Monthly Archives: Març 2014

L’autoregulació queda en evidència

La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) ha obert dos expedients sancionadors a Atresmedia i a Mediaset per continguts poc adequats en horari infantil. Concretament es refereix als espais El Programa de Ana Rosa, a Telecinco, i Espejo Público, a Antena 3. Afirma aquest organisme que tots dos «haurien emès escenes i imatges amb continguts audiovisuals que poden ser inadequats per a tots els públics per la qual cosa no encaixarien amb els criteris establerts en el Codi d’Autoregulació que han subscrit tant Mediaset com Atresmedia». El mateix dia en què la CNMC feia públic la incoació d’aquests expedients, la subdirectora d’Audiovisual de l’ens, Júlia López, afirmava en unes jornades que molt aviat «les televisions hauran de complir amb l’horari de protecció infantil» i advertia els operadors que si no ho fan per la via de l’autorregulació«se’ls imposaran totes les sancions que es considerin necessàries per al seu degut compliment.»

López, que participava en les jornades «Pantalles segures per als menors a Europa», explicava que «intentarem que es compleixi la llei per la via de l’autorregulació, però si no és així, haurem d’exercir la nostra competència i, si és necessari, caldrà imposar les sancions que siguin necessàries». L’horari infantil –menors de tretze anys– és el comprés entre les vuit i les nou del matí, entre cinc i vuit de la tarda i de nou a dotze del matí els dissabtes, diumenges i festius d’àmbit estatal. López assegura que en els darrers tres anys, la situació dels menors davant la televisió havia millorat però «encara queda un llarg camí per recòrrer», malgrat que la convergència entre les televisions i les noves tecnologies afegeix noves dificultats a aquest control. Des de fa anys hi ha hagut grans crítiques als continguts televisius en horari infantil i per aquesta raó, i per millorar la seva imatge, les principals cadenes de televisió van pactar al 2004 un Codi d’Autorregulació que totes elles han vulnerat sistemàticament, convertint-lo gairebé en una broma.

Aquest Codi va ser presentat públicament el desembre de 2004 per l’associació que agrupa les televisions comercials –la UTECA–, tot i que TVE també el firmava, amb l’aval de la llavors vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega. La ministra de la Presidència va assegurar llavors que començava una nova etapa de la televisió a Espanya. La realitat ha deixat en evidència el triomfalisme oficial ja que les queixes i les denúncies per l’incompliment de la normativa han estat constants al llarg d’aquests anys. La ineficàcia del comitè d’autoregulació ha estat flagrant en aquest període i és la prova de la necessitat de regulacions del funcionament dels mitjans de comunicació amb un organisme de control totalment independent que vetlli pel compliment de la norma. No obstant això sorprèn que l’organisme regulador supediti el compliment de la normativa a l’autoregulació dels operadors quan hauria de ser justament a l’inrevés. Això és el que precisament entenen les institucions europees que exigeixen que s’apliquin amb rigor les directives comunitàries en matèria de televisió, molt més estrictes que els codis d’autoregulació que, tot i això, són vulnerats de manera constant.

Anuncis

L’exemple de la regulació britànica

Aquesta setmana s’ha complert un any de l’acord entre el Govern britànic i l’associació de víctimes de l’espionatge de la premsa, els afectats per les escoltes telefòniques fetes pels mitjans del grup Murdoch. Es tractava de consensuar un pla per evitar un nou escàndol d’aquestes característiques a partir de l’informe fet per la Comissió Leveson. Aquesta va ser creada l’estiu de 2011 arran de la indignació social generalitzada quan van transcendir les escoltes il·legals de les quals n’havien estat víctimes, entre d’altres, persones conegudes de la talla de l’actor Hugh Grant o l’escriptora J. K. Rowling. El 29 de novembre de 2012, després de mesos de compareixences de testimonis i protagonistes de l’afer de tota mena, la comissió va publicar el seu informe, de quatre volums, i un resum executiu de 48 pàgines. A principis del mes de desembre es va publicar una enquesta en la qual es revelava que un 70% dels britànics donaven suport a les recomanacions que emanaven d’aquest treball.

Les propostes que s’hi plantegen són, essencialment la creació d’un òrgan regulador i controlador independent dels editors, els poders polítics i econòmics, amb forta presència social; un nou codi ètic més rigorós; que els contractes de treball incloguin la clàusula de consciència; que s’estableixi un sistema voluntari d’adhesió a la nova normativa i un sistema de resolució de queixes i arbitratge alternatiu als processos judicials. També es preveuen mecanismes per als mitjans que no vulguin acceptar l’autoritat d’aquest òrgan regulador. Tot això hauria d’estar emparat en un sistema legal adequat. El Govern conservador de David Cameron va mostrar ben aviat el seu rebuig a aquest informe però la pressió social feta a través de hacked off –la plataforma que agrupava les víctimes de les escoltes– i els partits de l’oposició va forçar-lo a modificar la seva actitud. El resultat va ser la reunió a la qual es feia referència a l’inici d’aquest article, de la qual ara fet un any.

De totes maneres, aquest acord no va ser la fi de la història, pero serveix per tenir una excusa per parlar d’un procés que en molts aspectes és envejable. Que el pacte es convertís en llei encara va trigar set mesos més perquè no va ser fins al mes d’octubre passat que els tres principals partits britànics –el Conservador, el Laborista i el Liberal– van consensuar la normativa, que no va ser convertida en llei pel Govern de Cameron fins al 30 d’octubre. Entre l’acord dels tres partits i la ratificació per part de l’Executiu va haver-hi una duríssima campanya de molts mitjans –tret d’algunes honorables excepcions, com The Guardian, que  ho considerava necessari– que van saltar a mata-degolla sobre la nova normativa argumentant que era un atac a la llibertat d’expressió i una intromissió dels poders polítics en els afers de la informació.

En definitiva, la nova llei britànica –que entrarà en vigor al 2015– comporta la creació d’un organisme regulador de la premsa eficaç, amb capacitat sancionadora, protector de la ciutadania i sense polítics ni empresaris de mitjans en la seva composició, i té  el suport del National Union Journalists (NUJ). En la justificació de la llei s’argumenta «la necessitat de posar fi la cultura de l’escàndol» que practiquen alguns mitjans, una decisió que apareix plenament justificada pels casos de pirateig i escoltes telefòniques dels diaris del Grup Murdoch que va afectar, fins i tot, el cas d’una nena assassinada. La ministra de Cultura, Mitjans de comunicació i Esports, Maria Miler, afirmava llavors que la Carta Real –la fórmula jurídica triada– «protegirà la llibertat de premsa i permetrà que hi hagi compensació quan es cometin errors». Aquest nou òrgan hauria de facilitar a les persones que es considerin maltractades pels mitjans que les seves queixes siguin escoltades, així com la imposició de multes si es considerés oportú.

A Catalunya i a l’Estat espanyol veiem també abusos dels mitjans d’informació contínuament. Potser no de la naturalesa dels comesos pel grup Murdoch però que també mostren un paisatge mediàtic molt poc engrescador. El Regne Unit –amb una tradició jurídica poc reguladora– ha actuat amb contundència davant d’una situació que ha escandalitzat la societat britànica. A Catalunya –de la mà de l’article 52 de l’Estatut– i a l’Estat espanyol calen iniciatives com les que han promogut les víctimes dels mitjans al Regne Unit i que ara fa un any van aconseguir que el Govern acceptés les seves propostes. A Catalunya i a l’Estat espanyol fa anys que molts intentem que un dia siguin plenament europeus com ho és el Regne Unit, per molts euroescèptics que hi hagi.

La lluita contra els monopolis

En els darrers dies han coincidit dues notícies que vistes una al costat de l’altra prenen una altra rellevància. Una és la possible compra de Digital Plus per part de Telefónica. I l’altra, segons informava El País en les seves edicions del 8 i del 9 de març passat, és les limitacions que l’organisme regulador mexicà de les telecomunicacions ha imposat a Televisa i com això ha canviat les regles del joc en el sector en aquest país. En aquest cas, cal deixar clar que l’ens regulador al qual ens referim és l’autoritat en matèria de competència i no pas a una derivada de les lleis que regulen la comunicació, com passa en altres països de l’Amèrica llatina.

És a dir, que mentre a l’Estat espanyol està en joc –si Brussel·les no ho impedeix– una operació que suposaria un pas més en la monopolització del sector, a Mèxic ens trobem un pas en direcció contrària. L’Institut Federal de les Telecomunicacions (Ifetel) ha obligat al gegant de les comunicacions d’aquest país a renunciar a la transmissió en exclusiva de programes que generen alts nivells d’audiència, com competicions esportives –finals de tornejos mundials o Jocs Olímpics– i a compartir les seves infraestructures amb altres operadors.

A l’Estat espanyol, quan a l’any 1988 es van aprovar l’aparició de cadenes privades de televisió, es van marcar uns límits en el propietat i que no hi hagués cap accionista que també participés en altres plataformes. Després, durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, es va modificar la llei per donar pas a la creació de La Sexta i de Cuatro. Més endavant, ja en l’actual etapa del PP, es va tornar a modificar la llei per permetre que la Sexta es posés en l’àmbit d’Antena3 TV i Cuatro, en el de Telecinco. Tot plegat, per tornar gairebé on érem fa més de 25 anys.

Si es comparen les dues situacions –la mexicana i l’espanyola–, es constata que mentre a Mèxic les decisions s’han pres per protegir l’usuari, a l’Estat espanyol, sempre s’ha regulat en benefici dels operadors i dels grans conglomerats mediàtics. Això explica també que no hi hagi encara una llei de la comunicació, com tenen en els països que van per davant. No és que a Mèxic no hi hagi pugnes empresarials, que ben cert que hi són, però la darrera resolució de l’autoritat en matèria de competència ha significat un cop dur per al grup més fort –que controla el 70% del mercat– i un nou escenari per al sector

Ricard i Javier necessiten l’Estatut del Corresponsal de Guerra

Arran de l’article publicat el 7 de març passat en aquest blog sobre els periodistes a la peça a partir de la situació que pateix Riicard Garcia Vilanova, fotògraf freelance segrestat a Síria conjuntament amb el reporter d’El Mundo Javier Espinosa, un company m’ha recordat que en aquest àmbit hi ha també una altra qüestió pendent de resolució. Es tracta de l’Estatut del Corresponsal de Guerra, en el qual es recullen les condicions que haurien de gaudir els professionals de la informació que van a cobrir conflictes bèl·lics. Aquest text va ser una proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) a la I Trobada de Periodistes de la Mediterrània –en la qual hi van participar totes les organitzacions d’aquesta regió que pertanyen a la Federació Internacional de Periodistes (FIP)– celebrada a Almeria els dies 16 i 17 d’abril de 2005 i que va ser aprovada per unanimitat. Al marge de la FeSP, per part espanyola també hi van participar Comissions Obreres i la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE).

En aquest text es reclama que tots els professionals de la informació que es desplacen a zones en guerra han d’estar contractats almenys mentre són en aquests indrets. S’hi destaca que en «els darrers temps la creixent flexibilització de les condicions laborals ha impulsat que molts d’aquests professionals acudeixen a aquests escenaris mancats de seguretats elementals, tant per a la seva integritat física com en les seves relacions laborals». Garcia Vilanova, quan va ser segrestat, era a Síria treballant conjuntament amb Espinosa qui sí que està en plantilla per al mitjà per al qual treballa. Desconec en aquests moments quina mena d’acord hi havia entre Ricard i aquest rotatiu i per tant aquest text, ara per ara, no pretén culpabilitzar ningú de no haver estat prou curós; simplement que, aprofitant la trista situació que pateixen Javier i Ricard, és un bon moment per recordar una més de les assignatures pendent que hi ha en matèria d’informació i comunicació. La proposta d’Estatut aprovada a Almeria neix d’un text amb el mateix títol que el comitè de redacció d’El País i la direcció del rotatiu van signar el juliol de 2003, després dels primers mesos de la guerra d’Iraq on, entre d’altres, hi van perdre la vida els periodistes espanyols José Couso i Julio Anguita Parrado.

Ricard Garcia Vilanova o el drama de ser periodista a la peça

El periodista Gervasio Sánchez lidera el recentment creat comitè de suport als periodistes espanyols segrestats a Síria, conjuntament amb els representants de diverses organitzacions professionals. Els reporters que pateixen aquesta situació són el periodista de El Mundo Javier Espinosa i el fotògraf freelance Ricard Garcia Vilanova. Quan aquesta iniciativa es va impulsar, encara estava també en aquesta situació el periodista d’El Periódico Marc Marginedas, feliçment alliberat el diumenge 2 de març passat. Una de les actuacions que aquest comitè vol desenvolupar és l’edició d’un llibre amb diversos treballs de Garcia Vilanova, especialment en la seva cobertura de la guerra de Líbia, país en el qual Ricard n’és un gran expert.

Per què primer en Ricard? Perquè és el que està en pitjor situació. No en el seu segrest perquè allà pateix més o menys les mateixes privacions que els seus companys de captiveri. Està en pitjor situació, aquí, a casa seva. Espinosa, com també Marginedas, tenen un mitjà al darrera, que els té en plantilla i, per tant, els ha seguit pagant el seu salari cosa que els permet afrontar les obligacions contretes per a la seva vida quotidiana quan són a casa. Ricard és un periodista a la peça que no té ningú que li cobreixi les esquenes i amb l’edició d’aquest llibre –de la qual se n’ocuparà Editorial Blume, la mateixa que ho fa amb els de Gervasio Sánchez– es pretén ajudar-lo a pagar les despeses que ara no pot afrontar.

Aquesta situació demostra la terrible fragilitat amb què viuen els col·laboradors a l’Estat espanyol. Des de les organitzacions sindicals del sector s’ha defensat des de fa temps regular aquesta figura imprescindible en el món del periodisme a la manera com ho està en altres països. Aquesta proposta no ha tingut èxit pel poc interès que hi han posat els diferents governs que hi ha hagut, tant els del PP com els del PSOE. Els socialistes s’havien compromés a fer-ho però José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir la seva promesa. La desprotecció social dels periodistes a la peça és absoluta però en el cas del Ricard ha arribat a les seves conseqüències més dramàtiques ja que està forçant els seus familiars –una economia modesta– a haver d’afrontar despeses perquè el company, per exemple, no es quedi sense pis.

Si amb aquesta experiència els poders legislatius no afronten d’una vegada per totes la regulació del periodista a la peça –qüestió que, a més, permetria treure molts professionals de la informació de l’economia submergida– és que els legisladors l’única cosa que senten pels treballadors del sector és indiferència o fins i tot menyspreu. Què té a veure això amb el dret a la informació? Sense condicions laborals dignes no pot haver-hi periodisme de qualitat.

A països com França –on a aquesta figura li diuen «pigiste»– el periodista a la peça gaudeix dels mateixos drets que els seus companys que estan en plantilla. Només canvien les seves retribucions, però pot gaudir de l’atur i d’altres prestacions socials en proporció a les seves cotitzacions, tot i que podrà fer-ho per diverses empreses a la vegada. Els mitjans estan obligats a fer les seves aportacions a la Seguretat Social, també en proporció a les feines que els periodistes realitzen. A Itàlia, Portugal i d’altres països europeus també hi ha regulacions que dignifiquen la figura del col·laborador. En canvi, a la pell de brau, res de res, malgrat les promeses. La proposta elaborada pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) –de la qual formen part els sindicats CCOO, UGT, Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), la UPIFC i els col·legis de periodistes de Catalunya i de Galícia– i aprovada ja des de 2001, que ha estat presentada als grups parlamentaris en diverses ocasions i fins ara encara no ha prosperat.

Jo compraré el llibre del Ricard i convido el conjunt de la professió a fer-ho. Per dos motius: perquè, ben segur, serà un bon llibre i perquè fent-ho l’ajudarem. Però també convido el conjunt de la professió a exigir ja la regulació de la figura del periodista a la peça perquè és una vergonya que mentre està segrestat a Síria, Ricard corri el perill que quan torni a casa, hagi perdut pel camí bous i esquelles. Per acabar només vull afegir: #freejavier_ricard.