Una llei necessària, però tot apunta que quedarà curta

El 17 de novembre passat, a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) es va presentar la proposta de llei que elabora la Comissió Europea per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació. En un acte organitzat pel Col·legi, l’Associació de Periodistes Europeus i la Comissió Europea (CE), el portaveu de Justícia de la CE, Christian Wigand, va explicar els eixos principals d’aquesta European Media Freedom Act, que va ser aprovada inicialment el 16 de setembre passat. Wigand va fer una intervenció força pedagògica, però intentant deixar clar que no es pretenia legislar sobre els mitjans de comunicació.

Els eixos principals de la proposta legislativa comunitària són la no interferència en la línia editorial dels mitjans, prohibir els programes d’espionatge a periodistes (els pegasus i companyia), la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, la transparència sobre els propietaris dels mitjans, i, entre altres, sistemes transparents i justos de mesura de l’audiència i assignació de la publicitat estatal. L’objectiu és tenir la llei redactada al llarg del primer trimestre de l’any vinent i que pugui ser aprovada definitivament abans que s’esgoti la legislatura. Wigand va admetre que la tramitació de la llei serà complicada perquè hi ha molts detractors, que no en volen ni sentir parlar d’una regulació d’aquesta mena, i d’altres que la trobaran massa curta. Així, el portaveu europeu de Justícia va resumir que «la nostra proposta és la correcta».

Jo vaig assistir a aquesta presentació que, en línies generals, vaig trobar prou interessant i felicito els organitzadors de l’acte la seva realització perquè se’n fa poques de sessions d’aquestes per parlar de com protegir per llei la llibertat d’informació. Però personalment sóc dels que trobarà la proposta curta. I vaig exposar alguns dels motius pels quals m’ho sembla. En primer lloc, no veig adequat fer els mitjans de comunicació l’objectiu de la llei. Crec que el que cal regular són drets de les persones, com és el cas del dret a la informació de la ciutadania. I fent-ho, es legisla sobre els mitjans de comunicació i els i les professionals de la informació, fixant per llei els seus drets i els seus deures. Hi ha sectors professionals que temen aquest tipus de legislacions perquè, argumenten, pretenen controlar els mitjans de comunicació. Tot el contrari, una bona llei de premsa protegirà la ciutadania i també els mitjans que respectin els principis ètics. Si, a més, la llei fes d’obligat compliment els codis deontològics establint sancions per a qui els incompleixi, ja seria oli en un llum.

Amb tota humilitat també li vaig suggerir a Wigand que si es vol fer una bona legislació europea en aquesta matèria és imprescindible tenir com a referència el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, que va aprovar el Consell d’Europa per unanimitat l’any 1993, és a dir, fa quasi 30 anys. Li vaig recordar que una de les queixes principals que els i les periodistes fan, almenys a Espanya, és que les pressions més grans les reben del propi del mitjà i dels seus propietaris. No oblidem que, a Espanya, la majoria d’ells tenen en el seu accionariat grans poders econòmics que els utilitzen sovint com a vehicle de propaganda més que com a element d’informació. El portaveu de Justícia va admetre alguns dels meus arguments, però va insistir en els aspectes de la llei que poden combatre aquestes situacions, com l’obligació de ser transparent en la propietat dels mitjans o, entre altres, en l’adjudicació de la publicitat.

El segon aspecte al qual em vaig referir amb relació a mancances de la proposta de llei va ser que no hi havia cap referència al problema probablement més important que pateix avui la professió periodística, com és la precarietat laboral. A partir del fet que un/a periodista precari/ària no pot ser independent, la llibertat d’informació queda compromesa. A l’SPC tenim un lema que és «la nostra precarietat és la teva desinformació», que exemplifica perfectament aquesta situació. Wigand ho va admetre, però també va dir que no es pot legislar tot i que hi ha qüestions que són competència dels estats fer-ho i que aquesta n’és una d’elles. És cert que encabir aspectes laborals en una normativa reguladora de drets és una pràctica que no s’acostuma a fer, però la Comissió Europea, si vol protegir la independència dels mitjans, ha d’evitar que les empreses de comunicació tinguin professionals de la informació amb condicions de treball indignes o insuficients.

En aquest sentit, i, per acabar, cal recordar la moció que l’Assemblea General de la Federació Europea de Periodistes (FEP) va adoptar l’estiu passat per millorar la protecció dels i les periodistes a la peça i freelance. A proposta de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), es va aprovar que la FEP reclamés a la Unió Europea que instés als seus estats membres a donar una cobertura social suficient i digna a aquest col·lectiu professional, cada cop més nombrós. Cert que hi ha països que ja ho fan, com França, Itàlia, Portugal, Alemanya o, entre altres, Bèlgica, però també n’hi ha on periodistes a la peça i freelance viuen encara en la més absoluta indigència pel que fa a la cobertura social de la qual haurien de gaudir. Entre aquests hi ha Espanya.

Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

La informació com a motor d’una ciutadania crítica que defuig el pensament únic

David Bueno, Valeria Giacomoni i Ignasi Llorente, a la presentació de l’informe. Foto: Carles Orti (FFG)

La Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar el 21 de maig passat el seu informe 2018 sobre l’estat de la laïcitat a Catalunya i Espanya. La primera part d’aquest treball és un conjunt de nou articles agrupats sota l’epígraf Pensament crític, raó per a l’emancipació. La fundació em va encarregar un d’aquests articles perquè analitzés com des del món de la informació es pot promoure un pensament crític, que qüestioni les certeses i plantegi dubtes, tot plegat encaminat a construir una societat lliure i sense dogmes.

Aquesta aportació que du la meva firma es titula Periodisme digne, ciutadania lliure i la podeu trobar també en aquest altre enllaç. Els articles estan fets per diverses persones que analitzem des de diversos angles –l’educació, la ciència, la biologia, el dret o la sociologia– com incentivar un esperit crític basat en la raó per millorar la qualitat democràtica de la societat. Si consulteu l’informe en l’enllaç del paràgraf anterior, veureu que hi ha vuit articles interessantíssims que val la pena llegir. A l’altre també li podeu fer una lectura però deixo que sigueu vosaltres els que en feu una valoració.

En el meu article defenso que «disposar de mitjans de comunicació independents dels poders és imprescindible per desenvolupar un pensament crític que vagi més enllà de dogmes i imposicions de tota mena, i que fomenti una societat veritablement democràtica que respecti els drets col·lectius i individuals de les persones». També explico allò que faria falta perquè des de la informació i el periodisme es pugui desenvolupar una societat amb esperit crític i pensament lliure, qüestionant els dogmes de cada dia.

Per a això, reclamo una regulació del dret a la informació de la ciutadania –qüestió en la qual, com ja he explicitat diverses vegades en aquest blog, Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa i de mig món–, de la conveniència d’un periodisme crític no alineat amb cap altra trinxera que no sigui la de la veracitat i el rigor. I, en el marc d’un panorama mediàtic on cada dia hi ha innombrables episodis de desinformació i manipulació, argumento la necessitat d’introduir als plans d’estudis escolars l’educació mediàtica per tal que els nois i noies aprenguin a interpretar de manera crítica els mitjans de comunicació i a reconèixer les trampes que massa sovint amaguen.

La presentació de l’informe va consistir en un diàleg entre el vicepresident de la Fundació, Vicenç Molina, amb David Bueno, biòleg, genetista i autor del llibre Neurociència per a educadors; Valeria Giacomoni, historiadora especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència, i Ignasi Llorente, divulgador científic i expert en noves tecnologies, qui també ha publicat recentment un llibre titulat La Història de la Ciència com mai te l’han explicat. Els ponents són tres dels articulistes que han col·laborat amb aquest Informe Ferrer i Guàrdia 2018. La segona part del llibre està dedicat a l’anàlisi de la situació de la laïcitat a Catalunya i Espanya a partir de les dades extretes de les enquestes i sondejos fetes pel Consell d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) així com les estadístiques de diversos organismes oficials.

Informació i eleccions

Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de Maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració Local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

Article publicat al número 13 de la revista ‘Utopia’ –que es publica a les comarques de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig

Què proposen en matèria de comunicació els partits per al 28-A

En ocasió de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 vaig publicar un article en aquest blog repassant els compromisos de les diferents candidatures. Hi destacava que tret d’algunes excepcions, en general hi havia molt pocs compromisos concrets. Ara, davant la nova contesa electoral d’aquest 28 d’abril per al Congrés dels Diputats i el Senat, amb les mateixes excepcions, la situació no ha millorat gaire.

La informació per fer aquest nou article, com en l’anterior ocasió, surt del recull que he fet jo mateix per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) en el qual es detalla partit per partit les seves propostes en aquest àmbit. El treball es refereix quasi exhaustivament a qüestions directament vinculades amb el dret a la informació. És cert que com a sindicat ens interessen també altres qüestions més generals –la bretxa salarial entre homes i dones, la violència contra les dones i l’assetjament a la xarxa, el futur de les pensions, els falsos autònoms, l’abús en la pràctica dels i les estudiants, les persones en situació d’atur de llarga durada, etc.– que compartim amb altres sectors de la societat i per això, ara em centro bàsicament en aquells que ens afecten més com a periodistes.

Com a referència de tot plegat, si ho voleu comparar, en aquest enllaç hi ha les peticions que la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha plantejat a aquests partits sobre aquestes qüestions.

 

1.– Mitjans Públics

A) CIUTADANS

II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Garantirem la independència i pluralitat de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Reforçarem el procediment de concurs per evitar bloquejos polítics interessats i assegurarem l’elecció d’un nou consell d’administració d’RTVE format per professionals experts i independents.
• Auditarem les televisions autonòmiques per reduir despesa innecessària i assegurarem que els seus continguts no serveixin per fer propaganda ideològica. Garantirem la neutralitat i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació social, promourem el seu autofinançament i, si s’escau, impulsarem l’eliminació d’aquells que resultin manifestament inviables.

B) EN COMÚ PODEM

• Desgovernamentar RTVE i fer que sigui un servei públic efectiu. La televisió i la ràdio públiques viuen una situació crítica, i la televisió privada, un procés de concentració que en limita el pluralisme. Condicionada per un finançament només públic i sotmesa a la manipulació del Govern, RTVE s’ha convertit en un instrument de propaganda governamental. Per canviar aquesta situació cal derogar el decret llei 15/2012 que va imposar el PP, promoure una auditoria a RTVE i reformar la Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA). En aquest sentit ens comprometem a:
● Garantir la independència i el pluralisme de RTVE, democratitzar l’elecció i el funcionament dels seus òrgans de gestió i promoure un finançament transparent fixat per contracte/programa.
● Fomentar la participació ciutadana a RTVE a través d’un consell social, dotat de competències reals, especialment la d’arbitrar el concurs públic per designar la presidència de cada mitjà, planificar la gestió i potenciar els consells d’informatius, el Defensor de l’Espectador i les àrees de mitjans interactius.
● Posar a disposició de la ciutadania, per canals accessibles i amb llicències obertes, els arxius audiovisuals d’interès històric o cultural dels fons de la Corporació RTVE i de l’agència Efe.
● Fer realitat el dret d’accés als mitjans públics. Per fer-ho, es facilitarà que les organitzacions socials puguin reservar espais i els recursos humans i tècnics necessaris per a la producció de continguts de qualitat.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

Propostes per a la República Catalana:
• Impulsar uns mitjans de comunicació públics forts –d’acord amb un model pluricultural i pluri-lingüístic– i independents dels poders governamentals.

E) PARTIT POPULAR (PP)

• Els mitjans de comunicació públics estaran guiats per criteris de professionalitat, transparència, pluralitat i racionalitat econòmica. Acabarem amb el model d’Administrador únic de la corporació de RTVE i impulsarem un Govern corporatiu guiat pels principis de professionalitat, mèrit i capacitat.

 

2.– Regulació del dret a la Informació de la Ciutadania

B) EN COMÚ PODEM

• Garantir el dret a una informació plural i de qualitat. Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà i per tant que totes les persones tinguin el dret a accedir a una informació plural i de qualitat, s’ha d’assegurar la independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics. Cal facilitar l’accés de totes les persones a una informació plural i veraç. Per això, ens proposem:
● Desenvolupar una llei del dret a la informació i la comunicació que fixi els drets i deures dels mitjans per assegurar-ne la independència i el pluralisme.
● Impulsar el consens parlamentari per crear un consell de la informació i la comunicació, format per persones independents als partits i les empreses de comunicació, que determini la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics i els criteris de selecció dels seus càrrecs directius, i, en general, que impulsi mesures de foment del dret de la ciutadania a la informació.
● Garantir que les campanyes i els ajuts públics, així com les llicències d’explotació, no s’adjudiquin de forma esbiaixada, partidista i opaca, sinó de manera transparent i objectiva. A més, posar fi a l’ús partidista i als amiguismes en la publicitat institucional i la compra de subscripcions per part de les institucions.
● Reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats mentre no es puguin garantir recursos suficients per als mitjans públics. La concessió d’ajuts per part de les administracions de l’Estat als mitjans privats, ha de ser pública i transparent. Els mitjans beneficiaris hauran d’estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal i igualitària dels treballadors i treballadores.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

• Des del respecte escrupolós a la llibertat d’expressió i informació, impulsarem una estratègia nacional per a la lluita contra la desinformació, amb activitats de conscienciació i formació per a la ciutadania.

 

3.– Ordenament del sector audiovisual

B) EN COMÚ PODEM

● Mesures urgents perquè la Llei General de la Comunicació Audiovisual, compleixi amb l’obligació de reserva d’espectre radioelèctric per als mitjans comunitaris i aprovi un reglament que reguli la concessió de les llicències als mateixos; com estableix la mateixa LGCA des de la seva publicació en 2010.
● Incloure a la Llei General de la Comunicació Audiovisual les mesures necessàries per a garantir la sostenibilitat financera, la governança i el dret d’accés als mitjans audiovisuals públics.
● Aconseguir amplis acords per constituir el Consell Estatal de Serveis Audiovisuals (CESA), independent del Govern, amb competències per concedir les llicències i imposar sancions i amb mitjans financers, tècnics i humans suficients. El CESA ha de garantir el respecte al pluralisme, la diversitat cultural, la protecció dels consumidors i les consumidores, el correcte funcionament del mercat interior i la competència lleial. Els seus integrants han de ser elegits mitjançant un concurs públic de mèrits i reforçar les seves incompatibilitats, amb la finalitat d’evitar les anomenades “portes giratòries”.
● Per garantir el pluralisme dels mitjans audiovisuals, no s’ha de permetre que un mateix grup superi una audiència mitjana del 30% en el conjunt dels seus canals d’àmbit estatal, en els 12 primers mesos des de l’adquisició. Quan això es produeixi, tindrà un termini d’un any per realitzar les desinversions necessàries per baixar de nivell.
● Establir que qui presta serveis de televisió, ràdio i audiovisuals hagi d’incloure a la seva pàgina web les seves dades d’identitat i direcció, forma de contacte directe amb ells o elles, i identificació de persones físiques o jurídiques que integren el seu accionariat.
● Les llicències d’espais audiovisuals s’han de concedir per concurs públic, donant a conèixer les ofertes, les condicions amb què es concedeixen i els motius. Quan no es compleixin aquestes condicions, la llicència podrà ser retirada.
● Quan s’atorgui una llicència no es podran modificar les condicions de l’oferta, així un canal televisiu de notícies no pot convertir-se en un canal de realities, ni una televisió autonòmica podrà deixar d’emetre informació sobre la seva comunitat.
● Crear un consell de l’audiovisual independent i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als consells que existeixen en d’altres països europeus.
● Assegurar la presència de les llengües espanyoles diferents de la castellana a les ràdios i televisions públiques i privades en horaris no marginals. Garantir desconnexions. Donar cobertura estatal a les emissores que depenen dels governs autonòmics i que emeten en llengües diferents de la castellana.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

Propostes per a la República Catalana:
• Ordenació de l’espai radioelèctric, en tant que autoritat competent, d’acord amb les directives establertes per la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions) i la Unió Europea.
• Concessió de llicències d’emissió de les ràdios i televisions que s’atorgaran amb criteris de veracitat informativa, pluralisme ideològic i corresponsabilitat social, així com culturals i lingüístics, com ara l’ús de les llengües catalana i occitana, i l’emissió de continguts produïts als Països Catalans.
• Afavorir la implantació de mitjans privats i ajustar a la nova legislació audiovisual els serveis de televisió digital de pagament, independentment d’on tinguin la seu social operativa, per garantir l’oferta de continguts d’interès nacional i local.
• Dedicar més recursos a la producció de continguts per consolidar una indústria audiovisual potent, innovadora, pluricultural i plurilingüística a través d’un Pla transversal d’inversió en indústries creatives que impliqui la CCMA i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
• Promoure Catalunya com un centre de mitjans i serveis de comunicació mediterranis i potenciar la Mobile World Capital com a dinamitzadora del negoci de continguts audiovisuals.
• Impulsar programes d’alfabetització mediàtica per combatre la desinformació i perquè els estudiants de primària i secundària adquireixin competències en nous mitjans (new media) i adoptin un rol de creadors i de consumidors crítics de nous mitjans.

Mentrestant, mesures que presentarem al Congrés i Senat:
• Concedir un nou multiplex per fer efectiva la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3 a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, així com també a la resta de l’Estat.
• Suport a la creació de consells reguladors de l’audiovisual a les autonomies, coordinats amb el CAC, i impuls d’un codi de conducta d’àmbit europeu per promoure el comportament ètic a internet i la protecció del dret d’autor (copyright). Creació d’un Observatori de la comunicació que faci i coordini la recerca.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

• La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de recuperar el múltiple que li va ser retirat.
• Promoure la iniciativa Televisió sense fronteres que pretén garantir la recepció directa de les emissions de radio i televisió en català en els territoris amb els quals compartim llengua, amb l’objectiu de promocionar i protegir els espais de comunicació del català.
• La presència del català en els mitjans de comunicació d’abast estatal, públics i privats, és escassa o nul·la. El Govern espanyol va reduir l’espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya.
• Potenciar la presència del català als mitjans de comunicació d’abast estatal

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre  o del Tercer Sector

B) EN COMÚ PODEM

Fomentar i protegir el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre (el Tercer Sector de la comunicació) tenen una funció insubstituïble en la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions de la societat, en l’empara de la diversitat cultural i en la reflexió crítica. Per això, és imprescindible impulsar-los i protegir-los, tal com recomanen la UNESCO, el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Així, doncs, farem el possible per:
● Revisar la gestió de l’espectre radioelèctric per garantir un repartiment de recursos més equilibrat entre els tres sectors de la comunicació: el públic, el comercial i el Tercer Sector. La revisió ha d’incloure la publicitat institucional i les ajudes públiques, com també l’adjudicació de les llicències d’explotació amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i transparència.
● Oferir assessorament legal, fiscal, laboral i de finançament, i donar suport a la creació de nous mitjans de comunicació sota noves fórmules empresarials o de gestió (cooperatives de periodistes o d’usuaris i usuàries, mitjans sense ànim de lucre, amb finançament, via micromecenatge o donatius, etc.).
● Impulsar convenis de col·laboració dels mitjans públics amb els del Tercer Sector per brindar-los recursos i suport tècnic sense comprometre’n la independència.
● Crear dos canals en obert a la TDT i a la ràdio amb connexions locals, gestionats en col·laboració amb els propis mitjans del Tercer Sector, com es fa a Alemanya, Noruega i Finlàndia, entre d’altres països.

 

5.– Llibertat de premsa, llibertat d’informació i transparència

A) CIUTADANS

II) Tolerància Zero amb la corrupció
• Aprovarem una Llei de Protecció del Denunciant de Corrupció. Protegirem totes les persones que denunciïn casos de corrupció o ordres il·legals dels seus superiors. Crearem una Autoritat Independent d’Integritat Pública per eradicar la corrupció, fiscalitzar els nostres càrrecs públics i garantir que la seva actuació respon a l’interès general.

B) EN COMÚ PODEM

• Derogar immediatament la Llei Mordassa. La Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, atorga potestat sancionadora a l’Executiu i sembla redactada com a reacció a les protestes sorgides per la resposta que el govern va donar a la crisi econòmica, el moviment 15M, les marees, els sindicats i d’altres. Una llei que pretén protegir el govern enfront de les protestes i demandes dels moviments socials i que, alhora, pretén reprimir el dret d’expressió i de manifestació de la ciutadania. La Llei Mordassa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica, atorga més poder a les forces de seguretat, limita les garanties de la ciutadania per defensar els seus drets i posa en risc els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

• Una justícia independent garantia dels drets i llibertats per a tothom: Derogació de la Llei Mordassa.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

• Reformes que legislatives recents que cal derogar: Entre altres, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa

E) PARTIT POPULAR (PP)

• Seguirem aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana que garanteix el dret dels espanyols a una convivència pacífica i dóna suport a l’actuació legítima de les FCSE en defensa de les llibertats.
• Aprovarem una nova Llei de Protecció de la Informació Classificada que substitueixi l’actual Llei de Secrets Oficials i que incorpori les pràctiques i estàndards internacionals. Aquesta nova regulació haurà d’estar adaptada als avenços en el tractament de la informació.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

• Aprovarem una nova Llei de Seguretat que substitueixi la Llei Mordassa. És possible més llibertat amb més seguretat.
• (Inclòs al programa però no als «110 compromisos con la España que quieres»)
Aprovar una nova la Llei Integral de Protecció de Testimonis, Informadors i Denunciants que superi les mancances materials i personals dels sistemes de protecció vigents, reforçant la protecció dels denunciants de casos de corrupció, protegint-los d’intimidacions i represàlies i preservant les dades de personals de les persones protegides per evitar la seva publicitat o difusió. La Llei també introduirà les disposicions de la directiva europea per a la protecció dels denunciants, actualment en tramitació.

 

6.– Precarietat laboral

B) EN COMÚ PODEM

• Impulsar una llei que reguli els drets laborals dels i les periodistes. El col·lectiu dels i les periodistes està sotmès a importants condicions de precarietat, les quals s’han agreujat des que s’inicià la crisi. Dotar de garanties laborals el sector permetria que els i les periodistes poguessin exercir plenament la seva funció social, n’augmentaria també la independència i la capacitat d’esperit crític. Per això proposem la creació d’una llei que s’hauria de centrar, principalment, en:
● Dotar de garanties laborals els i les professionals en situació de desprotecció de tota la cadena informativa: periodistes que cobren per peça informativa, determinat tipus de corresponsal, becaris i becàries la feina dels quals caldria regular, etc.
● Incorporar un Estatut del Periodista professional que protegeixi i doni garanties als i les professionals que treballen en els mitjans de comunicació.
● Derogar les reformes laborals de PP i PSOE per injustes i inútils. Substituir la normativa derogada per una llei que defineixi un sistema de relacions laborals, garantista del dret a un treball digne, en les següents matèries: Igualtat a l’accés a l’ocupació, Relacions Laborals, salaris, formació professional, contractació, organització del treball, acomiadament, negociació col·lectiva i mútues col·laboradores de la Seguretat Social

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

• Una República amb treball i salari dignes. Derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. Retornar a la capacitat negociadora als treballadors, a la cultura laboral del diàleg, al respecte pels drets adquirits i a la la negociació col·lectiva.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

• Modificar la reforma laboral del 2012. Cal procedir a:
a) Establir la primacia del conveni sectorial respecte al conveni d’empresa en qüestions claus com són els salaris o les hores extraordinàries. Es tracta de contrarestar aquelles subcontractacions de serveis que tenen com a única finalitat la reducció de salaris, sense més valor afegit.
b) Reforçar el paper de l’autoritat laboral en els expedients de regulació d’ocupació (ERO) per promoure l’acord entre les parts en condicions adequades.

E) PARTIT POPULAR (PP)

• Aprofundirem els avanços en flexibilitat del mercat de treball aconseguits amb la reforma laboral de 2012. Especialment, en allò que es refereix a negociació col·lectiva, afavorint convenis col·lectius adaptats a les necessitats reals del teixit productiu i plenament actualitzats a les necessitats d’empreses i treballadors.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

• Aprovarem els canvis que eliminin els aspectes més lesius de la reforma laboral de 2012. Elaborarem un nou Estatut dels Treballadors per al Segle XXI que s’adapti als canvis socials, econòmics i tecnològics del món actual, i que compagini la competitivitat empresarial amb la defensa dels drets laborals.

25 anys no són res…

Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d’un més en els debats. L’únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l’elecció d’Enric Bastardes com a primer president de l’SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l’organització. L’Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al VIII Congrés celebrat el 14 d’abril passat, la Junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s’ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l’SPC n’és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l’Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l’Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els grups parlamentaris el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s’hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer…

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d’opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d’autoria, pels drets laborals… És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l’única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se’n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d’aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L’any 1993, el Consell d’Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans] ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l’empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d’estar mediatitzades per les exigències d’augmentar el nombre de lectors o d’audiència o en funció de l’augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d’Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys podeu venir dilluns 5 de novembre a celebrar-ho amb nosaltres al centre cívic Parc Sandaru.

L’oportunitat d’Ernest Maragall

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d’assistir a l’entrega del Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a l’amiga i companya Griselda Pastor. El guardó, que enguany ha arribat a la tretzena edició, el dóna l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i l’acte es va dur a terme a la seu de les institucions comunitàries a Barcelona. Griselda Pastor és des de fa uns vint anys la corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les, on ha destacat per la seva capacitat per explicar en el molt poc temps que et dóna la ràdio la complexitat de l’actualitat comunitària.

L’acte va comptar amb la presència, entre altres personalitats, del conseller d’Acció Exterior de la Generalitat, Ernest Maragall. En el seu discurs de cloenda, el conseller va destacar el retrocés en la llibertat d’informació que hi ha a Espanya referint-se als episodis que en els darrers mesos s’han viscut a Catalunya i Espanya que així ho evidencien. Aprofitant la naturalesa europea de la cerimònia, va expressar la seva inquietud per la inacció de l’Administració comunitària en permetre aquesta situació.

Sobre el retrocés de la llibertat d’informació a Catalunya i a Espanya, en aquest espai n’hem escrit més d’una vegada. De tota manera, si el conseller Maragall està preocupat per aquesta situació, té en la seva mà corregir-ho, almenys a Catalunya.

L’única cosa que ha de fer és convèncer al president del Govern del qual forma part, Quim Torra, i al conjunt de l’Executiu català, de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, aquell estatut que es va impulsar quan el seu germà Pasqual era el president de la Generalitat. Aquest article 52 estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

Diverses organitzacions de periodistes i també de la ciutadania fa temps que ho reclamen. Fins ara, cap dels governs que hi ha hagut a la Generalitat han mostrat la sensibilitat necessària per fer-ho. Els grups parlamentaris tampoc han sabut generar els consensos suficients entre ells per impulsar la normativa.

És de celebrar que el conseller Ernest Maragall hagi arribat a la conclusió a la qual molts ja hem arribat de fa temps: el dèficit democràtic que suposa que la ciutadania no pugui gaudir d’una llibertat d’informació al nivell de països que fa temps que han aprovat regulacions d’aquest dret humà essencial, com és el d’informació i comunicació. Però, conseller, vostè té ara l’oportunitat de canviar-ho a Catalunya, aconsegueixi que el Govern del qual vostè forma part desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut.

Article publicat al número 9 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de juliol

Una nova etapa

D’esquerra a dreta, Enric Bastardes, Dardo Gómez i Ramon Espuny, els tres presidents que ha tingut l’SPC abans que jo. Foto: TAV

El dissabte 14 d’abril es va celebrar el VIII Congrés del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC). Entre les qüestions que va decidir n’hi ha una que m’afecta personalment perquè m’hi van escollir com a nou president de l’organització. Per a mi és un repte important, no tant pel volum de feina a fer, que d’això ja hi anava sobrat, sinó per la responsabilitat i pel que significa de confiança dels companys i companyes envers mi. Només aspiro que d’aquí a quatre anys haver-me’n fet mereixedor.

En primer lloc vull agrair a les persones que han acceptat acompanyar-me i que conjuntament farem equip per tirar endavant aquest projecte, que encarem amb il·lusió i ganes de contribuir a la millora global de la professió. Una llista amb gent jove, especialment dones, signe d’una necessària renovació. Lluitar contra la precarietat laboral i, en especial, la que afecta els periodistes a la peça i freelance; i aconseguir d’una vegada la regulació de la professió per tal de tenir les eines suficients per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç, plural i de qualitat són els eixos principals. Però no els únics.

Assolir aquests reptes no és una qüestió que impliqui només el sindicat. Des de l’any passat, l’SPC ha impulsat una unitat d’acció amb altres organitzacions del sector, com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), Som Atents i Solidaritat i Comunicació (SiCom) i més que s’hi vulguin afegir a treballar conjuntament. S’han tirat  endavant diverses iniciatives, algunes de les quals han culminat en l’aprovació a l’Assemblea Oberta de Periodistes de l’11 de novembre passat del manifest «15 accions per a un periodisme digne», que el Congrés de l’SPC va assumir. També ho va fer amb les reivindicacions de les dones periodistes plantejades el 8 de març passat.

Les accions necessàries per fer un periodisme digne depenen de diferents administracions i institucions. Exigir que els seus gestors impulsin els canvis que se’n deriven és cosa del conjunt del sector. Cada cop som més gent demanant-ho. Però encara hem de ser molts més. Els poders que s’oposen a les nostres reivindicacions són forts i poderosos. I per tant, les nostres organitzacions també ho han de ser. Totes. I l’SPC també. Hem de tenir molts més companys i companyes afiliades al sindicat per tenir la força suficient, conjuntament amb la resta d’entitats, per aconseguir la protecció social dels col·laboradors i col·laboradores, el desenvolupament de l’article 52 de l’Estatut per regular a Catalunya el dret a la informació de la ciutadania de manera similar a com ho està a molts països d’arreu del món. Per disposar d’uns mitjans públics despartiditzats al servei de la ciutadania i no dels governs de torn. Perquè les pràctiques dels estudiants no es converteixin en un abús laboral. Perquè el conjunt dels mitjans de comunicació no estiguin al servei d’interessos polítics, econòmics i empresarials espuris com passa actualment en una gran majoria d’empreses informatives. Perquè es retirin les lleis mordassa que empresonen qui diu coses que no agraden els qui manen, i perquè els i les fotoperiodistes puguin treballar sense l’amenaça de rebre garrotades impunement. El reconeixement efectiu del Tercer Sector de la comunicació, que treballar en un mitjà sense ànim de lucre no vol dir que la gent que els produeix no hagi de viure’n. I així fins a les quinze accions que parlava més amunt.

Per a mi ser president de l’SPC ho visc com a una oportunitat de tornar a la professió moltes coses que m’ha donat. He après molt de companys i companyes, tant als mitjans on he treballat com dels que ho feien en altres empreses i hem coincidit més o menys sovint en l’exercici de la nostra tasca professional. També amb tothom amb qui he compartit activisme en el sector. A tots ells i elles els demano ara que m’ajudin –que ens ajudin– a revertir la difícil situació en què està avui el periodisme a Catalunya i Espanya. No és que fora tot siguin flors i violes, però almenys a molts llocs tenen eines que nosaltres no tenim, la regulació laboral del periodisme i la del dret a la informació. I en aquest context l’ajuda per assolir aquests reptes seria la seva afiliació al sindicat. Ens permetrà a tots plegats ser més forts.

No vull acabar aquest article sense agrair als meus predecessors el que he après amb ells. Han presidit el sindicat Enric Bastardes (1993-2001), Dardo Gómez (2001-2009) i Ramon Espuny (2009-2018). Amb l’ajuda de tothom que ha passat per les juntes executives que han liderat han convertit el sindicat en un dels referents de la professió. Tot és molt diferent de com era quan vam constituir el sindicat ara fa 25 anys. Les noves tecnologies, els nous usos informatius de la societat, la crisi de la premsa en paper, el descrèdit de la professió, la crisi…, han canviat el sector de cap a peus. Segurament cal modernitzar estratègies i maneres de treballar, però l’SPC segueix sent una eina útil. Un sindicat no és més que una associació de persones que s’agrupen per defensar els seus interessos comuns. I això és el que som i el que fem. Si l’SPC no existís, caldria inventar-lo. En qualsevol cas, companys i companyes, estic a la vostra disposició.

 

Quan Europa i l’Amèrica Llatina marquen el camí

Aquests dies de festes he pràcticament acabat de llegir un llibre que havia començat ja fa un cert temps, Medios Democráticos. Una revolución pendiente en la comunicación (Ediciones Akal, 2016), del qual n’és autor el periodista Pascual Serrano. Repassa les regulacions de la comunicació que s’han fet en diversos països de l’Amèrica Llatina en el marc dels diferents processos polítics que s’hi havien viscut. Són molt interessants els plantejaments que s’hi fan. Al mateix temps m’arriben notícies de dinàmiques endegades en altres continents en relació al dret a la informació que, sin prisas pero sin pausas, –segons es deia en antigues i obsoletes etapes de transició– van avançant i consolidant-se. Concretament em refereixo a Europa i, encara més concretament, al Regne Unit.

I, a més, això coincideix quan falten pocs dies –el pròxim 17 de gener– perquè es constitueixi el Parlament de Catalunya sorgit de les eleccions del 21 de desembre passat. Si en una cosa Catalunya –i l’Espanya de la qual una part important de Catalunya es vol deslligar– està molt endarrerida, és en la defensa del dret a la informació de la ciutadania com un dret humà essencial en una societat democràtica. Si la nova Cambra catalana i el president –i el seu Govern– que posteriorment sigui escollit volen posar-se al dia, tenen en el llibre de Pascual Serrano i en el Regne Unit exemples als quals seguir.

En la seva anàlisi, Serrano parteix del fet que a l’Amèrica Llatina «els nous líders progressistes que van anar arribant als governs amb el suport dels seus ciutadans van descobrir dues coses: l‘enorme poder i hostilitat dels mitjans privats i l’absència de mitjans públics que poguessin compensar amb cert rigor i equanimitat l’impressionant paper polític d’oposició que lideraven les empreses privades de comunicació». Cita a l’ex relator especial per a la llibertat d’expressió de Nacions Unides, Frank La Rue, que ho va ser entre 2008 i 2014, qui va recordar que la llibertat d’expressió «és un dret universal, un dret de tots, i no només de les grans corporacions dels mitjans. És un dret de la societat a estar ben informada, és una qüestió de justícia i de ciutadania vinculada directament a la diversitat dels mitjans. Per això, el monopoli de comunicació està contra, justament, la llibertat d’expressió i l’exercici ple de la ciutadania». En relació a l’Amèrica Llatina, La Rue destaca que «hi ha un fenomen històric comú perquè tota l’estructura de comunicació social va ser pensada únicament des de l’òptica comercial. I la comunicació és molt més que això, és un servei públic. No hi ha cap problema que també sigui negoci, ningú hi està en contra, però ha de prevaldre l’esperit de servei a la col·lectivitat, fet amb qualitat i independència, de forma honesta i objectiva». A partir d’aquí estudia com han afrontat aquesta qüestió països com l’Equador, Veneçuela, Bolívia, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Xile… Llegiu Serrano, no us en penedireu…

Des d’Europa, des del Regne Unit, ens arriba com de mica en mica s’ha anat consolidant la regulació impulsada arran dels abusos per l’espionatge dels mitjans del grup Murdoch. De tota manera, dir que «ens arriba» –sigui d’Europa, de l’Amèrica Llatina o d’on sigui– no deixa de ser un cert eufemisme. Els canvis en matèria de dret a la informació de la ciutadania que hi ha a molts llocs del món són reiteradament ignorats i silenciats per la premsa espanyola i catalana, a no ser que sigui amb referències hostils i manipulades.

El periodista Dardo Gómez –exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)– en un article a la Revista El Observador afirma que «la regulació a la premsa britànica avança». Gómez apunta que «Els grans grups de premsa i les organitzacions professionalistes oculten els progressos que es fan en altres països per garantir a la ciutadania el seu dret a saber i al fet que els mitjans no els colin boles venudes com a informació». Així, afegeix, que «només per obseqüència professional, alguns ens hem assabentat que el 14 de novembre passat es van celebrar a la Universitat de Westminster els primers cinc anys de vigència del sistema regulador de la premsa britànica basat en les recomanacions de l’Informe Leveson» del qual ja n’he parlat en altres ocasions. Per entendre el que ha passat en aquest país cal conèixer l’organització Hacked Off, la que va aconseguir que més de 175.000 ciutadans britànics reclamessin una regulació que acabés amb els abusos d’alguns mitjans de comunicació. Òbviament, aquests, amb el grup Murdoch al capdavant però amb els diaris The Telegraph, Mirror i alguns de regionals fent-li costat, han plantejat –i plantegen– totes les batalles possibles per aturar-ho però fins ara les han perdut totes. Es pregunta Gómez «perquè us penseu que els grans mitjans espanyols ni les organitzacions professionalistes no ens expliquen res de tot això?»

La resposta és clara: Perquè no volen que a Espanya i Catalunya aprenguem d’aquest exemple i pretenguem seguir-lo. A Catalunya, l’article 52 de l’Estatut estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Ara s’estrenarà la XII Legislatura. Serà la definitiva perquè Catalunya iniciï el camí per aproximar-se als referents democràtics més pròxims?