Arxiu d'etiquetes: Pluralisme

El COVID-19 també infecta la informació

Els darrers dies ho hem vist fins a avorrir-nos: roda de premsa del president del Govern per parlar del coronavirus i el que fa el seu Executiu per intentar eradicar-lo. Quin govern? Tant és, totes les rodes de premsa se semblen massa. Preguntes dels i les periodistes i respostes que no s’ajusten a la qüestió. I tot això acompanyat d’uns solo de violí que ni el mateix Paganini hauria estat capaç de fer, convertint les compareixences davant la premsa en mítings.

Els diaris, les ràdios, les televisions, les pàgines webs…, informació a totes hores sobre la crisi sanitària. Ara bé, la ciutadania està ben informada sobre la pandèmia? Hem vist mitges veritats i mitges mentides per part dels governants, balls de xifres, manipulacions i rumors falsos a la majoria dels mitjans, especialment els grans mitjans de comunicació.

Hem vist també com hi ha professionals de la informació –especialment en l’àmbit gràfic– que no els han permès accedir a determinats equipaments amb un intent de l’administració de controlar quin tipus d’imatges es poden donar i quines no. No és aquest el paper de l’administració.

Tampoc des dels mitjans hi ha grans possibilitats d’oferir una millor informació. En molts d’ells –com a moltes altres empreses– s’han aplicat ERTO que han suposat la retallada d’hores de feina. Si com des dels governs es proclama que una bona informació és bàsica en aquests temps de crisi sanitària, que als mitjans hi hagi menys periodistes i treballant menys hores no sembla la millor manera de fer-ho.

Diuen que a les guerres, la veritat és la primera víctima. Afortunadament això que estem vivint no ho és. Però la COVID-19 s’hi assembla en què la veritat ha estat també una de les primeres víctimes. Cal lamentar totes les pèrdues de vides humanes i no en volem frivolitzar ni una, però si com a societat volem saber amb certesa què ha passat, la informació veraç ha de ser un dels béns més preuats a defensar, just per sota del bé més preuat de tots, el de la vida.

Article publicat en el número 18 de la revista ‘Utopia’, que es distribueix per les comarques del Maresme i la Selva, corresponent al mes d’abril de 2020. Es tracta d’una edició dedicada exclusivament a la crisi sanitària provocada per la pandèmia del coronavirus.

La rotativa del Grup Z com a paradigma

Aquest dimecres 15 de maig, els treballadors de la planta d’impressió del Grup Z a Parets del Vallès es manifestaran a Barcelona en el marc del conflicte laboral que tenen obert amb l’empresa, Gráficas de Prensa Doaria (GPD), que ha presentat un Expedient de regulació d’ocupació (ERO) de tancament de la rotativa i extinció de tots els contractes de treball. En aquests moments la negociació consisteix a fixar les condicions amb què el personal de GPD perd la feina i se’n va a l’atur perquè el punt final es presenta com a inevitable. I la manca de respostes satisfactòries de l’empresa cap a la plantilla és el que està motivant una protesta més que justa, amb diversos intents de la direcció de GPD de vulnerar el dret de vaga, cosa que ha estat denunciada a la Inspecció de Treball.

El tancament de la rotativa forma part del procés d’adquisició del conjunt del grup Z per part de Prensa Ibérica, el hòlding mediàtic presidit per Javier Moll, cosa que fa que aquest conglomerat també sigui conegut com el Grup Moll. Entre les condicions per acabar de formalitzar l’operació –l’acord entre les parts és total segons han confirmat cadascuna d’elles– hi havia la de tancar la planta de Parets, un projecte megalomaníac d’Antonio Asensio en un moment en què el futur de la premsa en paper ja plantejava incògnites, tant pels canvis tecnològics com pels indicis de crisi en el sector.

La vaga a Gráficas de Prensa Diaria intenta aconseguir les millors condicions per a la sortida dels treballadors. Com fa uns mesos ja va passar el mateix a El Periódico de Catalunya i l’Sport, les dues principals publicacions del grup Z. En el cas d’El Periódico va haver-hi un acord perquè les baixes fossin voluntàries i les que afectaven la redacció va haver-hi més persones que volien marxar del diari que les que es preveia que havien de sortir. Un indici de la moral de la tropa del rotatiu.

El desinterès d’Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador de l’imperi, pel negoci de la premsa en paper ha estat força decisiu en la caiguda de Z. Els rumors sobre la venda del grup eren senyal de les converses que a diverses bandes tenien els creditors –principalment la banca– per intentar minimitzar les pèrdues amb una operació que, a més, garantís una certa línia editorial.

Amb el tancament de GPD culminarà la desaparició del grup fundat per Antonio Asensio Pizarro. L’adquisició per part de Prensa Ibérica permetrà la continuïtat de les publicacions tot i que ara cal veure en quines condicions. El hòlding de Javier Moll no es caracteritza per tenir mitjans amb unes condicions laborals òptimes. Però més enllà d’aquesta circumstància sobre la qual les intencions reals es veuran a partir de l’entrada efectiva dels nous propietaris en la gestió de les empreses del grup, cal tenir present les implicacions mediàtiques que l’operació suposa.

Pèrdua de pluralisme
D’entrada, la desaparició del grup Z suposa una pèrdua de pluralisme. La informació en menys mans. Es pot opinar el que es vulgui sobre la línia editorial de les seves publicacions i la seva possible supeditació a determinats interessos que dominen molts mitjans de comunicació però, en definitiva, ara hi haurà menys veus diferents. Menys pluralisme significa menys democràcia. I no és una afirmació personal. Gran quantitat d’experts ho diuen. Per exemple, el Grup d’Alt Nivell (HLG en les seves sigles en anglès) sobre Pluralisme i Llibertat de Mitjans de comunicació de la Comissió Europea, dirigit per la professora Herta Däubler-Gmelin, exministra de Justícia d’Alemanya; Luís Miguel Poiares Pessoa Maduro, professor de l’Institut Universitari Europeu i antic advocat general del Tribunal Europeu de Justícia; i Ben Hammersley, pioner digital i editor d’una revista sobre tecnologia.

Aquest informe presenta les conclusions i recomanacions d’aquest grup independent d’experts, reunit per la vicepresidenta de la Comissió Europea, Neelie Kroes, l’octubre de 2011, i va ser comissionat per proporcionar un conjunt de recomanacions per al respecte, la protecció, el suport i la promoció de pluralisme i la llibertat dels mitjans de comunicació a Europa. L’HLG va donar a conèixer el gener de 2013 el resultat del seu treball. El seu informe final aporta conclusions i recomanacions per garantir el dret a la informació entenent que «la llibertat i el pluralisme en els mitjans de comunicació resulten crucials per a la democràcia europea». També alerten contra la pèrdua de pluralisme les autoritats europees en les seves recomanacions sobre informació i democràcia. La darrera en fer-ho, el mes de maig de l’any passat, va ser el Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre el pluralisme dels mitjans i la transparència sobre els seus propietaris. El periodista Dardo Gómez s’hi va referir en aquest article a la Revistaelobservador.com.

Cal tenir present que a banda d’El Periódico de Catalunya i l’Sport, Prensa Ibérica també es fa amb altres diaris: El Periódico de Aragón, El Periódico de Extremadura, La Crónica de Badajoz, Córdoba, Mediterráneo (a Castelló) i La Grada. Pel que fa a revistes, el grup Moll es queda amb 12 publicacions especialitzades més: Woman, Cuore, Rumore, Viajar, Stilo, Autohebdo Sport, Port, Digital Camera, Cartoon Network, Disney Channel, Neox Kidz i Like!. Prensa Ibérica ja disposava de 17 diaris a l’Estat espanyol –entre els quals, a Catalunya, Regió 7 i Diari de Girona– entre els que destaquen les capçaleres sota l’epígraf de La Opinión i Diari de Mallorca. Algunes de les operacions de Javier Moll en diferents comunitats d’adquisició d’altres capçaleres han suposat el tancament de diaris per duplicitat de rotatius en una mateixa àrea, cosa que ha deixat una sola veu en aquestes zones. Anys enrere, Prensa Ibérica havia invertit amb força èxit en països com Austràlia.

I acabo com he començat. El tancament de la rotativa de GPD és la darrera expressió de la desfeta d’un dels grups mediàtics més importants dels darrers anys, que ha comportat i comporta la pèrdua tangible i dolorosa d’un gran nombre de llocs de treball i el que això suposa per a les persones i famílies afectades, i una pèrdua més intangible d’un dia per l’altre però terriblement perillosa per a la riquesa democràtica d’un país: menys pluralisme informatiu.

La revàlida de setembre

Escric aquest article a les acaballes de l’estiu. Amb moltes expectatives pel que pugui passar a la tardor. En diversos àmbits de la vida pública. En aquest espai, ja ho saben els que tenen la generositat de llegir-me, es parla d’informació, de comunicació, de periodisme. Entre les assignatures pendents de sempre, em temo que al setembre caldrà seguir repetint curs en la majoria d’elles.

Però n’hi ha una que encara es podria aprovar. És la reforma i democratització dels mitjans públics dependents de la Generalitat. És a dir, TV3 i Catalunya Ràdio. Han estudiat prou els que han d’aprovar aquesta matèria? Parlem dels dos partits del Govern de Catalunya, ERC i Junts per Catalunya, de si han aprofitat l’estiu per fer els deures.

El comitè d’empresa de TV3 i la secció sindical de l’SPC a TV3 denunciaven a les acaballes del mes de juliol que «els partits del govern català tenen acords privats per repartir-se TV3 i Catalunya Ràdio», segons el comunicat del comitè. L’SPC, al seu torn, es queixava que «no pot ser que sigui un secret a veus que els partits del Govern mercadegen amb uns mitjans que són de tota la ciutadania, que és la que els finança».

Al juliol van transcendir algunes informacions –no desmentides per cap membre del Govern– que els dos partits de l’Executiu s’estaven repartint els càrrecs de TV3 i de Catalunya Ràdio com si fos un departament més de la Generalitat. Els treballadors dels mitjans van reaccionar per denunciar-ho i demanar explicacions.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es dirigeix des d’un Consell de Govern on els seus membres tenen el mandat caducat des del mes de març passat. Els interessos polítics que hi ha al darrere han fet que fins ara no hagi prosperat cap acord per renovar-lo. Fins i tot està en qüestió el sistema de votació, tot i que el Parlament va aprovar fer-ho per majoria qualificada.

No sé si serà un excés d’ingenuïtat per part meva esperar que aquest estiu els que han d’aprovar l’assignatura de la democratització dels mitjans públics –a altres llocs de l’Estat espanyol han posat les bases per fer-ho– hauran estudiat prou com fer-ho. Però veient el canvi de rumb a RTVE o a altres radiotelevisions autonòmiques, el Govern català no pot permetre que els mitjans de la CCMA quedin gairebé a la cua d’Espanya quan en alguns moments n’havien estat capdavanters. Al setembre caldria un nou rumb per a TV3 i Catalunya Ràdio. O haurem de tornar a repetir curs?

Article publicat al número 10 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de setembre

La democratització dels mitjans

«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

El Consell d’Europa dóna una nova lliçó

L’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa (PACE, en les seves sigles en anglès) va aprovar el 12 de gener passat un informe sobre la situació de la llibertat d’informació al continent en el qual adverteix de les serioses amenaces que aquesta pateix. Aquest document –que havia estat aprovat inicialment per la Comissió de Cultura, Ciència, Educació i Mitjans de l’Assemblea el 4 de desembre de l’any passat– va ser redactat pel diputat socialista croat Gvozden Srećko Flego. El dictamen destaca especialment la greu situació a països com Azerbaidjan, Hongria, Rússia, Turquia o Ucraïna. Però detalla vulneracions en gairebé tots els estats europeus. En el cas espanyol, per exemple, es refereix a la «violència i intimidació per part de la policia contra els periodistes que cobrien les manifestacions a Madrid del 29 de març passat i que va ser denunciada per la representant de l’OSCE i les organitzacions de periodistes espanyoles». Aquest apunt en l’informe es refereix a la declaració feta per la representant sobre Llibertat de Mitjans de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), Dunja Mijatović, arran de les protestes per l’actuació policial en el decurs d’una manifestació contra la monarquia en la qual van entorpir greument la tasca dels professionals de la informació. Aquesta actitud va ser també denunciada per diverses organitzacions professionals i sindicals, entre les quals hi ha la FeSP, que va fer públic un comunicat criticat l’actitud dels agents.

En aquest informe s’afirma que «la llibertat de premsa constitueix un índex important per a la democràcia, les llibertats polítiques i l’estat de dret en un país o regió. En vista del deteriorament de la seguretat dels periodistes i la llibertat de premsa a Europa, el Consell d’Europa insta els Estats a intensificar els seus esforços nacionals i multilaterals per al respecte dels drets humans a la llibertat d’expressió i d’informació, així com a la protecció de la vida, la llibertat i la seguretat dels que treballen per i amb els mitjans de comunicació.» Entre d’altres, l’Assemblea recomana al Comitè de Ministres «prestar especial atenció a la total implementació per part dels Estats membres de les resolucions judicials del Tribunal Europeu de Drets Humans que s’ocupen de les greus violacions de la llibertat de premsa, i incrementar la cooperació i el suport a les activitats en aquest camp».

En les conclusions, el Consell d’Europa afirma que «són pocs els estats membres que mostren un nombre important de possibles violacions de la llibertat de premsa, tots ells han de refermar la protecció de la llibertat dels mitjans a nivell nacional a través de legislació i la pràctica, així com a nivell internacional a través del Consell d’Europa.» L’organisme anuncia que per fer-ho possible, impulsarà una plataforma a internet «per registrar i donar a conèixer les possibles infraccions dels drets garantits per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.» El Consell, ja fa alguns anys, va llançar aquesta idea per convertir-la «en un important interfície estructural per millorar la cooperació amb les principals organitzacions no governamentals de la llibertat d’informació.»

No és aquesta la primera vegada que el Consell d’Europa mostra la seva preocupació per la situació del periodisme i el dret a la informació. Ha estat una constant, apel·lant sempre a les disposicions en aquesta matèria de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una de les iniciatives més importants va ser ara ja fa 22 anys, l’1 de juliol de 1993, quan va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de la Deontologia del Periodisme, a partir de l’informe presentat pel diputat espanyol i catedràtic de Filosofia del Dret Enrique Núñez Encabo.

L’informe Protecció de la llibertat de premsa a Europa ha estat ben rebut per les organitzacions del sector que no han obviat les advertències que inclou. La Federació Europea de Periodistes (FEP), constata com «es qüestiona la concentració de mitjans» i demana mesures «per regular els mitjans de comunicació i la transparència de la propietat». Així recull amb satisfacció la proposta plantejada pel diputat Gvozden Srećko Flego de creació d’una «Targeta d’Identitat de Mitjans» que obligaria les empreses de comunicació a proporcionar informació sobre els propietaris, «incloent els anomenats amos ombra que contribueixen substancialment als seus ingressos, com els grans anunciants o els donants.»

Les clandestines negociacions per al tractat TTIP

El Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, en les seves sigles en anglès) té com a objectiu eliminar les barreres comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, amb la supressió d’aranzels diversos, així com normatives que des dels negociadors es consideren innecessàries. L’oficina a Espanya de la Unió Europea ho argumenta dient que «són restriccions a la inversió, i el que cal és simplificar la compravenda de béns i serveis entre aquests dos espais». El web de la representació de Brussel·les a Madrid facilita l’escassa informació oficial que donen els negociadors sobre les converses i mai sobre els seus aspectes més polèmics. De totes maneres, els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

El passat mes de juny em fèia ressò en aquest blog d’una campanya internacional que denunciava l’obscurantisme que hi havia al voltant de les negociacions per al tractat TTIP. Aquesta iniciativa s’ha desenvolupat a través de STOP TTIP, una plataforma de la qual formen part unes 250 organitzacions europees de tot tipus (ecologistes, sindicats, associacions de consumidors…). Una de les accions desenvolupades ha estat una recollida de firmes contra aquest tractat en forma d’iniciativa ciutadana per demanar a les autoritats comunitàries i als governs dels estats membres de la UE que suspenguessin les converses. Des del mes de juliol passat en què es va impulsar aquesta acció, s’han obtingut a Europa un milió de firmes contra l’acord. Els seus impulsors asseguren que el conveni «donaria un poder sense precedents a les empreses multinacionals i per tant amenacen amb anul·lar la democràcia i l’Estat de Dret, així com perjudicar la protecció del medi ambient i dels consumidors. Els tractats permetrien que les empreses demandessin als governs davant tribunals d’arbitratge privats si les seves lleis o polítiques danyessin els beneficis de la companyia.»

John Hilary, membre del Comitè de Ciutadans que ha desenvolupat aquesta iniciativa, destaca que «STOP TTIP ha recollit més d’un milió de signatures en un temps rècord. Això és especialment incòmode per a la Comissió Europea, ja que ha intentat diverses vegades bloquejar la participació dels ciutadans en la forma en què aquests tractats s’estan negociant i en el seu resultat». Hillary reclama al president de la CE, Jean Claude Juncker, que «escolti la creixent oposició i deixi de negociar els tractats immediatament».

Al marge d’altres qüestions –d’indubtable vital importància per a la qualitat democràtica i econòmica de la ciutadania– aquestes negociacions afecten una qüestió tan important com és el dret a la informació de la ciutadania per dues qüestions principals. Per una banda es tracta d’unes converses que es desenvolupen sense cap mena de transparència. Molt poca gent coneix l’abast real del que s’està parlant. A l’Estat espanyol, les poques notícies que han sortit en els grans mitjans de comunicació tant públics com privats es limiten a reproduir les informacions oficials que es limiten a cantar les excel·lències d’aquest tractat. Probablement les tingui, però només per a les grans empreses multinacionals. El segon aspecte preocupant dels tractats TTIP pel que fa a la comunicació és el que al·ludíem al primer paràgraf. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) alertava recentment en un comunicat de l’1 de desembre passat de «l’obscurantisme que envolta les negociacions secretes que mantenen els Estats Units i la Unió Europea sobre el TTIP». Afegia que «en cas que es dugui a terme aquest acord, a més de suposar un greu atemptat contra la defensa de la regulació europea en matèries com l’economia, els drets laborals, el medi ambient o els serveis públics (salut, educació…), afectarà directament al dret a la informació i la comunicació de la ciutadania: la creació de l’anomenat Mecanisme de solució de controvèrsies inversores-Estat implicaria la indefensió dels Estats contra la concentració dels mitjans de comunicació en mans d’uns pocs monopolis, una pràctica que limita el necessari pluralisme informatiu». També la Federació Europea de Periodistes (FEP) ha criticat amb duresa aquestes negociacions i, conjuntament amb altres organitzacions europees ha demanat la intervenció del Defensor del Poble de la Unió Europea i ha endegat línies de treball conjuntes amb organitzacions sindicals del sector als Estats Units i el Canadà.

En un moment en què diferents organitzacions estan reclamant a l’Estat espanyol i a Catalunya la regulació del dret a la informació, aquest tractat pot suposar un atac a la línia de flotació d’aquesta reivindicació. A Catalunya fa poques setmanes es va presentar la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació que té entre els seus objectius aconseguir una legislació que limiti la concentració de mitjans. El manifest de la FEP per a les darreres eleccions europees del 25 de maig passat reclamava una regulació «per limitar la concentració de mitjans». Amb el TTIP amb els seus actuals plantejaments, seria impossible parar els peus als Murdoch d’arreu del món. En aquest sentit, l’Amèrica Llatina torna a agafar la davantera al vell continent pel que fa al respecte a un dret tan elemental com el de la informació ja que en alguns països s’estan desenvolupant normatives clarament més avançades en aquest aspecte. Però això succeeix, simplement, perquè Europa està emprenent marxa enrere. I a l’Estat espanyol, aquest tractat que atempta contra la sobirania dels pobles, té el suport del PP, del PSOE i de CiU.

La Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació es presenta en públic, disset anys després del primer intent

El pròxim 22 d’octubre es presenta en públic, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació (XCDIC). És una iniciativa impulsada per prop d’una dotzena d’entitats catalanes i a la qual ja n’hi ha moltes més que han estat convidades a adherir-s’hi. És una proposta que ve de lluny. El primer intent data del 1997, quan es va aprovar la Declaració de Barcelona Compromís amb el Dret a la Informació de la Ciutadania i es donava cos al que llavors es va conèixer com Plataforma per la Democràcia Informativa (PDI). La declaració havia estat redactada pel periodista Manuel Vázquez Montalbán i signada per una vintena d’organitzacions que volien expressar la seva preocupació davant d’un seguit de símptomes inquietants que afectaven els drets de la ciutadania a la informació. Entre les que llavors ho van signar hi havia el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), CCOO, UGT, CGT, USOC, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, l’Associació de Dones Periodistes, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya /(FAPAC) o la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Aquesta iniciativa finalment no va reeixir, entre d’altres raons i sense defugir les causes organitzatives pròpies, perquè el dret a la informació ha costat que sigui percebut socialment com a una qüestió de primer ordre per gaudir d’un bon nivell de qualitat democràtica. Sóc testimoni directe, però, de com l’SPC ho ha intentat en diverses ocasions.

Ara, tot apunta que és la definitiva. També per diverses raons. La primera, perquè l’amic i company Vicent Canet hi ha dedicat esforç, temps i encert a bastir els suports necessaris per fer-ho. Ho ha tingut més fàcil perquè el procés de deteriorament democràtic generalitzat comença a ser tan evident que ha fet més fàcil copsar la necessitat de redreçament que hi ha en aquest àmbit. I també perquè, a Catalunya, l’Estatut ofereix una eina que abans no hi era: l’article 52, que determina les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Tot plegat ha servit per bastir les complicitats que feien falta perquè l’XCDIC, ara sí, vegi finalment la llum. Els seus objectius són, per una banda, generar consciència social al voltant del dret a la informació i la comunicació «que han de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut o a l’educació.» D’altra banda es pretén generar una xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania que articuli aquesta reivindicació de cara als poders públics per tal de «poder plantejar propostes concretes de legislació i polítiques públiques al respecte».

Catalunya sempre ha presumit d’anar per davant de la resta d’Espanya en un grapat de qüestions. En aquesta no podrà ser perquè a Andalusia ja fa uns mesos van impulsar una iniciativa similar, el Foro Andaluz de Educación, Comunicación y Ciudadanía. És una plataforma per articular «els agents socials andalusos d’educació per al desenvolupament i comunicació units i enllaçats en un mateix repte: posicionar la comunicació com element central en la construcció d’una ciutadania informada, activa, crítica, participativa i transformadora del seu entorn, des de la defensa de l’exercici del dret a la comunicació». En alguns països de l’Amèrica Llatina van iniciar fa anys processos similars que han derivat al cap del temps en lleis de comunicació, algunes d’elles força envejables, especialment, diuen els experts, a l’Uruguai.

Així, l’XCDIC farà les seves primeres passes el 22 d’octubre. Del seu èxit –cosa que vol dir que la ciutadania catalana i el món associatiu a través del qual s’organitza la fa seva i li dóna vida– en dependrà que en l’àmbit comunicatiu Catalunya s’acosti als referents europeus i llatinoamericans que –uns amb més anys que altres– fa temps que mostren el camí. En aquest acte es presentarà el manifest de la plataforma en el qual, entre d’altres, coses s’afirma que «la informació no és una mercaderia sinó un dret ciutadà». També s’hi reclama que «cal un organisme independent dels interessos polítics i econòmics que vetlli pel dret a la informació i la comunicació».

Una pel·lícula semiclandestina

Aquests dies s’està celebrant el festival de cine de Sant Sebastià, un dels més prestigiosos a escala internacional. En el decurs del certamen s’ha pogut veure fora de competició una pel·lícula catalana, Ciutat morta, dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega. Està basada ens uns fets succeïts a Barcelona el 4 de febrer de 2006, quan la Guàrdia Urbana va desallotjar un edifici ocupat, el Palau Alòs, al carrer Sant Pere Més Baix, al costat del Palau de la Música. Aquesta acció va derivar en un enfrontament entre els agents i ocupants a resultes dels quals un dels policies va quedar greument ferit a conseqüència de l’impacte d’una pedra al cap, en estat de coma, i diversos joves van ser detinguts i posteriorment empresonats. L’afer va convertir-se en una qüestió de presumpta corrupció policial quan les versions d’uns i altres no van coincidir i encara s’hi va afegir més tragèdia quan una de les noies implicades, Patricia Heras, es va suicidar al 2011 durant un permís penitenciari. Heras havia estat condemnada per llençar una pedra, extrem que ella va negar sempre assegurant que mai havia estat als llocs dels fets. Dilluns 22 de setembre Ciutat morta –centrada en la vida de Patricia i la seva faceta de poeta– va ser exhibida a Sant Sebastià.

Els responsables de la pel·lícula es van queixar al llarg de tot el dia a través de les xarxes socials que la televisió i la ràdio pública catalana els havien ignorat, sense parlar del film. Tampoc ho van fer bona part dels mitjans privats. Cal recordar que Ciutat morta havia estat presentada al festival de Màlaga aquest mateix any on va ser guardonada com el millor documental. Només al vespre, l’informatiu de Catalunya Ràdio, Catalunya vespre, va incloure unes declaracions de Xavier Artigas. Segons Media.cat, TV3 emetrà la pel·lícula en el decurs de la temporada 2014-15.

El cas contrasta amb altres pel·lícules catalanes en altres festivals que han obtingut un ressò molt més considerable per part dels mitjans catalans. Ciutat morta s’endinsa en els aspectes més tèrbols del poder i aquesta circumstància segurament ha fet més incòmode fer-se’n ressò perquè grata un episodi amb aspectes força controvertits sobre l’actuació policial. TV3 i Catalunya Ràdio, en relació a altres mitjans públics, s’han guanyat merescudament un prestigi. També en relació a una gran part de mitjans privats, tan obligats com els públics a no manipular, a no tergiversar ni amagar informacions de rellevància. Per això queden en evidència quan una pel·lícula tan molesta com aquesta no rep el mateix tracte que altres films en situacions similars.

Segurament aquest no és un dels grans temes del moment però el dret a la informació de la ciutadania també es vesteix amb tot allò que la quotidianitat ens ofereix. I en un context com l’actual d’una certa involució democràtica a Catalunya i a Espanya, passar per alt una història amb presumptes abusos policials de rerefons embruta una trajectòria. No sabrem si el Catalunya vespre va parlar de la pel·lícula per interès propi o pel rebombori suscitat en les hores prèvies però sempre es podrà pensar que Ciutat morta –que, d’altra banda, recorda el títol d’una excel·lent òpera de Erich Wolfgang Korngold– ha estat bandejada pels mitjans per la seva temàtica crítica amb el poder. I en una societat democràtica això no és el millor que pot passar.

Iniciativa europea en favor del pluralisme i la independència dels mitjans de comunicació

Els retrocessos democràtics que està experimentant Europa en general i, de manera més accentuada l’Estat espanyol, tenen en la informació un dels àmbits on això és més palpable. La necessitat de reivindicar el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat és cada cop més present a la societat. Això es pot comprovar, per exemple, en què aquestes qüestions comencen a aparèixer més sovint en els programes electorals, especialment en els d’aquelles formacions o plataformes civiques de nova iniciativa. A les eleccions europees del passat 25 de maig va ser força notori. Fruit d’això és la campanya europea en defensa del pluralisme en els mitjans de comunicació, impulsada per al voltant d’un centenar d’organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació, i associacions sindicals i professionals d’arreu d’Europa que demanen accions legislatives per frenar la concentració de mitjans i protegir el pluralisme mediàtic a Europa.

La campanya ha rebut un gran suport transnacional de diverses organitzacions continentals –entre les quals hi ha la Federació Europea de Periodistes (FEP). S’han designat nou centres de coordinació a diferents països: Bèlgica, Bulgària, França, Holanda, Hongria, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Romania. Les reivindicacions més destacades són una legislació eficaç per evitar concentració de propietat a les empreses de comunicació i la garantia de la independència dels  mitjans. La iniciativa no pretén intervenir en els continguts editorials i periodístics sinó que fa especial incidència en la propietat de mitjans de comunicació. Per donar suport a la campanya cal clicar aquest enllaç per signar a favor que la Comissió Europea tramiti aquesta proposta.

Els impulsors de la campanya afirmen que «la crisi econòmica global ha agreujat la dels mitjans de comunicació de premsa, amb la clausura d’un diari cada dia a Europa. Al mateix temps, la creixent concentració de mitjans, molta premsa, ràdio, televisió i mitjans de comunicació en línia estan reduint la seva dimensió, enviant treballadors al carrer o, fins i tot, tancant». També afirmen que a tot Europa «la diversitat dels mitjans de comunicació esta amenaçada». La campanya està reconeguda per la Comissió Europea que l’ha registrat com a Iniciativa Ciutadana Europea (ECI, en les seves sigles en anglès). Per ser admesa, ha de recollir un milió de signatures de ciutadans de la UE en, com a mínim, set dels 27 estats membre. De moment n’hi ha recollides prop de 120.000.