Tag Archives: Tribunals

Les llibertats bàsiques, en caiguda lliure a Espanya

Les condemnes als rapers Valtonyc i Pablo Hasel, així com la retirada d’una obra a la fira Arco, a Madrid, o el segrestament del llibre Fariña han suposat un punt àlgid en la inquietud de la ciutadania pel que fa a la situació de la llibertat d’expressió a Espanya. No és que hagin estat els únics episodis en aquest àmbit perquè des de l’entrada en vigor de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LPSC) –més coneguda com a Llei Mordassa– i algunes reformes del Codi Penal són moltes les sentències, les sancions, les imputacions… per actuacions que abans d’aquesta normativa ni eren delicte ni eren punibles. Arran d’aquests fets, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia –de la qual m’honoro de ser un dels membres fundadors– em va demanar un article per al seu blog Espai de Llibertat en el qual parlés de la situació en què es troba la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

En aquest article dono suport a les manifestacions convocades per al 17 de març passat a diverses ciutats espanyoles per la derogació de la Llei Mordassa per la plataforma No Somos Delito, denunciadora sistemàtica de tots els atacs contra la llibertat d’expressió. A l’escrit afirmo que «aquests episodis han convertit l’Estat espanyol en un indret on les llibertats –especialment la d’expressió– reculen i són més perseguides.» Més enllà que sigui jo qui ho digui, ho avala el fet que ho constaten organismes de tota solvència, com el Comitè de Drets Humans de l’ONU. El juliol de 2015 –aviat farà tres anys– va emetre un informe en el qual considerava que «l’Estat espanyol havia de modificar l’LPSC.» També ho han dit l’Institut Internacional de Premsa (IPI), la Federació Internacional de Periodistes (FIP) –que agrupa els sindicats de periodistes d’arreu del món, cosa que la converteix en l’organització més gran del sector – i Reporters Sense Fronteres (RSF). No reproduiré l’article sencer perquè el teniu a l’enllaç que hi ha al principi d’aquest paràgraf.

Anuncis

L”efecte Streisand’ del dret a l’oblit

«El que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible» és la frase redundant per antonomàsia però resumeix a la perfecció el que ha passat amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la qual estableix el dret a l’oblit i obliga els cercadors d’internet a eliminar resultats si el protagonista de la noticia així ho reclama. Com bé explica l’expert en tecnologia i en internet Enrique Dans, «tal com havia de passar» ja han aparegut a la xarxa les primeres respostes «a aquest absurd». Una d’aquestes és la web hidden from google que és, segons es defineixen ells mateixos «una llista de recerca de resultats omesos, esborrats o censurats a causa del “dret a l’oblit”». Pot ser legítim que una persona que fa anys va protagonitzar un afer diguem-ne desagradable reclami que això no el persegueixi eternament. El que també hauria de pensar aquesta persona és si obligar els cercadors a eliminar les referències sobre aquest fet és la millor estratègia per a aconseguir-ho. Perquè això és com posar portes al mar. La xarxa, ella mateixa, ha generat els seus propis anticossos per eludir aquestes obligacions. Ha acabat provocant el que es coneix com a efecte Streisand, que és que encara se’n parli més d’aquest afer ja que el simple fet que es vulgui que desaparegui desperti l’interès de saber el per què.

Fins a quin punt el dret a l’oblit és prioritari o no al dret a saber? És un debat interessant. Com també ho és entre el dret a la intimitat i el dret a la informació. És obvi que en persones de rellevància pública en funció de les seves responsabilitats en la societat, el dret a saber de la ciutadania hauria de prevaldre. Però per justificada que pugui semblar l’aspiració d’una persona de passar a l’anonimat absolut, intentar-ho a la xarxa pot ser més que contraproduent. El dret a saber sempre trobarà un espai. Afortunadament.

La regulació dels mitjans al Regne Unit supera el darrer obstacle

El Tribunal d’Apel·lacions del Regne Unit ha rebutjat el recurs plantejat per la patronal de la comunicació contra la llei britànica que regula el sector, que ha d’entrar en vigor l’any vinent i que així supera el darrer obstacle que ha tingut aquest procés. Els mitjans proposaven que es facultés les pròpies empreses a establir un sistema d’autoregular-se i es queixaven que no havien estat informades d’aquesta iniciativa. Els jutges han respost dient que l’informe Levesson –abastament conegut– ja estableix els principis bàsics de la llei que la Comissió que portava el nom del magistrat que va impulsar els canvis legislatius. Alguns dels grans mitjans han informat que mantindran la batalla contra aquesta llei i han anunciat que portaran les seves reclamacions a les instàncies europees. Tot i així, també n’hi ha que se n’han desmarcat, com The Guardian, el Financial Times o The Independent.

Aquesta qüestió pren especial importància a Espanya en un moment en què el líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha defensat la regulació dels mitjans de comunicació, recordant un dels punts que hi havia en el programa electoral de la seva formació per als darrers comicis europeus del mes de maig passat. Des de molts mitjans, amb la seva tropa de tertulians al capdavant, s’ha titllat això de «disbarat» i d’atac a la llibertat d’expressió, assegurant que a Europa no hi ha res similar. Són afirmacions que només es poden fer des de la ignorància o des de la mala fe perquè el cas britànic fa temps que és als mitjans però hi ha països, com França, Itàlia, Alemanya o els escandinaus, que fa dècades que disposen de normatives sobre la matèria.

Les dificultats dels periodistes als jutjats

Els periodistes que cobreixen la informació judicial i de successos s’han queixat de les dificultats que tenen per fer la seva feina a la Ciutat de la Justícia. A finals de l’any passat van enviar una carta al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per mostrar-li el seu malestar, centrat bàsicament en el funcionament del gabinet de premsa de la institució però que no deixar de ser resultat de la política comunicativa del Tribunal. A més, el TSJC, el 15 de gener passat, va adoptar una resolució per limitar la presència dels informadors gràfics en les instal·lacions judicials. El Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) va recullir aquestes queixes en un comunicat fet públic el 21 de gener passat.

Tot això no és nou, no només en l’àmbit judicial sinó també en molts d’altres. L’accés dels periodistes a la informació és una assignatura pendent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Molts països ho tenen més resolt que a la pell de brau o estan en vies de fer-ho afrontant la regulació d’aquests aspectes en el seu territori. Europa i l’Amèrica Llatina van per davant en aquesta qüestió. Ara ha estat el TSJC on hi ha hagut el conflicte i fa molt pocs dies en l’entrevista que el president espanyol, Mariano Rajoy, va mantenir amb el seu homòleg nord-americà, Barack Obama, on el veto a determinats periodistes va suscitar també crítiques de la FeSP

A l’Estat espanyol l’article 20 de la Constitució no ha estat encara desenvolupat, com tampoc ho ha estat a Catalunya l’article 52 de l’Estatut on s’estableixen les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. L’SPC tanca el seu comunicat assegurant que «aquest afer demostra un cop més la inajornable necessitat de regular el dret a la informació de la ciutadania en la línia de com ho està en molts altres països d’arreu del món.» I per això aquesta organització insta «un cop més a què el Parlament de Catalunya iniciï com més aviat millor el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut com, a banda de ser la seva obligació, s’hi han compromès bona part dels grups que formen part de la cambra catalana.» També demana al Congrés dels Diputats que faci el mateix en l’àmbit estatal.