Entre la privacitat i la transparència

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça.» Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de  les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades  –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo.

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat La privacidad a ambos lados del oceáno en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana.» Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans.» Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del Governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència.» I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt.»

Les clandestines negociacions per al tractat TTIP

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò en aquest blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

L”efecte Streisand’ del dret a l’oblit

«El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible» és la frase redundant per antonomàsia però resumeix a la perfecció el que ha passat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la qual estableix el dret a l’oblit i obliga els cercadors d’internet a eliminar resultats si el protagonista de la noticia així ho reclama. Com bé explica l’expert en tecnologia i en internet Enrique Dans, «tal com havia de passar» ja han aparegut a la xarxa les primeres respostes «a aquest absurd». Una d’aquestes és la web hidden from google que és, segons es defineixen ells mateixos «una llista de recerca de resultats omesos, esborrats o censurats a causa del “dret a l’oblit”». Pot ser legítim que una persona que fa anys va protagonitzar un afer diguem-ne desagradable reclami que això no el persegueixi eternament. El que també hauria de pensar aquesta persona és si obligar els cercadors a eliminar les referències sobre aquest fet és la millor estratègia per a aconseguir-ho. Perquè això és com posar portes al mar. La xarxa, ella mateixa, ha generat els seus propis anticossos per eludir aquestes obligacions. Ha acabat provocant el que es coneix com a efecte Streisand, que és que encara se’n parli més d’aquest afer ja que el simple fet que es vulgui que desaparegui desperti l’interès de saber el per què.

Fins a quin punt el dret a l’oblit és prioritari o no al dret a saber? És un debat interessant. Com també ho és entre el dret a la intimitat i el dret a la informació. És obvi que en persones de rellevància pública en funció de les seves responsabilitats en la societat, el dret a saber de la ciutadania hauria de prevaldre. Però per justificada que pugui semblar l’aspiració d’una persona de passar a l’anonimat absolut, intentar-ho a la xarxa pot ser més que contraproduent. El dret a saber sempre trobarà un espai. Afortunadament.

Dret a saber, dret a estar informat

«Les persones tenen el dret a saber» és el nom d’una campanya internacional en la qual més de 250 organitzacions d’arreu del món reclamen una transparència més gran sobre les negociacions que estan duent a terme representants dels Estats Units i de la Unió Europea per al Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP en les seves sigles en anglès). Argumenten els promotors d’aquesta iniciativa –entre els quals hi ha sindicats, consumidors, moviments socials i ong per al desenvolupament, i observatoris sobre transparència– que aquest serà el tractat comercial bilateral més important de la història «amb uns impactes que afectaran enormement les vides de les persones a tots dos costats de l’Atlàntic». Les parts que negocien el TTIP argüeixen que el secretisme d’aquest procés és inevitable ja que és un afer de relacions internacionals. Els defensors de la transparència, però, creuen que la ciutadania «té dret a saber què és el que s’està posant sobre la taula i com s’estan prenent les decisions.» Afegeixen que és imprescindible un debat democràtic «perquè són les persones i no les empreses les que han de poder participar en una discussió sobre quina economia, quin entorn i quin futur volem».

Aquest dilluns 2 de juny es celebrava a Madrid un acte per promocionar el TTIP a la Casa de América en el qual hi participaven representants dels governs espanyol i nord-americà així com de les empreses més importants. Els opositors a aquest tractat havien convocat una protesta coincidint amb la sessió per denunciar –entre altres qüestions que critiquen– l’opacitat amb què s’estan duent a terme les converses. Una portaveu d’Amigos de la Tierra –una de les organitzacions que a nivell internacional coordina el rebuig al TTIP– explica que s’estan fent actes a diferents punts de l’Estat espanyol per informar sobre el que hi ha en joc en aquestes converses.

Un cop més ens trobem davant d’un cas on a la ciutadania se li nega l’accés a informació bàsica. El novembre de l’any passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de la Transparència –com sempre, l’Estat espanyol gairebé l’últim en aprovar una normativa d’aquest estil– en la qual es fixen aquells aspectes dels quals la societat en podrà saber els detalls. Sobre això, durant el procés parlamentari de tramitació, l’Oficina del Representant per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), va assegurar que no s’hi especifica que l’accés a la informació de la ciutadania «és un dret fonamental vinculat a la llibertat d’expressió.» Òbviament, aquest no és un problema que es derivi de la normativa espanyola perquè en aquesta campanya en favor d’una major transparència en les converses per al TTIP hi participen organitzacions socials de bona part dels països implicats en el tractat. Però potser és un indicador que les normatives europees sorgides després de la II Guerra Mundial i que es limitaven a fixar els drets i deures dels periodistes per garantir el dret a la informació de la ciutadania comencen a ser obsoletes. Ni Catalunya ni Espanya tenen ni tan sols aquest mínim europeu i ara que és a punt de constituir-se el nou Parlament Europeu seria el moment que el continent fes passes endavant en aquesta línia i acostar-se al que preveuen algunes legislacions llatinoamericanes, molt més avançades i ambicioses en aquest sentit. Catalunya està elaborant la seva pròpia llei de transparència, però encara està en tràmit parlamentari i fins i tot un pèl aturada ja que el Govern i els principals grups que li donen suport tenen en aquests moments altres prioritats legislatives en aquest àmbit com és, per exemple, la Llei electoral.

El manifest dels periodistes europeus, en català

Explicàvem en la darrera entrada a aquest blog el que hi ha en joc en matèria de llibertat d’informació en les eleccions europees del pròxim 25 de maig, i facilitàvem l’accés al manifest elaborat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) en les seves versions en anglès i francès. Ara, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) n’ha fet la versió en català.

La informació també està en joc el 25-M

El belga Guy Verhofstadt, candidat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) a presidir la Comissió Europea; l’alemanya Ska Keller, cap de llista d’Els Verds; i el també alemany Martin Schulz, que ho és pel Partit Socialista Europeu, han signat el manifest que la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha elaborat amb vistes a les pròximes eleccions del 25 de maig per elegir un nou Parlament Europeu. En aquest escrit s’afirma que «la llibertat dels mitjans, el pluralisme, i la independència dels periodistes estan cada cop més amenaçats per les pressions polítiques i econòmiques, així com per la globalització del sistema mediàtic». En aquest manifest –que es pot consultar en la seva versió en francès o en anglès– es detallen diverses reivindicacions entre les quals hi ha la proposta que es condicioni l’adhesió a la Unió Europea al fet que es compleixin les disposicions comunitàries sobre llibertat d’informació: «El respecte de la llibertat de la premsa, del pluralisme i de l’independència dels periodistes condicionen l’adhesió a l’UE. S’han d’impulsar les disposicions necessàries per tal que es pugui fer un registre dels casos de les violacions de la legislació europea en aquest àmbit».

No és que en el conjunt d’Europa la situació del periodisme sigui un paradís. A gairebé tots els països hi ha hagut enormes retrocessos –com constaten els diversos informes sobre l’estat de la llibertat de premsa al món recentment publicats– però en alguns hi tenen legislacions que permeten mitigar els efectes de la crisi que pateix el sector. També la UE disposa de diverses normatives aprovades i el que reclama la FEP –que aplega 320.000 professionals en 39 països– és que des de les institucions comunitàries es vetlli pel seu compliment.

Així, en la declaració de la FEP per al 25-M s’afirma que «no hi ha democràcia sense independència dels periodistes«, que no hi ha «llibertat de premsa sense pluralisme de la informació», i que no hi ha «periodisme de qualitat sense respectar unes condicions laborals dignes». Es recorda que «la informació és un bé públic» i que «no hi ha llibertat de premsa sense transparència». Una de les preocupacions principals que s’hi expressen és la situació dels periodistes a la peça, «especialment fràgils i que han de ser tinguts en compte en les negociacions entre sindicats i patronal».

Seguint les diverses qüestions que es plantegen en aquest text, l’Estat espanyol està en fora de joc en moltes d’elles, tant en l’àmbit laboral com en el d’independència professional. Per exemple, encara no s’ha regulat una qüestió tan bàsica com el secret professional. El respecte als drets d’autoria dels informadors, a la pell de brau, brilla per la seva absència, amb la total indiferència del partit que ara hi governa. Per tant, qui el 25-N tingui tingui la situació de la llibertat d’informació com una de les principals preocupacions a l’hora de decidir el seu vot, ha de saber que –fins ara– només hi ha tres candidats que hagin assumit el Manifest dels Periodistes «per una recuperació de la llibertat i el pluralisme als mitjans europeus» impulsat per la FEP.

Un element que evidencia a la perfecció la malsana situació de la informació a Catalunya i a Espanya és l’existència dels blocs d’informació electoral minutada en els noticiaris de ràdio i televisió públiques, una qüestió totalment desconeguda a Europa. La mobilització professional contra aquest anacronisme heretat de la transició ha estat constant en les darreres cites electorals i ara torna a passar el mateix. A Europa no hi ha cap país que els tingui. Com a molt, les respectives autoritats audiovisuals fan a posteriori informes sobre el comportament dels mitjans en relació a la seva neutralitat en el seguiment de la campanya electoral o sobre la marginació de minories, però mai sota la intervenció de la junta Electoral, com passa a Espanya i a Catalunya.

‘Libération’ com a paradigma

Els treballadors del diari francès Libération han protagonitzat una mobilització sense precedents als mitjans de comunicació. Han protestat contra els plans de l’empresa de convertir-se en un gran centre de venda de serveis i de bens. Han sortit al carrer per dir «nosaltres no som un restaurant». I no només han clamat contra aquest projecte empresarial, sinó que, a més, han aconseguit que el rotatiu parlés de la seva denúncia en portada. És a dir, han mostrat el seu rebuig a què l’empresa combini la venda d’informació amb la d’altres productes que res tenen a veure amb aquesta activitat. El resultat de tot plegat ha estat la dimissió del director, Nicolas Demorand, que finalment s’ha mostrat en contra dels plans dels propietaris per salvar el mitjà. Demorand argumenta que davant la crisi oberta que hi ha a la publicació «jo cristal·litzo part dels debats, i estimo que és la meva responsabilitat de cap tornar a donar marges de maniobra i de negociació a les diferents parts», ha assenyalat.

Per la seva banda els redactors, que porten una setmana mobilitzats contra el pla dels accionistes, exigien entre altres coses la sortida de Demorand de qui diuen que la seva dimissió «és la conseqüència de la seva falta d’implicació en el dia a dia i en l’elaboració d’un projecte editorial». La relació entre els treballadors del rotatiu i Demorand s’havien deteriorat fins al punt que el passat 7 de febrer, jornada de vaga a Libération, la redacció va rebutjar publicar un article seu que estava previst per l’endemà.

Els treballadors afirmen que «som un diari». Aquest eslògan presidia la portada de Libération el 8 de febrer passat, i va ser l’eix de l’assemblea general que es va celebrar l’endemà als locals de la publicació. La gairebé totalitat dels assalariats del rotatiu, de totes les categories laborals, ha desmuntat les mentides i «les greus incompetències d’una direcció més preocupada en la rendibilitat immobiliària que en un projecte editorial.»

La plantilla del diari que Jean-Paul Sartre va fundar al 1973, afirma que es tracta de «un veritable cop d’estat dels accionistes contra Libération, la seva història, el seu equip, els seus valors» i estimen que aquest projecte “és Libération sense Libération. Cal transformar el diari, però conservar el seu bonic logo. Fer fora els periodistes, però rendibilitzar la marca“. Rebutgen, diuen, la voluntat “de construir un Libelandia, un Libemarket, un Libeworld. Un rombe vermell amb res darrere, només 10 lletres que voldran dir poca cosa”, al·ludint al logo del diari.

Al 2013, el rotatiu va perdre més del 15 % de les seves vendes, que es van situar en 97.299 exemplars el novembre passat, el pitjor resultat des de fa 15 anys. El debat és si vendre informació és compatible amb vendre un altre tipus de producte i quins efectes té que la informació deixi de ser l’interès primordial o exclusiu d’un mitjà de comunicació.

Una altra qüestió és què pot fer un diari per remuntar una caiguda de vendes com la que ha registrat Libération. L’única opció que li mantindrà la confiança dels lectors és apostar per la informació, utilitzant al màxim les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per reforçar la seva activitat periodística. Si s’ha de convertir en una màquina de vènding, el que és segur és que la informació cada dia serà menys important, cada seria menys important vendre el diari. I això és el que volen evitar els periodistes que han ocupat la redacció. Una darrera dada que aportava avui mateix el portal francès Mediapart, és que «la seu de Libération és propietat d’una cascada de societats, allotjades a Luxemburg, Panamà o a les illes Verges britàniques. Bruno Ledoux, un dels accionistes de l’editora, n’és el propietari minoritari i Hisenda li reclama més de 40 milions d’euros en un procediment encara en curs de judici.»

La protesta dels treballadors de Libération, a Catalunya no hauria estat possible. De fet, al marge de França, només ho hauria estat a Itàlia i potser en algun altre país europeu i, bàsicament, perquè tenen legislacions que així ho permeten. A Itàlia, les normatives sobre comunicació faculten els sindicats quan fan vagues a disposar d’una columna a portada per informar els lectors i explicar les raons de la seva mobilització. A França, els comitès de redacció tenen reconegut per llei mecanismes per explicar en portada les seves diferències amb la direcció. A Espanya, els mitjans que disposen de comitè de redacció i que aquest té prou força per fer respectar l’Estatut de Redacció respectiu, han pogut de manera puntual explicar les seves crítiques al tractament informatiu del diari però només a les pàgines d’Opinió. El diari El País en seria un dels exemples. El cas de Libération és, doncs, paradigmàtic per veure com les normatives reguladores del dret a la informació de la ciutadania permeten mecanismes per defensar la qualitat dels mitjans.

Pedro J. tasta el seu xarop

L’amic Enric Bastardes suggereix en un comentari en la presentació d’aquest blog parlar de la destitució de Pedro J. Ramírez com a director d’El Mundo. Diu l’Enric: «Aquesta setmana tenim un cas per discutir. La “destitució” –segons diu ell– del director d’El Mundo: Pedro J. Si fos veritat el seu argument que ha estat destituït per les pressions polítiques per donar a conèixer els papers del cas Bárcenas es donaria el fet que mentre mentia, manipulava, inventava i prevaricava amb els atemptats d’Atocha durant quatre anys no li va passar res i ara que pretenia fer de periodista, el destitueixen. Tants mèrits acumulats per ser destituït per causes objectives d’atemptats a la deontologia professional i va i el destitueixen per revelar la doble comptabilitat del PP. Quin país!» La cúpula del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, enutjada per les revelacions d’El Mundo sobre l’afer del finançament del partit, va castigar el rotatiu de Pedro J retirant-la la publicitat institucional, fet que va minvar els ingressos d’Unidad Editorial en uns 15 milions d’euros. A partir d’aqui, els esdeveniments s’han precipitat. Però ha estat bonic escoltar Pedro J. fent una defensa tan aferrissada de la professió com ara quan l’han fet fora. Però feia molt de temps que no se li sentia. I ens podem remuntar molt més enllà de la seva campanya conspirativa al voltant de l’11-M.

Des de fa molts anys, diverses organitzacions professionals i sindicals del sector han intentat regular el dret a la informació a l’Estat espanyol i a Catalunya. Quan arriben les campanyes electorals aquestes entitats intenten que els candidats assumeixin compromisos en aquesta línia. L’any 2004, previ als comicis que havien de portar José Luis Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern espanyol, el llavors candidat socialista es va comprometre en una carta enviada a qui en aquells moments era el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Enric Bastardes, prometent que ho faria en cas de victòria electoral, com així finalment va ser. Tot i això, va costar enormes esforços –que un dia caldrà explicar– que el que llavors es coneixia com Estatut del Periodista Professional (EPP) comencés un tràmit parlamentari que no va arribar enlloc perquè aquell projecte va batre tots els rècords de pròrroga de la tasca en comissió. Però una cosa sí que va aconseguir: que, per primera vegada, tots els mitjans de comunicació sortissin units per aturar-lo perquè suposava, entre altres coses, limitar els seus abusos informatius i manipulacions que fa anys que practiquen. El diari de Pedro J fins i tot va fer un editorial exclamant esverat «un estatuto todavía peor que el catalán», frase que, en l’horitzó de l’any 2006 i 2007 i en boca de l’inefable Ramírez, tothom sabrà posar al seu lloc.

Si no hagués posat tants obstacles a l’EPP –que ara intenta de nou el seu camí amb el nom de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDIC)– ni ara hauria d’haver claudicat a les pressions de les quals es queixa però tampoc abans hauria pogut caure en la manipulació i mentida més barroera que molts hem denunciat amb el mateix èxit que ell ara ha tingut.

Les dificultats dels periodistes als jutjats

Els periodistes que cobreixen la informació judicial i de successos s’han queixat de les dificultats que tenen per fer la seva feina a la Ciutat de la Justícia. A finals de l’any passat van enviar una carta al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per mostrar-li el seu malestar, centrat bàsicament en el funcionament del gabinet de premsa de la institució però que no deixar de ser resultat de la política comunicativa del Tribunal. A més, el TSJC, el 15 de gener passat, va adoptar una resolució per limitar la presència dels informadors gràfics en les instal·lacions judicials. El Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) va recullir aquestes queixes en un comunicat fet públic el 21 de gener passat.

Tot això no és nou, no només en l’àmbit judicial sinó també en molts d’altres. L’accés dels periodistes a la informació és una assignatura pendent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Molts països ho tenen més resolt que a la pell de brau o estan en vies de fer-ho afrontant la regulació d’aquests aspectes en el seu territori. Europa i l’Amèrica Llatina van per davant en aquesta qüestió. Ara ha estat el TSJC on hi ha hagut el conflicte i fa molt pocs dies en l’entrevista que el president espanyol, Mariano Rajoy, va mantenir amb el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, on el veto a determinats periodistes va suscitar també crítiques de la FeSP

A l’Estat espanyol l’article 20 de la Constitució no ha estat encara desenvolupat, com tampoc ho ha estat a Catalunya l’article 52 de l’Estatut on s’estableixen les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. L’SPC tanca el seu comunicat assegurant que «aquest afer demostra un cop més la inajornable necessitat de regular el dret a la informació de la ciutadania en la línia de com ho està en molts altres països d’arreu del món.» I per això aquesta organització insta «un cop més a què el Parlament de Catalunya iniciï com més aviat millor el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut com, a banda de ser la seva obligació, s’hi han compromès bona part dels grups que formen part de la cambra catalana.» També demana al Congrés dels Diputats que faci el mateix en l’àmbit estatal.