Arxiu d'etiquetes: Mobilització periodistes

Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

El 8-M i el dret a la informació

Demà és 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. S’ha convocat una vaga feminista per denunciar les desigualtats i les violències de què són objecte les dones al món d’avui en dia. I que té a veure això amb el Dret a la Informació de la Ciutadania, que és del què s’ocupa aquest blog? Molt. Les dones periodistes han fet públic un manifest que es diu «Les periodistes fem vaga» que ha estat elaborat per una plataforma de dones periodistes d’arreu de l’Estat. En aquest escrit denuncien qüestions que pateixen les dones, també les informadores, com la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat laboral i l’assetjament sexual i laboral. Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), prop del 22% de les dones que treballen als mitjans de comunicació arreu del món han patit actes de violència física al lloc de treball. El 48% han patit assetjament sexual i el 65% de treballadores de mitjans de comunicació han estat intimidades, amenaçades o han patit abusos a la feina.

Però més enllà d’això, en el punt 7 del citat manifest es denuncia «la mirada parcial» que hi ha als mitjans de comunicació i es mostra la preocupació per aquests enfocaments. A l’escrit s’afirma que «totes aquestes diferències que patim les periodistes tenen conseqüències també en els continguts i en els enfocaments dels mitjans de comunicació. La visió de la realitat que transmeten moltes vegades és parcial i està esbiaixada perquè no té en compte de la mateixa manera les experiències, els relats i les vivències de les dones que, sovint, són tractades com a personatges secundaris o amb estereotips. Un exemple és el tractament de la violència masclista que, en moltes ocasions, continua culpabilitzant la víctima. Les primeres pàgines i les obertures dels mitjans de comunicació i dels informatius són decidides per homes.». És a dir, els continguts dels mitjans no reflecteixen la realitat de la societat actual perquè no dóna a les dones el protagonisme que realment tenen.

En el punt 6 s’afirma que «els espais d’opinió i les tertúlies estan masculinitzades. Hi ha prou dones periodistes i expertes que poden equilibrar aquests espais.». Aquest és un fet que la pàgina web #onsonlesdones ve denunciant de fa temps. Recull com els mitjans de comunicació distribueixen entre homes i dones els seus espais d’opinió. Alguns van corregint de mica en mica la seva mirada, però la majoria segueix responent al que es critica en aquest manifest. En el primer estudi global que aquest observatori va fer, a l’estiu de l’any passat, es constata que «el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són tres de cada quatre. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.»

Això coincideix també amb el pentadecàleg aprovat a l’Assemblea Oberta de Periodistes que es va celebrar l’11 de novembre passat, convocada per diverses organitzacions del món periodístic, en el qual, entre altres coses es reivindica «la representació equilibrada de dones i homes a les informacions dels mitjans, tot fent ús del Cercador d’Expertes o altres eines que facilitin l’accés a fonts diverses de dones, però també de col·lectius infrarepresentats.» També es reclama «incorporar no només en la formació inicial en periodisme a les universitats, sinó també al llarg de l’exercici professional, formació en perspectiva de gènere».

Per tant, mentre els mitjans de comunicació no reflecteixin una realitat ni aportin una visió global del món de manera equilibrada entre homes i dones, el dret a la informació de la ciutadania a una informació de qualitat, veraç i plural no es veu respectat. El 8 de Març d’enguany podria servir de punt d’inflexió.

La Casa de la Premsa

S’acaba de constituir l’Associació Casa de la Premsa, impulsada per diverses entitats veïnals i del món del periodisme i la informació. Què és la Casa de la Premsa? És un edifici situat al barri del Poble Sec de Barcelona, a l’avinguda de Rius i Taulet, prop de les Fonts de Montjuïc. Va ser construït el 1926 per acollir els periodistes de fora de Barcelona que van visitar la ciutat per cobrir l’Exposició Universal de l’any 1929. Disposava de telèfon, telègraf, correus, una sala d’actes, dormitoris, cafeteria i oficines administratives que van facilitar la feina dels 1.600 professionals que van passar pel certamen. Un dels usos que es van preveure per a l’immoble un cop tancada l’Exposició era per destinar-lo als periodistes.

Però no va ser així i va tenir altres destins com, per exemple, el de seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, fins que el seu estat va forçar a deixar-lo sense activitat quotidiana. De tota manera, el seu precari estat no afecta la seva estructura, només cal una tasca de rehabilitació interna. Tenint en compte la seva condició d’espai recuperable es van posar en marxa projectes per reclamar a l’Ajuntament una intervenció arquitectònica i dotar-lo de contingut social.

Per una banda, els veïns del Poble Sec, el reclamaven per fer-hi equipaments de barri que consideraven imprescindibles per a la zona i que fins ara són inexistents. D’una altra banda, des de diverses entitats periodístiques es demanava que la Casa de la Premsa es destinés a usos vinculats amb el periodisme.

Atès que el periodisme només es pot entendre com una feina al servei de la ciutadania i que el dret a la informació és un dret humà essencial, l’entesa no podia trigar. I així va ser. Veïns i periodistes units per reivindicar un projecte que –al marge del seu paper com a equipament de barri– vol ser un lloc on uns i altres reivindiquen el vincle entre periodisme i ciutadania, com un espai d’agitació per tal que la informació torni a qui realment pertany, la societat.

Tot aquest procés ha culminat en el que deia al començament, la creació de l’Associació Casa de la Premsa. Com expliquen en el seu blog, és «una nova entitat fundada per 21 persones que representen entitats veïnals del Poble Sec i organitzacions professionals del món del periodisme. Juntes es proposen treballar pel desenvolupament social del barri i per promoure un consum crític dels mitjans de comunicació.» Entre les associacions veïnals que en formen part hi ha la Coordinadora d’entitats del Poble Sec, la Unió de Veïns, la Coordinadora de jubilats i pensionistes, el Col·lectiu d’artistes, l’associació de col·leccionistes, la Fundació Sant Pere Claver, el Cerhisec, els Amics de Santa Madrona, el Consell de cultura popular, Susoespai, el grup d’arquitectes, Radioactius i les parròquies del barri.

Les organitzacions del món del periodisme són la Fundació Periodisme Plural, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom). Val a dir que la constitució de la nova associació es produeix pocs dies després que l’Ajuntament de Barcelona hagi convocat el concurs públic per escollir el despatx d’arquitectes que s’ocupi de la rehabilitació arquitectònica de l’edifici.

Tot i el seu deteriorat estat actual en gran part de l’edifici, la Casa de la Premsa permet de moment la utilització d’algun dels seus espais, i així, tant veïns com periodistes, l’hem utilitzat per a diferents actes. Un dels més destacats va ser el 6 de maig de l’any passat la celebració per part de diverses entitats del sector del dia 1 i 3 maig –Dia Internacional del Treball i Dia Mundial de la Llibertat de Premsa respectivament–, dues dates que els periodistes commemorem plegades perquè són les dues cares de la mateixa moneda: un informador precari no pot fer la seva feina amb la independència i llibertat suficients.

Aquest és un model que s’hauria d’estendre per tot el país. L’aliança entre periodisme i ciutadania per reivindicar un dret democràtic bàsic com és la informació del qual s’han apoderat els mitjans de comunicació. A cada barri, a cada poble, a cada ciutat de Catalunya, d’Espanya, de…, hi hauria d’haver una Casa de la Premsa.

‘Un periodisme digne’ per duplicat

En les darreres setmanes han coincidit dues iniciatives amb un títol força similar: «Per un periodisme digne». D’una, la primera, «15 accions per a un periodisme digne» ja en vaig parlar en un apunt del 8 de desembre passat. La segona es titula «‘Per un periodisme digne’. Manifest en suport a les persones afectades per l’ERO salvatge del diari Sport» i està impulsat per un col·lectiu d’un centenar de fotògrafs de Barcelona, especialment molestos per l’afectació que ha tingut l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) en els fotoperiodistes del rotatiu esportiu del grupo Z.

La primera és resultat de la tasca feta a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat, organitzada conjuntament per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents.

L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Finalment i com a resultat del debat sobre les diferents qüestions plantejades, el decàleg es va convertir en un pentadecàleg, on hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria… El document va ser remès a les candidatures que es van presentar a les passades eleccions del 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

La segona respon, tal com indiquen els seus promotors, a «la indignació contra la nova agressió que ha sofert el periodisme després de l’ERO que s’ha dut a terme al diari Sport i que ha suposat l’acomiadament de 29 treballadors, un 35% del total de la plantilla. Entre els afectats, periodistes amb més de tres dècades de professió, alguns dels quals fundadors de l’Sport, i en el cas de la secció de fotografia, la seva gairebé desaparició després de l’acomiadament de tres dels seus cinc fotoperiodistes. Els acomiadaments arriben a les portes de les festes nadalenques, afectant igualment de forma directa les famílies dels treballadors». A la pàgina web habilitada per aquests fotògrafs hi ha l’opció d’adherir-se al manifest.

A l’escrit s’afirma també que «la situació del periodisme actual, exemplificada ara en l’ERO salvatge a l’Sport, ens porta a una alerta pública i a una observació urgent davant la falta de llibertats i la repressió que pateix el col·lectiu. La falta de credibilitat és, en part, conseqüència de les successives renúncies i a la precarització que els professionals han anat patint enfront d’uns poders mediàtics cada vegada més instrumentalitzats pels poders financers.» I s’hi afegeix que «la greu situació que viu la premsa a Espanya és i ha de ser una preocupació de tothom. Periodisme i, especialment, fotoperiodisme estan cridats a la desaparició si els professionals no ens mobilitzem. Cada vegada són més els mitjans que, a més de retallar el nombre de redactors, prescindeixen proporcionalment de més redactors gràfics, editors gràfics o caps de fotografia, devaluant greument les imatges del mitjà i acceptant qualsevol imatge cedida o feta per redactors sense formació. Aquesta mala praxi resulta tan greu com suprimir els mateixos redactors i utilitzar qualsevol text robat de les xarxes socials, amb el perill que això entranya, donant com a bona qualsevol informació sense contrastar que pot ser enganyosa o falsa. A la majoria de mitjans de comunicació, de fet, no s’apliquen els llibres d’estil o han quedat obsolets i el resultat de tot això no fa més que posar en escac l’estat de dret, la llibertat d’expressió i d’informació».

Les dues iniciatives plantegen interrogants força similars, propostes, reivindicacions i alternatives en la mateixa línia. Totes, però, parteixen de la necessitat dels professionals de la informació de mobilitzar-se i defensar les transformacions necessàries perquè es pugui fer aquest periodisme digne. Potser el següent pas seria ajuntar esforços per ser tots plegats molt més efectius. En les pròximes setmanes es constituirà el nou Parlament de Catalunya. Alguns dels canvis que en paral·lel es reclamen des de les dues iniciatives s’hauran d’implementar des de la Cambra catalana. I els grups parlamentaris s’hauran de posar les piles d’una vegada per totes per resoldre una qüestió que des de la política l’estan convertint en la Ventafocs dels drets humans essencials. Com més n’hi hagi a reivindicar-ho, més possibilitats hi haurà que, finalment, els legisladors atenguin aquestes demandes.

 

#periodigne

Aquest blog, per diverses i variades raons, feia un temps que era inactiu. Ara el reprenc amb la voluntat de recuperar la regularitat i fins i tot augmentar-la. En aquests mesos que no he escrit res, no ha estat per falta de temes per referir-me al dret a la informació, però, òbviament, no em dedicaré a dir el que no he escrit ja. Mirem endavant. I per fer-ho, vull aprofitar una iniciativa en la qual estic personalment i sindicalment implicat. L’11 de novembre passat es va realitzar a Barcelona una Assemblea Oberta de Periodistes amb unes resolucions que confio que a partir d’ara se’n parli força. El hashtag de la convocatòria és força explícit: #periodigne.

Aquesta assemblea –realitzada a la seu de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)– va estar organitzada conjuntament per diverses organitzacions de periodistes: l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) –a la qual pertanyo–, Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents. No era aquesta la primera vegada que aquestes organitzacions treballàvem plegades i és d’esperar que tampoc sigui l’última. L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Cal no perdre de vista que les darreres enquestes situen a l’Estat espanyol els mitjans de comunicació i els periodistes com un dels sectors que genera menys confiança i credibilitat.

Els debats que s’hi van fer van acabar fent que el decàleg, en lloc de deu punts, en tingués quinze i es transformés en allò que si els lingüistes no m’han enganyat en podríem dir un pentadecàleg. S’hi inclouen tot tipus de qüestions. A la web www.periodigne.cat podeu consultar el document elaborat, que porta per títol «15 accions per a un periodisme digne». Si a més voleu una mica de crònica d’aquesta assemblea, a la web de l’SPC la podeu llegir. Al pentadecàleg hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria…

El que ara ens proposem les entitats que ho hem impulsat és començar a reunir adhesions tant a les redaccions com fora d’elles. De manera que quan ho presentem als legisladors o a les instàncies que han de promoure les transformacions que es reclamen, les reivindicacions tinguin el màxim suport professional i –per què no?– ciutadà. Fa massa temps que els legisladors –tot i les vegades que els ho hem demanat– fan molt poca cosa per no dir res en defensa d’un dret essencial per a la ciutadania com el dret a la informació. Algunes coses que en les darreres setmanes han passat en matèria d’informació a Catalunya i a Espanya no haurien passat amb una regulació com la que hi ha en molts països del nostre entorn i també d’una mica més lluny. En aquest blog en trobareu més d’una referència.

En uns dies, a Catalunya, celebrarem eleccions. El Parlament que surti elegit s’haurà d’ocupar d’aquestes qüestions si vol dignificar la política i millorar la qualitat democràtica del país.

Un sector agitat

Aquest mes de maig, el sector de la comunicació ha viscut dos episodis que poden ser significatius pel que poden suposar. Per una banda, coincidint amb l’1 de Maig –Dia Internacional del Treball– i 3 de Maig –dia Mundial de la Llibertat de Premsa– es va celebrar el 6 de maig passat un debat amb el títol «Per un periodisme ni al dictat ni mal pagat». La trobada va ser organitzada per quatre entitats del món de la informació i la comunicació i suposava, doncs, la primera iniciativa feta a partir de la col·laboració entre algunes de les associacions més importants d’aquest àmbit. La segona ha estat la vaga realitzada pels treballadors d’El Periódico i de l’Sport en el marc de la mobilització del personal de les empreses del Grupo Z contra la retallada salarial que vol imposar el hòlding que presideix Antonio Asensio.

El debat del 6 de Maig, es va realitzar a la Casa de la Premsa, edifici entorn del qual hi ha un projecte compartit entre periodistes i el moviment veïnal per defensar conjuntament el dret a la informació com un dret ciutadà essencial en una democràcia. La rellevància de l’acte ve del fet que era, com deia, la primera vegada que les entitats del sector reflexionaven plegades sobre precarietat laboral, descrèdit professional, estereotips discriminatoris –com els de gènere–, regulació de la professió i altres qüestions. Una de les conclusions principals va ser que tot i les grans coincidències que va haver-hi calia seguir treballant per harmonitzar un discurs homogeni de tot el sector. Amb aquest objectiu es va emplaçar les entitats organitzadores de l’encontre –Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i SomAtents– a convocar per a la tardor una assemblea oberta de tot el sector per seguir debatent sobre tots aquests i altres temes que puguin sortir. La importància d’aquesta iniciativa vindrà de la capacitat que tinguin aquestes entitats –i les que s’hi vulguin afegir– de seguir treballant plegades per tal que tant el periodisme com elles mateixes se’n puguin beneficiar.

El segon episodi rellevant és el reguitzell de protestes a les empreses de Grupo Z que han culminat entre el 15 i el 17 de maig amb una vaga a El Periódico –tot i que inicialment estava convocada fins al 19 de maig– en contra de les retallades salarials que planteja l’empresa i la seva manca de voluntat negociadora. Els dies 15 i 16 de maig també van fer vaga els treballadors del diari Sport. A El Periódico, la protesta va comportar que per primera vegada a la seva història el diari deixés de sortir i faltés a la seva cita amb els quioscs i subscriptors al llarg de tres dies. Tot i les pressions i amenaces dels directius del grup, les plantilles dels dos rotatius han mostrat una determinació en secundar l’aturada com fins ara gairebé mai s’havia vist en el sector, si és que algun cop s’ha vist.

El sector de la informació i la comunicació habitualment no s’ha caracteritzat per la seva capacitat mobilitzadora i si ara han coincidit dos episodis que semblen mostrar sinó el contrari, sí que alguna cosa potser està canviant. No deixen de ser un símptoma també de l’estat d’ànim general a la professió. De la indignació per la constant precarització de les condicions laborals, que només comporta més dificultats per elaborar bons productes informatius. De com això afavoreix el descrèdit del periodisme, cada cop més subjecte als interessos econòmics, polítics i empresarials dels propietaris dels mitjans de comunicació.

Si d’aquesta agitació en sortirà algun resultat que serveixi per capgirar la situació, només el futur ho sap. Si la vaga d’El Periódico i l’Sport ha estat més que una vaga, només el futur ho sap. Si aquesta conjunció entre les entitats del món de la informació i la comunicació serveix per enfortir l’organització del sector, només el futur ho sap. Però també és veritat que si no s’aprofiten les oportunitats per impulsar els profunds canvis estructurals necessaris, cada cop quedarà menys marge perquè el periodisme recuperi la confiança de la ciutadania.

«Els periodistes no són soldats»

«Els periodistes no han de ser utilitzats com a instruments en les guerres d’informació». Ho han afirmat el Sindicat Nacional de Periodistes d’Ucraïna (NUJU), el Sindicat Independent de Mitjans d’Ucraïna (IMTUU) i el Sindicat Rus de Periodistes (RUJ) en el marc d’una iniciativa conjunta de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) i de la seva organització regional, Federació Europea de Periodistes (FEP) per documentar les lliçons i l’experiència del conflicte a Ucraïna per als periodistes. També han dit que «els periodistes no són soldats». Aquest pronunciament consta a la introducció de l’Informe sobre la seguretat dels periodistes a Ucraïna al 2014, que la FIP i la FEP han presentat en una conferència de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). L’objectiu era documentar les lliçons i l’experiència del conflicte Ucraïna per als periodistes.

El manual detalla la varietat i l’abast de les restriccions als drets dels periodistes experimentats per dos periodistes ucraïnesos i russos durant 2014 incloent la llibertat de moviment, detencions, amenaces, agressions i morts. El treball és el resultat de la solidaritat transfronterera entre la FIP i la FEP amb els periodistes d’Ucraïna i Rússia que, amb el suport de Dunja Mijatovic, representant de l’OSCE per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, s’ha reunit en sis ocasions des d’abril de 2014. Aquest organisme ha celebrat a Viena els dies 15 i 16 de juny la Conferència sobre Seguretat, Llibertat de Mitjans i pluralisme en temps de conflicte, on s’ha presentat aquest informe.

Els col·legues ucraïnesos i russos insisteixen «en els nostres estàndards professionals i ètics, negant-nos a acceptar els periodistes com combatents. Creiem que el més important en tots els conflictes i contradiccions polítiques és ser honest, per mantenir la nostra dignitat i deure professional, per ser periodistes i éssers humans. En primer lloc, ens dóna esperança, i la perspectiva d’un futur sense violència, ni odi ni impunitat». El mateix president de la FIP, Jim Boumelha, assegura que «aquest informe és una demostració que el compromís persistent dels principis de la nostra professió i la resolució de les diferències pot ajudar els periodistes a superar la confusió i la histèria de la guerra per trobar una causa comuna. Esperem que serveixi de model per als periodistes i els sindicats que en el futur s’enfrontin a conflictes».

El dret a la informació és un dels més assetjats avui dia arreu del món. No només a les dictadures. Molts països que es vanten de viure en democràcia estan impulsant reformes legislatives per dificultar l’accés a la informació de les ciutadanies respectives i limitar el treball dels periodistes. L’Estat espanyol n’és una de les mostres més palmàries. El pròxim 1 de juliol entrarà en vigor la Llei Mordassa i altres normatives similars –com la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal– ja són en camí. A nivell europeu veiem com el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) o la llei de Secrets Comercials suposen amenaces gravíssimes a la qualitat democràtica.

Aquesta situació, en cas de conflicte bèl·lic, és molt més flagrant i agressiva. Els periodistes, entenen els qui governen, han d’estar al servei de la causa. Ens podríem remuntar a la Segona Guerra Mundial, però no cal. Ho hem vist als Balcans, ho hem vist a Rwanda i ho hem vist en d’altres llocs. Per això, la iniciativa de la FIP i la FEP amb els sindicats  de periodistes ucraïnesos i rus suposa un avenç per evitar que els informadors siguin reclutats per formar part de la maquinària bèl·lica. També ho han intentat en altres llocs –a la guerra palestino-israeliana–, però no ha estat possible. Segurament queda molta feina per fer però que els professionals de la informació de dos països entre els quals hi ha seriosíssimes tensions es reuneixin per evitar ser utilitzats i poder informar del que hi succeeix amb la màxima professionalitat i independència és una bona notícia per al periodisme i, per tant, per a la democràcia.

 

‘Libération’ com a paradigma

Els treballadors del diari francès Libération han protagonitzat una mobilització sense precedents als mitjans de comunicació. Han protestat contra els plans de l’empresa de convertir-se en un gran centre de venda de serveis i de bens. Han sortit al carrer per dir «nosaltres no som un restaurant». I no només han clamat contra aquest projecte empresarial, sinó que, a més, han aconseguit que el rotatiu parlés de la seva denúncia en portada. És a dir, han mostrat el seu rebuig a què l’empresa combini la venda d’informació amb la d’altres productes que res tenen a veure amb aquesta activitat. El resultat de tot plegat ha estat la dimissió del director, Nicolas Demorand, que finalment s’ha mostrat en contra dels plans dels propietaris per salvar el mitjà. Demorand argumenta que davant la crisi oberta que hi ha a la publicació «jo cristal·litzo part dels debats, i estimo que és la meva responsabilitat de cap tornar a donar marges de maniobra i de negociació a les diferents parts», ha assenyalat.

Per la seva banda els redactors, que porten una setmana mobilitzats contra el pla dels accionistes, exigien entre altres coses la sortida de Demorand de qui diuen que la seva dimissió «és la conseqüència de la seva falta d’implicació en el dia a dia i en l’elaboració d’un projecte editorial». La relació entre els treballadors del rotatiu i Demorand s’havien deteriorat fins al punt que el passat 7 de febrer, jornada de vaga a Libération, la redacció va rebutjar publicar un article seu que estava previst per l’endemà.

Els treballadors afirmen que «som un diari». Aquest eslògan presidia la portada de Libération el 8 de febrer passat, i va ser l’eix de l’assemblea general que es va celebrar l’endemà als locals de la publicació. La gairebé totalitat dels assalariats del rotatiu, de totes les categories laborals, ha desmuntat les mentides i «les greus incompetències d’una direcció més preocupada en la rendibilitat immobiliària que en un projecte editorial.»

La plantilla del diari que Jean-Paul Sartre va fundar al 1973, afirma que es tracta de «un veritable cop d’estat dels accionistes contra Libération, la seva història, el seu equip, els seus valors» i estimen que aquest projecte “és Libération sense Libération. Cal transformar el diari, però conservar el seu bonic logo. Fer fora els periodistes, però rendibilitzar la marca“. Rebutgen, diuen, la voluntat “de construir un Libelandia, un Libemarket, un Libeworld. Un rombe vermell amb res darrere, només 10 lletres que voldran dir poca cosa”, al·ludint al logo del diari.

Al 2013, el rotatiu va perdre més del 15 % de les seves vendes, que es van situar en 97.299 exemplars el novembre passat, el pitjor resultat des de fa 15 anys. El debat és si vendre informació és compatible amb vendre un altre tipus de producte i quins efectes té que la informació deixi de ser l’interès primordial o exclusiu d’un mitjà de comunicació.

Una altra qüestió és què pot fer un diari per remuntar una caiguda de vendes com la que ha registrat Libération. L’única opció que li mantindrà la confiança dels lectors és apostar per la informació, utilitzant al màxim les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per reforçar la seva activitat periodística. Si s’ha de convertir en una màquina de vènding, el que és segur és que la informació cada dia serà menys important, cada seria menys important vendre el diari. I això és el que volen evitar els periodistes que han ocupat la redacció. Una darrera dada que aportava avui mateix el portal francès Mediapart, és que «la seu de Libération és propietat d’una cascada de societats, allotjades a Luxemburg, Panamà o a les illes Verges britàniques. Bruno Ledoux, un dels accionistes de l’editora, n’és el propietari minoritari i Hisenda li reclama més de 40 milions d’euros en un procediment encara en curs de judici.»

La protesta dels treballadors de Libération, a Catalunya no hauria estat possible. De fet, al marge de França, només ho hauria estat a Itàlia i potser en algun altre país europeu i, bàsicament, perquè tenen legislacions que així ho permeten. A Itàlia, les normatives sobre comunicació faculten els sindicats quan fan vagues a disposar d’una columna a portada per informar els lectors i explicar les raons de la seva mobilització. A França, els comitès de redacció tenen reconegut per llei mecanismes per explicar en portada les seves diferències amb la direcció. A Espanya, els mitjans que disposen de comitè de redacció i que aquest té prou força per fer respectar l’Estatut de Redacció respectiu, han pogut de manera puntual explicar les seves crítiques al tractament informatiu del diari però només a les pàgines d’Opinió. El diari El País en seria un dels exemples. El cas de Libération és, doncs, paradigmàtic per veure com les normatives reguladores del dret a la informació de la ciutadania permeten mecanismes per defensar la qualitat dels mitjans.