Arxiu d'etiquetes: Televisió

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

El xou abans que el rigor

Quan vostès llegeixin aquest article hauran passat ja unes setmanes d’un dels darrers judicis d’aquests que s’anomenen «mediàtics». Era sobre el Cas Nàdia, en el qual s’acusava un matrimoni d’haver estafat diners a persones que van col·laborar per finançar les despeses sanitàries d’una suposada greu malaltia de la seva filla, la Nàdia Nerea que dóna nom a l’afer.

La parella Fernando Blanco y Margarita Garau van estar durant més de quatre anys recollint diners apel·lant a una malaltia estranyíssima de la seva filla que requeria, segons explicaven de plató en plató de televisió, viatjar per mig món a la recerca d’especialistes donada l’elevada complexitat dels tractaments. Darrere s’amagava un matusser abús de la bona fe de centenars de persones i que va acabar als tribunals. El primer a alertar del tripijoc va ser un professor de la Universitat de Castella-La Manxa, Josu Mezo, a través del seu blog malaprensa.com on va mostrar les contradiccions de l’afer.

Mezo hi va escriure el 27 de novembre de 2016 que «el que avui explico és, segurament, poc popular. Però crec que s’ha de dir. El periodisme sobre bones causes no pot estar exempt de les regles normals de la professió, que es resumeixen en una de sola: fer tot el possible perquè tot el que s’explica sigui veritat». No qüestionava en aquell moment l’actuació dels pares, de qui diu entendre que si el cas és cert, una certa desesperació. Però sí que critica la tasca dels mitjans perquè «el periodista no pot ser un simple reproductor de declaracions inversemblants. La seva feina és, sempre, també en aquests casos tristos, explicar la veritat».

Coincidint amb el judici, han aparegut veus recordant com l’estafa –si la justícia finalment així ho cataloga– ha estat possible gràcies als mitjans de comunicació, que van convertir la suposada malaltia de la nena en un xou mediàtic. Un dels que ho feia és el periodista Pascual Serrano, que en un article publicat a eldiario.es insistia que «tot això es va explicar durant mesos en els platons de televisió sense que cap dels periodistes contrastés amb cap testimoni, s’assessorés amb cap professional mèdic, o consultés cap informe clínic».

Afegia Serrano: «No ens van enganyar Fernando Blanco i Margarita Garau. Van ser els periodistes i els mitjans de comunicació, sobretot televisions, que no van fer bé la seva feina i que es van dedicar a emplenar un temps de programació amb pocs diners, per semblar solidaris i amb molta audiència. Algú hauria de calcular la publicitat que van ingressar les televisions en els descansos d’aquells magazins amb Nadia, potser la xifra sigui més gran que la que suposadament han estafat els pares d’aquesta nena». Potser haurien de contribuir a rescabalar els que s’han vist burlats en la seva bona fe.

Article publicat al número 11 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de novembre.

Fotoperiodisme i externalitzacions a Esplugues TV

El programa Línia de Servei, que condueix l’amiga Mery Barranco, ha reprès aquest mes d’octubre la seva presència a Esplugues TV. El Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) hi manté la seva presència mensual per parlar de periodisme i dret a la informació. En l’espai d’aquest mes d’octubre he tingut l’oportunitat de tornar a ser jo el representant del sindicat a la conversa. Hem parlat de fotoperiodisme i dels processos d’externalització que castiguen alguns mitjans de comunicació.

Sobre externalitzacions vam fer referència a un estudi que es fa en diversos països europeus sobre els efectes d’aquests processos en l’ocupació i en la representació sindical. A Espanya, el treball està impulsat des de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i se centra específicament en el turisme –concretament entre el col·lectiu de cambreres de pis, les conegudes com a Las Kellys– i la comunicació. En la meva intervenció a Línia de Servei, vaig explicar com castiga l’ocupació i les condicions de treball a les empreses de comunicació, i també la qualitat de la informació que ofereixen els mitjans. Va criticar que l’estalvi de costos que obtenen les empreses reverteixen en contra d’elles mateixes per la pèrdua de qualitat dels productes informatius.

En relació al fotoperiodisme, a Línia de Servei vam analitzar el malestar que hi ha entre aquest col·lectiu, un dels que més està pagant les regulacions d’ocupació a molts mitjans i també la manca de protecció social dels que són col·laboradors/res a tant la peça. També del menyspreu a la importància que hauria d’haver-hi la premsa, tant en paper com digital, de poder disposar d’una fotografia de qualitat.

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

La grossa del 22 de desembre va caure a l’Uruguai

En el sorteig de loteria del dia 22 de desembre passat, cap de les participacions que duia va obtenir cap premi apreciable. Però com que no tot poden ser males notícies, aquell mateix 22 de desembre, gairebé a l’altre extrem del planeta, la Cambra de Diputats de l’Uruguai aprovava la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual (LSCA) de la qual ja n’havia fet referència en aquest blog. Va ser el 23 d’octubre passat quan m’hi vaig referir com un dels grans llegats del president sortint, José Mújica, del Front Ampli (FA). Dèia que només faltava el tràmit parlamentari, cosa que es va culminar aquest 22 de desembre, quan els diputats uruguaians van aprovar el text definitiu gràcies als vots del Front Ampli.

A través dels seus 202 articles, la llei, segons explica la Coalició per a una Comunicació Democràtica de l’Uruguai, gran defensora del projecte, regula els serveis de comunicació audiovisual, que són aquells que proporcionen «una oferta estable i permanent de senyals de ràdio o televisió». No regula, en canvi, internet. Altres aspectes importants són que prohibeix la censura prèvia, «l’apologia de la discriminació i l’odi nacional, racial o religiós, que constitueixin incitacions a la violència o qualsevol altra acció il·legal similar contra qualsevol persona o grup de persones» i estableix un horari de protecció a infants i adolescents, entre les 6.00 i les 22.00 hores. També determina algunes restriccions a la publicitat diigida a aquest públic. L’articulat també disposa que els periodistes «tindran dret, en l’exercici de la seva professió, a negar-se a acompanyar amb la seva imatge, veu o nom continguts de la seva autoria que hagin estat substancialment modificats sense el seu consentiment».La llei crea la Comissió Honoraria Assessora de Serveis de Comunicació Audiovisual (CHASCA) i el Consell de Comunicació Audiovisual (CCA). Aquest últim serà un òrgan independent del Govern i serà responsable de l’aplicació, fiscalització i compliment de les disposicions de la llei. Esta integrat per cinc membres, un d’ells designat pel president de la República en acord amb el Consell de Ministres, i els restants quatre, per l’Assemblea General «sobre proposta motivada en les condicions personals, funcionals i tècniques, per un nombre de vots equivalent a dos terços dels seus integrants». El CCA assessorarà al Poder Executiu en matèria de concessió de freqüències, encara que la potestat de concessió corrrespondrà en última instància del Govern, El projecte crea a més el Sistema Públic de Ràdio i Televisió Nacional com a servei descentralitzat del Ministeri d’Educació i Cultura.

L’LSCA preveu diverses sancions per incompliment de la normativa que poden anar de la simple observació, a l’advertència, o fins al decomís dels elements utilitzats per cometre la infracció o dels béns detectats en infracció. Les multes poden ser de fins a gairebé 250.000 euros, la suspensió de fins a 90 dies en la prestació de l’activitat, i en els casos d’infraccions molt greus, retirada de la concessió. L’aplicació de sancions serà en general competència del CCA, tret d’algunes excepcions molt particularsper exemple, la revocació de la freqüència– que seran una atribució del Govern.

Límits a la concentració mediàtica

La llei estableix mecanismes pels quals s’impedeixen la creació d’oligopolis i monopolis i proposa que els propietaris dels mitjans audiovisuals paguin un canon per utilitzar l’espectre radioelèctric. També preveu mecanismes per promoure la producció nacional fixant que almenys el 60% de la programació total emesa per cada canal de televisió comercial i públic ha de ser de producció o coproducció nacional, sense comptar la publicitat i l’autopromoció. A més, almenys el 30% d’aquesta programació ha d’haver estat feta per productors independents, no podent concentrar un mateix productor independent més del 40% en un mateix servei de radiodifusió de televisió. Un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa ha de contenir estrenes de ficció televisiva o estrenes de pel·lícules cinematogràfiques, i d’aquestes, almenys el 50% ha de ser de producció independent. També un mínim de dues hores per setmana de la programació emesa han de ser programes d’agenda cultural. Les ràdios, per la seva banda, han d’emetre almenys el 30% de música d’origen nacional del total de la seva programació musical.Un altre principi de la nova norma es la limitació d’emissió d’imatges violentes.

Aquesta llei ha tingut un procés llarg perquè des d’alguns sectors se l’ha titllat d’un atac a la llibertat d’expressió quan en realitat és tot el contrari. Ha estat criticada per l’oposició i també pels propietaris de les principals cadenes de ràdio i de televisió així com les organitzacions que les agrupen com l’Associació Nacional de Broadcasters de l’Uruguai (Andebu). El mateix expresident uruguaià Julio María Sanguinetti, en un article publicat al diari espanyol El País titllava l’LSCA de «revòlver carregat sobre la nuca del periodisme independent». Però, com remarca la Coalició per a una Comunicació Democràtica, la llei –elaborada durant un any per un comitè tècnic consultiu integrat per periodistes, organitzacions acadèmiques i socials vinculades a al comunicació i els representants de les empreses del sector– ha rebut elogis dels relators sobre llibertat d’expressió de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans. Ha rebut també el suport d’entitats com Reporters Sense Fronteres (RSF) –que considera que és un exemple a seguir per altres països del continent– i d’altres associacions de periodistes.

La llei de mitjans, un dels principals llegats de José Mújica

Aquest 26 d’octubre es celebraran a l’Uruguai les eleccions presidencials, que suposaran la sortida de l’actual president, José Mújica (Front Ampli), que no pot tornar a presentar-se. Més enllà d’altres qüestions, Mújica passarà a la història per haver impulsat en el seu mandat una de les lleis reguladores de la comunicació més ambicioses del món. El principal retret que se li pot fer és, potser, que es limita a legislar sobre els mitjans audiovisuals, deixant fora la resta de suports informatius. Que la Llei de Serveis a la Comunicació Audiovisual (LSCA) de l’Uruguai –coneguda com la Llei de Mitjans– és un dels principals referents en aquest àmbit és un fet que reconeixen diversos experts. Per exemple, Ramón Zallo, Catedràtic de la Universitat del País Basc i president de la secció espanyola de la Unió Llatina d’Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura (ULEPICC). Zallo, en la seva intervenció d’ara fa un any a la sessió inaugural del Congrés de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), afirmava que «alguna cosa es mou en alguns països dels quals podem aprendre. A l’Amèrica Llatina el servei públic de comunicació ha iniciat un viatge d’anada positiu mentre que a la Unió Europea està de tornada». Va aportar els exemples de l’Argentina, l’Equador i l’Uruguai, destacant aquest darrer «com el més interessant». Especialment perquè era el que es dotava dels organismes de control més independent.

Així, per exemple, destacava que «al Consell de Comunicació Audiovisual (CCA) –l’ens regulador que estableix l’LSCA– tres dels seus cinc membres són votats per dos terços de la Cambra de Senadors la qual cosa garanteix el pluralisme.» El mandat és per sis anys, més enllà dels períodes legislatius, cosa que limita els riscos de governamentalització. També estableix que els titulars de serveis de comunicació audiovisual no podran ser al mateix temps, titulars d’una llicència per prestar serveis de telecomunicacions de telefonia o de transmissió de dades. No cal dir els efectes que això podria tenir en zones molt més pròximes. Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres (RSF), creu que l’LSCA uruguaiana «ofereix garanties importants en allò que es refereix a la desconcentració de l’espai de difusió i a una distribució més equitativa de les freqüències, sense que això suposi que es pretengui controlar els continguts o exercir pressions en la línia editorial dels mitjans de comunicació públics, privats o comunitaris.

Un dels problemes que hi havia per a l’aplicació de la llei era la implementació del CCA. La Constitució uruguaiana impedeix que un any abans de les eleccions es creïn nous càrrecs i això va fer que a l’espera del nou organisme, «les competències del Consell van ser derivades a la Unitat Reguladora de Serveis de Comunicació Audiovisual (URSEC), òrgan encarregat de les telecomunicacions que disposa d’un Consell Directiu designat pel Govern i que històricament ha estat criticat per la falta d’aplicació d’estàndards de drets humans en la regulació de l’espectre radioelèctric», segons explica Edison Lanza, membre de la Coalició per una Comunicació Democràtica i docent de la Facultat d’Informació i Comunicació de la Universitat de la República, a l’Uruguai, al portal de l’Observatori Llatinoamericà de Regulació, Mitjans i Convergència. Lanza és des d’aquest mes d’octubre el nou relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització d’Estats Americans (OEA).
L’LSCA va ser aprovada pel Congrés el desembre de l’any passat i el Senat l’havia de ratificar el passat juliol. El problema principal era quina solució definitiva es donava al consell regulador. Es va trobar una solució intermèdia que la cambra encara no ha ratificat. A pregunta d’aquest blog, Lanza ha explicat que aquesta qüestió, «s’havia solucionat en la darrera versió aprovada per la Comissió del Senat. Estem a l’espera de que la Cambra de Senadors aprovi el text definitivament i el torni al Congrés de Diputats per a la seva sanció final. Perquè això sigui així, caldrà veure el resultat del diumenge. Si guanya l’oficialisme, possiblement s’aprovi… si es complica, la chance la veig difícil».
Un dels grans defensors d’aquest projecte és el relator especial per a la llibertat d’expressió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Frank La Rue, que en un acte del mes de juliol passat va dir, segons recull la crònica del portal Señales que «és molt important que la llei s’aprovi abans que acabi la legislatura». La Rue participava en una xerrada sobre Llibertat d’expressió i regulació de mitjans per a la promoció i protecció dels drets de nens, nenes i adolescents organitzada per la Coalició per una Comunicació Democràtica (CCD) on va assegurar que «la llei és una gran contribució» i que la «la democràcia d’un país necessita de la democratització de l’ús dels mitjans». La Rue va expressar el seu desig que «no s’hauria de retardar la discussió ni l’aprovació [d’aquest projecte] perquè es perd el moment, l’energia i els dos anys de consulta i de debat». El relator de l’ONU ha seguit de prop aquest procés i l’ha definit com «un dels més interessants a la regió i és important aprovar la llei al més aviat possible».

L’autoregulació queda en evidència

La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) ha obert dos expedients sancionadors a Atresmedia i a Mediaset per continguts poc adequats en horari infantil. Concretament es refereix als espais El Programa de Ana Rosa, a Telecinco, i Espejo Público, a Antena 3. Afirma aquest organisme que tots dos «haurien emès escenes i imatges amb continguts audiovisuals que poden ser inadequats per a tots els públics per la qual cosa no encaixarien amb els criteris establerts en el Codi d’Autoregulació que han subscrit tant Mediaset com Atresmedia». El mateix dia en què la CNMC feia públic la incoació d’aquests expedients, la subdirectora d’Audiovisual de l’ens, Júlia López, afirmava en unes jornades que molt aviat «les televisions hauran de complir amb l’horari de protecció infantil» i advertia els operadors que si no ho fan per la via de l’autorregulació«se’ls imposaran totes les sancions que es considerin necessàries per al seu degut compliment.»

López, que participava en les jornades «Pantalles segures per als menors a Europa», explicava que «intentarem que es compleixi la llei per la via de l’autorregulació, però si no és així, haurem d’exercir la nostra competència i, si és necessari, caldrà imposar les sancions que siguin necessàries». L’horari infantil –menors de tretze anys– és el comprés entre les vuit i les nou del matí, entre cinc i vuit de la tarda i de nou a dotze del matí els dissabtes, diumenges i festius d’àmbit estatal. López assegura que en els darrers tres anys, la situació dels menors davant la televisió havia millorat però «encara queda un llarg camí per recòrrer», malgrat que la convergència entre les televisions i les noves tecnologies afegeix noves dificultats a aquest control. Des de fa anys hi ha hagut grans crítiques als continguts televisius en horari infantil i per aquesta raó, i per millorar la seva imatge, les principals cadenes de televisió van pactar al 2004 un Codi d’Autorregulació que totes elles han vulnerat sistemàticament, convertint-lo gairebé en una broma.

Aquest Codi va ser presentat públicament el desembre de 2004 per l’associació que agrupa les televisions comercials –la UTECA–, tot i que TVE també el firmava, amb l’aval de la llavors vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega. La ministra de la Presidència va assegurar llavors que començava una nova etapa de la televisió a Espanya. La realitat ha deixat en evidència el triomfalisme oficial ja que les queixes i les denúncies per l’incompliment de la normativa han estat constants al llarg d’aquests anys. La ineficàcia del comitè d’autoregulació ha estat flagrant en aquest període i és la prova de la necessitat de regulacions del funcionament dels mitjans de comunicació amb un organisme de control totalment independent que vetlli pel compliment de la norma. No obstant això sorprèn que l’organisme regulador supediti el compliment de la normativa a l’autoregulació dels operadors quan hauria de ser justament a l’inrevés. Això és el que precisament entenen les institucions europees que exigeixen que s’apliquin amb rigor les directives comunitàries en matèria de televisió, molt més estrictes que els codis d’autoregulació que, tot i això, són vulnerats de manera constant.

La lluita contra els monopolis

En els darrers dies han coincidit dues notícies que vistes una al costat de l’altra prenen una altra rellevància. Una és la possible compra de Digital Plus per part de Telefónica. I l’altra, segons informava El País en les seves edicions del 8 i del 9 de març passat, és les limitacions que l’organisme regulador mexicà de les telecomunicacions ha imposat a Televisa i com això ha canviat les regles del joc en el sector en aquest país. En aquest cas, cal deixar clar que l’ens regulador al qual ens referim és l’autoritat en matèria de competència i no pas a una derivada de les lleis que regulen la comunicació, com passa en altres països de l’Amèrica llatina.

És a dir, que mentre a l’Estat espanyol està en joc –si Brussel·les no ho impedeix– una operació que suposaria un pas més en la monopolització del sector, a Mèxic ens trobem un pas en direcció contrària. L’Institut Federal de les Telecomunicacions (Ifetel) ha obligat al gegant de les comunicacions d’aquest país a renunciar a la transmissió en exclusiva de programes que generen alts nivells d’audiència, com competicions esportives –finals de tornejos mundials o Jocs Olímpics– i a compartir les seves infraestructures amb altres operadors.

A l’Estat espanyol, quan a l’any 1988 es van aprovar l’aparició de cadenes privades de televisió, es van marcar uns límits en el propietat i que no hi hagués cap accionista que també participés en altres plataformes. Després, durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, es va modificar la llei per donar pas a la creació de La Sexta i de Cuatro. Més endavant, ja en l’actual etapa del PP, es va tornar a modificar la llei per permetre que la Sexta es posés en l’àmbit d’Antena3 TV i Cuatro, en el de Telecinco. Tot plegat, per tornar gairebé on érem fa més de 25 anys.

Si es comparen les dues situacions –la mexicana i l’espanyola–, es constata que mentre a Mèxic les decisions s’han pres per protegir l’usuari, a l’Estat espanyol, sempre s’ha regulat en benefici dels operadors i dels grans conglomerats mediàtics. Això explica també que no hi hagi encara una llei de la comunicació, com tenen en els països que van per davant. No és que a Mèxic no hi hagi pugnes empresarials, que ben cert que hi són, però la darrera resolució de l’autoritat en matèria de competència ha significat un cop dur per al grup més fort –que controla el 70% del mercat– i un nou escenari per al sector