors i no els mitjans. Afegit a tot plegat, les modificacions en la Llei Orgànica del Poder Judicial que està impulsant el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, preveuen donar potestat als jutges per posar traves a la tasca dels professionals de la informació en els jutjats.

Qui cregui que això només afecta els informadors, que és una qüestió corporativa del sector, s’equivoca. El secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, en un article publicat al digital enastillalamancha.es, afirma que «els titulars del dret a la informació són els ciutadans i, per això, són ells els que han d’exigir que es compleixi; els periodistes som mers intermediaris que hem d’encarregar-nos amb la nostra feina que aquest dret constitucional i humà sigui una realitat cada dia.» També diu que «hi haurà qui opini que aquesta commemoració es refereix sobretot als països del món en els quals no existeixen llibertats. S’equivoquen: en societats democràtiques com l’espanyola o les dels països membres de la Unió Europea també hi ha moltes restriccions i limitacions a la llibertat de premsa i informació, cada vegada més.». Que és el que cada cop ratifiquen més investigacions, com acabem de veure.

Finalment, la cirereta del pastís de la involució en el dret a la informació de la ciutadania i en la llibertat de premsa –entesa de manera genèrica i no només els diaris– és l’assetjament que a Espanya i a Catalunya estan patint els mitjans públics. Ho hem vist a Canal 9 (País Valencià), Ona Mallorca (Illes Balears), Telemadrid (Madrid), però també a Catalunya. El pacte CiU-PP per desmembrar TV3 i Catalunya Ràdio són la punta de l’iceberg, però la Xarxa, TV Cambrils, Ràdio l’Hospitalet i tants d’altres mitjans municipals són l’exemple de la qual tant CiU, com PP, PSC i també ERC hi tenen la seva quota de responsabilitat. D’altra banda, la reforma de la Llei de l’Administració Local per part del Govern de Mariano Rajoy  també suposa negres auguris per al futur dels mitjans públics de titularitat municipal.

Per tot això, com diu Yanel, el 3-M és una data que implica el conjunt de la ciutadania. Per això en diversos punts del país s’estan impulsant iniciatives per part de la societat civil per reivindicar que es garanteixi el seu dret a la informació i a la comunicació. Andalusia va un pas per davant i des de Catalunya es comencen a promoure diverses iniciatives que cal seguir amb interès per tal que que es desenvolupi l’article 52 de l’Estatut

Rafael Correa posa el dit a la nafra

El president de l’Equador, Rafael Correa, ha afirmat que els mitjans de comunicació «són el poder mediàtic i que com tot poder, necessita una regulació social, cosa que es fa a través de lleis». El mandatari llatinoamericà feia aquestes declaracions en una entrevista publicada al diari El Pais diumenge passat 27 d’abril, realitzada pel periodista Guillermo Altares. Correa responia la pregunta del seu interlocutor sobre la llei de comunicació vigent en el seu país, que havia estat criticada per diversos mitjans i que si la norma suposava un perill per a la llibertat d’expressió. El president equatorià assegurava que «és perfectament legítim tenir una llei de comunicació, que no és una llei de mitjans, que té qüestions tan positives com la professionalització dels periodistes».

Altares li recordava a Correa que un dels deures dels periodistes és criticar el poder i que alguns havien tingut problemes al seu país per haver-ho fet. Val la pena reproduir la resposta textual del president equatorià a aquesta pregunta: «Amb tot afecte, això no és cert. La crítica no se sanciona ni per la llei ni pel Govern. Se sancionen les mentides, la infàmia, la calúmnia, com a Espanya. Es va sancionar el diari El Universo que va dir que el 30 de setembre de 2010, quan gairebé m’assassinen, jo havia ordenat disparar contra pobra gent. Això no és crítica, això és una mentida. I que bé que les lleis sancionin aquesta mentida. Un dels problemes d’Amèrica Llatina és que es menteix i conec la diferència entre la majoria de la premsa europea i la premsa llatina. Vostès no entenen això perquè estan acostumats al nivell ètic de la premsa europea.» La resposta segueix amb una referència al cas Fernando Villavicencio i Cléver Jiménez, criticant les informacions que El País havia publicat sobre l’afer. La darrera referència a l’entrevista –a l’enllaç del primer paràgraf hi ha el text sencer– és quan Correa demana que «em diguin on està el mal de la llei de comunicació. Hi ha censura prèvia? Bé, sí, hi ha censura prèvia per part dels amos dels mitjans de comunicació, per part dels que financen la publicitat. Vegi totes les estadístiques, totes les enquestes que es fan. No es poden queixar de la mala qualitat del servei telefònic perquè els retiren la publicitat. Busqui un periodista que hagi sofert censura prèvia per part del Govern.»

Dues qüestions principals es desprenen de l’entrevista a Correa: la necessitat i la legitimitat de regular el funcionament de la comunicació, com a qualsevol altre poder, i les pressions que reben els periodistes des dels àmbits empresarials i econòmics. Probablement la legislació equatoriana sobre comunicació sigui millorable. Totes les lleis ho són. Però la seva existència permet actuar contra la mentida i la manipulació cosa que a la madre patria no és possible, perquè no hi ha cap llei. Si els organismes reguladors fossin realment independents dels poders polítics i econòmics, encara seria més fàcil lluitar contra les males praxis periodístiques. A Espanya es va tenir la possibilitat de fer-ho als inicis de la transició però per diferents causes –algunes de les quals atribuïbles a la manca de visió de la professió en aquella època– es va perdre l’oportunitat. L’experiència demostra que cada dia que passa és més necessària que mai la Llei Orgànica del Dret a la Informació de la Ciutadania (LODGIC) que alguns estem reclamant des de diversos àmbits des de fa ja un parell de dècades. La majoria de les democràcies ja ho tenen.

L’autoregulació queda en evidència

La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) ha obert dos expedients sancionadors a Atresmedia i a Mediaset per continguts poc adequats en horari infantil. Concretament es refereix als espais El Programa de Ana Rosa, a Telecinco, i Espejo Público, a Antena 3. Afirma aquest organisme que tots dos «haurien emès escenes i imatges amb continguts audiovisuals que poden ser inadequats per a tots els públics per la qual cosa no encaixarien amb els criteris establerts en el Codi d’Autoregulació que han subscrit tant Mediaset com Atresmedia». El mateix dia en què la CNMC feia públic la incoació d’aquests expedients, la subdirectora d’Audiovisual de l’ens, Júlia López, afirmava en unes jornades que molt aviat «les televisions hauran de complir amb l’horari de protecció infantil» i advertia els operadors que si no ho fan per la via de l’autorregulació«se’ls imposaran totes les sancions que es considerin necessàries per al seu degut compliment.»

López, que participava en les jornades «Pantalles segures per als menors a Europa», explicava que «intentarem que es compleixi la llei per la via de l’autorregulació, però si no és així, haurem d’exercir la nostra competència i, si és necessari, caldrà imposar les sancions que siguin necessàries». L’horari infantil –menors de tretze anys– és el comprés entre les vuit i les nou del matí, entre cinc i vuit de la tarda i de nou a dotze del matí els dissabtes, diumenges i festius d’àmbit estatal. López assegura que en els darrers tres anys, la situació dels menors davant la televisió havia millorat però «encara queda un llarg camí per recòrrer», malgrat que la convergència entre les televisions i les noves tecnologies afegeix noves dificultats a aquest control. Des de fa anys hi ha hagut grans crítiques als continguts televisius en horari infantil i per aquesta raó, i per millorar la seva imatge, les principals cadenes de televisió van pactar al 2004 un Codi d’Autorregulació que totes elles han vulnerat sistemàticament, convertint-lo gairebé en una broma.

Aquest Codi va ser presentat públicament el desembre de 2004 per l’associació que agrupa les televisions comercials –la UTECA–, tot i que TVE també el firmava, amb l’aval de la llavors vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega. La ministra de la Presidència va assegurar llavors que començava una nova etapa de la televisió a Espanya. La realitat ha deixat en evidència el triomfalisme oficial ja que les queixes i les denúncies per l’incompliment de la normativa han estat constants al llarg d’aquests anys. La ineficàcia del comitè d’autoregulació ha estat flagrant en aquest període i és la prova de la necessitat de regulacions del funcionament dels mitjans de comunicació amb un organisme de control totalment independent que vetlli pel compliment de la norma. No obstant això sorprèn que l’organisme regulador supediti el compliment de la normativa a l’autoregulació dels operadors quan hauria de ser justament a l’inrevés. Això és el que precisament entenen les institucions europees que exigeixen que s’apliquin amb rigor les directives comunitàries en matèria de televisió, molt més estrictes que els codis d’autoregulació que, tot i això, són vulnerats de manera constant.

L’exemple de la regulació britànica

Aquesta setmana s’ha complert un any de l’acord entre el Govern britànic i l’associació de víctimes de l’espionatge de la premsa, els afectats per les escoltes telefòniques fetes pels mitjans del grup Murdoch. Es tractava de consensuar un pla per evitar un nou escàndol d’aquestes característiques a partir de l’informe fet per la Comissió Leveson. Aquesta va ser creada l’estiu de 2011 arran de la indignació social generalitzada quan van transcendir les escoltes il·legals de les quals n’havien estat víctimes, entre d’altres, persones conegudes de la talla de l’actor Hugh Grant o l’escriptora J. K. Rowling. El 29 de novembre de 2012, després de mesos de compareixences de testimonis i protagonistes de l’afer de tota mena, la comissió va publicar el seu informe, de quatre volums, i un resum executiu de 48 pàgines. A principis del mes de desembre es va publicar una enquesta en la qual es revelava que un 70% dels britànics donaven suport a les recomanacions que emanaven d’aquest treball.

Les propostes que s’hi plantegen són, essencialment la creació d’un òrgan regulador i controlador independent dels editors, els poders polítics i econòmics, amb forta presència social; un nou codi ètic més rigorós; que els contractes de treball incloguin la clàusula de consciència; que s’estableixi un sistema voluntari d’adhesió a la nova normativa i un sistema de resolució de queixes i arbitratge alternatiu als processos judicials. També es preveuen mecanismes per als mitjans que no vulguin acceptar l’autoritat d’aquest òrgan regulador. Tot això hauria d’estar emparat en un sistema legal adequat. El Govern conservador de David Cameron va mostrar ben aviat el seu rebuig a aquest informe però la pressió social feta a través de hacked off –la plataforma que agrupava les víctimes de les escoltes– i els partits de l’oposició va forçar-lo a modificar la seva actitud. El resultat va ser la reunió a la qual es feia referència a l’inici d’aquest article, de la qual ara fet un any.

De totes maneres, aquest acord no va ser la fi de la història, pero serveix per tenir una excusa per parlar d’un procés que en molts aspectes és envejable. Que el pacte es convertís en llei encara va trigar set mesos més perquè no va ser fins al mes d’octubre passat que els tres principals partits britànics –el Conservador, el Laborista i el Liberal– van consensuar la normativa, que no va ser convertida en llei pel Govern de Cameron fins al 30 d’octubre. Entre l’acord dels tres partits i la ratificació per part de l’Executiu va haver-hi una duríssima campanya de molts mitjans –tret d’algunes honorables excepcions, com The Guardian, que  ho considerava necessari– que van saltar a mata-degolla sobre la nova normativa argumentant que era un atac a la llibertat d’expressió i una intromissió dels poders polítics en els afers de la informació.

En definitiva, la nova llei britànica –que entrarà en vigor al 2015– comporta la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició, i té  el suport del National Union Journalists (NUJ). En la justificació de la llei s’argumenta «la necessitat de posar fi la cultura de l’escàndol» que practiquen alguns mitjans, una decisió que apareix plenament justificada pels casos de pirateig i escoltes telefòniques dels diaris del Grup Murdoch que va afectar, fins i tot, el cas d’una nena assassinada. La ministra de Cultura, Mitjans de comunicació i Esports, Maria Miler, afirmava llavors que la Carta Real –la fórmula jurídica triada– «protegirà la llibertat de premsa i permetrà que hi hagi compensació quan es cometin errors». Aquest nou òrgan hauria de facilitar a les persones que es considerin maltractades pels mitjans que les seves queixes siguin escoltades, així com la imposició de multes si es considerés oportú.

A Catalunya i a l’Estat espanyol veiem també abusos dels mitjans d’informació contínuament. Potser no de la naturalesa dels comesos pel grup Murdoch però que també mostren un paisatge mediàtic molt poc engrescador. El Regne Unit –amb una tradició jurídica poc reguladora– ha actuat amb contundència davant d’una situació que ha escandalitzat la societat britànica. A Catalunya –de la mà de l’article 52 de l’Estatut– i a l’Estat espanyol calen iniciatives com les que han promogut les víctimes dels mitjans al Regne Unit i que ara fa un any van aconseguir que el Govern acceptés les seves propostes. A Catalunya i a l’Estat espanyol fa anys que molts intentem que un dia siguin plenament europeus com ho és el Regne Unit, per molts euroescèptics que hi hagi.

La lluita contra els monopolis

En els darrers dies han coincidit dues notícies que vistes una al costat de l’altra prenen una altra rellevància. Una és la possible compra de Digital Plus per part de Telefónica. I l’altra, segons informava El País en les seves edicions del 8 i del 9 de març passat, és les limitacions que l’organisme regulador mexicà de les telecomunicacions ha imposat a Televisa i com això ha canviat les regles del joc en el sector en aquest país. En aquest cas, cal deixar clar que l’ens regulador al qual ens referim és l’autoritat en matèria de competència i no pas a una derivada de les lleis que regulen la comunicació, com passa en altres països de l’Amèrica llatina.

És a dir, que mentre a l’Estat espanyol està en joc –si Brussel·les no ho impedeix– una operació que suposaria un pas més en la monopolització del sector, a Mèxic ens trobem un pas en direcció contrària. L’Institut Federal de les Telecomunicacions (Ifetel) ha obligat al gegant de les comunicacions d’aquest país a renunciar a la transmissió en exclusiva de programes que generen alts nivells d’audiència, com competicions esportives –finals de tornejos mundials o Jocs Olímpics– i a compartir les seves infraestructures amb altres operadors.

A l’Estat espanyol, quan a l’any 1988 es van aprovar l’aparició de cadenes privades de televisió, es van marcar uns límits en el propietat i que no hi hagués cap accionista que també participés en altres plataformes. Després, durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, es va modificar la llei per donar pas a la creació de La Sexta i de Cuatro. Més endavant, ja en l’actual etapa del PP, es va tornar a modificar la llei per permetre que la Sexta es posés en l’àmbit d’Antena3 TV i Cuatro, en el de Telecinco. Tot plegat, per tornar gairebé on érem fa més de 25 anys.

Si es comparen les dues situacions –la mexicana i l’espanyola–, es constata que mentre a Mèxic les decisions s’han pres per protegir l’usuari, a l’Estat espanyol, sempre s’ha regulat en benefici dels operadors i dels grans conglomerats mediàtics. Això explica també que no hi hagi encara una llei de la comunicació, com tenen en els països que van per davant. No és que a Mèxic no hi hagi pugnes empresarials, que ben cert que hi són, però la darrera resolució de l’autoritat en matèria de competència ha significat un cop dur per al grup més fort –que controla el 70% del mercat– i un nou escenari per al sector

Ricard i Javier necessiten l’Estatut del Corresponsal de Guerra

Arran de l’article publicat el 7 de març passat en aquest blog sobre els periodistes a la peça a partir de la situació que pateix Riicard Garcia Vilanova, fotògraf freelance segrestat a Síria conjuntament amb el reporter d’El Mundo Javier Espinosa, un company m’ha recordat que en aquest àmbit hi ha també una altra qüestió pendent de resolució. Es tracta de l’Estatut del Corresponsal de Guerra, en el qual es recullen les condicions que haurien de gaudir els professionals de la informació que van a cobrir conflictes bèl·lics. Aquest text va ser una proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) a la I Trobada de Periodistes de la Mediterrània –en la qual hi van participar totes les organitzacions d’aquesta regió que pertanyen a la Federació Internacional de Periodistes (FIP)– celebrada a Almeria els dies 16 i 17 d’abril de 2005 i que va ser aprovada per unanimitat. Al marge de la FeSP, per part espanyola també hi van participar Comissions Obreres i la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE).

En aquest text es reclama que tots els professionals de la informació que es desplacen a zones en guerra han d’estar contractats almenys mentre són en aquests indrets. S’hi destaca que en «els darrers temps la creixent flexibilització de les condicions laborals ha impulsat que molts d’aquests professionals acudeixen a aquests escenaris mancats de seguretats elementals, tant per a la seva integritat física com en les seves relacions laborals». Garcia Vilanova, quan va ser segrestat, era a Síria treballant conjuntament amb Espinosa qui sí que està en plantilla per al mitjà per al qual treballa. Desconec en aquests moments quina mena d’acord hi havia entre Ricard i aquest rotatiu i per tant aquest text, ara per ara, no pretén culpabilitzar ningú de no haver estat prou curós; simplement que, aprofitant la trista situació que pateixen Javier i Ricard, és un bon moment per recordar una més de les assignatures pendent que hi ha en matèria d’informació i comunicació. La proposta d’Estatut aprovada a Almeria neix d’un text amb el mateix títol que el comitè de redacció d’El País i la direcció del rotatiu van signar el juliol de 2003, després dels primers mesos de la guerra d’Iraq on, entre d’altres, hi van perdre la vida els periodistes espanyols José Couso i Julio Anguita Parrado.

Ricard Garcia Vilanova o el drama de ser periodista a la peça

El periodista Gervasio Sánchez lidera el recentment creat comitè de suport als periodistes espanyols segrestats a Síria, conjuntament amb els representants de diverses organitzacions professionals. Els reporters que pateixen aquesta situació són el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova. Quan aquesta iniciativa es va impulsar, encara estava també en aquesta situació el periodista d’El Periódico Marc Marginedas, feliçment alliberat el diumenge 2 de març passat. Una de les actuacions que aquest comitè vol desenvolupar és l’edició d’un llibre amb diversos treballs de Garcia Vilanova, especialment en la seva cobertura de la guerra de Líbia, país en el qual Ricard n’és un gran expert.

Per què primer en Ricard? Perquè és el que està en pitjor situació. No en el seu segrest perquè allà pateix més o menys les mateixes privacions que els seus companys de captiveri. Està en pitjor situació, aquí, a casa seva. Espinosa, com també Marginedas, tenen un mitjà al darrera, que els té en plantilla i, per tant, els ha seguit pagant el seu salari cosa que els permet afrontar les obligacions contretes per a la seva vida quotidiana quan són a casa. Ricard és un periodista a la peça que no té ningú que li cobreixi les esquenes i amb l’edició d’aquest llibre –de la qual se n’ocuparà Editorial Blume, la mateixa que ho fa amb els de Gervasio Sánchez– es pretén ajudar-lo a pagar les despeses que ara no pot afrontar.

Aquesta situació demostra la terrible fragilitat amb què viuen els col·laboradors a l’Estat espanyol. Des de les organitzacions sindicals del sector s’ha defensat des de fa temps regular aquesta figura imprescindible en el món del periodisme a la manera com ho està en altres països. Aquesta proposta no ha tingut èxit pel poc interès que hi han posat els diferents governs que hi ha hagut, tant els del PP com els del PSOE. Els socialistes s’havien compromés a fer-ho però José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la seva promesa. La desprotecció social dels periodistes a la peça és absoluta però en el cas del Ricard ha arribat a les seves conseqüències més dramàtiques ja que està forçant els seus familiars –una economia modesta– a haver d’afrontar despeses perquè el company, per exemple, no es quedi sense pis.

Si amb aquesta experiència els poders legislatius no afronten d’una vegada per totes la regulació del periodista a la peça –qüestió que, a més, permetria treure molts professionals de la informació de l’economia submergida– és que els legisladors l’única cosa que senten pels treballadors del sector és indiferència o fins i tot menyspreu. Què té a veure això amb el dret a la informació? Sense condicions laborals dignes no pot haver-hi periodisme de qualitat.

A països com França –on a aquesta figura li diuen «pigiste»– el periodista a la peça gaudeix dels mateixos drets que els seus companys que estan en plantilla. Només canvien les seves retribucions, però pot gaudir de l’atur i d’altres prestacions socials en proporció a les seves cotitzacions, tot i que podrà fer-ho per diverses empreses a la vegada. Els mitjans estan obligats a fer les seves aportacions a la Seguretat Social, també en proporció a les feines que els periodistes realitzen. A Itàlia, Portugal i d’altres països europeus també hi ha regulacions que dignifiquen la figura del col·laborador. En canvi, a la pell de brau, res de res, malgrat les promeses. La proposta elaborada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) –de la qual formen part els sindicats CCOO, UGT, Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la UPIFC i els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia– i aprovada ja des de 2001, que ha estat presentada als grups parlamentaris en diverses ocasions i fins ara encara no ha prosperat.

Jo compraré el llibre del Ricard i convido el conjunt de la professió a fer-ho. Per dos motius: perquè, ben segur, serà un bon llibre i perquè fent-ho l’ajudarem. Però també convido el conjunt de la professió a exigir ja la regulació de la figura del periodista a la peça perquè és una vergonya que mentre està segrestat a Síria, Ricard corri el perill que quan torni a casa, hagi perdut pel camí bous i esquelles. Per acabar només vull afegir: #freejavier_ricard.

Els mitjans locals de comunicació, en perill

Una gran majoria dels ajuntaments i les entitats municipalistes espanyoles han posat en marxa un procés per recórrer al Tribunal Constitucional la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) en entendre que afecta greument les seves competències. Més de 3.500 ajuntaments, liderats pel de Barcelona com a més important entre els impugnants, han signat un acord per concretar aquesta iniciativa. El PP argumenta qüestions d’eficiència i eficàcia financera, objectiu lloable on s’apliqui però que no es pot fer a costa de qüestionar els drets de les persones i els serveis que l’administració més pròxima al ciutadà presta a la societat. Què té a veure aquesta qüestió amb aquest blog? Molt senzill: un dels serveis que es pot veure terriblement afectat –ho alertava recentment el Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA)– són els mitjans de comunicació local, de gran incidència en àmplies zones del país.

Els mitjans de comunicació locals són d’una gran importància per reforçar la cohesió social de les col·lectivitats a les quals es dirigeixen. Si aquests, a més, són de titularitat pública, encara més. No perquè els privats no estiguin sotmesos a les mateixes normes deontològiques, però en els públics cal ser molt més rigorós en aquest aspecte i han de disposar de mecanismes que vetllin per aquests principis. L’LRSAL posa en perill aquests mitjans perquè limita les competències i els recursos de les entitats locals. Al marge d’altres aspectes de la llei sobre els quals hi ha gent que hi entén molt més que jo, en aquest –que també hi ha gent que hi entén molt més que jo però almenys, d’aquest, en sé una miqueta– suposa una greu minva en els drets de la ciutadania. Hi ha molts municipis on l’única informació que reben de la seva localitat és a través dels mitjans locals, siguin públics o privats o sigui quin sigui el suport pel qual es distribueixen.

Aquest és un fet capital perquè sense aquest tipus de mitjans es perd un element essencial per potenciar la cohesió i la integració social dels diferents col·lectius que hi ha en un territori. Són l’única alternativa que tenen les entitats i els moviments socials de cada lloc per difondre i donar a conèixer la seva tasca i perquè algú se’n faci ressò. Els mitjans locals ni són un dret dels periodistes que hi treballen, ni són (o no han de ser) un instrument de poder de les autoritats municipals, sinó que són una eina imprescindible per a les persones de cada poble o ciutat, sigui més gran o més petita. Cadascuna d’elles ja trobarà la manera de dimensionar la ràdio o la televisió a les seves necessitats. Una altra cosa seria que un dels objectius de la llei sigui liquidar a cop de decret la radiotelevisió pública de proximitat per afavorir l’aparició d’oferta privada, poc pendent d’aquests principis de cohesió social i més atent a interessos d’un altre tipus. Que al Partit Popular li molesten els mitjans públics ja n’hi ha prou mostres i no cal incidir-hi més.

D’altra banda, no convé oblidar el que suposaria per al sector el tancament massiu de mitjans locals. Si ja ara, la comunicació és el segon sector –per darrera de la construcció– que més pèrdues d’ocupació ha registrat en termes relatius, aquest panorama no faria més que agreujar-se. I la conseqüència directa seria aprofundir en la  degradació del panorama comunicatiu a Catalunya i en el conjunt de l’Estat espanyol  i un atac més al dret a la informació de la ciutadania.

El grup Clarín baixa del burro

L’any 2009, el Parlament argentí va aprovar la Llei de serveis de comunicació audiovisual (LSCA) que, entre altres qüestions, limitava el nombre de llicències que una mateixa empresa podia tenir. Aquesta llei va suscitar el duríssim rebuig dels grans grups de comunicació que operen a l’Argentina, principalment Clarín i Prisa, perquè suposava la fi del seu monopoli mediàtic. Aquests hòldings van titllar el Govern de Cristina Fernández d’«antidemocràtic» i de «legislar contra la llibertat d’informació». La premsa espanyola també s’hi va abonar en dures crítiques a l’administració argentina. La realitat, però, és força diferent. Reporters Sense Fronteres (RSF) ha defensat reiteradament aquesta llei de la qual diu, en el seu darrer Informe Anual, que «la seva aplicació suposarà un gran pas a favor del pluralisme a Argentina i a la regió».

El Grup Clarín va recórrer la norma al Tribunal Suprem de Justícia de la Nació qui, el 29 d’octubre passat, va decretar la plena constitucionalitat de la Llei de serveis de comunicació audiovisual. Això va forçar el principal grup de comunicació argentí a buscar la fórmula per adaptar-s’hi. Finalment va presentar el seu pla per dividir el seu hòlding en sis empreses independents, pla que l’Executiu de Cristina Fernández ha aprovat. Clarín, que no amaga la seva pugna amb l’Administració argentina, ha hagut d’acceptar els principis d’una norma en la redacció de la qual han participat bona part del moviment associatiu d’aquest país. De fet, tal com recorda RSF en un comunicat del 31 d’octubre de 2013, «el recurs legal que va interposar el grup Clarín, principal propietari de freqüències audiovisuals del país, estava àmpliament sustentat en interessos comercials.» Els jutges van considerar en la seva sentència, que «no queda afectat el dret a la llibertat d’expressió del grup Clarín, en tant no ha estat acreditat que el règim de llicències que estableix la llei posi en risc la seva supervivència econòmica». La resolució també diu que «és legítima una llei que fixi límits generals a priori, perquè d’aquesta manera s’afavoreix la llibertat d’expressió en impedir la concentració al mercat».

En la presentació d’aquest informe a Argentina, segons la crònica de l’agència argentina de notícies, TELAM, RSF va posar aquesta llei «com a exemple a seguir en altres països ja que ofereix una distribució equitativa de les freqüències d’acord amb el tipus d’emissora». Aquesta associació sosté que «el panorama a Amèrica Llatina es caracteritza per una molt alta concentració de la propietat, reflex de les oligarquies locals» i considera que iniciatives legislatives com les desenvolupades a Argentina i a Uruguai proporcionen «una oportunitat real» a petits mitjans de comunicació». Finalment, afirma que «la LSCA, criticada pels mitjans de comunicació privats, constitueix no obstant això un avanç en matèria de pluralisme ja que l’objectiu és evitar l’excessiva concentració dels mitjans de comunicació, garantint una millor distribució de freqüències entre els mitjans de comunicació públics, privats i comunitaris.»

Un dels seus aspectes més novedosos és el fet que la LSCA –i les normatives similars que s’estan implementant en altres països llatinoamericans, com Uruguai, Bolívia o Equador– estableix que una tercera part de les llicències audiovisuals han de ser per a mitjans comunitaris, és a dir associacions sense ànim de lucre i entitats del tercer sector. Hi ha països que també quantifiquen el percentatge que han de tenir el sector privat i el públic i d’altres que no ho fan, limitant-se a consignar només el dels mitjans comunitaris. En canvi, la presència d’aquests en el repartiment de freqüències a l’Estat espanyol és una qüestió que s’ha plantejat tant al Congrés dels Diputats com en diferents comunitats autònomes –entre les quals hi ha Catalunya– quan s’ha abordat la redacció de les respectives lleis audiovisuals. Aquestes propostes no han tingut cap ressò en els legisladors que tant sols han escoltat les veus del sector privat com a gairebé únic interlocutor real tot i les declaracions d’intencions que en ocasions han fet als representants del tercer sector.

En definitiva, els jutges argentins han estimat que la Llei de serveis de comunicació audiovisual argentina compleix tots els requisits democràtics. El principal grup de comunicació d’aquest país ha hagut d’acceptar-hoi ha baixat del burro, i a partir d’ara s’obre la porta a què l’oferta mediàtica sigui molt més rica i, per tant, molt més respectuosa amb el dret de la ciutadania a rebre una informació més plural i de més qualitat. El sistema comunicatiu argentí, certament, no és un paradís de flors i violes, també té les seves imperfeccions,  però no tantes com les que hi ha a la pell de brau –i a les seves autonomies– que, per no tenir, no hi ha ni tan sols una llei. I,  per tant, els Clarins de casa nostra fan i desfan. Només han de canviar el director si els ho demana el Govern. Però aquesta ja és una altra història.