Tag Archives: Mitjans Públics

No és manera d’acabar l’any

Som a les acaballes del 2018 i des del dret a la informació s’han acumulat les males notícies. I en molts àmbits. Primer, comencem pels Mitjans Públics. A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ha viscut un pastisseig entre quatre grups parlamentaris per repartir-se les cadires del Consell de Govern de la CCMA. La secció sindical de l’SPC a TV3 ho ha titllat d’«estafa a la ciutadania» i ha mostrat la «decepció davant dels incompliments de diversos grups parlamentaris, especialment dels qui en èpoques passades s’havien compromès amb models de gestió democràtica, no governamental i no partidista, de la radiotelevisió pública que hauria de ser de tots». També han fet crítiques contundents el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el consell professional de TV3 i la secció sindical de CCOO a la cadena.

El preocupant de tot plegat, però, és com assenyala l’SPC, que «no només es tracta del pacte pel repartiment de llocs al Consell de Govern, on per força calia comptar amb la col·laboració d’altres grups, sinó que aquest comportarà la distribució privada i en cremallera, entre JxCat i ERC, dels principals càrrecs de la Corporació: directors de la tele i la ràdio i caps d’informatius respectius, tots en mans de professionals de confiança del Govern». És a dir, que malgrat les bones paraules de molts, que defensen en privat la necessitat de millorar les emissores de la Generalitat, els mitjans públics catalans seguiran depenent de l’Executiu. Això és un pas més per quedar-se a la cua, no només d’Europa pel que fa a democratització dels mitjans públics, sinó també de l’Estat espanyol, especialment si ho comparem amb RTVE.

Tancar Canal Sur?

No s’ha arribat a l’extrem que a Andalusia han llançat els líders de Vox, amb el suport de dirigents del PP, després de les eleccions del 2 de desembre, de tancar Canal Sur, proposta que també ha rebut el rebuig de diversos sectors professionals. El Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA), recorda que la RTV pública andalusa «fa 30 anys que està donant veu a sectors i territoris andalusos que en altres mitjans no tenen cabuda perquè no donen audiència o, simplement, no són rendibles econòmicament». Cal recordar que abans d’aquests comicis, el PP va donar suport a una nova Llei Audiovisual a Andalusia que no preveia en cap cas el seu tancament.

També a Canàries pinten bastos. La Unió de Professionals de la Comunicació de Canàries (UPCC), davant la negativa de Coalició Canària, el PP i l’Agrupació Socialista de Gomera a convocar un concurs públic per al seu Consell Rector, afirma que «els interessos de la televisió pública autonòmica, un cop més, queden a expenses dels interessos polítics». I a les Illes Balears, a IB3, el que no avança és que els treballadors que fan els espais informatius siguin contractats per la mateixa televisió pública en lloc d’estar subrogats en una productora. Aquesta és una de les màximes reivindicacions del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que fa uns pocs dies va ratificar en un Congrés davant el poc interès mostrat fins ara per les diferents formacions polítiques per afrontar aquesta qüestió. En aquest congrés, al qual vaig tenir el plaer d’assistir i que suposa un feliç rellançament de l’SPIB, es va elegir la periodista Maria Amengual com a nova secretària general.

Tot això fa que el secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Agustín Yanel, es pregunti, en un article publicat al digital encastillalamancha.es, «quan deixaran en pau les ràdios i les televisions públiques? Mentre els polítics segueixin controlant els mitjans de comunicació públics, per manipular-los a favor seu, estaran fent un greu dany a la democràcia i al dret a la informació de la ciutadania».

La Llei Mordassa, encara

Tot i les promeses de diversos partits en la darrera campanya electoral de modificar-la i fins i tot derogar-la, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei Mordassa, segueix sent on era. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2015, l’Estat ha recaptat ja 270 milions d’euros. Centenars de persones denunciades i sancionades per unes disposicions jurídiques qüestionades per la pràctica totalitat d’organismes internacionals dels drets humans, començant per la mateixa Nacions Unides. El darrer d’ells és Juan Carlos Mohr, fotoperiodista madrileny, multat amb 2.000 euros per «desobediència o resistència a l’autoritat i negativa a identificar-se», segons ha denunciat el Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM).

Amb el nou govern de Pedro Sánchez s’ha començat a negociar entre partits la modificació d’alguns articles de la polèmica Llei però a cada sessió de converses es perd un llençol a la bugada perquè cada cop sembla que s’hi faran menys canvis. Està encara en el seu procés de tramitació i caldrà veure com queda finalment però alguns detalls que es van coneixent no conviden a l’optimisme. Per exemple, fotografiar agents de policia podria seguir sent perseguible, cosa que contradiu la necessitat de respectar el dret a la informació. Una llei que va néixer de reacció de l’establishment a la mobilització del 15-M sembla que el nou establishment vol seguir utilitzant-la gairebé en tots els seus preceptes repressius.

Tancament de webs sense ordre judicial

L’article 20.5 de la Constitució espanyola diu textualment: «Només es podrà acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.» Ara sembla que això canviarà gràcies a un pacte polític entre PP, PSOE i Ciutadans que s’ha formulat a través d’una modificació de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquestes tres formacions s’han posat d’acord per aprovar a la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats una reforma de l’LPI per la qual es permet el tancament de pàgines webs per part d’una comissió vinculada al Govern sense participació judicial. Aquests dies, la llei està en tràmit al Senat.

Diverses organitzacions, –entre les quals hi ha la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), Facua-Consumidors en Acció, Associació d’Internautes, Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP), Associació Espanyola d’Economia Digital (Adigital) i Associació Espanyola d’Startups– han emès un comunicat en el qual rebutgen aquesta esmena «perquè afecta un dret fonamental com és la llibertat d’expressió» i també va en contra de l’article 20.5 de la Constitució citat.

Agressions a periodistes

Aquest 2018 també ha estat un any difícil a l’hora de cobrir esdeveniments a la via pública. A Catalunya, no només però sí principalment, en actes relacionats amb el que es coneix com El Procés. Hi ha hagut molts problemes per als professionals de diversos mitjans, especialment fotoperiodistes. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’ha fet una bona recopilació al portal media.cat. El darrer incident el va patir el fotoperiodista Albert Salamé, en la manifestació a Girona del 6 de desembre passat, en el decurs d’un acte convocat per Vox que va rebre la rèplica de col·lectius antifeixistes de la ciutat.

Un paper especial és el de l’extrema dreta –a vegades en forma d’agents de policia de paisà i fora de servei– on la impunitat de les seves accions és força considerable. Els periodistes Jordi Borràs i Xavier Rius Sant ho poden documentar força. Però també hi ha hagut incidents en altres punts de l’Estat. A Andalusia són freqüents les queixes pels problemes que les autoritats posen per al cobriment de l’actualitat vinculada a l’arribada de persones immigrades.

I, finalment, a França. En el marc de les mobilitzacions dels armilles grogues, també hi ha hagut dificultats per als professionals de la informació. A les manifestacions del 8 de desembre passat molts periodistes van ser encanonats i ferits per la policia, segons la crònica de Libération. Els quatre sindicats de periodistes francesos van emetre un comunicat conjunt en el qual afirmen que «és totalment inacceptable, en un país democràtic i en un estat de dret, que els poders públics no garanteixin la llibertat d’informar» i han demanat ser rebuts pel president de la República, Emmanuel Macron.

I això sense oblidar als companys i companyes que aquest 2018 han perdut la vida simplement per fer el seu treball de periodista, crims que, com ha denunciat la FIP, nou de cada deu queden sense resoldre.

Seguirem…

Però només acabar d’escriure el post i publicar-lo ha esclatat el darrer episodi: La irrupció de la Policia Nacional en dos mitjans balears per incautar-se de diversos equips en el marc d’una operació contra la corrupció. La protecció de les fonts és un dret essencial dels professionals de la informació en una societat democràtica, cosa que sembla que alguns ignoren a la pell de brau… I encara queden 20 dies del 2018!

Anuncis

La revàlida de setembre

Escric aquest article a les acaballes de l’estiu. Amb moltes expectatives pel que pugui passar a la tardor. En diversos àmbits de la vida pública. En aquest espai, ja ho saben els que tenen la generositat de llegir-me, es parla d’informació, de comunicació, de periodisme. Entre les assignatures pendents de sempre, em temo que al setembre caldrà seguir repetint curs en la majoria d’elles.

Però n’hi ha una que encara es podria aprovar. És la reforma i democratització dels mitjans públics dependents de la Generalitat. És a dir, TV3 i Catalunya Ràdio. Han estudiat prou els que han d’aprovar aquesta matèria? Parlem dels dos partits del Govern de Catalunya, ERC i Junts per Catalunya, de si han aprofitat l’estiu per fer els deures.

El comitè d’empresa de TV3 i la secció sindical de l’SPC a TV3 denunciaven a les acaballes del mes de juliol que «els partits del govern català tenen acords privats per repartir-se TV3 i Catalunya Ràdio», segons el comunicat del comitè. L’SPC, al seu torn, es queixava que «no pot ser que sigui un secret a veus que els partits del Govern mercadegen amb uns mitjans que són de tota la ciutadania, que és la que els finança».

Al juliol van transcendir algunes informacions –no desmentides per cap membre del Govern– que els dos partits de l’Executiu s’estaven repartint els càrrecs de TV3 i de Catalunya Ràdio com si fos un departament més de la Generalitat. Els treballadors dels mitjans van reaccionar per denunciar-ho i demanar explicacions.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es dirigeix des d’un Consell de Govern on els seus membres tenen el mandat caducat des del mes de març passat. Els interessos polítics que hi ha al darrere han fet que fins ara no hagi prosperat cap acord per renovar-lo. Fins i tot està en qüestió el sistema de votació, tot i que el Parlament va aprovar fer-ho per majoria qualificada.

No sé si serà un excés d’ingenuïtat per part meva esperar que aquest estiu els que han d’aprovar l’assignatura de la democratització dels mitjans públics –a altres llocs de l’Estat espanyol han posat les bases per fer-ho– hauran estudiat prou com fer-ho. Però veient el canvi de rumb a RTVE o a altres radiotelevisions autonòmiques, el Govern català no pot permetre que els mitjans de la CCMA quedin gairebé a la cua d’Espanya quan en alguns moments n’havien estat capdavanters. Al setembre caldria un nou rumb per a TV3 i Catalunya Ràdio. O haurem de tornar a repetir curs?

Article publicat al número 10 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de setembre

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

La informació als programes electorals del 21-D

Els programes electorals de les diferents candidatures a les eleccions del 21 de desembre inclouen diversos aspectes relacionats amb la informació i la comunicació. En general, com podreu veure, tret d’algunes poques excepcions, hi ha molt pocs compromisos concrets. En aquest article no pretenc incloure’ls tots, ja que em centraré en els que estan més directament vinculats al periodisme i al dret a la informació. Hi ha altres aspectes igualment importants –els mitjans públics com a vehicle de difusió lingüístic, la CCMA com a dinamitzador industrial, la indústria audiovisual, els diferents plantejaments sobre l’espai de comunicació català…– però queden fora de l’objecte d’aquest blog, centrat essencialment en el dret a la informació. Però ho podeu trobar tot en aquest document que recull el conjunt dels programes electorals en informació i comunicació, elaborat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC).

Així, em dedicaré a repassar, doncs, què proposa cadascú sobre les qüestions per a mi més importants:

1.– Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

A) CUP

• Promourem uns mitjans de comunicació i d’informació públics i de gestió pública com a eina necessària per garantir el dret a la informació i el pluralisme polític i social. Per assegurar la seva independència i qualitat, cal allunyar-los del control dels partits polítics i dels interessos dels lobbies empresarials capitalistes. Per això els òrgans de direcció dels mitjans de comunicació públics han de ser escollits per àmplies majories parlamentàries que evitin la seva governamentalització. Així mateix, per consolidar la professionalitat i independència cal promoure la participació dels treballadors en els òrgans de direcció a través de la cogestió.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Defensem la independència dels mitjans de comunicació respecte dels poders polítics i econòmics i per això apostem per la desgovernamentalització dels mitjans públics.
Reformar la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per blindar la independència, neutralitat i imparcialitat de la televisió de les emissores de ràdio i de totes les plataformes de comunicació de la Generalitat.
Assegurar el respecte a la independència dels mitjans, tant dels públics com dels privats, davant dels poders polítics i econòmics, i, en aquest sentit desgovernamentalitzar TV3 i els altres mitjans de la CCMA, com també l’ACN, com a condició imprescindible per garantir-ne la independència, la professionalitat, la pluralitat, el rigor i la imparcialitat.
Establir mecanismes de cogestió per tal d’incorporar les persones treballadores en els espais de decisió i gestió.
L’elecció del president i dels membres del Consell de Govern amb majoria qualificada i a través d’un procediment de hearing o examen públic.
• La garantia que la CCMA rebrà els recursos necessaris per fer una programació de qualitat, competir amb els grans mitjans privats i afrontar les transformacions tecnològiques. El sistema de finançament ha de ser transparent i fixat per contracte programa i una avaluació de rendiments que no es basi només en les audiències i els costos, sinó també en indicadors de rendibilitat social.
• L’establiment de mecanismes que permetin la participació de l’audiència amb fórmules com el registre d’usuaris únics i, sobretot, l’exercici efectiu del dret d’accés, cosa que exigeix la reforma de la Llei 11/2007.

C) Ciutadans

Garantizaremos la pluralidad e independencia de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA). Llevaremos a cabo una política de medios de comunicación basada en la objetividad informativa y la excelencia en la profesión periodística. Modificaremos el sistema de elección del Presidente y el Consejo de Gobierno de la CCMA para tener una televisión y una radio públicas de todos los catalanes y no de un Govern, tal y como Cs ha defendido también en la reforma de la Corporación de RTVE en el Congreso de los Diputados.
• Aseguraremos unos medios basados en la neutralidad, la pluralidad y el respeto. TV3 y Catalunya Ràdio son la televisión y la radio de todos los catalanes y eso debe reflejarse en su programación y en su gestión. Todas las opiniones deben tener cabida, pero también debe quedar claro qué es opinión y qué es información para garantizar un servicio público neutral y libre de sesgo político.
• Garantizaremos la despolitización de la programación dirigida a los menores de edad. Es inadmisible que se use la programación infantil de los medios de comunicación públicos con el objetivo de manipular a los menores de edad con propaganda independentista explícita o encubierta en supuestos contenidos educativos. Garantizaremos que la programación infantil esté libre de ideologías partidistas.

D) ERC

Dotarem la Corporació catalana de mitjans públics audiovisuals (CCMA) amb els recursos suficients per a un procés d’actualització necessari. L’aportació pública es tendirà a equiparar a la mitjana europea que es destina a les corporacions audiovisuals nacionals, prenent com a referència els indicadors que periòdicament publica l’observatori Europeu de l’Audiovisual. Aquesta aportació hauria de garantir, a través de la millora de l’eficiència organitzativa, l’equilibri financer de la CCMA i la seva sostenibilitat preservant sempre les missions de servei públic encarregades.
• Continuar donant preferència a uns dels compromisos de servei públic de la CCMA: uns serveis informatius de qualitat i equilibrada des d’un punt de vista territorial tot incloent indicadors de seguiment específics a través del contracte-programa.
• Fixar com a prioritat estratègica l’àrea de continguts infantils com un dels grans valors afegits de la CCMA.
• Donar un salt quantitatiu en la difusió específica de continguts culturals i musicals del nostre territori i als més alternatius o minoritaris.
• Aprofundir en els criteris de renovació, transparència i professionalitat en l’elecció dels membres del Consell de govern de la Corporació.
• Un contracte-programa hauria de recollir el compromís explícit d’elaborar un nou pla estratègic de la CCMA que estableixi les prioritats per als pròxims anys.

E) Junts per Catalunya

• Els mitjans públics de comunicació han de complir sempre amb la seva vocació de servei públic plantejant una oferta plural, de qualitat i en català que tingui com a eixos principals la informació, la cultura, l’entreteniment i l’educació.
Potenciar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè continuï essent referent i líder a la societat catalana i segueixi essent gestionada amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica.

F) PP

• Farem de TV3 i de Catalunya Ràdio uns mitjans plurals al servei d’una informació veraç i neutral. Potenciarem el perfil professional i independent de l’ens. Ajustarem la despesa en els mitjans de comunicació públics i les retribucions dels seus alts directius; limitarem també la producció externa del seu pressupost.

G) PSC

• Elaborarem un pla estratègic de la CCMA que respongui als objectius inicials de la Corporació.
• Treballarem per garantir el rigor informatiu i el pluralisme especialment dels mitjans de comunicació de titularitat pública, donant valor a l’autoritat professional com a element bàsic de l’aprofundiment democràtic. Treballarem perquè els recursos humans i tècnics propis dels mitjans públics estiguin en condicions d’oferir una programació i una informació de qualitat i plural.

 

2.– Regulació de la comunicació. Article 52 de l’Estatut

A) Catalunya en Comú – Podem

Garantir els drets a la informació i la comunicació. Respectar i aplicar el principi consagrat a l’article 52 de l’Estatut segons el qual totes les persones tenen el dret d’investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censures ni entrebancs, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a la llibertat i els drets humans.

B) PSC

Els mitjans de comunicació produeixen informació d’interès general que ha de ser considerada un bé públic i, per tant, sotmesa a algun tipus de protecció per garantir la seva professionalitat, pluralitat i diversitat.

 

3.– Política Audiovisual. Consell de l ‘Audiovisual de Catalunya (CAC)

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar la Llei 22/2005 de mitjans audiovisuals de Catalunya i aprovar el decret que la desenvolupi, per garantir de manera efectiva el principi que “totes les persones tenen el dret que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics i comercials com comunitaris que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”.
Blindar la plena independència del CAC i, alhora, impulsar un acord parlamentari per posar en marxa un òrgan que garanteixi el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania, seguint models com els d’Alemanya, Regne Unit i Noruega. El nou òrgan, que podria substituir el CAC i assumir-ne les competències, determinaria la composició i funcions dels consells d’administració dels mitjans públics, fixaria els criteris de concessió d’ajuts de l’Administració al conjunt dels mitjans i formularia propostes de promoció del tercer sector de la comunicació, entre altres funcions.

B) Ciutadans

Cerraremos el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Hasta hoy el CAC se ha comportado como un órgano político en el espacio de comunicación catalán frente a los medios que no comulgan con el nacionalismo y el independentismo y no ha estado a la altura en las numerosas ocasiones en las que se han producido situaciones de falta de neutralidad y de pluralidad en los medios de comunicación públicos de Cataluña.

C) ERC

Un Pacte Nacional de l’Audiovisual que propiciï la Llei de l’Institut Català de l’Audiovisual (…) i la creació d’un Institut Català de l’Audiovisual per donar suport a la industria audiovisual

D) PSC

Reforçarem les institucions de garantia del pluralisme i la diversitat en l’àmbit dels mitjans públics.
Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per, entre d’altres qüestions incorporar els avenços de la Llei estatal 7/2010 i de la Directiva de Serveis de Comunicació audiovisual en la seva darrera formulació.

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre i Tercer Sector

A) CUP

• Una altra eina comunicativa per garantir el dret a la informació i promoure el pluralisme són els mitjans de comunicació comunitaris. (…) Hem d’encoratjar i potenciar la creació d’aquests espais cooperatius, defensar la seva independència i facilitar el seu accés a la informació interna i externa.
• Defensarem que l’espai radioelèctric sigui ocupat pels tres tipus de mitjans (públics, comunitaris i privats) a parts iguals, un terç per a cadascun.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Apostem per promoure i protegir els mitjans sense ànim de lucre i, en general, els que són resultat de l’autoorganització dels ciutadans que exerceixen el dret a ser emissors d’informació i a constituir i gestionar mitjans de comunicació propis per qualsevol de les plataformes existents.
Donar suport a l’emprenedoria en el sector de la comunicació per contribuir a augmentar la diversitat de l’oferta i apostar per noves fórmules empresarials i de gestió, com les cooperatives de periodistes i usuaris, els mitjans amb vocació de servei públic i els sistemes de finançament mixt via micromecenatge.
Fomentar i protegir els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre, que tenen una funció insubstituïble en l’empara de la diversitat cultural i en la implicació directa de la ciutadania en el procés de comunicació social, en el foment de l’alfabetització mediàtica i en la reflexió crítica.

C) ERC

• Cal intentar reflectir les noves realitats empresarials aparegudes en l’àmbit del mitjans de comunicació com ara l’associacionisme i cooperativisme.
• Caldrà reflectir les mesures de foment previstes en el projecte de Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris sense ànim de lucre impulsat a la darrera legislatura des de la Secretaria de Comunicació i la seva Direcció General de Mitjans de Comunicació per a la plena incorporació d’aquests mitjans del tercer sector a la realitat comunicativa del país.
• Enllestir definitivament el Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris d’Iniciativa social un cop superats els darrers tràmits interromputs pel final de la legislatura.

D) PSC

• Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per vetllar per a què els processos d’atorgament i renovació de llicències siguin efectivament oberts, transparents i competitius, i garanteixin la igualtat de condicions per a les diferents veus, així com la reserva de un espai per al Tercer Sector.

 

5.– Transparència

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar el sistema de publicitat institucional, per posar fi al repartiment basat amb l’amiguisme i el model de clickbaits, per garantir criteris objectius de transparència i equitat i per fer que les subvencions estructurals per a l’ús del català incloguin tots els mitjans.

B) Ciutadans

Acabaremos con la publicidad institucional repartida a dedo para financiar medios afines a la causa independentista. (…) Algunos de ellos viven prácticamente en exclusiva de las subvenciones de la Generalitat. Reduciremos la financiación destinada a publicidad institucional y aseguraremos que su reparto se realice siempre por procedimientos transparentes y atendiendo únicamente a criterios objetivos de difusión.

 

6.– Precarietat laboral

A) Catalunya en Comú – Podem

• Cal, al mateix temps, que el col·lectiu dels i les periodistes tinguin garantits els seus drets laborals, ja que només així podran exercir plenament la seva funció social amb independència i esperit crític.

El dret a la informació a Esplugues TV

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) participa un cop al mes al programa d’Esplugues TV Línia de Servei per parlar de periodisme, comunicació i dret a la informació. Dies enrere vaig tenir el plaer de ser jo el representant de l’SPC en aquest espai. Vam parlar de la polèmica suscitada arran de la votació del Parlament de Catalunya en la qual es rebutjava una moció de la CUP que reclamava que els Mossos no poguessin requisar les càmeres de fotografia i vídeo dels informadors que cobrien l’actualitat als carrers i de les assignatures pendents en matèria de comunicació del Govern espanyol recentment constituït després de les darreres eleccions. Aquí teniu la transcripció. La conversa també ens va portar a considerar que si quan anem a un restaurant i trobem que ens serveixen malament no hi tornem, per què quan considerem que els mitjans de comunicació que seguim no ens informen d’una manera satisfactòria, en canvi seguim consumint-los i no busquem o canviem per seguir-ne d’altres que sí que ho facin?

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

Una pel·lícula semiclandestina

Aquests dies s’està celebrant el festival de cine de Sant Sebastià, un dels més prestigiosos a escala internacional. En el decurs del certamen s’ha pogut veure fora de competició una pel·lícula catalana, Ciutat morta, dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega. Està basada ens uns fets succeïts a Barcelona el 4 de febrer de 2006, quan la Guàrdia Urbana va desallotjar un edifici ocupat, el Palau Alòs, al carrer Sant Pere Més Baix, al costat del Palau de la Música. Aquesta acció va derivar en un enfrontament entre els agents i ocupants a resultes dels quals un dels policies va quedar greument ferit a conseqüència de l’impacte d’una pedra al cap, en estat de coma, i diversos joves van ser detinguts i posteriorment empresonats. L’afer va convertir-se en una qüestió de presumpta corrupció policial quan les versions d’uns i altres no van coincidir i encara s’hi va afegir més tragèdia quan una de les noies implicades, Patricia Heras, es va suicidar al 2011 durant un permís penitenciari. Heras havia estat condemnada per llençar una pedra, extrem que ella va negar sempre assegurant que mai havia estat als llocs dels fets. Dilluns 22 de setembre Ciutat morta –centrada en la vida de Patricia i la seva faceta de poeta– va ser exhibida a Sant Sebastià.

Els responsables de la pel·lícula es van queixar al llarg de tot el dia a través de les xarxes socials que la televisió i la ràdio pública catalana els havien ignorat, sense parlar del film. Tampoc ho van fer bona part dels mitjans privats. Cal recordar que Ciutat morta havia estat presentada al festival de Màlaga aquest mateix any on va ser guardonada com el millor documental. Només al vespre, l’informatiu de Catalunya Ràdio, Catalunya vespre, va incloure unes declaracions de Xavier Artigas. Segons Media.cat, TV3 emetrà la pel·lícula en el decurs de la temporada 2014-15.

El cas contrasta amb altres pel·lícules catalanes en altres festivals que han obtingut un ressò molt més considerable per part dels mitjans catalans. Ciutat morta s’endinsa en els aspectes més tèrbols del poder i aquesta circumstància segurament ha fet més incòmode fer-se’n ressò perquè grata un episodi amb aspectes força controvertits sobre l’actuació policial. TV3 i Catalunya Ràdio, en relació a altres mitjans públics, s’han guanyat merescudament un prestigi. També en relació a una gran part de mitjans privats, tan obligats com els públics a no manipular, a no tergiversar ni amagar informacions de rellevància. Per això queden en evidència quan una pel·lícula tan molesta com aquesta no rep el mateix tracte que altres films en situacions similars.

Segurament aquest no és un dels grans temes del moment però el dret a la informació de la ciutadania també es vesteix amb tot allò que la quotidianitat ens ofereix. I en un context com l’actual d’una certa involució democràtica a Catalunya i a Espanya, passar per alt una història amb presumptes abusos policials de rerefons embruta una trajectòria. No sabrem si el Catalunya vespre va parlar de la pel·lícula per interès propi o pel rebombori suscitat en les hores prèvies però sempre es podrà pensar que Ciutat morta –que, d’altra banda, recorda el títol d’una excel·lent òpera de Erich Wolfgang Korngold– ha estat bandejada pels mitjans per la seva temàtica crítica amb el poder. I en una societat democràtica això no és el millor que pot passar.