Tag Archives: Llei Mordassa

No és manera d’acabar l’any

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels Mitjans Públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un pastisseig entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis, el PP va donar suport a una nova Llei Audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un Congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La Llei Mordassa, encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa, segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica Llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou establishment vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com El Procés. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels armilles grogues, també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de Libération. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

Anuncis

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Els nous McCarthy d’avui

Ahir vaig anar al cine a veure Trumbo, la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i Trumbo no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

Trumbo no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a Bona nit i bona sort.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de Cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podríem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu Llei Mordassa, a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu Llei de Seguretat Ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica Llei Mordassa, un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

Trumbo ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

 

Del 14 d’abril al 3 de maig

El 3 de maig és el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Una data com tantes altres que hi ha al calendari per lluitar, recordar, reivindicar i/o difondre problemàtiques i drets de tota mena. Sembla ja un ritual. Però serveixen per endegar accions, canvis, per remoure consciències, per a la mobilització social. Però, són eficaces? No entraré en altres terrenys, on gent molt més experta i coneixedora pot aportar dades i visions molt més fiables que la meva. Però en matèria de llibertat de premsa, de dret a la informació, què ha passat des del 3 de maig de 2015 fins ara? Doncs poca cosa bona, si és que n’hi ha.

A l’Estat espanyol s’ha aprovat la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa. A Europa, fa molt pocs dies, el Parlament Europeu ha donat el vistiplau a la Llei de secrets comercials i tenim el polèmic Tractat Internacional de Lliure Comerç (TTIP) en camí. En l’àmbit internacional, des de principis d’any portem 25 periodistes –o personal de suport– que han perdut la vida en l’exercici de la professió. Però n’hi ha molts d’altres empresonats o amenaçats de presó. Un dels últims és Andy Halll, un activista britànic a qui a Tailàndia li demanen set anys de presó per un informe sobre les activitats irregulars de la indústria de la fruita en aquest país, segons la crònica periodística d’eldiario.es.

Algú pot considerar que aquestes coses passen perquè Tailàndia és una dictadura militar des que el 2014 va haver-hi un cop d’estat. La legislació d’aquest país, però, contràriament al que fixa l’ONU, estableix penes de presó per al delicte de difamació. Algú creu que això a Europa no pot passar? A l’Europa postllei de secrets comercials podrien passar coses similars. La nova directiva aprovada el 14 d’abril passat és una amenaça per al periodisme d’investigació. Diverses organitzacions professionals europees –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’Associació Europea d’Editors de Diaris (ENPA) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER)– afirmen que «tot i les apreciables millores respecte al projecte original, la norma recentment aprovada encara planteja dubtes pel que fa si els periodistes i, en particular, les seves fonts denunciants estan protegits adequadament». El redactat és prou ambigu i deixa massa incerteses sobre la qüestió. Els activistes de la xarxa també blasmen aquesta directiva. La Plataforma X-Net –un grup d’activistes que lluiten per la democràcia a la xarxa– considera que l’únic objectiu de la nova llei «és acabar amb els alertadors d’abusos i corrupció».

A l’Estat espanyol, ja s’han començat a veure els efectes de la Llei Mordassa. Ja hi ha diverses persones sancionades administrativament, situació que ja afecta també a dos professionals de la informació, que han estat multats pels seus articles. Els atemptats terroristes que hi ha hagut recentment a diverses ciutats europees han estat l’excusa de diversos governs per impulsar reformes legislatives encaminades a retallar llibertats com a únic camí per reforçar la seguretat. És moment per recordar la frase de Benjamin Franklin que «qui renuncia a les llibertats per una seguretat transitòria, no mereix ni l’una ni l’altra».

I a Catalunya? Doncs abans del 3 de maig de 2015, la radiotelevisió pública estava en mans de comissaris polítics. Abans del 3 de maig de 2016, també. Abans del 3 de maig de 2015, Catalunya no havia desenvolupat legislativament l’article 52 de l’Estatut –que estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania– i abans del 3 de maig del 2016, tampoc. Abans del 3 de maig de 2015, els mitjans del Tercer Sector no disposaven d’espai per a la seva mínima supervivència i abans del 3 de maig del 2016, la situació no ha canviat. Els polítics poden democratitzar els mitjans públics. Ho faran abans del 3 de maig de 2017? Poden fer una llei reguladora del dret a la informació de la ciutadania, com hi ha a molts països i com des de diverses instàncies professionals i ciutadanes els han demanat en reiterades ocasions. La faran abans del 3 de maig de 2017? Tindran els mitjans comunitaris un terreny de joc just i suficient abans del 3 de maig de 2017? Encara és d’hora per fer la carta als Reis d’Orient i per tant, seguirem reclamant. En matèria de llibertat de premsa, anem com els crancs?