Tag Archives: Llibertat d’expressió

No és manera d’acabar l’any

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels Mitjans Públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un pastisseig entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis, el PP va donar suport a una nova Llei Audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un Congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La Llei Mordassa, encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa, segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica Llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou establishment vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com El Procés. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels armilles grogues, també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de Libération. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

Anuncis

Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

La cantarella que no s’acaba

Hi ha campanyes que, t’hi posis com t’hi posis, de manera reiterada, te les trobes davant del nas. La de la vacunació de la grip, l’inici del curs escolar, el dia del pare o de la mare i, el gran clàssic, el primer nadó de l’any… Però aquestes ja saps quan t’arribaran perquè estan directament vinculades amb el calendari. En canvi, n’hi ha d’altres que no tenen data específica, i també van apareixent sistemàticament. Fa poc en vam tenir una, la de l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però també ho veiem, per exemple, amb les pensions o les subvencions als sindicats, com si les organitzacions patronals no en rebessin.

Jo em vull referir a una d’aquestes de caràcter atemporal, la que es refereix a l’autoregulació dels mitjans de comunicació. Com que cada vegada són més les veus que reclamen una regulació del dret a la informació, els que s’hi neguen, per no perdre els seus privilegis, surten amb la cançoneta que no és necessària perquè són els mitjans els que, en tot cas, s’han d’autoregular. Acostumen a ser veus dels representants dels mitjans de comunicació o dels seus professionals més afins.

Autoregulació dels mitjans de comunicació? Això només és una broma de mal gust. Fa uns anys les televisions privades espanyoles es van dotar d’unes normes d’autoregulació sobre les seves emissions en horari infantil. La realitat és que han vulnerat cada dia tots i cadascun dels articles del seu codi. L’autoregulació dels mitjans és com pensar que el Codi de Circulació és innecessari perquè els conductors ja s’autoregularan. S’imaginen el que passaria a les carreteres si les normes de trànsit no diguessin què passa a qui les incompleix?

Així, de tant en tant, algú recupera un vell eslògan confiant que de tant repetir-lo, s’acabarà adoptant com a llei universal: «la millor llei de premsa és la que no existeix». El seu inventor és un dels personatges més nefastos de la història del periodisme espanyol, Juan Luis Cebrián. Fa anys que molts combatem aquest axioma i, de mica en mica, anem guanyant posicions. «La millor llei de premsa és la que serveix la ciutadania». Un dels darrers en escriure-ho és el periodista Dardo Gómez, a la web Contexto y Acción, qui afirmava en el seu article que «sembla que oblidem que, en democràcia, les normes només les poden fixar les lleis, i els informadors, per molt bona voluntat que se’ls suposi, no tenen capacitat –ni legal ni ètica– per garantir la utilització d’un bé que no els pertany més que a la resta de la ciutadania.»

Llavors, per què els periodistes s’haurien d’autoregular sobre un dret que no els pertany? Que ho fan els metges? Els mestres? Els arquitectes? Per què en el cas dels informadors és diferent?

Article publicat al número 3 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició del mes de març passat.

El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Els nous McCarthy d’avui

Ahir vaig anar al cine a veure Trumbo, la magnífica pel·lícula de Jay Roach sobre les llistes negres de Hollywood, que van començar a aparèixer a finals de la dècada dels quaranta del segle passat impulsades pel senador republicà Joseph McCarthy. Aquest afer ha merescut l’atenció de diversos cineastes i Trumbo no és més que la visió del cas a partir de la biografia escrita per Bruce Alexander Cook de Dalton Trumbo, un dels guionistes de més renom de Hollywood –un dels deu de Hollywood– i que va ser perseguit pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Però, amb ulls d’avui, la caça de bruixes que va patir Trumbo és molt més que això.

Trumbo no parla només d’un cas personal concret ni de la situació específica als Estats Units en un moment determinat. Parla de la llibertat per explicar a la gent allò que passa. Parla, en termes d’avui, del dret a la informació, del dret a explicar els fets lliurement, sense persecucions ni ser criminalitzat per fer-ho. És cert que des de llavors el terme «caça de bruixes» s’ha convertit en sinònim d’assetjament a tot tipus de dissidències, però actualment aquest és un monstre que es presenta amb diverses cares. No s’ha d’oblidar que el maccarthisme va comptar amb el suport de diversos i importants mitjans de comunicació i de periodistes, com en aquesta pel·lícula queda ben palès. Ni tampoc que altres mitjans i altres periodistes en van ser víctimes. Georges Clooney ho va explicar molt bé a Bona nit i bona sort.

Si el dret a la informació segueix avui en perill, atacat per tota mena de McCarthys, qui són doncs els McCarthy d’avui? Sense voluntat de ser exhaustiu ni citar-los per ordre de mèrits, en aquesta llista hi trobaríem per exemple el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Des de l’intent de Cop d’Estat del mes de juliol passat, a Turquia han estat engarjolats 107 periodistes i uns 2.500 han estat despatxats. I l’onada de repressió segueix. A Rússia, un cas paradigmàtic és el de la periodista Anna Polikòvskaia, una veu crítica amb el règim del president Vladimir Putin, de qui el mes passat es van complir deu anys de l’assassinat. A Rússia, l’acció de Putin contra qualsevol dissidència ha estat devastadora. La conxorxa mafiosa-política és extremadament cruenta a l’Amèrica Llatina, especialment al Brasil i, sobretot, a Mèxic, amb xifres d’informadors que han estat segrestats, torturats i assassinats que fan escruixir. I podríem parlar en termes similars de més de mig món, passant per tots els continents, a l’est i a l’oest (Filipines, Macedònia, el Congo…) sense oblidar que als Estats Units hi torna a haver llistes negres. Ho poden explicar periodistes com Amy Goodman i altres que han patit les conseqüències de voler informar sobre la construcció d’un oleoducte a Dakota del Nord de manera que no ha agradat a determinats poders polítics, econòmics, judicials i policials del país.

I a casa nostra? La versió hispànica del Comitè d’Activitats Antiamericanes es diu Llei Mordassa, a partir de la qual tothom que parla de qüestions que no interessen a l’establishment és perseguit i fins i tot detingut. Seria difícil jugar el joc de trobar les set diferències entre Joseph McCarthy i el ministre impulsor d’aquesta vergonya democràtica que es diu Llei de Seguretat Ciutadana, Jorge Fernández Díaz. Però ara que Espanya tindrà nou govern, potser seria el moment que els que no han votat a favor de Mariano Rajoy –sigui per la via del «no» o de l’abstenció– impulsin la derogació d’aquesta esperpèntica Llei Mordassa, un autèntic càncer per al dret a la informació. Esperar que ho faci Rajoy, seria massa esperar. I tot i que la majoria de diputats del PSOE ja s’han empassat una de les seves promeses electorals, ni que sigui per compensar, podrien promoure conjuntament amb la resta de grups la defenestració d’una llei impròpia d’una democràcia madura i d’un estat que respecta el dret a la informació de la ciutadania. Llistes negres a Espanya? No oblidem que just la setmana passada, l’editor de Vozpópuli, Jesús Cacho, va despatxar tres periodistes de la publicació digital. El seu delicte? Voler presentar-se a les eleccions sindicals per representar els seus companys. I no han estat als únics. Això ha passat a diversos punts de l’Estat, també a Catalunya.

Trumbo ens mostra que McCarthy segueix cavalcant.

 

La ciberseguretat com a eina de treball dels periodistes

El Comitè de Protecció dels Periodistes (CPJ) va publicar fa un temps un article de Tom Lowenthal titulat La vigilància obliga els periodistes a pensar i actuar com a espies. El CPJ és una organització internacional amb seu a Nova York que promou la llibertat de premsa arreu del món i defensa el dret dels periodistes a informar sense por a represàlies. Lowenthal és un periodista freelance i expert del CPJ en matèria de seguretat operativa i autodefensa contra la vigilància. Sosté en el seu escrit que «hi havia una època en què un periodista mai entregava una font confidencial. Quan algú s’ofereix, anònimament, per informar a la societat, és millor arriscar-se a passar un temps tancat a la presó que lliurar aquesta persona. Aquesta responsabilitat ètica també era una necessitat pràctica i professional. Si promets l’anonimat, estàs obligat a complir-lo. Si no pots complir amb la teva paraula, qui dipositarà la confiança en tu en el futur? Les fonts se’n van a una altra banda i les notícies et passen de costat».

Lowenthal afegeix que «l’experiència d’una nova generació de redactors presenta una història diferent. Optar per dir el nom d’una font és una qüestió secundària. Que potser ara es pot protegir el nom d’una font? Els registres de trucades, arxius de correu electrònic, intercepció de telèfons, informació de localització derivada d’antenes per a mòbils, targetes o abonaments intel·ligents de transport, activació remota del mòbil per escoltar converses a través el seu micròfon, càmeres de vigilància: l’opció per defecte al nostre món és estar sota vigilància. Per uns breus moments potser es pot tenir privacitat, però, únicament després de molt d’esforç. I no obstant això, aquest és el món feliç del periodisme.»

La darrera citació de l’article de Lowenthal –de lectura imprescindible per a qui faci periodisme d’investigació– que volia aportar en aquest apunt és aquesta: «Si per sort un periodista pot protegir la identitat de les seves fonts, és només gràcies a l’aplicació d’increïble expertesa i pràctica, juntament amb l’ús de costoses eines. Els periodistes ara competeixen amb els agents secrets i els espies, i els agents secrets compten amb l’avantatge de jugar a casa. L’hàbitat d’un periodista no ha de ser mons foscos de subterfugi i vigilància. El temps que un periodista passa aprenent el joc Spy vs. Spy estaria més ben emprat a perfeccionar les seves habilitats professionals. Cada hora dedicada a entendre complexes eines de seguretat podria ser una hora dedicada a la investigació i la redacció». Tot l’escrit alerta de les dificultats de tot ordre per mantenir la privadesa dels equips de feina dels periodistes.

Però, segons afirmen diferents experts, aquest és un dels reptes principals del periodisme, especialment el d’investigació. Al mes de gener, vaig tenir l’oportunitat de participar en un seminari de formació de quatre dies organitzat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) a Brussel·les sobre Ciberseguretat per a periodistes. En el decurs de les sessions, va quedar clar que «la protecció de les fonts pot veure’s fàcilment compromesa en un món on la vigilància de la societat és cada vegada més omnipresent i cada vegada menys perceptible. Però sacrificant una mica el seu temps, els periodistes poden igualment aprofitar aquests mateixos avanços tecnològics per fer més segures les seves comunicacions i per protegir-se millor i reforçar la relació de confiança amb les seves fonts.» També es van poder aprendre de manera ràpida i pràctica l’ús de les noves eines en aquest camp i «conèixer mitjans tècnics per evitar la censura a Internet, examinar casos pràctics de pirateig i de violacions dels drets humans, i descobrir noves eines per encriptar comunicacions o reforçar contrasenyes.»

Hi ha països, com Suècia, on la protecció de les fonts no és un dret dels periodistes sinó una obligació. A Espanya no està ni tan sols regulat. Per això l’Estat espanyol està a la cua d’Europa en el que es refereix a la llibertat de premsa i el dret a la informació. Però el secret professional és un dels pilars d’una premsa independent i els avenços tecnològics fan que per protegir-lo faci falta molt més que una llei. Cal que els informadors coneguin i disposin d’eines per a protegir els equips informàtics i les seves comunicacions. Probablement, un gran mitjà podrà disposar de recursos humans i tècnics per fer-ho. Una altra cosa és que vulgui plantar batalla a les estructures de l’Estat –o de qui sigui– i opti per mantenir indefensos els seus periodistes. En les publicacions més petites però basades principalment en el periodisme d’investigació, el repte de protegir-se d’atacs cibernètics és més que imprescindible. Els recursos materials poden ser cars però conèixer les eines informàtiques i tecnològiques pot dificultar la intercepció de les comunicacions i blindar millor les webs i els equips de treball.

Fins fa poc, el concepte «seguretat» aplicat al món de la informació era principalment més una qüestió de seguretat física pels riscos inherents a la feina desenvolupada en zones en guerra o per la repressió en països sota règims dictatorials. Ara al terme cal incloure-hi el vessant cibernètic a partir dels atacs que es viuen i veuen en qualsevol lloc del món, fins i tot en els estats presumptament més democràtics. En aquest sentit, casos com el de Snowden són força il·lustratius. Per això, des de les organitzacions internacionals de periodistes més destacades –com la Federació Internacional de Periodistes (FIP)–, es demana que els professionals prenguin consciència de la importància d’aquesta qüestió i adoptin mesures per protegir-se del ciberespionatge.

A Catalunya i l’Estat espanyol, hi ha gent que treballa en aquest àmbit, només falta que els informadors assumeixin la importància que té. La periodista Marta Peirano va publicar fa pocs mesos El pequeño libro rojo del activista en la Red (Roca, 2015), un llibre amb pròleg d’Edward Snowden, sobre la seguretat a la xarxa, amb consells per assegurar les comunicacions. Però si hi ha una periodista que s’ha convertit en un referent en aquestes qüestions és Mercè Molist. A principis d’any va publicar Cibercrimen  (Tibidabo Ediciones, 2015) i és probablement qui més ha escrit i des de fa més temps sobre hacking i ciberseguretat.

És sabut que la seguretat absoluta no existeix, que, si algú ens vol esbotzar la porta de casa, ho acabarà fent per moltes mesures per evitar-ho que haguem posat. Però no per això ningú deixa la porta oberta quan surt de casa. A la Xarxa, és exactament igual, cal fer el màxim per protegir-nos sabent que mai ho estarem al 100%.

 

Més enllà de ‘Charlie Hebdo’

Ahir vaig tenir el plaer d’assistir com a representant del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) a un debat sobre si la llibertat de premsa està amenaçada que es va fer en el programa l’Illa de Robinson que dirigeix l’Eduard Berraondo a El PuntAvui TV. També hi van participar els dibuixants Alfons López i Lluís Recasens L’Avi, i el director adjunt d’El Punt Avui i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Joan Ventura, i tenia en l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo produït el 7 de gener passat el punt de partida. No reproduiré el debat perquè, a qui l’interessi, el pot trobar en aquest enllaç (a partir del minut deu i mig aproximadament).

La qüestió, doncs, era si la llibertat de premsa està amenaçada. Ho està i no només pel que significa aquest atemptat. Requereix una anàlisi política i social que no és l’objecte d’aquest blog, com tampoc ho és el conjunt de polítiques que calen per evitar-los. Segurament, ara comença una cursa sobre qui fa la legislació antiterrorista més dura i més limitadora de les llibertats. Aquest és un risc del qual adverteix el secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP), Ricardo Gutiérrez, que demana que «ens hem de resistir al discurs de la ultra-seguretat.» Però fa temps que el món en general pateix un retrocés en els drets i llibertats de les persones, només que a cada país o racó del planeta això es tradueix de manera diferent i sense cap relació directa amb el que acabem de viure a la capital francesa.

Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, el PP ha impulsat en solitari la Llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei mordassa, i que comporta, entre altres coses, greus restriccions a la llibertat d’expressió i d’informació. El projecte va ser aprovat l’11 de desembre passat al Congrés dels Diputats i només queda pendent el tràmit del Senat perquè la nova normativa entri en vigor. La plataforma No Somos Delito –que agrupa més de 70 organitzacions de tot tipus– detalla en aquest informe els punts més controvertits de l’LPSC. A l’Estat espanyol hem viscut de manera periòdica episodis que han evidenciat que la pell de brau és lluny de poder donar lliçons de respecte a la llibertat de premsa. Joan Ventura va citar en aquest debat el cas Egunkaria, que va suposar el tancament de la publicació i la detenció dels seus responsables, entre els quals el seu director Martxelo Otamendi, i que, finalment va quedar, set anys després, en no res. La publicació, en canvi, ja no existeix. Però hi altres casos, especialment greu tot i que calgui anar força anys enrere, al 1977, el de l’atemptat a la revista El Papus. L’Estat espanyol també es caracteritza per ser un dels pocs de la Unió Europea que no té cap tipus de legislació sobre el dret a la informació de la ciutadania. Tampoc aguanta la comparació amb l’Amèrica Llatina, on hi ha diversos països que ja li passen la mà per la cara. No tots, perquè, lamentablement, n’hi ha d’altres –Colòmbia, Brasil, Mèxic, Hondures…– on ser informador és una professió més que perillosa.

L’Estat espanyol, però, també dóna suport a altres iniciatives de caràcter internacional que igualment suposen greus amenaces als drets i llibertats de les persones. I, en aquest cas, no ho fa només el PP en solitari com en el cas de l’LPSC, sinó que hi té el suport del PSOE i de CiU. Es tracta de les converses que estan duent a terme la Unió Europea i els Estats Units sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTIP, en les seves sigles en anglès). M’hi referia tot just fa un mes en aquest mateix blog: els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

Per tant, l’atemptat a Charlie Hebdo és gravíssim per les conseqüències humanes que ha tingut. Ha estat perpetrat per col·lectius particularment esbojarrats. Vaig ser a la concentració davant el consolat de França a Barcelona per també dir Je suis Charlie. L’Avi deia en el citat debat que per les seves circumstàncies de buscar unes víctimes prèviament triades, els fets de Paris li recordaven força l’atemptat contra uns advocats laboralistes de CCOO, realitzat a Madrid, al carrer d’Atocha, el mes de gener de 1977 per l’extrema dreta espanyola. Però la llibertat de premsa i d’expressió té més amenaces de les que provenen d’aquests grups fanàtics. Des d’altres àmbits, amb altres ideologies, amb mètodes més refinats, també volen limitar el que estableix l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

En els darrers dies han aparegut informacions sobre les propostes que diferents governs europeus han plantejat per intentar evitar nous atemptats. La majoria reforcen el control de les informacions i la lliure comunicació entre les persones. Des de, per exemple, poder intervenir en les aplicacions de missatgeria instantània fins a la prohibició del popular WhatsApp. L’expert en internet Enrique Dans apunta en el seu blog que el que s’hauria de fer és tot el contrari. Defensa que «tots hem de tenir el dret a actuar anònimament sempre que, per la raó que sigui, desitgem fer-ho. Que aquest mateix anonimat pugui ser utilitzat per a activitats delictives no és més que un efecte secundari l’existència del qual no pot ser utilitzada per invalidar l’ús legítim d’aquest dret a l’anonimat. Evitar l’anonimat a la xarxa és tècnicament impossible, i sota aquesta base purament tecnològica hem de tractar d’organitzar-nos tan bé com sigui possible per respectar certs drets i tractar de posar fre a certes conductes delictives.» I si l’anonimat ha de ser possible, encara més l’activisme a cara descoberta, sense ser perseguit ni investigat per fer-ho.