Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.
Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.
Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.
Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.
No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».
Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».
Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».
També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.
Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.
Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.
Francesc Ràfols 
Comentaris recents