Category Archives: Propostes i iniciatives

La democratització dels mitjans

«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu Salvar los medios de comunicación (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.

Estereotips que discriminen

El pròxim 26 d’octubre se celebra a Barcelona la jornada Periodismes diversos, periodismes transformadors organitzada pel Grup de Comunicació de la Xarxa BCN antirumors de manera conjunta amb l’Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors han tingut l’amabilitat de convidar-me a participar en la taula rodona de cloenda, en representació del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que forma part de l’esmentada Xarxa.

L’objectiu de la Jornada –que es realitzarà a l’edifici HUB Barcelona, a la plaça de les Glòries– és «definir, impulsar i promocionar dinàmiques periodístiques i comunicatives que es connectin, de manera professional i responsable, amb la diversitat sociocultural de la ciutat.» El treball s’articularà al voltant d’un seguit d’activitats (ponències, tallers, experiències d’èxit, exposició…) adreçades a estudiants, mitjans i professionals de la comunicació.

La iniciativa respon a la preocupació que hi ha en diversos àmbits socials en la mala praxis generalitzada en els mitjans de comunicació a l’hora de difondre estereotips discriminatoris en qüestions de gènere, de religions i de diversitat cultural. Al llarg de les diferents activitats i sessions caldrà veure com es poden tractar aquestes qüestions en els mitjans sense caure en la desinformació i la tergiversació de les realitats.

Al final caldrà veure si en el context actual, és possible fer periodisme honest que relati la diversitat cultural, lliure de prejudicis, rumors i estereotips? Què podem fer o que cal transformar per aconseguir-ho? La veritat, és difícil, però es pot fer. La prova és que hi ha gent que ho fa. Són companys i companyes que han de barallar-se amb la indiferència dels mitjans, més interessats en servir els seus interessos econòmics, polítics i empresarials. I probablement on hi ha més opcions per fer-ho sense traves és en els nous mitjans emergents, impulsats per periodistes sense els condicionants que citava.

D’altra banda –i aquest és el leitmotiv principal d’aquest blog– això serà més fàcil el dia que hi hagi una regulació que protegeixi el dret a la informació de la ciutadania i els professionals de la informació de les pressions polítiques i econòmiques. Fan falta també periodistes més formats en la necessitat d’informar sense cap mena de prejudicis previs. És necessari també que la societat prengui consciència que no n’hi ha prou en denunciar pràctiques professionals discriminatòries, sinó també allunyar-se dels mitjans que les promouen o que no fan prou per eradicar-les.

Tot això i més, el dimecres 26. Consulteu el programa i inscriviu-vos!

Aposta per una radiotelevisió democràtica

Un grup d’experts de diferents àmbits acaba de fer públic l’informe Diagnòstic del servei públic de Ràdio, Televisió i serveis interactius. Propostes per a una ciutadania democràtica. En aquest estudi es constata «el deteriorament de l’espai públic democràtic pel que fa a pluralisme i diversitat, i especialment la forta degradació del seu servei públic en termes d’audiència, credibilitat i sostenibilitat financera, amb greu perill de marginalitat en el proper futur.». Aquest treball ha estat publicat a la web Teledetodos on es pot descarregar l’informe complet i també la seva versió reduïda.

Aquesta web és l’espai «d’un grup d’estudi que agrupa professionals, acadèmics, investigadors i tots aquells ciutadans o col·lectius interessats en un autèntic servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia». Entre els seus objectius hi ha el dret a una comunicació de servei públic en una societat democràtica, la rendibilitat del servei públic de comunicació audiovisual i multimèdia, o la defensa i promoció del servei públic audiovisual i multimèdia.

Aquest informe ha estat elaborat per Enrique Bustamante, Rafael Díaz Arias, Pedro Soler, Manuel Aguilar i Marcel Camacho, amb la col·laboració d’altres professionals. El treball consisteix en fer un diagnòstic de la situació actual de la radiotelevisió a l’Estat espanyol i proposa diverses línies d’actuació. Per una banda es reconeix l’afebliment constant i progressiu de l’oferta pública, a partir de reduir sistemàticament els seus recursos econòmics i fent-la cada cop més depenent del poder polític. D’altra banda es constata la concentració de l’oferta privada en dos grans grups de comunicació, amb el que això suposa de pèrdua de pluralisme. També es fa referència a l’incompliment generalitzat de les normatives europees sobre la matèria.

Així, els autors expliquen que «el dictamen que proposem parteix de dos principis bàsics, una aposta decidida per la comunicació de servei públic i la convicció que per tenir una mirada critica abans cal estar disposats a edificar. Els promotors d’aquest informe tenim idees comunes, però també diverses sobre el model de radiotelevisió pública, però si en alguna cosa coincidim plenament és en la necessitat d’obrir un debat amb la ciutadania i amb els grups polítics que poden determinar un model democràtic, sostenible i de qualitat que ja no pot esperar per més temps.»

Aquest és un dels treballs més complets que s’han fet sobre aquesta qüestió. Però no és l’únic. L’alerta sobre l’empobriment democràtic del sistema de radiotelevisió a Espanya fa temps que s’ha expressat des de diversos àmbits. Un dels últims advertiments, el mes de juliol passat, és de l’Institut de Premsa Internacional (IPI). També l’Associació d’Usuaris de la Comunicació (AUC) ha demanat «televisions sostenibles, independents, neutrals i amb participació social.» Això mateix ho han reclamat insistentment diverses organitzacions professionals i sindicals de l’àmbit de la comunicació. Entre aquestes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) i la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), a les quals pertanyo, a la web de les quals s’hi poden trobar nombroses referències, com també a la del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC).

A la primavera passada va haver-hi eleccions municipals i autonòmiques a diferents punts d’Espanya. De manera imminent, Catalunya escollirà els seus nous representants al Parlament mentre que en pocs mesos s’albiren els comicis a nivell estatal. S’ha explicat abastament en aquest blog els dèficits de l’Estat espanyol i de Catalunya en matèria de garantia del dret a la informació i aquest cicle electoral és un bon moment per posar fil a l’agulla. Propostes no en falten.

 

Els exemples a seguir

Entre els anys 1990 i 2013 són més de 80 els països que, per diverses raons, han impulsat regulacions del dret a la informació. El 1989 només vuit dels 47 membres del Consell d’Europa disposaven de normatives sobre aquesta matèria. El 2011 n’eren 40 i l’Estat espanyol i les seves comunitats autònomes no formaven part d’aquesta llista. L’Estat espanyol, l’única cosa que ha fet, ha estat regular, el 1997, la clàusula de consciència. Aquestes són algunes de les dades de sortida de l’informe que he elaborat per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) per contribuir en la tasca de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut, que estableix les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

El mes de juny passat, el Parlament va aprovar una moció d’ICV-EUiA en la qual s’instava el Govern a desenvolupar, doncs, aquest article. L’SPC es va interessar per saber com el Govern ho faria. Com a membre de la direcció del sindicat vaig participar en la trobada que vam mantenir amb membres del Govern català en la qual vam acordar que posaríem a disposició de ‘Executiu la informació que teníem sobre experiències en altres països per tal de tenir-les com a referent quan s’impulsi una nova normativa a Catalunya. A partir de posar en evidència que Catalunya i l’Estat espanyol són gairebé l’excepció en l’entorn europeu a l’hora de disposar de regulacions sobre la informació i l’activitat dels mitjans i dels professionals, se’ns va demanar si podíem aportar exemples del que hi havia en altres països, a la qual cosa òbviament vam contestar afirmativament. El sindicat vam decidir llavors aprofitar l’ocasió per actualitzar i millorar les nostres dades per la qual cosa se’m va encarregar fer un informe sobre la qüestió. Amb més temps del que hauria estat desitjable i gràcies a aportacions de molta gent de la qual deixo constància en el document, aquesta feina s’ha acabat. Ja s’ha fet arribar al Govern i ara toca difondre-la.

En aquest treball es destaquen les experiències a Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit i Suècia perquè ofereixen un ventall prou ampli de regulacions per tenir-les en conjunt com a referència. També s’esmenta els casos de Dinamarca i Noruega pel seu paper capdavanter en la regulació dels mitjans comunitaris o del Tercer Sector. Igualment s’hi repassen les experiències en diversos països de l’Amèrica Llatina on s’han viscut processos prou interessants, com a vegades ja m’hi he referit en aquest blog. Finalment hi ha un parell d’apunts sobre els Estats Units i l’Índia per acabar de dibuixar la soledat amb què cada cop més es troben Catalunya i Espanya en la garantia del dret a la informació de la ciutadania.

El Consell d’Europa dóna una nova lliçó

L’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa (PACE, en les seves sigles en anglès) va aprovar el 12 de gener passat un informe sobre la situació de la llibertat d’informació al continent en el qual adverteix de les serioses amenaces que aquesta pateix. Aquest document –que havia estat aprovat inicialment per la Comissió de Cultura, Ciència, Educació i Mitjans de l’Assemblea el 4 de desembre de l’any passat– va ser redactat pel diputat socialista croat Gvozden Srećko Flego. El dictamen destaca especialment la greu situació a països com Azerbaidjan, Hongria, Rússia, Turquia o Ucraïna. Però detalla vulneracions en gairebé tots els estats europeus. En el cas espanyol, per exemple, es refereix a la «violència i intimidació per part de la policia contra els periodistes que cobrien les manifestacions a Madrid del 29 de març passat i que va ser denunciada per la representant de l’OSCE i les organitzacions de periodistes espanyoles». Aquest apunt en l’informe es refereix a la declaració feta per la representant sobre Llibertat de Mitjans de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), Dunja Mijatović, arran de les protestes per l’actuació policial en el decurs d’una manifestació contra la monarquia en la qual van entorpir greument la tasca dels professionals de la informació. Aquesta actitud va ser també denunciada per diverses organitzacions professionals i sindicals, entre les quals hi ha la FeSP, que va fer públic un comunicat criticat l’actitud dels agents.

En aquest informe s’afirma que «la llibertat de premsa constitueix un índex important per a la democràcia, les llibertats polítiques i l’estat de dret en un país o regió. En vista del deteriorament de la seguretat dels periodistes i la llibertat de premsa a Europa, el Consell d’Europa insta els Estats a intensificar els seus esforços nacionals i multilaterals per al respecte dels drets humans a la llibertat d’expressió i d’informació, així com a la protecció de la vida, la llibertat i la seguretat dels que treballen per i amb els mitjans de comunicació.» Entre d’altres, l’Assemblea recomana al Comitè de Ministres «prestar especial atenció a la total implementació per part dels Estats membres de les resolucions judicials del Tribunal Europeu de Drets Humans que s’ocupen de les greus violacions de la llibertat de premsa, i incrementar la cooperació i el suport a les activitats en aquest camp».

En les conclusions, el Consell d’Europa afirma que «són pocs els estats membres que mostren un nombre important de possibles violacions de la llibertat de premsa, tots ells han de refermar la protecció de la llibertat dels mitjans a nivell nacional a través de legislació i la pràctica, així com a nivell internacional a través del Consell d’Europa.» L’organisme anuncia que per fer-ho possible, impulsarà una plataforma a internet «per registrar i donar a conèixer les possibles infraccions dels drets garantits per l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans.» El Consell, ja fa alguns anys, va llançar aquesta idea per convertir-la «en un important interfície estructural per millorar la cooperació amb les principals organitzacions no governamentals de la llibertat d’informació.»

No és aquesta la primera vegada que el Consell d’Europa mostra la seva preocupació per la situació del periodisme i el dret a la informació. Ha estat una constant, apel·lant sempre a les disposicions en aquesta matèria de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una de les iniciatives més importants va ser ara ja fa 22 anys, l’1 de juliol de 1993, quan va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de la Deontologia del Periodisme, a partir de l’informe presentat pel diputat espanyol i catedràtic de Filosofia del Dret Enrique Núñez Encabo.

L’informe Protecció de la llibertat de premsa a Europa ha estat ben rebut per les organitzacions del sector que no han obviat les advertències que inclou. La Federació Europea de Periodistes (FEP), constata com «es qüestiona la concentració de mitjans» i demana mesures «per regular els mitjans de comunicació i la transparència de la propietat». Així recull amb satisfacció la proposta plantejada pel diputat Gvozden Srećko Flego de creació d’una «Targeta d’Identitat de Mitjans» que obligaria les empreses de comunicació a proporcionar informació sobre els propietaris, «incloent els anomenats amos ombra que contribueixen substancialment als seus ingressos, com els grans anunciants o els donants.»

Un mes de novembre per denunciar la impunitat dels atacs contra periodistes

Diverses organitzacions internacionals impulsen aquest mes de novembre diferents iniciatives per reclamar que els governs posin fi a la impunitat en els atacs contra els periodistes, vinguin d’on vinguin, siguin des dels cossos de seguretat dels estats, en conflictes bèl·lics o bé com a resultat d’accions instigades des de diferents estructures de poder polític, econòmic o criminal. Associacions com la Federació Internacional de Periodistes (FIP), Reporters Sense Fronteres (RSF), l’associació Advocats Europeus Demòcrates (AED) o la Xarxa IFEX de defensa de la llibertat d’expressió són les que convoquen les principals iniciatives. Tant la FIP com RSF formen part de la Xarxa IFEX que és qui coordina la majoria de les convocatòries.

Tot i que la campanya es desenvolupa durant tot el mes, el 23 de novembre està fixat per la xarxa IFEX com el Dia Internacional contra la Impunitat dels Crims contra periodistes. En aquesta data es recorda la massacre més gran produïda mai en un sol atac contra professionals de la informació que va succeir l’any 2011 a les Filipines i va deixar el tràgic balanç de 32 morts. El 18 de desembre de l’any passat, l’ONU va designar per a aquest mateix motiu reclam el 2 de novembre, amb motiu de l’assassinat de dos periodistes d’RFI, Ghislaine Dupont y Claude Verlon, succeïts a Kidal (Mali), al 2013.

Amb la referència d’aquestes dues dates, la FIP ha demanat als seus sindicats associats que des del passat dia 2 i fins al 23 vagin difonent a través de les xarxes socials la necessitat que s’implementin les normatives internacionals que protegeixen la tasca dels periodistes i, per tant, el dret a la informació de la ciutadania. Aquest citat 23 es faria especial incidència en els països que avui en dia són els més perillosos per als professionals de la informació –a banda, lògicament, d’aquells on hi ha conflictes bèl·lics oberts– i que són Filipines, Mèxic i Somàlia. RSF ha dissenyat una pàgina web en la qual detalla deu casos de crims contra periodistes que encara romanen en la impunitat. Segons aquesta organització, pot tractar-se «de desaparicions, com la de la periodista d’investigació mexicana María Esther Aguilar Cansimbe, el periodista franc-canadenc Guy-André Kieffer, l’iranià Pirouz Davani i l’analista polític i caricaturista d’Sri Lanka Prageeth Eknaligoda. La llista inclou casos de periodistes assassinats, com el del pakistanès Syed Saleem Shahzad, la jove periodista sèrbia Donada Vujasinovic, el columnista franc-libanès Samir Kassir i el periodista del Daguestan Akhmednabi Akhmednabiev, que va perdre la vida al 2013. També es mostren un altre tipus de crims, com l’empresonament del periodista suec-eritreu Dawit Isaak, que es troba tancat en un lloc secret de les infernals presons d’Eritrea del règim d’Isaías Afewerki des de fa 13 anys, o com els actes de tortura que va sofrir la reportera de Bahrain Nazeeha Saeed a mans de la policia per haver cobert les manifestacions a favor de la democràcia.

Des de l’any 1992 prop de 800 periodistes han perdut la vida arreu del món en l’exercici de la seva tasca professional. En aquest 2014 ya s’ha ariibat a la xifra de 100 informadors i assistents assassinats. La Xarxa IFEX –de la qual formen part 17 organitzacions internacionals i un gran nombre més a nivell local– basa la seva iniciativa en aquesta dada. Així, l’entitat explica que «no tots els segrestos o assassinats de periodistes es troben en els titulars internacionals, tampoc la majoria de les morts es produeixen en zones de guerra. En la majoria dels casos es tracta de periodistes locals, que treballen en el seu propi país. Cada vegada més, aquells que estan disposats a portar-nos la veritat, cobrir el crim, el conflicte o la corrupció, són atacats i silenciats. Però encara que es tracti d’un grup gihadista ultra violent com ISIS, un sindicat del crim, o figures en l’ombra fent el treball brut de les corporacions o els governs, els motius darrere dels intents de silenciar els mitjans de comunicació són clars, i és igualment clar per què no podem permetre que això succeeixi.» La Xarxa denuncia que els assassins «s’estan sortint amb la seva. La realitat de la impunitat sistèmica pels delictes comesos contra els periodistes no està en qüestió. D’acord amb les últimes xifres de la UNESCO, des del 2006 s’han aplicat condemnes en menys del 10% dels casos de periodistes assassinats».

La iniciativa de l’associació d’Advocats Europeus Demòcrates (AED) té un perfil diferent ja que el seu objectiu és aconseguir que els agents policials portin placa identificativa en tots els països del continent per tal de poder depurar responsabilitats en cas d’abusos que puguin cometre els agents. La campanya consisteix en una recollida de firmes per demanar al Comissari Europeu, a la Comissió Europea i a la Comissió de Drets Humans del Parlament Europeu que adoptin una directiva europea sobre la identificació dels agents de policia a partir de la resolució que l’Eurocambra va adoptar el gener de l’any passat en la que expressava la seva preocupació per l’absència d’aquesta placa. L’entitat ha iniciat la captació de signatures aquest mes de novembre amb la voluntat d’obtenir-ne en tots els països de la UE i entregar-les a les autoritats comunitàries el mes de febrer del 2015. L’AED demana que s’endeguin «els procediments i els debats necessaris per adoptar una directiva o una decisió marc en aquesta matèria i donar una resposta al problema de la identificació visible dels agents de policia per evitar la infracció de drets fonamentals, salvaguardar els drets de la defensa, la independència del poder judicial i el seu rol de control, amb l’objectiu de desterrar del dia a dia la impunitat de les accions delictives de les forces policials i dels seus responsables administratius i polítics».

La Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació es presenta en públic, disset anys després del primer intent

El pròxim 22 d’octubre es presenta en públic, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació (XCDIC). És una iniciativa impulsada per prop d’una dotzena d’entitats catalanes i a la qual ja n’hi ha moltes més que han estat convidades a adherir-s’hi. És una proposta que ve de lluny. El primer intent data del 1997, quan es va aprovar la Declaració de Barcelona Compromís amb el Dret a la Informació de la Ciutadania i es donava cos al que llavors es va conèixer com Plataforma per la Democràcia Informativa (PDI). La declaració havia estat redactada pel periodista Manuel Vázquez Montalbán i signada per una vintena d’organitzacions que volien expressar la seva preocupació davant d’un seguit de símptomes inquietants que afectaven els drets de la ciutadania a la informació. Entre les que llavors ho van signar hi havia el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), CCOO, UGT, CGT, USOC, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, l’Associació de Dones Periodistes, la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya /(FAPAC) o la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Aquesta iniciativa finalment no va reeixir, entre d’altres raons i sense defugir les causes organitzatives pròpies, perquè el dret a la informació ha costat que sigui percebut socialment com a una qüestió de primer ordre per gaudir d’un bon nivell de qualitat democràtica. Sóc testimoni directe, però, de com l’SPC ho ha intentat en diverses ocasions.

Ara, tot apunta que és la definitiva. També per diverses raons. La primera, perquè l’amic i company Vicent Canet hi ha dedicat esforç, temps i encert a bastir els suports necessaris per fer-ho. Ho ha tingut més fàcil perquè el procés de deteriorament democràtic generalitzat comença a ser tan evident que ha fet més fàcil copsar la necessitat de redreçament que hi ha en aquest àmbit. I també perquè, a Catalunya, l’Estatut ofereix una eina que abans no hi era: l’article 52, que determina les obligacions dels poders públics per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Tot plegat ha servit per bastir les complicitats que feien falta perquè l’XCDIC, ara sí, vegi finalment la llum. Els seus objectius són, per una banda, generar consciència social al voltant del dret a la informació i la comunicació «que han de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut o a l’educació.» D’altra banda es pretén generar una xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania que articuli aquesta reivindicació de cara als poders públics per tal de «poder plantejar propostes concretes de legislació i polítiques públiques al respecte».

Catalunya sempre ha presumit d’anar per davant de la resta d’Espanya en un grapat de qüestions. En aquesta no podrà ser perquè a Andalusia ja fa uns mesos van impulsar una iniciativa similar, el Foro Andaluz de Educación, Comunicación y Ciudadanía. És una plataforma per articular «els agents socials andalusos d’educació per al desenvolupament i comunicació units i enllaçats en un mateix repte: posicionar la comunicació com element central en la construcció d’una ciutadania informada, activa, crítica, participativa i transformadora del seu entorn, des de la defensa de l’exercici del dret a la comunicació». En alguns països de l’Amèrica Llatina van iniciar fa anys processos similars que han derivat al cap del temps en lleis de comunicació, algunes d’elles força envejables, especialment, diuen els experts, a l’Uruguai.

Així, l’XCDIC farà les seves primeres passes el 22 d’octubre. Del seu èxit –cosa que vol dir que la ciutadania catalana i el món associatiu a través del qual s’organitza la fa seva i li dóna vida– en dependrà que en l’àmbit comunicatiu Catalunya s’acosti als referents europeus i llatinoamericans que –uns amb més anys que altres– fa temps que mostren el camí. En aquest acte es presentarà el manifest de la plataforma en el qual, entre d’altres, coses s’afirma que «la informació no és una mercaderia sinó un dret ciutadà». També s’hi reclama que «cal un organisme independent dels interessos polítics i econòmics que vetlli pel dret a la informació i la comunicació».