Tag Archives: Internet

No és manera d’acabar l’any

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels Mitjans Públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un pastisseig entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis, el PP va donar suport a una nova Llei Audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un Congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La Llei Mordassa, encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa, segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica Llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou establishment vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com El Procés. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels armilles grogues, també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de Libération. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

Anuncis

La xacra de l’assetjament a les xarxes socials, especialment a dones i a ‘freelance’

L’Institut Internacional de Premsa (IPI, en les seves sigles en anglès) ha impulsat un projecte per avaluar la situació de l’assetjament a periodistes a les xarxes socials, especialment dones, i també especialment, freelance. Aquest estudi es desenvoluparà en sis països europeus, Espanya, Finlàndia, Regne Unit, Polònia, Alemanya i Holanda. Tot i que finalment podria haver-hi algun canvi perquè no es descarti que es faci també a Sèrbia o Eslovàquia atès els problemes que s’hi han detectat darrerament per als professionals de la informació.

El projecte porta per nom On the line i té per objectiu trobar quines eines poden ser efectives per prevenir o limitar els efectes de l’assetjament a les xarxes. El treball consistirà en visites i entrevistes en profunditat a mitjans i periodistes dels països seleccionats. A més, l’IPI també organitzarà sessions de focus group amb dones periodistes i professionals independents per recopilar dades addicionals sobre els mecanismes adoptats o la seva absència.

Aquesta darrera setmana han començat la primera de les visites, que ha estat a Espanya. Del 23 al 25 van ser a Madrid i el 26 i 27 a Barcelona. La coordinació d’aquesta missió de l’IPI a Madrid i Barcelona l’ha feta la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI). A la capital catalana, s’han ocupat del focus group el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) –que a través de la Federació de Sindicats de Periodistes és una de les fundadores de la PDLI– i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha cedit l’espai on realitzar-lo.

Com dissuadir l’assetjador
Com explica la PDLI, «entre moltes altres qüestions, s’analitzaran quines mesures es poden prendre per dissuadir els possibles assetjadors de participar en els fòrums de comentaris dels mitjans digitals sense sacrificar la lliure expressió o quins passos ha de donar el/la periodista enfront de l’abús en xarxes socials.» Amb les millors pràctiques, l’IPI crearà una plataforma de recursos d’àmbit europeu per compartir les solucions més eficaces, de manera que puguin ser adoptades per altres mitjans. Les recomanacions estaran dirigides tant a mitjans de comunicació com a periodistes freelance.

A Barcelona la sessió del focus group es va fer el divendres 27 d’abril i hi van participar les periodistes Mercè Molist (periodista freelance), Susana Pérez (professora a l’URL i periodista freelance), Victòria Miró (redactora de Tecnologia a TV3) i Michele Catanzaro (especialista en Ciència a El Periódico). El conductor de la conversa va ser el consultor de l’IPI que dirigeix el treball, Javier Luque. Vaig poder assistir a la trobada que es va mantenir, que va ser de gran interès.

Tots els participants van aportar les seves experiències a les xarxes i el seu coneixement en la matèria arran de la seva tasca periodística en aquest àmbit. Més enllà de les històries particulars, el més rellevant són les conseqüències que l’assetjament comporta i les solucions per superar-ho i, sobretot, evitar els atacs. A banda dels efectes més personals en angoixa, inquietud i fins i tot por, destaquen els canvis en els hàbits de comunicació. També en el comportament a les xarxes socials, que es tradueix sovint en autocensura.

Un altre aspecte a tenir en compte és la soledat en què a vegades s’han d’afrontar aquestes situacions. En aquest sentit es va destacar que està organitzat i trobar el suport de les associacions a les quals la persona afectada pot pertànyer podria ser una ajuda. Una qüestió que sovint contribueix a facilitar la tasca de l’assetjador és el poc coneixement que en general els periodistes tenen de les eines informàtiques per protegir els seus equips i les seves comunicacions. En aquest aspecte donar formació als professionals sobre aquestes qüestions seria de gran utilitat així com algun tipus de manual d’instruccions sobre com gestionar aquestes situacions.

L’agreujant de ser dona
Luque va aportar un vídeo fet per l’IPI sobre missatges reals que les dones periodistes assetjades a les xarxes han rebut als seus mòbils o altres equips tecnològics en els darrers temps. Són d’una brutalitat esgarrifosa, amb amenaces gravíssimes i els pitjors insults que es puguin imaginar. Luque va recordar el cas de Selin Girit, periodista turca corresponsal de la BBC que, arran d’una campanya impulsada pel mateix alcalde d’Ankara, va ser objecte d’una fortíssima campanya a les xarxes socials que va durar setmanes i que suposaven que cada minut tenia al seu telèfon cinc amenaces de mort o de violació. Girit havia informat de les protestes ciutadanes contra el règim turc i la resposta de l’alcalde d’Ankara, Ibrahim Melih Gokcek, va ser acusar-la d’espia britànica. Els fets es remunten al mes de juny del 2013.

El cas és que segons les experiències recollides, els atacs a les xarxes contra periodistes són de diferent naturalesa en funció de si s’és home o dona. Les dones reben principalment insults de caràcter sexual, amenaces de violació, de mort, d’atacs a la seva família… En el cas dels homes les agressions digitals busquen bàsicament la desacreditació professional. La soledat de la qual parlava abans també té més efecte si les persones afectades treballen a la peça, és a dir, són freelance. Com menor és la vinculació amb el mitjà o mitjans amb els quals es treballa, més difícil és trobar el seu empar. Per això, en aquests casos, pertànyer a una organització professional pot ajudar en aquest aspecte.

No li diguis «’troll’», digues-li «assetjador».
Per la tasca que l’IPI –i també altres organitzacions, com l’OSCE– ha fet sobre aquestes qüestions, Luque reclama un canvi de terminologia «que digui les coses pel seu nom». Així, no s’hauria de parlar de «trolls», sinó d’«agressors digitals». Explica que «troll» és un terme que s’ha popularitzat «i a vegades cau bé dir-li a algú que ho és. És una expressió que mola». En anglès «s’utilitza on line abusers, és a dir, agressors o assetjadors digitals». També defensa que no es parli de «víctimes», sinó «d’objectius» o, segons el terme en anglès, «targets». Dir-ne «víctima» pot culpabilitzar la persona afectada i no hauria de ser així.

La previsió de l’IPI és haver acabat a finals de setembre les visites a tots els països que formen part del projecte i haver-lo enllestit del tot a finals d’any. En les pròximes setmanes, Luque redactarà l’informe relatiu a la seva visita a Espanya.

Batalla per preservar les fonts informatives

En els darrers gairebé deu dies han coincidit diversos esdeveniments que han tingut com a comú protagonista la necessitat de preservar les fonts dels periodistes i la tasca dels alertadors o els whistleblowers, en la seva expressió anglesa. Si els ordenem cronològicament, començaria per citar el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, qui el 30 de maig passat va prometre que la UE aprovarà en els pròxims mesos la directiva per protegir els informadors. El segon fet és el V Congrés del Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA) on, en uns debats previs oberts a tothom, hi van participar el secretari general de la Federació Europea de Periodistes, Ricardo Gutiérrez, i, entre altres, la periodista Mercè Molist. Gutiérrez va parlar de les noves opcions d’ocupabilitat dels periodistes a Europa i Molist sobre ciberseguretat i informació.

El 7 de juny passat, el Grup dels Verds del Parlament Europeu, va organitzar a Brussel·les una taula rodona amb diversos experts per parlar de les noves tendències en el periodisme a Internet i de com els periodistes i els mitjans de comunicació responen al repte. Finalment hi ha les declaracions de la primera ministra britànica, Theresa May, fetes arran dels atemptats a Manchester i Londres en les quals es mostrava partidària de prioritzar la seguretat front el terrorisme encara que això suposi restringir drets i llibertats a la ciutadania. Són quatre peces diferents que formen part d’un mateix mosaic.

L’anunci o promesa de Juncker és important perquè de tant en tant sovintegen els pronunciaments com el de May –o dies abans de qui, a Espanya, era Fiscal Anticorrupció, Manuel Moix, que va plantejar la necessitat de perseguir els alertadors– que amenacen el dret a la informació. La Federació Europea de Periodistes (FEP) valorava les paraules del president de la CE com «un pas important cap a una protecció dels denunciants en l’àmbit europeu». La FEP afirma que «la denúncia d’irregularitats és un aspecte fonamental de la llibertat d’expressió i que els denunciants són importants fonts d’informació per als periodistes». En aquest sentit reclamava l’harmonització legal dels denunciants perquè «l’interès públic està per sobre dels interessos privats». A més, concloïa, «cal reconèixer la denuncia com a un acte de responsabilitat democràtica».

El reconeixement legal de la figura de l’alertador o denunciant arriba en un moment en què estan augmentant les pràctiques espies dels governs sobre els periodistes. Per això, la qüestió de la ciberseguretat en l’àmbit de la informació cada cop està més present als fòrums de debat professionals i sindicals. Així, en les jornades prèvies al congrés de l’SPA del 2 i 3 de juny passats, formava part del programa. En la seva intervenció, Mercè Molist, com recull el periodista David Bollero en el seu blog a Público, va afirmar que «el Govern del Regne Unit espia els periodistes per identificar les seves fonts». I afegia que «el 21% dels afectats per l’espionatge per part dels governs correspon a la societat civil i, dins d’aquest percentatge, el 57% és premsa». L’expert en tecnologia Enrique Dans, escrivia aquest divendres 9 de maig al seu blog que «pretendre controlar el que circula per la xarxa o exigir portes darreres a les aplicacions de comunicació és directament estúpid, una cosa que només se li acudiria a qui no entén la xarxa. Simplement, no serveix per a res, i en canvi, genera una erosió completament inacceptable en les llibertats i drets de la ciutadania».

En la sessió organitzada pels Verds del Parlament Europeu, es partia de la constatació que el paper futur dels mitjans està en qüestió. Estan sorgint nous mitjans digitals, la publicitat impresa està en declivi i l’augment de les falses notícies, fet que contribueix a la pèrdua de la confiança dels lectors. Una de les expertes que hi va participar és Marta Peirano, Adjunta al Director d’Eldiario.es, que va defensar la importància de la subscripció i el suport dels lectors com a nova forma principal de finançament dels mitjans que garanteix la seva independència. El debat sobre les falses notícies s’ha intensificat força, especialment des de les eleccions nord-americanes, i com combatre-les també és una de les qüestions en auge en l’agenda periodística.

Les paraules de Theresa May o les de Moix van en direcció contrària a la promesa de Juncker. El periodista Dardo Gómez, definia recentment aquests nous alertadors a Revistaelobservador.com com «aquesta gent que fa aquest tipus de denúncies públiques que han posat a la vista tota aquesta immundícia [de corrupció]. No es dedica a explicar intimitats de famosets. Aquí estem parlant de la revelació d’informació relacionada amb activitats corruptes, il·legals, fraudulentes o perilloses, que siguin comeses des del sector públic o privat.» Fa un mes, el 8 de juny, la plataforma britànica Campaign For Freedom Information (CFOI), alertava contra els canvis que es volen fer a la Llei de Secrets Oficials. Aquesta reforma, denuncia la CFOI, podria suposar «l’empresonament de funcionaris públics i periodistes per revelar informació» que, d’altra banda, qualsevol ciutadà pot reclamar a l’administració.

Diversos escenaris amb una mateixa preocupació. Les restriccions al dret a la informació que poden acabar perjudicant greument el periodisme i la qualitat democràtica de la societat.

 

Entre la privacitat i la transparència

Internet és (era?) un espai de llibertat. És per tant l’espai on els que volen restringir les llibertats han posat la seva mirada, un cop ja ho han aconseguit força en altres espais de convivència social i pública. Recentment s’ha celebrat a Barcelona – del 30 d’octubre al 2 de novembre passat– la setena edició del Fòrum Internacional de Cultura Lliure, organitzat per la plataforma Xnet, que tenia com a fil conductor el periodisme d’investigació. S’hi va presentar el manual Seguridad de la Información para Periodistas, una eina força útil elaborada pel Centre per al Periodisme d’Investigació (CIJ, en les seves sigles en anglès). L’edició i distribució en castellà s’ha fet amb l’ajuda de Xnet

En aquest manual s’assegura que «per primera vegada, els periodistes ara són conscients que pràcticament cada comunicació electrònica que fem o rebem està sent gravada, guardada i subjecta a anàlisi i control. Com aquesta vigilància es porta en secret, sense control, transparència o qualsevol possibilitat realista d’exigir responsabilitats, les nostres fonts, les nostres notícies i el nostre propi treball professional estan sota amenaça.» Probablement és una afirmació massa optimista pel que és la realitat de la professió on el grau de consciència sobre la necessitat de protegir els equips de treball i les comunicacions té encara un ampli marge de millora. Les conclusions d’aquestes jornades es poden consultar en aquest enllaç. Els organitzadors del Fòrum de Cultura Lliure demanen el suport de qui vulgui col·laborar en l’edició dels textos en altres idiomes, que es pot gestionar a través del citat enllaç.

Una part del debat es va centrar en el dilema entre privacitat i transparència. Simona Levi, una de  les fundadores de Xnet, en la seva intervenció introductòria afirmava que «la transparència i la privacitat, s’han convertit en armes llancívoles en mans de la propaganda d’uns i d’uns altres quan la transparència serveix per acorralar a la gent que, de manera anònima, filtra informació rellevant, informació que se’ns oculta o quan desobeeixen per modificar lleis injustes. La privacitat s’utilitza per esborrar els crims de banquers, polítics i grans monopolis. A les tertúlies es criminalitzen, amb total naturalitat, activistes perquè “no se sap qui són” mentre que es defensa gàngsters institucionals perquè “els polítics també tenen dret a la seva privacitat”.» En l’era post revelacions de Snowden, insisteix Levi, «a la pregunta d’on posem el límit, els activistes pels drets digitals tenim donem una resposta sense ambigüitats: “Transparència per als governs; privacitat per a tots nosaltres”».

El Fòrum Internacional de Cultura Lliure planteja doncs la necessitat de mantenir les comunicacions i els equips informàtics protegits i la conveniència que aquells que es dediquen a difondre informacions que determinats poders voldrien mantenir amagades  –com els periodistes d’investigació– es dotin de les eines suficients per fer-ho. I també dels coneixements. Sobretot en un món on els poders cada cop s’espavilen més en perfeccionar els seus mecanismes de vigilància. I no només després dels atemptats del 13 de novembre passat a Paris. Ja advertia d’aquesta dinàmica en aquest blog quan al mes de gener d’enguany va haver-hi l’atac criminal contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo.

Això ens porta a veure com en diferents punts del món s’estan implementant mesures per vigilar la xarxa i el que a través d’ella circula. Enrique Dans escrivia fa unes setmanes en el seu blog un article titulat La privacidad a ambos lados del oceáno en el qual afirma que «Els tòpics entorn de la privacitat són molt clars: mentre a Europa se segueixen polítiques garantistes que protegeixen aquest dret fonamental dels ciutadans, als Estats Units no es respecta en absolut, i tant les empreses com el Govern es consideren autoritzats a accedir a tot tipus de dades i a fer-ne ús sigui per a un màrqueting agressiu o per investigar el que els doni la gana.» Però després d’analitzar diferents episodis a diversos països arriba a una conclusió força diferent: «L’evolució del panorama sembla indicar que els Estats Units semblen estar arribant molt més ràpid al nivell de sentit comú necessari per adonar-se que hi ha coses que, en plena era digital, no poden si més no plantejar-se. Mentre, els governants europeus, molt més illetrats tecnològicament, segueixen pretenent que la seguretat pot obtenir-se mitjançant l’obscuritat, que les portes darreres tenen sentit, que si no tens res a amagar, no tens res a témer, o que la seguretat pot obtenir-se mitjançant la vigilància exhaustiva de tots els ciutadans.» Entre els episodis relatats per Dans hi ha per exemple la decisió del Governador de Califòrnia, Jerry Brown, d’aprovar la llei de defensa de la privacitat més forta dels Estats Units en obligar a tota agència o autoritat a obtenir una ordre judicial per poder accedir a pràcticament qualsevol dada, metadada o comunicació digital d’un ciutadà. En canvi a Europa, es veuen països com França, el Regne Unit o Suècia implementar legislacions que augmenten el control ciutadà, per no parlar de la ignominia espanyola amb les conegudes lleis Mordassa o Torquemada.

Les organitzacions internacionals de periodistes també tenen aquesta qüestió com un dels seus eixos prioritaris. La Federació Europea de Periodistes (FEP) ha realitzat aquest any diverses accions en aquest àmbit. Un dels seus objectius és que tots els sindicats que en formen part tinguin un responsable de seguretat que s’ocupi d’impulsar iniciatives en aquesta línia. En el manual de Seguretat de la Informació per a Periodistes que citava en el primer paràgraf s’afirma que «Les revelacions de Snowden van revelar l’extraordinària capacitat d’algunes agències governamentals d’intel·ligència d’interceptar comunicacions, i d’aconseguir accés no autoritzat a dades en gairebé tots els ordinadors personals o aparells electrònics de comunicació del món. Això podria suposar un risc en la seguretat de la informació per a un periodista d’investigació, que treballa en reportatges centrats en algun tema d’interès d’aquests governs, les seves agències i els seus contractistes privats en matèria d’intel·ligència.» I es recorda als periodistes que «l’accés no autoritzat a la teva informació pot implicar el seu ús, divulgació, distorsió, modificació, inspecció, enregistrament o destrucció. Tu i la teva font podríeu estar exposats a riscos jurídics o físics, i la informació de base del teu reportatge podria veure’s compromesa. En situacions d’alt risc, la seguretat de la informació pot ser tan important com una armilla antibales o viatjar amb guardaespatlles; tot i això, ja que les amenaces digitals són invisibles, complexes i sovint no detectables, és possible subestimar-les o passar-les per alt.»

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

La ciberseguretat com a eina de treball dels periodistes

El Comitè de Protecció dels Periodistes (CPJ) va publicar fa un temps un article de Tom Lowenthal titulat La vigilància obliga els periodistes a pensar i actuar com a espies. El CPJ és una organització internacional amb seu a Nova York que promou la llibertat de premsa arreu del món i defensa el dret dels periodistes a informar sense por a represàlies. Lowenthal és un periodista freelance i expert del CPJ en matèria de seguretat operativa i autodefensa contra la vigilància. Sosté en el seu escrit que «hi havia una època en què un periodista mai entregava una font confidencial. Quan algú s’ofereix, anònimament, per informar a la societat, és millor arriscar-se a passar un temps tancat a la presó que lliurar aquesta persona. Aquesta responsabilitat ètica també era una necessitat pràctica i professional. Si promets l’anonimat, estàs obligat a complir-lo. Si no pots complir amb la teva paraula, qui dipositarà la confiança en tu en el futur? Les fonts se’n van a una altra banda i les notícies et passen de costat».

Lowenthal afegeix que «l’experiència d’una nova generació de redactors presenta una història diferent. Optar per dir el nom d’una font és una qüestió secundària. Que potser ara es pot protegir el nom d’una font? Els registres de trucades, arxius de correu electrònic, intercepció de telèfons, informació de localització derivada d’antenes per a mòbils, targetes o abonaments intel·ligents de transport, activació remota del mòbil per escoltar converses a través el seu micròfon, càmeres de vigilància: l’opció per defecte al nostre món és estar sota vigilància. Per uns breus moments potser es pot tenir privacitat, però, únicament després de molt d’esforç. I no obstant això, aquest és el món feliç del periodisme.»

La darrera citació de l’article de Lowenthal –de lectura imprescindible per a qui faci periodisme d’investigació– que volia aportar en aquest apunt és aquesta: «Si per sort un periodista pot protegir la identitat de les seves fonts, és només gràcies a l’aplicació d’increïble expertesa i pràctica, juntament amb l’ús de costoses eines. Els periodistes ara competeixen amb els agents secrets i els espies, i els agents secrets compten amb l’avantatge de jugar a casa. L’hàbitat d’un periodista no ha de ser mons foscos de subterfugi i vigilància. El temps que un periodista passa aprenent el joc Spy vs. Spy estaria més ben emprat a perfeccionar les seves habilitats professionals. Cada hora dedicada a entendre complexes eines de seguretat podria ser una hora dedicada a la investigació i la redacció». Tot l’escrit alerta de les dificultats de tot ordre per mantenir la privadesa dels equips de feina dels periodistes.

Però, segons afirmen diferents experts, aquest és un dels reptes principals del periodisme, especialment el d’investigació. Al mes de gener, vaig tenir l’oportunitat de participar en un seminari de formació de quatre dies organitzat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) a Brussel·les sobre Ciberseguretat per a periodistes. En el decurs de les sessions, va quedar clar que «la protecció de les fonts pot veure’s fàcilment compromesa en un món on la vigilància de la societat és cada vegada més omnipresent i cada vegada menys perceptible. Però sacrificant una mica el seu temps, els periodistes poden igualment aprofitar aquests mateixos avanços tecnològics per fer més segures les seves comunicacions i per protegir-se millor i reforçar la relació de confiança amb les seves fonts.» També es van poder aprendre de manera ràpida i pràctica l’ús de les noves eines en aquest camp i «conèixer mitjans tècnics per evitar la censura a Internet, examinar casos pràctics de pirateig i de violacions dels drets humans, i descobrir noves eines per encriptar comunicacions o reforçar contrasenyes.»

Hi ha països, com Suècia, on la protecció de les fonts no és un dret dels periodistes sinó una obligació. A Espanya no està ni tan sols regulat. Per això l’Estat espanyol està a la cua d’Europa en el que es refereix a la llibertat de premsa i el dret a la informació. Però el secret professional és un dels pilars d’una premsa independent i els avenços tecnològics fan que per protegir-lo faci falta molt més que una llei. Cal que els informadors coneguin i disposin d’eines per a protegir els equips informàtics i les seves comunicacions. Probablement, un gran mitjà podrà disposar de recursos humans i tècnics per fer-ho. Una altra cosa és que vulgui plantar batalla a les estructures de l’Estat –o de qui sigui– i opti per mantenir indefensos els seus periodistes. En les publicacions més petites però basades principalment en el periodisme d’investigació, el repte de protegir-se d’atacs cibernètics és més que imprescindible. Els recursos materials poden ser cars però conèixer les eines informàtiques i tecnològiques pot dificultar la intercepció de les comunicacions i blindar millor les webs i els equips de treball.

Fins fa poc, el concepte «seguretat» aplicat al món de la informació era principalment més una qüestió de seguretat física pels riscos inherents a la feina desenvolupada en zones en guerra o per la repressió en països sota règims dictatorials. Ara al terme cal incloure-hi el vessant cibernètic a partir dels atacs que es viuen i veuen en qualsevol lloc del món, fins i tot en els estats presumptament més democràtics. En aquest sentit, casos com el de Snowden són força il·lustratius. Per això, des de les organitzacions internacionals de periodistes més destacades –com la Federació Internacional de Periodistes (FIP)–, es demana que els professionals prenguin consciència de la importància d’aquesta qüestió i adoptin mesures per protegir-se del ciberespionatge.

A Catalunya i l’Estat espanyol, hi ha gent que treballa en aquest àmbit, només falta que els informadors assumeixin la importància que té. La periodista Marta Peirano va publicar fa pocs mesos El pequeño libro rojo del activista en la Red (Roca, 2015), un llibre amb pròleg d’Edward Snowden, sobre la seguretat a la xarxa, amb consells per assegurar les comunicacions. Però si hi ha una periodista que s’ha convertit en un referent en aquestes qüestions és Mercè Molist. A principis d’any va publicar Cibercrimen  (Tibidabo Ediciones, 2015) i és probablement qui més ha escrit i des de fa més temps sobre hacking i ciberseguretat.

És sabut que la seguretat absoluta no existeix, que, si algú ens vol esbotzar la porta de casa, ho acabarà fent per moltes mesures per evitar-ho que haguem posat. Però no per això ningú deixa la porta oberta quan surt de casa. A la Xarxa, és exactament igual, cal fer el màxim per protegir-nos sabent que mai ho estarem al 100%.

 

L”efecte Streisand’ del dret a l’oblit

«El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible» és la frase redundant per antonomàsia però resumeix a la perfecció el que ha passat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la qual estableix el dret a l’oblit i obliga els cercadors d’internet a eliminar resultats si el protagonista de la noticia així ho reclama. Com bé explica l’expert en tecnologia i en internet Enrique Dans, «tal com havia de passar» ja han aparegut a la xarxa les primeres respostes «a aquest absurd». Una d’aquestes és la web hidden from google que és, segons es defineixen ells mateixos «una llista de recerca de resultats omesos, esborrats o censurats a causa del “dret a l’oblit”». Pot ser legítim que una persona que fa anys va protagonitzar un afer diguem-ne desagradable reclami que això no el persegueixi eternament. El que també hauria de pensar aquesta persona és si obligar els cercadors a eliminar les referències sobre aquest fet és la millor estratègia per a aconseguir-ho. Perquè això és com posar portes al mar. La xarxa, ella mateixa, ha generat els seus propis anticossos per eludir aquestes obligacions. Ha acabat provocant el que es coneix com a efecte Streisand, que és que encara se’n parli més d’aquest afer ja que el simple fet que es vulgui que desaparegui desperti l’interès de saber el per què.

Fins a quin punt el dret a l’oblit és prioritari o no al dret a saber? És un debat interessant. Com també ho és entre el dret a la intimitat i el dret a la informació. És obvi que en persones de rellevància pública en funció de les seves responsabilitats en la societat, el dret a saber de la ciutadania hauria de prevaldre. Però per justificada que pugui semblar l’aspiració d’una persona de passar a l’anonimat absolut, intentar-ho a la xarxa pot ser més que contraproduent. El dret a saber sempre trobarà un espai. Afortunadament.