Category Archives: Propostes i iniciatives

‘Un periodisme digne’ per duplicat

En les darreres setmanes han coincidit dues iniciatives amb un títol força similar: «Per un periodisme digne». D’una, la primera, «15 accions per a un periodisme digne» ja en vaig parlar en un apunt del 8 de desembre passat. La segona es titula «‘Per un periodisme digne’. Manifest en suport a les persones afectades per l’ERO salvatge del diari Sport» i està impulsat per un col·lectiu d’un centenar de fotògrafs de Barcelona, especialment molestos per l’afectació que ha tingut l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) en els fotoperiodistes del rotatiu esportiu del grupo Z.

La primera és resultat de la tasca feta a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat, organitzada conjuntament per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents.

L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Finalment i com a resultat del debat sobre les diferents qüestions plantejades, el decàleg es va convertir en un pentadecàleg, on hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria… El document va ser remès a les candidatures que es van presentar a les passades eleccions del 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

La segona respon, tal com indiquen els seus promotors, a «la indignació contra la nova agressió que ha sofert el periodisme després de l’ERO que s’ha dut a terme al diari Sport i que ha suposat l’acomiadament de 29 treballadors, un 35% del total de la plantilla. Entre els afectats, periodistes amb més de tres dècades de professió, alguns dels quals fundadors de l’Sport, i en el cas de la secció de fotografia, la seva gairebé desaparició després de l’acomiadament de tres dels seus cinc fotoperiodistes. Els acomiadaments arriben a les portes de les festes nadalenques, afectant igualment de forma directa les famílies dels treballadors». A la pàgina web habilitada per aquests fotògrafs hi ha l’opció d’adherir-se al manifest.

A l’escrit s’afirma també que «la situació del periodisme actual, exemplificada ara en l’ERO salvatge a l’Sport, ens porta a una alerta pública i a una observació urgent davant la falta de llibertats i la repressió que pateix el col·lectiu. La falta de credibilitat és, en part, conseqüència de les successives renúncies i a la precarització que els professionals han anat patint enfront d’uns poders mediàtics cada vegada més instrumentalitzats pels poders financers.» I s’hi afegeix que «la greu situació que viu la premsa a Espanya és i ha de ser una preocupació de tothom. Periodisme i, especialment, fotoperiodisme estan cridats a la desaparició si els professionals no ens mobilitzem. Cada vegada són més els mitjans que, a més de retallar el nombre de redactors, prescindeixen proporcionalment de més redactors gràfics, editors gràfics o caps de fotografia, devaluant greument les imatges del mitjà i acceptant qualsevol imatge cedida o feta per redactors sense formació. Aquesta mala praxi resulta tan greu com suprimir els mateixos redactors i utilitzar qualsevol text robat de les xarxes socials, amb el perill que això entranya, donant com a bona qualsevol informació sense contrastar que pot ser enganyosa o falsa. A la majoria de mitjans de comunicació, de fet, no s’apliquen els llibres d’estil o han quedat obsolets i el resultat de tot això no fa més que posar en escac l’estat de dret, la llibertat d’expressió i d’informació».

Les dues iniciatives plantegen interrogants força similars, propostes, reivindicacions i alternatives en la mateixa línia. Totes, però, parteixen de la necessitat dels professionals de la informació de mobilitzar-se i defensar les transformacions necessàries perquè es pugui fer aquest periodisme digne. Potser el següent pas seria ajuntar esforços per ser tots plegats molt més efectius. En les pròximes setmanes es constituirà el nou Parlament de Catalunya. Alguns dels canvis que en paral·lel es reclamen des de les dues iniciatives s’hauran d’implementar des de la Cambra catalana. I els grups parlamentaris s’hauran de posar les piles d’una vegada per totes per resoldre una qüestió que des de la política l’estan convertint en la Ventafocs dels drets humans essencials. Com més n’hi hagi a reivindicar-ho, més possibilitats hi haurà que, finalment, els legisladors atenguin aquestes demandes.

 

Anuncis

La informació als programes electorals del 21-D

Els programes electorals de les diferents candidatures a les eleccions del 21 de desembre inclouen diversos aspectes relacionats amb la informació i la comunicació. En general, com podreu veure, tret d’algunes poques excepcions, hi ha molt pocs compromisos concrets. En aquest article no pretenc incloure’ls tots, ja que em centraré en els que estan més directament vinculats al periodisme i al dret a la informació. Hi ha altres aspectes igualment importants –els mitjans públics com a vehicle de difusió lingüístic, la CCMA com a dinamitzador industrial, la indústria audiovisual, els diferents plantejaments sobre l’espai de comunicació català…– però queden fora de l’objecte d’aquest blog, centrat essencialment en el dret a la informació. Però ho podeu trobar tot en aquest document que recull el conjunt dels programes electorals en informació i comunicació, elaborat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC).

Així, em dedicaré a repassar, doncs, què proposa cadascú sobre les qüestions per a mi més importants:

1.– Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)

A) CUP

• Promourem uns mitjans de comunicació i d’informació públics i de gestió pública com a eina necessària per garantir el dret a la informació i el pluralisme polític i social. Per assegurar la seva independència i qualitat, cal allunyar-los del control dels partits polítics i dels interessos dels lobbies empresarials capitalistes. Per això els òrgans de direcció dels mitjans de comunicació públics han de ser escollits per àmplies majories parlamentàries que evitin la seva governamentalització. Així mateix, per consolidar la professionalitat i independència cal promoure la participació dels treballadors en els òrgans de direcció a través de la cogestió.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Defensem la independència dels mitjans de comunicació respecte dels poders polítics i econòmics i per això apostem per la desgovernamentalització dels mitjans públics.
Reformar la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per blindar la independència, neutralitat i imparcialitat de la televisió de les emissores de ràdio i de totes les plataformes de comunicació de la Generalitat.
Assegurar el respecte a la independència dels mitjans, tant dels públics com dels privats, davant dels poders polítics i econòmics, i, en aquest sentit desgovernamentalitzar TV3 i els altres mitjans de la CCMA, com també l’ACN, com a condició imprescindible per garantir-ne la independència, la professionalitat, la pluralitat, el rigor i la imparcialitat.
Establir mecanismes de cogestió per tal d’incorporar les persones treballadores en els espais de decisió i gestió.
L’elecció del president i dels membres del Consell de Govern amb majoria qualificada i a través d’un procediment de hearing o examen públic.
• La garantia que la CCMA rebrà els recursos necessaris per fer una programació de qualitat, competir amb els grans mitjans privats i afrontar les transformacions tecnològiques. El sistema de finançament ha de ser transparent i fixat per contracte programa i una avaluació de rendiments que no es basi només en les audiències i els costos, sinó també en indicadors de rendibilitat social.
• L’establiment de mecanismes que permetin la participació de l’audiència amb fórmules com el registre d’usuaris únics i, sobretot, l’exercici efectiu del dret d’accés, cosa que exigeix la reforma de la Llei 11/2007.

C) Ciutadans

Garantizaremos la pluralidad e independencia de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA). Llevaremos a cabo una política de medios de comunicación basada en la objetividad informativa y la excelencia en la profesión periodística. Modificaremos el sistema de elección del Presidente y el Consejo de Gobierno de la CCMA para tener una televisión y una radio públicas de todos los catalanes y no de un Govern, tal y como Cs ha defendido también en la reforma de la Corporación de RTVE en el Congreso de los Diputados.
• Aseguraremos unos medios basados en la neutralidad, la pluralidad y el respeto. TV3 y Catalunya Ràdio son la televisión y la radio de todos los catalanes y eso debe reflejarse en su programación y en su gestión. Todas las opiniones deben tener cabida, pero también debe quedar claro qué es opinión y qué es información para garantizar un servicio público neutral y libre de sesgo político.
• Garantizaremos la despolitización de la programación dirigida a los menores de edad. Es inadmisible que se use la programación infantil de los medios de comunicación públicos con el objetivo de manipular a los menores de edad con propaganda independentista explícita o encubierta en supuestos contenidos educativos. Garantizaremos que la programación infantil esté libre de ideologías partidistas.

D) ERC

Dotarem la Corporació catalana de mitjans públics audiovisuals (CCMA) amb els recursos suficients per a un procés d’actualització necessari. L’aportació pública es tendirà a equiparar a la mitjana europea que es destina a les corporacions audiovisuals nacionals, prenent com a referència els indicadors que periòdicament publica l’observatori Europeu de l’Audiovisual. Aquesta aportació hauria de garantir, a través de la millora de l’eficiència organitzativa, l’equilibri financer de la CCMA i la seva sostenibilitat preservant sempre les missions de servei públic encarregades.
• Continuar donant preferència a uns dels compromisos de servei públic de la CCMA: uns serveis informatius de qualitat i equilibrada des d’un punt de vista territorial tot incloent indicadors de seguiment específics a través del contracte-programa.
• Fixar com a prioritat estratègica l’àrea de continguts infantils com un dels grans valors afegits de la CCMA.
• Donar un salt quantitatiu en la difusió específica de continguts culturals i musicals del nostre territori i als més alternatius o minoritaris.
• Aprofundir en els criteris de renovació, transparència i professionalitat en l’elecció dels membres del Consell de govern de la Corporació.
• Un contracte-programa hauria de recollir el compromís explícit d’elaborar un nou pla estratègic de la CCMA que estableixi les prioritats per als pròxims anys.

E) Junts per Catalunya

• Els mitjans públics de comunicació han de complir sempre amb la seva vocació de servei públic plantejant una oferta plural, de qualitat i en català que tingui com a eixos principals la informació, la cultura, l’entreteniment i l’educació.
Potenciar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè continuï essent referent i líder a la societat catalana i segueixi essent gestionada amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica.

F) PP

• Farem de TV3 i de Catalunya Ràdio uns mitjans plurals al servei d’una informació veraç i neutral. Potenciarem el perfil professional i independent de l’ens. Ajustarem la despesa en els mitjans de comunicació públics i les retribucions dels seus alts directius; limitarem també la producció externa del seu pressupost.

G) PSC

• Elaborarem un pla estratègic de la CCMA que respongui als objectius inicials de la Corporació.
• Treballarem per garantir el rigor informatiu i el pluralisme especialment dels mitjans de comunicació de titularitat pública, donant valor a l’autoritat professional com a element bàsic de l’aprofundiment democràtic. Treballarem perquè els recursos humans i tècnics propis dels mitjans públics estiguin en condicions d’oferir una programació i una informació de qualitat i plural.

 

2.– Regulació de la comunicació. Article 52 de l’Estatut

A) Catalunya en Comú – Podem

Garantir els drets a la informació i la comunicació. Respectar i aplicar el principi consagrat a l’article 52 de l’Estatut segons el qual totes les persones tenen el dret d’investigar, cercar, rebre i difondre informacions, opinions i idees, sense censures ni entrebancs, mitjançant totes les plataformes existents, en el marc del respecte a la llibertat i els drets humans.

B) PSC

Els mitjans de comunicació produeixen informació d’interès general que ha de ser considerada un bé públic i, per tant, sotmesa a algun tipus de protecció per garantir la seva professionalitat, pluralitat i diversitat.

 

3.– Política Audiovisual. Consell de l ‘Audiovisual de Catalunya (CAC)

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar la Llei 22/2005 de mitjans audiovisuals de Catalunya i aprovar el decret que la desenvolupi, per garantir de manera efectiva el principi que “totes les persones tenen el dret que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics i comercials com comunitaris que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”.
Blindar la plena independència del CAC i, alhora, impulsar un acord parlamentari per posar en marxa un òrgan que garanteixi el dret a la informació i la comunicació de la ciutadania, seguint models com els d’Alemanya, Regne Unit i Noruega. El nou òrgan, que podria substituir el CAC i assumir-ne les competències, determinaria la composició i funcions dels consells d’administració dels mitjans públics, fixaria els criteris de concessió d’ajuts de l’Administració al conjunt dels mitjans i formularia propostes de promoció del tercer sector de la comunicació, entre altres funcions.

B) Ciutadans

Cerraremos el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Hasta hoy el CAC se ha comportado como un órgano político en el espacio de comunicación catalán frente a los medios que no comulgan con el nacionalismo y el independentismo y no ha estado a la altura en las numerosas ocasiones en las que se han producido situaciones de falta de neutralidad y de pluralidad en los medios de comunicación públicos de Cataluña.

C) ERC

Un Pacte Nacional de l’Audiovisual que propiciï la Llei de l’Institut Català de l’Audiovisual (…) i la creació d’un Institut Català de l’Audiovisual per donar suport a la industria audiovisual

D) PSC

Reforçarem les institucions de garantia del pluralisme i la diversitat en l’àmbit dels mitjans públics.
Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per, entre d’altres qüestions incorporar els avenços de la Llei estatal 7/2010 i de la Directiva de Serveis de Comunicació audiovisual en la seva darrera formulació.

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre i Tercer Sector

A) CUP

• Una altra eina comunicativa per garantir el dret a la informació i promoure el pluralisme són els mitjans de comunicació comunitaris. (…) Hem d’encoratjar i potenciar la creació d’aquests espais cooperatius, defensar la seva independència i facilitar el seu accés a la informació interna i externa.
• Defensarem que l’espai radioelèctric sigui ocupat pels tres tipus de mitjans (públics, comunitaris i privats) a parts iguals, un terç per a cadascun.

B) Catalunya en Comú – Podem

• Apostem per promoure i protegir els mitjans sense ànim de lucre i, en general, els que són resultat de l’autoorganització dels ciutadans que exerceixen el dret a ser emissors d’informació i a constituir i gestionar mitjans de comunicació propis per qualsevol de les plataformes existents.
Donar suport a l’emprenedoria en el sector de la comunicació per contribuir a augmentar la diversitat de l’oferta i apostar per noves fórmules empresarials i de gestió, com les cooperatives de periodistes i usuaris, els mitjans amb vocació de servei públic i els sistemes de finançament mixt via micromecenatge.
Fomentar i protegir els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre, que tenen una funció insubstituïble en l’empara de la diversitat cultural i en la implicació directa de la ciutadania en el procés de comunicació social, en el foment de l’alfabetització mediàtica i en la reflexió crítica.

C) ERC

• Cal intentar reflectir les noves realitats empresarials aparegudes en l’àmbit del mitjans de comunicació com ara l’associacionisme i cooperativisme.
• Caldrà reflectir les mesures de foment previstes en el projecte de Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris sense ànim de lucre impulsat a la darrera legislatura des de la Secretaria de Comunicació i la seva Direcció General de Mitjans de Comunicació per a la plena incorporació d’aquests mitjans del tercer sector a la realitat comunicativa del país.
• Enllestir definitivament el Decret dels Mitjans de Comunicació Comunitaris d’Iniciativa social un cop superats els darrers tràmits interromputs pel final de la legislatura.

D) PSC

• Promourem una nova Llei de Comunicació de Mitjans de Comunicació Audiovisual de Catalunya per vetllar per a què els processos d’atorgament i renovació de llicències siguin efectivament oberts, transparents i competitius, i garanteixin la igualtat de condicions per a les diferents veus, així com la reserva de un espai per al Tercer Sector.

 

5.– Transparència

A) Catalunya en Comú – Podem

Reformar el sistema de publicitat institucional, per posar fi al repartiment basat amb l’amiguisme i el model de clickbaits, per garantir criteris objectius de transparència i equitat i per fer que les subvencions estructurals per a l’ús del català incloguin tots els mitjans.

B) Ciutadans

Acabaremos con la publicidad institucional repartida a dedo para financiar medios afines a la causa independentista. (…) Algunos de ellos viven prácticamente en exclusiva de las subvenciones de la Generalitat. Reduciremos la financiación destinada a publicidad institucional y aseguraremos que su reparto se realice siempre por procedimientos transparentes y atendiendo únicamente a criterios objetivos de difusión.

 

6.– Precarietat laboral

A) Catalunya en Comú – Podem

• Cal, al mateix temps, que el col·lectiu dels i les periodistes tinguin garantits els seus drets laborals, ja que només així podran exercir plenament la seva funció social amb independència i esperit crític.

#periodigne

Aquest blog, per diverses i variades raons, feia un temps que era inactiu. Ara el reprenc amb la voluntat de recuperar la regularitat i fins i tot augmentar-la. En aquests mesos que no he escrit res, no ha estat per falta de temes per referir-me al dret a la informació, però, òbviament, no em dedicaré a dir el que no he escrit ja. Mirem endavant. I per fer-ho, vull aprofitar una iniciativa en la qual estic personalment i sindicalment implicat. L’11 de novembre passat es va realitzar a Barcelona una Assemblea Oberta de Periodistes amb unes resolucions que confio que a partir d’ara se’n parli força. El hashtag de la convocatòria és força explícit: #periodigne.

Aquesta assemblea –realitzada a la seu de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)– va estar organitzada conjuntament per diverses organitzacions de periodistes: l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) –a la qual pertanyo–, Solidaritat i Comunicació (SiCom) i Som Atents. No era aquesta la primera vegada que aquestes organitzacions treballàvem plegades i és d’esperar que tampoc sigui l’última. L’objectiu de la trobada era elaborar una mena de decàleg que inclogués les transformacions necessàries perquè el periodisme es pugui exercir amb unes condicions laborals dignes i perquè recuperi la confiança de la ciutadania. Cal no perdre de vista que les darreres enquestes situen a l’Estat espanyol els mitjans de comunicació i els periodistes com un dels sectors que genera menys confiança i credibilitat.

Els debats que s’hi van fer van acabar fent que el decàleg, en lloc de deu punts, en tingués quinze i es transformés en allò que si els lingüistes no m’han enganyat en podríem dir un pentadecàleg. S’hi inclouen tot tipus de qüestions. A la web www.periodigne.cat podeu consultar el document elaborat, que porta per títol «15 accions per a un periodisme digne». Si a més voleu una mica de crònica d’aquesta assemblea, a la web de l’SPC la podeu llegir. Al pentadecàleg hi ha reclamacions d’índole laboral, professional, polític, de gènere, de drets d’autoria…

El que ara ens proposem les entitats que ho hem impulsat és començar a reunir adhesions tant a les redaccions com fora d’elles. De manera que quan ho presentem als legisladors o a les instàncies que han de promoure les transformacions que es reclamen, les reivindicacions tinguin el màxim suport professional i –per què no?– ciutadà. Fa massa temps que els legisladors –tot i les vegades que els ho hem demanat– fan molt poca cosa per no dir res en defensa d’un dret essencial per a la ciutadania com el dret a la informació. Algunes coses que en les darreres setmanes han passat en matèria d’informació a Catalunya i a Espanya no haurien passat amb una regulació com la que hi ha en molts països del nostre entorn i també d’una mica més lluny. En aquest blog en trobareu més d’una referència.

En uns dies, a Catalunya, celebrarem eleccions. El Parlament que surti elegit s’haurà d’ocupar d’aquestes qüestions si vol dignificar la política i millorar la qualitat democràtica del país.

La democratització dels mitjans

«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.

Estereotips que discriminen

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda –i aquest és el leitmotiv principal d’aquest blog– això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

Els exemples a seguir

Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de ‘Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.