Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l’Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d’aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d’espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l’audiència i assignació de la publicitat estatal. L’objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l’any vinent i que pugui ser aprovada definitivament abans que s’esgoti la legislatura. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d’una regulació d’aquesta mena, i d’altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l’acte la seva realització perquè se’n fa poques de sessions d’aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d’informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m’ho sembla. En primer lloc, no veig adequat fer els mitjans de comunicació l’objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d’obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d’Europa per unanimitat l’any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d’ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que els utilitzen sovint com a vehicle de propaganda més que com a element d’informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els aspectes de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l’obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l’adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d’informació queda compromesa. A l’SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats fer-ho i que aquesta n’és una d’elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s’acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d’evitar que les empreses de comunicació tinguin professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l’Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l’estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n’hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen encara en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social de la qual haurien de gaudir. Entre aquests hi ha Espanya.

Un 1 de Maig que, en el periodisme, mostra totes les misèries laborals

Diari del Treball m’ha publicat aquest article que he escrit sobre l’1 de Maig que enguany arriba en unes circumstàncies diguem-ne estranyes –per raons prou conegudes– però que en el sector de la informació i la comunicació serveixen per posar sobre la taula totes les seves febleses.

«El Dia Internacional de Treball arriba aquest 2020 d’una manera totalment inesperada fa tres mesos. Al marge dels seus efectes més greus per la trista mort de milers de persones, els efectes laborals i econòmics són molt considerables. I el món del periodisme no n’és una excepció. I la pandèmia sanitària els senyala amb tota cruesa.

Enguany no hi haurà al carrer la tradicional manifestació del Primer de Maig pels carrers de les principals ciutats d’arreu del món. No cal dir els motius. Per aquestes contrades fa un mes i mig que els coneixem. Moltes famílies han patit aquests dies greus problemes. Des dels pitjors de tots, com és perdre familiars i gent estimada, fins a d’altres que han afectat la nostra vida laboral i professional, social, esportiva, cultural… Les conseqüències econòmiques de tot plegat costarà superar-les i potser hi ha qui no ho pugui fer. Tant de bo no sigui així.

En el món de la comunicació, aquest 1 de Maig, evidencia, en l’àmbit laboral, totes les misèries que patim des de fa temps. L’SPC celebrem sempre l’1 de Maig conjuntament amb el 3 de Maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Considerem que són les dues cares de la mateixa moneda. Sense condicions laborals dignes, difícilment els i les professionals de la informació podran treballar amb la màxima independència que requereix el dret a la informació de la ciutadania.

Hem vist aquestes darreres setmanes l’aplicació d’un gran nombre d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Cert que el món de la comunicació no és l’únic. El problema és que el sector encara no s’havia refet de la crisi econòmica de 2008 en la qual un mínim de 12.000 persones van perdre la feina, en percentatge el segon sector amb més desocupació, després del de la construcció. Però a aquesta xifra oficial s’hi ha d’afegir els estralls que va provocar en el col·lectiu més desprotegit del periodisme, el de periodistes a la peça i freelance. No se sap quants més van caure perquè, simplement, estadísticament no existeixen, les empreses els amaguen i fins i tot sovint els tracten com si fossin proveïdors de tòner per a les impressores.

Però mentre en molts sectors econòmics es considerava la crisi econòmica ja superada, no succeïa el mateix en els mitjans de comunicació. La davallada de la premsa va provocar que als diaris seguissin produint-se retallades de plantilla i de sou en forma d’ERO, tant amb “t” al mig, com sense “t”. I quan tot just hi havia diaris que sortien del seu darrer ERTO, com El Periódico, ha arribat la crisi sanitària, amb els efectes que tothom coneix i pateix. És a dir, retallades sobre retallades.

I a més, amb una contradicció institucional molt destacable. Els governs –com a mínim el català i l’espanyol– no s’estaven de declarar la importància de la informació durant la pandèmia pel coronavirus. Però mesures per demostrar-ho ni una. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) demanava ajudes de les administracions als mitjans de comunicació perquè no hi hagués d’haver ERTO i així les empreses poguessin comptar amb tots els seus efectius per garantir a la ciutadania una informació de qualitat en aquests temes de pandèmia. Però també ho feia la Federació Europea de Periodistes (FEP) i mentre en alguns països s’han implementat mesures d’ajuda als mitjans i als professionals de la informació, aquí la proclama ha estat un brindis al sol.

Així, els ERTO s’han aplicat a treballadors i treballadores ja amb els sous rebaixats fruit de regulacions anteriors. A això cal afegir que en alguns mitjans les reduccions de jornada només han tingut efecte en la retallada de salaris, però no en el temps de treball, ja que moltes empreses han pressionat les plantilles perquè cobrissin uns horaris més amplis. La precarietat que hi ha a molts mitjans fa de difícil seguiment aquestes irregularitats.

D’altra banda ens trobem amb l’afectació més greu que la pandèmia ha tingut en el sector de la comunicació en l’àmbit laboral. És la que pateixen els i les periodistes a la peça i freelance. Han vist com d’un dia per l’altre han perdut les seves col·laboracions, sigui perquè ara els mitjans han reduït l’àmbit temàtic dels seus continguts a pràcticament tot allò que fa referència al coronavirus, sigui per una simple reducció de costos.

El problema és que aquest col·lectiu no disposa de cap mena de protecció social, a diferència del que passa en altres països del nostre entorn en els quals els i les periodistes a la peça i freelance tenen una cobertura social en funció de les feines desenvolupades. Les empreses paguen habitualment quantitats molt baixes per aquestes feines i sovint hi ha qui no es pot pagar amb normalitat les seves quotes a la Seguretat Social com a autònoms, cosa que, d’altra banda, no són. Els i les periodistes a la peça són treballadors/res per compte aliè a temps parcial i com a tals haurien d’estar prevista la seva contractació si Espanya, en aquesta qüestió, fos un país europeu.

Això provoca que en alguns casos hi hagi dificultats perquè les persones d’aquest col·lectiu puguin accedir a les ajudes que les administracions públiques han implementat per als autònoms. Si en aquesta qüestió, Espanya disposés de normatives com les que hi ha en altres països, com a mínim haurien tingut les cobertures que tenen els qui estan en plantilla.

A més, el col·lectiu de periodistes a la peça és un col·lectiu força feminitzat. Això implica que les dones periodistes que són freelance pateixin una doble discriminació, com a dones i com a col·laboradores. Tot plegat fa cada cop més inajornable que des del Govern espanyol s’impulsi d’una vegada per totes una Llei de Drets Laborals del Periodisme que tingui com a eix principal la regulació de la figura dels i les periodistes a la peça i posi fi a una injustícia històrica i impròpia d’un Estat democràtic. Una ignomínia, que ara ha deixat un grapat de professionals de la informació a la intempèrie, sense ingressos, sense cap tipus de cobertura i amb unes perspectives de futur molt incertes.

Per això, aquest 1 de Maig telemàtic ha fet que de cop i volta totes les misèries del món de la informació i la comunicació s’hagin posat sobre la taula. Les administracions públiques s’han de posar les piles i posar-hi remei com més aviat millor. No és tan difícil: És donar cobertura social als i les periodistes a la peça i freelance amb l’objectiu que cada cop que venen mal dades no quedin amb una mà al davant i l’altra al darrere.»

El periodisme de ‘guerra’, sense futur? Especialment si ets ‘freelance’

El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova ha estat recentment presentant el seu llibre Fade to black. Ascenso y caída del califato del ISIS 2011-2019. Síria, Irak y Libia (Editorial Blume) per diverses ciutats espanyoles. A Barcelona va ser-hi el 9 de maig passat, en un acte en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el qual va ser entrevistat pel periodista Jordi Évole. A la conversa també hi participaven la fotoperiodista Sandra Balsells, i Leopoldo Blume, director de l’Editorial Blume. Va ser una sessió molt interessant en la qual en Ricard va explicar la realitat en aquests països, com s’havia format el poder de l’ISIS en aquestes zones i com, finalment va caure. També va parlar de com es fa periodisme en territoris en guerra.

Garcia Vilanova es va fer tristament famós el setembre de 2013 quan en companyia del periodista d’El Mundo Javier Espinosa van ser segrestats a Síria per l’ISIS. Pocs dies abans també ho havia estat el corresponsal d’El Periódico de Catalunya a la zona, Marc Marginedas. El captiveri va durar fins al mes de març de 2014, quan, primer Marc i després Ricard i Javier, van ser alliberats. Ja llavors es va editar un llibre en suport de Garcia Vilanova, per a qui aquella situació havia tingut unes complicacions addicionals pel simple fet de ser freelance o periodista a la peça mentre que els seus dos companys plumilles estaven en plantilla. En aquest article que vaig fer llavors en podeu recordar els detalls.

En la presentació del llibre i a preguntes d’Evole va explicar també les dificultats per a un fotoperiodista freelance dedicar-se a cobrir els conflictes bèl·lics que hi ha per diversos punts del planeta. Que els mitjans de comunicació d’arreu del món –tret d’alguna honrosa excepció com The New York Times i algun més– ja no envia els seus periodistes a llocs en conflicte pels riscos que acompanya l’operació. I per als que hi van a tant la peça és molt difícil finançar-se aquests viatges. Només cal pensar que contractar un fixer –una persona local que dóna suport al treball d’un corresponsal que treballa en un país estranger fent-li entre altres coses de guia i traductor– al Iemen pot costar 300 dòlars diaris com a mínim. Iemen és un país al qual Ricard li agradaria anar per explicar què hi passa però que sense un mitjà al darrere, un freelance «no s’ho pot permetre». I cal afegir viatges, comunicacions, material…

Fade to black és un llibre que en part serveix per afrontar les despeses que suposa anar a explicar el que passa als països en guerra o amb conflictes bèl·lics. Molts mitjans han optat per contractar periodistes locals que ho facin. Garcia Vilanova afirma que «això està bé però a vegades aquests informadors són activistes d’algun dels bàndols i una persona que ve de fora pot aportar una visió més objectiva». En qualsevol cas, aquest article no pretén reflectir el debat sobre aquesta qüestió sinó deixar palès un cop més les dificultats que tenen els periodistes a la peça, col·laboradors o freelance per fer la seva feina en igualtat de condicions a la resta de periodistes.

Acabo amb una falca publicitària gratuïta: Compreu el llibre del Ricard. És molt interessant, amb unes imatges colpidores. Excel·lentment editat per una editorial que no és la primera vegada que col·labora en projectes d’aquesta mena. A més donareu suport al #periodigne i a un professional que forma part d’una generació de fotoperiodistes amb coratge i compromís per explicar allò que passa als països on la seva gent pateix els estralls de les guerres i la destrucció. Si heu de fer un regal i no sabeu què, Fade to black us farà quedar la mar de bé.

25 anys no són res…

Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d’un més en els debats. L’únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l’elecció d’Enric Bastardes com a primer president de l’SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l’organització. L’Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al VIII Congrés celebrat el 14 d’abril passat, la Junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s’ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l’SPC n’és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l’Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l’Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els grups parlamentaris el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s’hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer…

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d’opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d’autoria, pels drets laborals… És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l’única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se’n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d’aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L’any 1993, el Consell d’Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans] ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l’empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d’estar mediatitzades per les exigències d’augmentar el nombre de lectors o d’audiència o en funció de l’augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d’Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys podeu venir dilluns 5 de novembre a celebrar-ho amb nosaltres al centre cívic Parc Sandaru.

La xacra de l’assetjament a les xarxes socials, especialment a dones i a ‘freelance’

L’Institut Internacional de Premsa (IPI, en les seves sigles en anglès) ha impulsat un projecte per avaluar la situació de l’assetjament a periodistes a les xarxes socials, especialment dones, i també especialment, freelance. Aquest estudi es desenvoluparà en sis països europeus, Espanya, Finlàndia, Regne Unit, Polònia, Alemanya i Holanda. Tot i que finalment podria haver-hi algun canvi perquè no es descarti que es faci també a Sèrbia o Eslovàquia atès els problemes que s’hi han detectat darrerament per als professionals de la informació.

El projecte porta per nom On the line i té per objectiu trobar quines eines poden ser efectives per prevenir o limitar els efectes de l’assetjament a les xarxes. El treball consistirà en visites i entrevistes en profunditat a mitjans i periodistes dels països seleccionats. A més, l’IPI també organitzarà sessions de focus group amb dones periodistes i professionals independents per recopilar dades addicionals sobre els mecanismes adoptats o la seva absència.

Aquesta darrera setmana han començat la primera de les visites, que ha estat a Espanya. Del 23 al 25 van ser a Madrid i el 26 i 27 a Barcelona. La coordinació d’aquesta missió de l’IPI a Madrid i Barcelona l’ha feta la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI). A la capital catalana, s’han ocupat del focus group el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) –que a través de la Federació de Sindicats de Periodistes és una de les fundadores de la PDLI– i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha cedit l’espai on realitzar-lo.

Com dissuadir l’assetjador
Com explica la PDLI, «entre moltes altres qüestions, s’analitzaran quines mesures es poden prendre per dissuadir els possibles assetjadors de participar en els fòrums de comentaris dels mitjans digitals sense sacrificar la lliure expressió o quins passos ha de donar el/la periodista enfront de l’abús en xarxes socials.» Amb les millors pràctiques, l’IPI crearà una plataforma de recursos d’àmbit europeu per compartir les solucions més eficaces, de manera que puguin ser adoptades per altres mitjans. Les recomanacions estaran dirigides tant a mitjans de comunicació com a periodistes freelance.

A Barcelona la sessió del focus group es va fer el divendres 27 d’abril i hi van participar les periodistes Mercè Molist (periodista freelance), Susana Pérez (professora a l’URL i periodista freelance), Victòria Miró (redactora de Tecnologia a TV3) i Michele Catanzaro (especialista en Ciència a El Periódico). El conductor de la conversa va ser el consultor de l’IPI que dirigeix el treball, Javier Luque. Vaig poder assistir a la trobada que es va mantenir, que va ser de gran interès.

Tots els participants van aportar les seves experiències a les xarxes i el seu coneixement en la matèria arran de la seva tasca periodística en aquest àmbit. Més enllà de les històries particulars, el més rellevant són les conseqüències que l’assetjament comporta i les solucions per superar-ho i, sobretot, evitar els atacs. A banda dels efectes més personals en angoixa, inquietud i fins i tot por, destaquen els canvis en els hàbits de comunicació. També en el comportament a les xarxes socials, que es tradueix sovint en autocensura.

Un altre aspecte a tenir en compte és la soledat en què a vegades s’han d’afrontar aquestes situacions. En aquest sentit es va destacar que està organitzat i trobar el suport de les associacions a les quals la persona afectada pot pertànyer podria ser una ajuda. Una qüestió que sovint contribueix a facilitar la tasca de l’assetjador és el poc coneixement que en general els periodistes tenen de les eines informàtiques per protegir els seus equips i les seves comunicacions. En aquest aspecte donar formació als professionals sobre aquestes qüestions seria de gran utilitat així com algun tipus de manual d’instruccions sobre com gestionar aquestes situacions.

L’agreujant de ser dona
Luque va aportar un vídeo fet per l’IPI sobre missatges reals que les dones periodistes assetjades a les xarxes han rebut als seus mòbils o altres equips tecnològics en els darrers temps. Són d’una brutalitat esgarrifosa, amb amenaces gravíssimes i els pitjors insults que es puguin imaginar. Luque va recordar el cas de Selin Girit, periodista turca corresponsal de la BBC que, arran d’una campanya impulsada pel mateix alcalde d’Ankara, va ser objecte d’una fortíssima campanya a les xarxes socials que va durar setmanes i que suposaven que cada minut tenia al seu telèfon cinc amenaces de mort o de violació. Girit havia informat de les protestes ciutadanes contra el règim turc i la resposta de l’alcalde d’Ankara, Ibrahim Melih Gokcek, va ser acusar-la d’espia britànica. Els fets es remunten al mes de juny del 2013.

El cas és que segons les experiències recollides, els atacs a les xarxes contra periodistes són de diferent naturalesa en funció de si s’és home o dona. Les dones reben principalment insults de caràcter sexual, amenaces de violació, de mort, d’atacs a la seva família… En el cas dels homes les agressions digitals busquen bàsicament la desacreditació professional. La soledat de la qual parlava abans també té més efecte si les persones afectades treballen a la peça, és a dir, són freelance. Com menor és la vinculació amb el mitjà o mitjans amb els quals es treballa, més difícil és trobar el seu empar. Per això, en aquests casos, pertànyer a una organització professional pot ajudar en aquest aspecte.

No li diguis «’troll’», digues-li «assetjador».
Per la tasca que l’IPI –i també altres organitzacions, com l’OSCE– ha fet sobre aquestes qüestions, Luque reclama un canvi de terminologia «que digui les coses pel seu nom». Així, no s’hauria de parlar de «trolls», sinó d’«agressors digitals». Explica que «troll» és un terme que s’ha popularitzat «i a vegades cau bé dir-li a algú que ho és. És una expressió que mola». En anglès «s’utilitza on line abusers, és a dir, agressors o assetjadors digitals». També defensa que no es parli de «víctimes», sinó «d’objectius» o, segons el terme en anglès, «targets». Dir-ne «víctima» pot culpabilitzar la persona afectada i no hauria de ser així.

La previsió de l’IPI és haver acabat a finals de setembre les visites a tots els països que formen part del projecte i haver-lo enllestit del tot a finals d’any. En les pròximes setmanes, Luque redactarà l’informe relatiu a la seva visita a Espanya.

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

El manifest dels periodistes europeus, en català

Explicàvem en la darrera entrada a aquest blog el que hi ha en joc en matèria de llibertat d’informació en les eleccions europees del pròxim 25 de maig, i facilitàvem l’accés al manifest elaborat per la Federació Europea de Periodistes (FEP) en les seves versions en anglès i francès. Ara, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) n’ha fet la versió en català.

La informació també està en joc el 25-M

El belga Guy Verhofstadt, candidat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) a presidir la Comissió Europea; l’alemanya Ska Keller, cap de llista d’Els Verds; i el també alemany Martin Schulz, que ho és pel Partit Socialista Europeu, han signat el manifest que la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha elaborat amb vistes a les pròximes eleccions del 25 de maig per elegir un nou Parlament Europeu. En aquest escrit s’afirma que «la llibertat dels mitjans, el pluralisme, i la independència dels periodistes estan cada cop més amenaçats per les pressions polítiques i econòmiques, així com per la globalització del sistema mediàtic». En aquest manifest –que es pot consultar en la seva versió en francès o en anglès– es detallen diverses reivindicacions entre les quals hi ha la proposta que es condicioni l’adhesió a la Unió Europea al fet que es compleixin les disposicions comunitàries sobre llibertat d’informació: «El respecte de la llibertat de la premsa, del pluralisme i de l’independència dels periodistes condicionen l’adhesió a l’UE. S’han d’impulsar les disposicions necessàries per tal que es pugui fer un registre dels casos de les violacions de la legislació europea en aquest àmbit».

No és que en el conjunt d’Europa la situació del periodisme sigui un paradís. A gairebé tots els països hi ha hagut enormes retrocessos –com constaten els diversos informes sobre l’estat de la llibertat de premsa al món recentment publicats– però en alguns hi tenen legislacions que permeten mitigar els efectes de la crisi que pateix el sector. També la UE disposa de diverses normatives aprovades i el que reclama la FEP –que aplega 320.000 professionals en 39 països– és que des de les institucions comunitàries es vetlli pel seu compliment.

Així, en la declaració de la FEP per al 25-M s’afirma que «no hi ha democràcia sense independència dels periodistes«, que no hi ha «llibertat de premsa sense pluralisme de la informació», i que no hi ha «periodisme de qualitat sense respectar unes condicions laborals dignes». Es recorda que «la informació és un bé públic» i que «no hi ha llibertat de premsa sense transparència». Una de les preocupacions principals que s’hi expressen és la situació dels periodistes a la peça, «especialment fràgils i que han de ser tinguts en compte en les negociacions entre sindicats i patronal».

Seguint les diverses qüestions que es plantegen en aquest text, l’Estat espanyol està en fora de joc en moltes d’elles, tant en l’àmbit laboral com en el d’independència professional. Per exemple, encara no s’ha regulat una qüestió tan bàsica com el secret professional. El respecte als drets d’autoria dels informadors, a la pell de brau, brilla per la seva absència, amb la total indiferència del partit que ara hi governa. Per tant, qui el 25-N tingui tingui la situació de la llibertat d’informació com una de les principals preocupacions a l’hora de decidir el seu vot, ha de saber que –fins ara– només hi ha tres candidats que hagin assumit el Manifest dels Periodistes «per una recuperació de la llibertat i el pluralisme als mitjans europeus» impulsat per la FEP.

Un element que evidencia a la perfecció la malsana situació de la informació a Catalunya i a Espanya és l’existència dels blocs d’informació electoral minutada en els noticiaris de ràdio i televisió públiques, una qüestió totalment desconeguda a Europa. La mobilització professional contra aquest anacronisme heretat de la transició ha estat constant en les darreres cites electorals i ara torna a passar el mateix. A Europa no hi ha cap país que els tingui. Com a molt, les respectives autoritats audiovisuals fan a posteriori informes sobre el comportament dels mitjans en relació a la seva neutralitat en el seguiment de la campanya electoral o sobre la marginació de minories, però mai sota la intervenció de la junta Electoral, com passa a Espanya i a Catalunya.

Ricard i Javier necessiten l’Estatut del Corresponsal de Guerra

Arran de l’article publicat el 7 de març passat en aquest blog sobre els periodistes a la peça a partir de la situació que pateix Riicard Garcia Vilanova, fotògraf freelance segrestat a Síria conjuntament amb el reporter d’El Mundo Javier Espinosa, un company m’ha recordat que en aquest àmbit hi ha també una altra qüestió pendent de resolució. Es tracta de l’Estatut del Corresponsal de Guerra, en el qual es recullen les condicions que haurien de gaudir els professionals de la informació que van a cobrir conflictes bèl·lics. Aquest text va ser una proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) a la I Trobada de Periodistes de la Mediterrània –en la qual hi van participar totes les organitzacions d’aquesta regió que pertanyen a la Federació Internacional de Periodistes (FIP)– celebrada a Almeria els dies 16 i 17 d’abril de 2005 i que va ser aprovada per unanimitat. Al marge de la FeSP, per part espanyola també hi van participar Comissions Obreres i la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE).

En aquest text es reclama que tots els professionals de la informació que es desplacen a zones en guerra han d’estar contractats almenys mentre són en aquests indrets. S’hi destaca que en «els darrers temps la creixent flexibilització de les condicions laborals ha impulsat que molts d’aquests professionals acudeixen a aquests escenaris mancats de seguretats elementals, tant per a la seva integritat física com en les seves relacions laborals». Garcia Vilanova, quan va ser segrestat, era a Síria treballant conjuntament amb Espinosa qui sí que està en plantilla per al mitjà per al qual treballa. Desconec en aquests moments quina mena d’acord hi havia entre Ricard i aquest rotatiu i per tant aquest text, ara per ara, no pretén culpabilitzar ningú de no haver estat prou curós; simplement que, aprofitant la trista situació que pateixen Javier i Ricard, és un bon moment per recordar una més de les assignatures pendent que hi ha en matèria d’informació i comunicació. La proposta d’Estatut aprovada a Almeria neix d’un text amb el mateix títol que el comitè de redacció d’El País i la direcció del rotatiu van signar el juliol de 2003, després dels primers mesos de la guerra d’Iraq on, entre d’altres, hi van perdre la vida els periodistes espanyols José Couso i Julio Anguita Parrado.

Ricard Garcia Vilanova o el drama de ser periodista a la peça

El periodista Gervasio Sánchez lidera el recentment creat comitè de suport als periodistes espanyols segrestats a Síria, conjuntament amb els representants de diverses organitzacions professionals. Els reporters que pateixen aquesta situació són el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova. Quan aquesta iniciativa es va impulsar, encara estava també en aquesta situació el periodista d’El Periódico Marc Marginedas, feliçment alliberat el diumenge 2 de març passat. Una de les actuacions que aquest comitè vol desenvolupar és l’edició d’un llibre amb diversos treballs de Garcia Vilanova, especialment en la seva cobertura de la guerra de Líbia, país en el qual Ricard n’és un gran expert.

Per què primer en Ricard? Perquè és el que està en pitjor situació. No en el seu segrest perquè allà pateix més o menys les mateixes privacions que els seus companys de captiveri. Està en pitjor situació, aquí, a casa seva. Espinosa, com també Marginedas, tenen un mitjà al darrera, que els té en plantilla i, per tant, els ha seguit pagant el seu salari cosa que els permet afrontar les obligacions contretes per a la seva vida quotidiana quan són a casa. Ricard és un periodista a la peça que no té ningú que li cobreixi les esquenes i amb l’edició d’aquest llibre –de la qual se n’ocuparà Editorial Blume, la mateixa que ho fa amb els de Gervasio Sánchez– es pretén ajudar-lo a pagar les despeses que ara no pot afrontar.

Aquesta situació demostra la terrible fragilitat amb què viuen els col·laboradors a l’Estat espanyol. Des de les organitzacions sindicals del sector s’ha defensat des de fa temps regular aquesta figura imprescindible en el món del periodisme a la manera com ho està en altres països. Aquesta proposta no ha tingut èxit pel poc interès que hi han posat els diferents governs que hi ha hagut, tant els del PP com els del PSOE. Els socialistes s’havien compromés a fer-ho però José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la seva promesa. La desprotecció social dels periodistes a la peça és absoluta però en el cas del Ricard ha arribat a les seves conseqüències més dramàtiques ja que està forçant els seus familiars –una economia modesta– a haver d’afrontar despeses perquè el company, per exemple, no es quedi sense pis.

Si amb aquesta experiència els poders legislatius no afronten d’una vegada per totes la regulació del periodista a la peça –qüestió que, a més, permetria treure molts professionals de la informació de l’economia submergida– és que els legisladors l’única cosa que senten pels treballadors del sector és indiferència o fins i tot menyspreu. Què té a veure això amb el dret a la informació? Sense condicions laborals dignes no pot haver-hi periodisme de qualitat.

A països com França –on a aquesta figura li diuen «pigiste»– el periodista a la peça gaudeix dels mateixos drets que els seus companys que estan en plantilla. Només canvien les seves retribucions, però pot gaudir de l’atur i d’altres prestacions socials en proporció a les seves cotitzacions, tot i que podrà fer-ho per diverses empreses a la vegada. Els mitjans estan obligats a fer les seves aportacions a la Seguretat Social, també en proporció a les feines que els periodistes realitzen. A Itàlia, Portugal i d’altres països europeus també hi ha regulacions que dignifiquen la figura del col·laborador. En canvi, a la pell de brau, res de res, malgrat les promeses. La proposta elaborada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) –de la qual formen part els sindicats CCOO, UGT, Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la UPIFC i els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia– i aprovada ja des de 2001, que ha estat presentada als grups parlamentaris en diverses ocasions i fins ara encara no ha prosperat.

Jo compraré el llibre del Ricard i convido el conjunt de la professió a fer-ho. Per dos motius: perquè, ben segur, serà un bon llibre i perquè fent-ho l’ajudarem. Però també convido el conjunt de la professió a exigir ja la regulació de la figura del periodista a la peça perquè és una vergonya que mentre està segrestat a Síria, Ricard corri el perill que quan torni a casa, hagi perdut pel camí bous i esquelles. Per acabar només vull afegir: #freejavier_ricard.