Tag Archives: Regulació

Massa assignatures pendents

El president del Govern espanyol –en funcions mentre escric aquest article–, Pedro Sánchez, feia el 6 de novembre passat una piulada en el seu compte de Twitter en la qual condemnava les amenaces patides per sis periodistes catalans en uns pasquins apareguts a alguns carrers de Barcelona. Deia Sánchez que «La llibertat d’informació és un dret fonamental, un pilar bàsic i irrenunciable de la democràcia que ha de ser respectat i garantit». Cap argument per contradir-lo més enllà de recordar-li la d’oportunitats que ha tingut des del seu càrrec per impulsar mesures per garantir aquest dret a la informació. Jo mateix li responia la seva piulada dient-li que «Si tant respecta la llibertat d’informació, per què aquest decret lliberticida de la llibertat a internet que ha aprovat el seu Govern? O que la Policia estomaqui periodistes per voler informar del que passa als carrers. O estar a la cua Europa per no regular el dret a la informació».

Ja sabeu que a Twitter la limitació d’espais fa que els missatges siguin quasi telegràfics. I aquest blog és per intentar explicar-ho millor. Qui el segueix sap les diverses qüestions que des de diversos àmbits professionals s’han plantejat per millorar el respecte del dret a la informació a Catalunya i Espanya. Els darrers dies, les darreres setmanes, professionals de la informació han estat víctimes d’agressions de tota mena, principalment fetes pels cossos de seguretat, tant els Mossos d’Esquadra, com la Policia Nacional. Ho hem denunciat i hem protestat al carrer per aquestes situacions. Han estat víctimes de la violència periodistes de tota mena de mitjans i tant des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) com des d’altres organitzacions del sector ho hem denunciat.

Sectarisme dels mitjans davant la violència
No em vull referir a la piulada de Pedro Sánchez per entrar en el debat electoral. A hores d’ara segurament tot el peix està venut i tothom ja sap què farà aquest diumenge. Simplement l’he utilitzat com a punt de partida per contextualitzar les coses que han passat darrerament en el món del periodisme. En primer lloc, el sectarisme de molts mitjans de comunicació a l’hora d’informar dels atacs de què han estat objecte els i les professionals de la informació. Mentre quasi totes les agressions i amenaces han estat rebutjades i criticades per la majoria de les organitzacions periodístiques, no ha passat el mateix amb els mitjans de comunicació. La majoria s’han limitat a informar, denunciar i protestar només contra les accions de què han estat objecte professionals de la seva empresa o grup de comunicació o, com a molt, els de la seva trinxera ideològica. I això ha passat amb públics i privats.

El dimarts 22 d’octubre, diverses organitzacions periodístiques van convocar una protesta a la plaça Catalunya de Barcelona contra les agressions de què diversos periodistes havien estat objecte en els dies anteriors, en les mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés. L’SPC érem una d’aquestes entitats –les altres eren la UPIFC, el Grup Barnils i el Col·legi  de Periodistes– i a mig matí em va telefonar una periodista de La Sexta, del programa Todo es mentira, que volia saber si la concentració «era contra els radicals». Li vaig explicar que no, que era contra totes les agressions «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades«, que és ja la lletania que la majoria de les organitzacions hem adoptat. Salvo error u omisión, a la tarda ja no els vaig veure. Volia deixar clar que no volíem que passés com dies enrere, que una plantada de periodistes al Parlament de Catalunya contra les agressions a professionals de la informació va ser convertida per algunes televisions privades en una protesta «contra les pressions dels polítics independentistes als periodistes». Una manipulació barroera en extrem. El motiu de la plantada era el que era.

Com tenir una professió més forta
Explico tot això per deixar clar que en matèria de dret a la informació encara hi ha massa assignatures pendents. Tantes que Espanya –i també Catalunya fins que no desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut– són a la cua d’Europa en aquesta qüestió. Per poder ser més forts per poder lluitar millor en defensa del dret a la informació de la ciutadania i per aconseguir unes condicions de treball laborals i professionals dignes des de l’SPC hem impulsat una campanya de micromecenatge per poder dur a terme diversos projectes que tenim plantejats amb aquest objectiu. En aquesta web hi trobareu tota la informació.

Estem a punt de superar la primera fase i iniciar la segona. Si no us agrada la informació que rebeu, col·laboreu amb l’SPC en aquesta iniciativa a través de la plataforma Goteo perquè implementar els projectes que té el sindicat ens beneficia a tots i totes. És una campanya oberta al conjunt de la professió –la que està afiliada al sindicat i la que no– i a la ciutadania, veritable destinatari de la feina dels i les periodistes i que ha d’exigir que li sigui respectat el seu dret a una informació lliure i independent.

Premi Nacional de Comunicació
Tanco aquest article amb la satisfacció de saber que els amics de Crític han estat guardonats per la Generalitat amb el Premi Nacional de Comunicació. Ja els vaig expressar la meva enhorabona. I per fer-ho els vaig enviar aquest escrit que han tingut l’amabilitat de publicar en el qual parlo d’algunes de les qüestions a les quals m’he referit en aquest text.

 

El que no va sortir a Telecinco

Dimarts passat, 1 d’octubre, en el decurs de les mobilitzacions amb motiu del segon aniversari del referèndum de l’1-O, va haver-hi, lamentablement i de nou, agressions contra periodistes. La companya Laila Jiménez, de Telecinco, va ser atacada per dues de les persones que hi assistien. L’acció va ser durament criticada des d’amplis sectors de la societat, de la política i del periodisme. Entre aquests, el Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), que ho va fer a través de les xarxes socials, denúncia que va ser ignorada per la gran majoria de mitjans de comunicació, un silenci sospitós sobre la nostra activitat el qual ja fa temps que el sindicat pateix.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’entrevista que l’endemà em va fer Telecinco, com a president de l’SPC perquè fes una valoració dels fets. Ens vam citar prop de casa, als Jardins Montserrat Roig, per poder fer-ho sense sorolls ambientals molestos. La conversa amb la periodista que em va interviuar va ser molt interessant i es va traduir en una gravació d’uns deu minuts aproximadament. Arribada l’hora de l’Informatiu de la cadena, a les tres de la tarda, em vaig asseure davant la televisió per veure què en sortia. «Un dia que surts a la tele com a president de l’SPC, no t’ho pots perdre!», vaig pensar.

Una de les primeres informacions del noticiari va ser justament la dels incidents en aquella manifestació. I van recollir la meva intervenció. Durant cinc segons o poc més vaig aparèixer en pantalla per tan sols dir una frase treta de context que no deia gairebé res, plantejant que era cosa dels governs protegir el dret a la informació de la ciutadania. Si m’haguessin entrevistat a l’estiu a la platja, en el mateix temps, no hauria tingut pràcticament temps ni de queixar-me de la calor.

Entenc que Telecinco té els seus criteris a l’hora de reproduir declaracions de persones que entrevista i que considerés que el que jo deia no tenia més interès. Conec la importància del temps en televisió i de l’espai disponible en els mitjans. Jo també sóc periodista i sé que cal ajustar les declaracions i informacions que reps a l’espai que tens disponible. I en aquest sentit, cinc, sis o set segons a Telecinco van permetre que potser algú descobrís l’existència de l’SPC.

No voldria que semblés un esclat de vanitat pensar que és necessari que el món mundial conegui el que vaig dir a Telecinco, però com que crec que en aquesta conversa vam tractar temes força importants, m’agradaria fer-vos un resum de què vaig dir a la companya d’aquesta cadena que em va interviuar. Vaig criticar l’atac que va patir Laila Jiménez, com ho hem fet sempre que hi ha hagut agressions –tant físiques com verbals– «vinguin d’on vinguin i siguin quines siguin les persones afectades».

Vaig afirmar també que els atacs contra professionals de la informació «suposen una vulneració al dret a la informació de la ciutadania, un dret fonamental en una societat democràtica». També vaig considerar que «no és que els i les periodistes siguin més que la resta de la ciutadania però que «són els qui, justament, tenen la feina d’intentar garantir aquest dret». Vaig recordar que l’SPC, «des de sempre, ha denunciat totes les situacions en què els i les professionals de la informació han patit traves, tant per part de les forces de seguretat com de grups de persones, per poder fer la feina, fos quin fos el mitjà per al qual treballaven, o que ho fessin com a freelances».

Se’m va preguntar si estàvem preocupats per la reiteració d’aquest tipus d’incidents que s’han produït en el marc d’El Procés. Vaig respondre que evidentment que l’SPC està inquiet, com ho ha estat sempre i com sempre ho estarà mentre no s’hi posi solució. Que la violència l’han patida tota mena de mitjans i que no ha començat ara. Van voler saber si, des del punt de vista del sindicat, eren els polítics els que havien de posar-hi remei. El que vaig dir és que «Espanya –i Catalunya– estan a la cua d’Europa en allò que es refereix al dret a la informació de la ciutadania, ja que els diferents governs que hi ha hagut mai han afrontat regular-lo com ho està en la majoria de països europeus» amb una tradició democràtica més llarga. I que això és així perquè els partits no han mostrat interès per aquesta qüestió «tot i que la Constitució espanyola, en el seu article 20; l’Estatut de Catalunya, en el seu article 52; i la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual tothom es vanagloria de donar-hi suport, en el seu article 19; així ho estableixen i ho reconeixen».

També vaig considerar que aquesta desídia governamental i política en garantir el dret a la informació de la ciutadania tenia uns efectes perniciosos en la pedagogia cívica de què cal respectar la feina dels i les professionals de la informació. Vaig afegir que si algú està descontent amb la informació que rep perquè creu que hi ha mitjans que manipulen i distorsionen la realitat, «això no s’arregla fustigant els i les professionals que són a peu de carrer, perquè hi ha altres vies per denunciar-ho tot i que admeto, com ja he dit, que a Espanya i Catalunya hi hagi menys eines per fer-ho que en altres països». Els que imposen la manipulació informativa solen estar en despatxos molt ben connectats amb els diferents poders.

Vaig fer una darrera afirmació ja fora de micròfon de la qual, ja que hi som i com a colofó, en deixo constància. És una llàstima que els mitjans –sigui Telecinco o sigui qui sigui– només destaquin les agressions a professionals de la informació quan això afecta gent de la seva empresa o de la seva trinxera mediàtica. En els dos darrers casos registrats –els de la Diada, al Parlament, i els d’aquesta setmana– no ha estat tant d’aquesta manera, però seria desitjable que cada cop que hi ha un episodi d’aquests tothom expressés el seu rebuig. Contribuiria a fer pedagogia social i serviria per rebaixar la tensió i evitar situacions de violència.

Per cert: per a qui estigui descontent de la informació que rep, mireu-vos això.

La informació com a motor d’una ciutadania crítica que defuig el pensament únic

David Bueno, Valeria Giacomoni i Ignasi Llorente, a la presentació de l’informe. Foto: Carles Orti (FFG)

La Fundació Ferrer i Guàrdia va presentar el 21 de maig passat el seu informe 2018 sobre l’estat de la laïcitat a Catalunya i Espanya. La primera part d’aquest treball és un conjunt de nou articles agrupats sota l’epígraf Pensament crític, raó per a l’emancipació. La fundació em va encarregar un d’aquests articles perquè analitzés com des del món de la informació es pot promoure un pensament crític, que qüestioni les certeses i plantegi dubtes, tot plegat encaminat a construir una societat lliure i sense dogmes.

Aquesta aportació que du la meva firma es titula Periodisme digne, ciutadania lliure i la podeu trobar també en aquest altre enllaç. Els articles estan fets per diverses persones que analitzem des de diversos angles –l’educació, la ciència, la biologia, el dret o la sociologia– com incentivar un esperit crític basat en la raó per millorar la qualitat democràtica de la societat. Si consulteu l’informe en l’enllaç del paràgraf anterior, veureu que hi ha vuit articles interessantíssims que val la pena llegir. A l’altre també li podeu fer una lectura però deixo que sigueu vosaltres els que en feu una valoració.

En el meu article defenso que «disposar de mitjans de comunicació independents dels poders és imprescindible per desenvolupar un pensament crític que vagi més enllà de dogmes i imposicions de tota mena, i que fomenti una societat veritablement democràtica que respecti els drets col·lectius i individuals de les persones». També explico allò que faria falta perquè des de la informació i el periodisme es pugui desenvolupar una societat amb esperit crític i pensament lliure, qüestionant els dogmes de cada dia.

Per a això, reclamo una regulació del dret a la informació de la ciutadania –qüestió en la qual, com ja he explicitat diverses vegades en aquest blog, Catalunya i Espanya estan a la cua d’Europa i de mig món–, de la conveniència d’un periodisme crític no alineat amb cap altra trinxera que no sigui la de la veracitat i el rigor. I, en el marc d’un panorama mediàtic on cada dia hi ha innombrables episodis de desinformació i manipulació, argumento la necessitat d’introduir als plans d’estudis escolars l’educació mediàtica per tal que els nois i noies aprenguin a interpretar de manera crítica els mitjans de comunicació i a reconèixer les trampes que massa sovint amaguen.

La presentació de l’informe va consistir en un diàleg entre el vicepresident de la Fundació, Vicenç Molina, amb David Bueno, biòleg, genetista i autor del llibre Neurociència per a educadors; Valeria Giacomoni, historiadora especialitzada en pedagogia llibertària i autora del llibre Joan Puig Elias: anarquisme, pedagogia i coherència, i Ignasi Llorente, divulgador científic i expert en noves tecnologies, qui també ha publicat recentment un llibre titulat La Història de la Ciència com mai te l’han explicat. Els ponents són tres dels articulistes que han col·laborat amb aquest Informe Ferrer i Guàrdia 2018. La segona part del llibre està dedicat a l’anàlisi de la situació de la laïcitat a Catalunya i Espanya a partir de les dades extretes de les enquestes i sondejos fetes pel Consell d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) així com les estadístiques de diversos organismes oficials.

Informació i eleccions

Quan vostès llegeixin aquest article ja haurà passat el 28-A i ja quedaran pocs dies per als comicis municipals i al Parlament Europeu. En aquest raconet, ja ho saben, acostumo a parlar de periodisme, de dret a la informació, de llibertat d’expressió… I lligant les dues coses em preocupa els pocs compromisos –tret d’honroses excepcions– que els partits assumeixen en aquesta matèria en els seus programes electorals. En aquest blog ja vaig publicar el 15 d’abril un article en el qual feia una comparativa sobre el que deien les candidatures sobre aquestes qüestions.

El futur d’RTVE és l’apartat que recollia més propostes mentre que en la regulació del dret a la informació només hi havia compromisos per part d’En Comú Podem –força amplis, per cert– i del PSOE. En aquest escrit em fixava en ítems com la precarietat laboral, la llibertat de premsa, la reforma de les lleis audiovisuals o el reconeixement dels mitjans comunitaris.

Tot un seguit de qüestions que tornaran a ser sobre la taula per a les eleccions del 26 de Maig. Tot i que en aquest àmbit les competències recauen principalment en el Govern estatal i en els autonòmics, el marge d’actuació de l’Administració Local és prou ample. Tenen responsabilitats en els mitjans locals –de despartidització i de condicions laborals del personal–, en la distribució de publicitat, de forçar les bones pràctiques en diversos àmbits informatius, de promoció de la importància del dret a la informació entre la ciutadania perquè aquesta sigui més exigent en aquest àmbit…

La feina de la UE implica fixar unes regles de joc mínimes per a tots els països de la Unió. Espanya és a la cua d’Europa en matèria de dret a la informació i les autoritats comunitàries haurien de ser molt més estrictes en fer complir les seves directives, fer de Primo Zumosol i protegir la ciutadania europea.

I la ciutadania, de la mateixa manera que mirem què diuen els partits en qüestions que ens són molt tangibles, com la sanitat, l’educació, el treball o l’habitatge, hauríem d’interessar-nos també per saber què diuen sobre dret a la informació perquè només quan aquest ens sigui plenament garantit, tindrem les millors armes per lluitar per la resta de drets i llibertats.

Els periodistes vam presentar les nostres peticions en aquest àmbit per al 28-A i ho tornarem a fer per al 26-M. Però caldria que la societat s’adonés que aquesta no és una assignatura maria que si se suspèn, no passa res. Sense informació (de qualitat) no hi ha democràcia (de qualitat). Això ens jugàvem el 28-A i ens ho tornarem a jugar el 26-M. I cada cop que ens posin una urna per davant.

Article publicat al número 13 de la revista ‘Utopia’ –que es publica a les comarques de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de maig

Què proposen en matèria de comunicació els partits per al 28-A

En ocasió de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 vaig publicar un article en aquest blog repassant els compromisos de les diferents candidatures. Hi destacava que tret d’algunes excepcions, en general hi havia molt pocs compromisos concrets. Ara, davant la nova contesa electoral d’aquest 28 d’abril per al Congrés dels Diputats i el Senat, amb les mateixes excepcions, la situació no ha millorat gaire.

La informació per fer aquest nou article, com en l’anterior ocasió, surt del recull que he fet jo mateix per al Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) en el qual es detalla partit per partit les seves propostes en aquest àmbit. El treball es refereix quasi exhaustivament a qüestions directament vinculades amb el dret a la informació. És cert que com a sindicat ens interessen també altres qüestions més generals –la bretxa salarial entre homes i dones, la violència contra les dones i l’assetjament a la xarxa, el futur de les pensions, els falsos autònoms, l’abús en la pràctica dels i les estudiants, les persones en situació d’atur de llarga durada, etc.– que compartim amb altres sectors de la societat i per això, ara em centro bàsicament en aquells que ens afecten més com a periodistes.

Com a referència de tot plegat, si ho voleu comparar, en aquest enllaç hi ha les peticions que la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) ha plantejat a aquests partits sobre aquestes qüestions.

 

1.– Mitjans Públics

A) CIUTADANS

II) Tolerància Zero amb la corrupció
Garantirem la independència i pluralitat de Radiotelevisió Espanyola (RTVE). Reforçarem el procediment de concurs per evitar bloquejos polítics interessats i assegurarem l’elecció d’un nou consell d’administració d’RTVE format per professionals experts i independents.
Auditarem les televisions autonòmiques per reduir despesa innecessària i assegurarem que els seus continguts no serveixin per fer propaganda ideològica. Garantirem la neutralitat i la pluralitat dels mitjans públics de comunicació social, promourem el seu autofinançament i, si s’escau, impulsarem l’eliminació d’aquells que resultin manifestament inviables.

B) EN COMÚ PODEM

• Desgovernamentar RTVE i fer que sigui un servei públic efectiu. La televisió i la ràdio públiques viuen una situació crítica, i la televisió privada, un procés de concentració que en limita el pluralisme. Condicionada per un finançament només públic i sotmesa a la manipulació del Govern, RTVE s’ha convertit en un instrument de propaganda governamental. Per canviar aquesta situació cal derogar el decret llei 15/2012 que va imposar el PP, promoure una auditoria a RTVE i reformar la Llei General de la Comunicació Audiovisual (LGCA). En aquest sentit ens comprometem a:
Garantir la independència i el pluralisme de RTVE, democratitzar l’elecció i el funcionament dels seus òrgans de gestió i promoure un finançament transparent fixat per contracte/programa.
Fomentar la participació ciutadana a RTVE a través d’un consell social, dotat de competències reals, especialment la d’arbitrar el concurs públic per designar la presidència de cada mitjà, planificar la gestió i potenciar els consells d’informatius, el Defensor de l’Espectador i les àrees de mitjans interactius.
● Posar a disposició de la ciutadania, per canals accessibles i amb llicències obertes, els arxius audiovisuals d’interès històric o cultural dels fons de la Corporació RTVE i de l’agència Efe.
● Fer realitat el dret d’accés als mitjans públics. Per fer-ho, es facilitarà que les organitzacions socials puguin reservar espais i els recursos humans i tècnics necessaris per a la producció de continguts de qualitat.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

Propostes per a la República Catalana:
Impulsar uns mitjans de comunicació públics forts –d’acord amb un model pluricultural i pluri-lingüístic– i independents dels poders governamentals.

E) PARTIT POPULAR (PP)

Els mitjans de comunicació públics estaran guiats per criteris de professionalitat, transparència, pluralitat i racionalitat econòmica. Acabarem amb el model d’Administrador únic de la corporació de RTVE i impulsarem un Govern corporatiu guiat pels principis de professionalitat, mèrit i capacitat.

 

2.– Regulació del dret a la Informació de la Ciutadania

B) EN COMÚ PODEM

• Garantir el dret a una informació plural i de qualitat. Perquè el dret a la informació esdevingui un dret ciutadà i per tant que totes les persones tinguin el dret a accedir a una informació plural i de qualitat, s’ha d’assegurar la independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics. Cal facilitar l’accés de totes les persones a una informació plural i veraç. Per això, ens proposem:
Desenvolupar una llei del dret a la informació i la comunicació que fixi els drets i deures dels mitjans per assegurar-ne la independència i el pluralisme.
● Impulsar el consens parlamentari per crear un consell de la informació i la comunicació, format per persones independents als partits i les empreses de comunicació, que determini la composició i les funcions dels consells d’administració dels mitjans públics i els criteris de selecció dels seus càrrecs directius, i, en general, que impulsi mesures de foment del dret de la ciutadania a la informació.
Garantir que les campanyes i els ajuts públics, així com les llicències d’explotació, no s’adjudiquin de forma esbiaixada, partidista i opaca, sinó de manera transparent i objectiva. A més, posar fi a l’ús partidista i als amiguismes en la publicitat institucional i la compra de subscripcions per part de les institucions.
Reduir les ajudes als mitjans de comunicació privats mentre no es puguin garantir recursos suficients per als mitjans públics. La concessió d’ajuts per part de les administracions de l’Estat als mitjans privats, ha de ser pública i transparent. Els mitjans beneficiaris hauran d’estar al dia en les seves obligacions fiscals i laborals, inclosa la contractació legal i igualitària dels treballadors i treballadores.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

• Des del respecte escrupolós a la llibertat d’expressió i informació, impulsarem una estratègia nacional per a la lluita contra la desinformació, amb activitats de conscienciació i formació per a la ciutadania.

 

3.– Ordenament del sector audiovisual

B) EN COMÚ PODEM

● Mesures urgents perquè la Llei General de la Comunicació Audiovisual, compleixi amb l’obligació de reserva d’espectre radioelèctric per als mitjans comunitaris i aprovi un reglament que reguli la concessió de les llicències als mateixos; com estableix la mateixa LGCA des de la seva publicació en 2010.
● Incloure a la Llei General de la Comunicació Audiovisual les mesures necessàries per a garantir la sostenibilitat financera, la governança i el dret d’accés als mitjans audiovisuals públics.
● Aconseguir amplis acords per constituir el Consell Estatal de Serveis Audiovisuals (CESA), independent del Govern, amb competències per concedir les llicències i imposar sancions i amb mitjans financers, tècnics i humans suficients. El CESA ha de garantir el respecte al pluralisme, la diversitat cultural, la protecció dels consumidors i les consumidores, el correcte funcionament del mercat interior i la competència lleial. Els seus integrants han de ser elegits mitjançant un concurs públic de mèrits i reforçar les seves incompatibilitats, amb la finalitat d’evitar les anomenades “portes giratòries”.
● Per garantir el pluralisme dels mitjans audiovisuals, no s’ha de permetre que un mateix grup superi una audiència mitjana del 30% en el conjunt dels seus canals d’àmbit estatal, en els 12 primers mesos des de l’adquisició. Quan això es produeixi, tindrà un termini d’un any per realitzar les desinversions necessàries per baixar de nivell.
● Establir que qui presta serveis de televisió, ràdio i audiovisuals hagi d’incloure a la seva pàgina web les seves dades d’identitat i direcció, forma de contacte directe amb ells o elles, i identificació de persones físiques o jurídiques que integren el seu accionariat.
● Les llicències d’espais audiovisuals s’han de concedir per concurs públic, donant a conèixer les ofertes, les condicions amb què es concedeixen i els motius. Quan no es compleixin aquestes condicions, la llicència podrà ser retirada.
Quan s’atorgui una llicència no es podran modificar les condicions de l’oferta, així un canal televisiu de notícies no pot convertir-se en un canal de realities, ni una televisió autonòmica podrà deixar d’emetre informació sobre la seva comunitat.
● Crear un consell de l’audiovisual independent i integrat en la Plataforma Europea d’Autoritats Reguladores (EPRA), semblant als consells que existeixen en d’altres països europeus.
Assegurar la presència de les llengües espanyoles diferents de la castellana a les ràdios i televisions públiques i privades en horaris no marginals. Garantir desconnexions. Donar cobertura estatal a les emissores que depenen dels governs autonòmics i que emeten en llengües diferents de la castellana.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

Propostes per a la República Catalana:
Ordenació de l’espai radioelèctric, en tant que autoritat competent, d’acord amb les directives establertes per la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions) i la Unió Europea.
• Concessió de llicències d’emissió de les ràdios i televisions que s’atorgaran amb criteris de veracitat informativa, pluralisme ideològic i corresponsabilitat social, així com culturals i lingüístics, com ara l’ús de les llengües catalana i occitana, i l’emissió de continguts produïts als Països Catalans.
• Afavorir la implantació de mitjans privats i ajustar a la nova legislació audiovisual els serveis de televisió digital de pagament, independentment d’on tinguin la seu social operativa, per garantir l’oferta de continguts d’interès nacional i local.
• Dedicar més recursos a la producció de continguts per consolidar una indústria audiovisual potent, innovadora, pluricultural i plurilingüística a través d’un Pla transversal d’inversió en indústries creatives que impliqui la CCMA i l’Institut Català de les Empreses Culturals.
• Promoure Catalunya com un centre de mitjans i serveis de comunicació mediterranis i potenciar la Mobile World Capital com a dinamitzadora del negoci de continguts audiovisuals.
Impulsar programes d’alfabetització mediàtica per combatre la desinformació i perquè els estudiants de primària i secundària adquireixin competències en nous mitjans (new media) i adoptin un rol de creadors i de consumidors crítics de nous mitjans.

Mentrestant, mesures que presentarem al Congrés i Senat:
Concedir un nou multiplex per fer efectiva la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3 a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, així com també a la resta de l’Estat.
• Suport a la creació de consells reguladors de l’audiovisual a les autonomies, coordinats amb el CAC, i impuls d’un codi de conducta d’àmbit europeu per promoure el comportament ètic a internet i la protecció del dret d’autor (copyright). Creació d’un Observatori de la comunicació que faci i coordini la recerca.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

• La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de recuperar el múltiple que li va ser retirat.
Promoure la iniciativa Televisió sense fronteres que pretén garantir la recepció directa de les emissions de radio i televisió en català en els territoris amb els quals compartim llengua, amb l’objectiu de promocionar i protegir els espais de comunicació del català.
• La presència del català en els mitjans de comunicació d’abast estatal, públics i privats, és escassa o nul·la. El Govern espanyol va reduir l’espai de comunicació català i va limitar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio només a Catalunya.
Potenciar la presència del català als mitjans de comunicació d’abast estatal

 

4.– Mitjans comunitaris, mitjans sense ànim de lucre  o del Tercer Sector

B) EN COMÚ PODEM

Fomentar i protegir el tercer sector de la comunicació. Els mitjans socials i comunitaris sense ànim de lucre (el Tercer Sector de la comunicació) tenen una funció insubstituïble en la lliure expressió dels moviments, entitats i associacions de la societat, en l’empara de la diversitat cultural i en la reflexió crítica. Per això, és imprescindible impulsar-los i protegir-los, tal com recomanen la UNESCO, el Consell d’Europa i altres organismes internacionals. Així, doncs, farem el possible per:
Revisar la gestió de l’espectre radioelèctric per garantir un repartiment de recursos més equilibrat entre els tres sectors de la comunicació: el públic, el comercial i el Tercer Sector. La revisió ha d’incloure la publicitat institucional i les ajudes públiques, com també l’adjudicació de les llicències d’explotació amb criteris d’imparcialitat, objectivitat i transparència.
● Oferir assessorament legal, fiscal, laboral i de finançament, i donar suport a la creació de nous mitjans de comunicació sota noves fórmules empresarials o de gestió (cooperatives de periodistes o d’usuaris i usuàries, mitjans sense ànim de lucre, amb finançament, via micromecenatge o donatius, etc.).
● Impulsar convenis de col·laboració dels mitjans públics amb els del Tercer Sector per brindar-los recursos i suport tècnic sense comprometre’n la independència.
● Crear dos canals en obert a la TDT i a la ràdio amb connexions locals, gestionats en col·laboració amb els propis mitjans del Tercer Sector, com es fa a Alemanya, Noruega i Finlàndia, entre d’altres països.

 

5.– Llibertat de premsa, llibertat d’informació i transparència

A) CIUTADANS

II) Tolerància Zero amb la corrupció
Aprovarem una Llei de Protecció del Denunciant de Corrupció. Protegirem totes les persones que denunciïn casos de corrupció o ordres il·legals dels seus superiors. Crearem una Autoritat Independent d’Integritat Pública per eradicar la corrupció, fiscalitzar els nostres càrrecs públics i garantir que la seva actuació respon a l’interès general.

B) EN COMÚ PODEM

Derogar immediatament la Llei Mordassa. La Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa, atorga potestat sancionadora a l’Executiu i sembla redactada com a reacció a les protestes sorgides per la resposta que el govern va donar a la crisi econòmica, el moviment 15M, les marees, els sindicats i d’altres. Una llei que pretén protegir el govern enfront de les protestes i demandes dels moviments socials i que, alhora, pretén reprimir el dret d’expressió i de manifestació de la ciutadania. La Llei Mordassa posa en risc la llibertat d’informació i la protesta pacífica, atorga més poder a les forces de seguretat, limita les garanties de la ciutadania per defensar els seus drets i posa en risc els drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica.

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

• Una justícia independent garantia dels drets i llibertats per a tothom: Derogació de la Llei Mordassa.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

Reformes que legislatives recents que cal derogar: Entre altres, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la Llei Mordassa

E) PARTIT POPULAR (PP)

Seguirem aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana que garanteix el dret dels espanyols a una convivència pacífica i dóna suport a l’actuació legítima de les FCSE en defensa de les llibertats.
• Aprovarem una nova Llei de Protecció de la Informació Classificada que substitueixi l’actual Llei de Secrets Oficials i que incorpori les pràctiques i estàndards internacionals. Aquesta nova regulació haurà d’estar adaptada als avenços en el tractament de la informació.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

• Aprovarem una nova Llei de Seguretat que substitueixi la Llei Mordassa. És possible més llibertat amb més seguretat.
(Inclòs al programa però no als «110 compromisos con la España que quieres»)
Aprovar una nova la Llei Integral de Protecció de Testimonis, Informadors i Denunciants que superi les mancances materials i personals dels sistemes de protecció vigents, reforçant la protecció dels denunciants de casos de corrupció, protegint-los d’intimidacions i represàlies i preservant les dades de personals de les persones protegides per evitar la seva publicitat o difusió. La Llei també introduirà les disposicions de la directiva europea per a la protecció dels denunciants, actualment en tramitació.

 

6.– Precarietat laboral

B) EN COMÚ PODEM

• Impulsar una llei que reguli els drets laborals dels i les periodistes. El col·lectiu dels i les periodistes està sotmès a importants condicions de precarietat, les quals s’han agreujat des que s’inicià la crisi. Dotar de garanties laborals el sector permetria que els i les periodistes poguessin exercir plenament la seva funció social, n’augmentaria també la independència i la capacitat d’esperit crític. Per això proposem la creació d’una llei que s’hauria de centrar, principalment, en:
● Dotar de garanties laborals els i les professionals en situació de desprotecció de tota la cadena informativa: periodistes que cobren per peça informativa, determinat tipus de corresponsal, becaris i becàries la feina dels quals caldria regular, etc.
● Incorporar un Estatut del Periodista professional que protegeixi i doni garanties als i les professionals que treballen en els mitjans de comunicació.
Derogar les reformes laborals de PP i PSOE per injustes i inútils. Substituir la normativa derogada per una llei que defineixi un sistema de relacions laborals, garantista del dret a un treball digne, en les següents matèries: Igualtat a l’accés a l’ocupació, Relacions Laborals, salaris, formació professional, contractació, organització del treball, acomiadament, negociació col·lectiva i mútues col·laboradores de la Seguretat Social

C) ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

• Una República amb treball i salari dignes. Derogar les reformes laborals impulsades pels governs del PP i del PSOE. Retornar a la capacitat negociadora als treballadors, a la cultura laboral del diàleg, al respecte pels drets adquirits i a la la negociació col·lectiva.

D) JUNTS PER CATALUNYA (JUNTSXCAT)

Modificar la reforma laboral del 2012. Cal procedir a:
a) Establir la primacia del conveni sectorial respecte al conveni d’empresa en qüestions claus com són els salaris o les hores extraordinàries. Es tracta de contrarestar aquelles subcontractacions de serveis que tenen com a única finalitat la reducció de salaris, sense més valor afegit.
b) Reforçar el paper de l’autoritat laboral en els expedients de regulació d’ocupació (ERO) per promoure l’acord entre les parts en condicions adequades.

E) PARTIT POPULAR (PP)

Aprofundirem els avanços en flexibilitat del mercat de treball aconseguits amb la reforma laboral de 2012. Especialment, en allò que es refereix a negociació col·lectiva, afavorint convenis col·lectius adaptats a les necessitats reals del teixit productiu i plenament actualitzats a les necessitats d’empreses i treballadors.

F) PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC)

Aprovarem els canvis que eliminin els aspectes més lesius de la reforma laboral de 2012. Elaborarem un nou Estatut dels Treballadors per al Segle XXI que s’adapti als canvis socials, econòmics i tecnològics del món actual, i que compagini la competitivitat empresarial amb la defensa dels drets laborals.

25 anys no són res…

Els dies 19 i 20 de juny de 1993 jo era un dels assistents al Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), al centre cívic de les Cotxeres de Sants, sota la presidència honorífica del veterà Josep Maria Lladó. La meva participació era la d’un més en els debats. L’únic protagonisme va ser formar part de la comissió de recompte que va certificar l’elecció d’Enric Bastardes com a primer president de l’SPC.

Ara, 25 anys després, tinc el privilegi i la responsabilitat de ser el president de l’organització. L’Enric Bastardes, el Dardo Gómez i el Ramon Espuny han dirigit les diferents juntes executives que hi ha hagut des de llavors i que han convertit –entre tots i totes– el sindicat en un referent indispensable de la professió. A mi em toca no espatllar-ho. I crec, modestament, que des que vaig ser escollit al VIII Congrés celebrat el 14 d’abril passat, la Junta que encapçalo està fent molt bona feina gràcies a la gent que la integra.

Però per arribar a aquest punt s’ha treballat molt en anys anteriors. No ho detallaré aquí. La pàgina web de l’SPC n’és testimoni de tot. Però sí voldria destacar una qüestió: el paper decisiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya perquè avui l’Estatut de Catalunya inclogui un article 52 que estableix quins són els deures de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Durant la seva elaboració en el procés participatiu obert pel Govern català vam aportar les propostes necessàries perquè així fos. Els redactors de l’Estatut van incorporar-ho al text final, que tot i ser un dels articles impugnats pel PP com a anticonstitucionals, va quedar incorporat tal qual va sortir de fàbrica a la versió final. Ara només falta que el Govern o els grups parlamentaris el desenvolupin legislativament per fer efectiu aquest dret de la ciutadania. I no serà perquè no s’hagi demanat i presentat propostes i documentació perquè ho puguin fer…

La professió viu moments difícils. La precarietat laboral i la desregulació dels i les periodistes a la peça, la manca de credibilitat de la professió i dels mitjans de comunicació espanyols segons revelen diversos sondejos d’opinió, el menyspreu de les empreses de comunicació per un periodisme de qualitat prioritzant la quantitat pagada a preus irrisoris i que el fotoperiodisme està pagant més durament; la manca de respecte pels drets d’autoria, pels drets laborals… És un llarg llistat.

Molts han donat la culpa a la crisi, a les noves tecnologies de la informació, al canvi dels usos informatius o a les xarxes socials. La crisi del periodisme, no obstant això, va començar molt abans. Però una fictícia bonança econòmica als mitjans va fer que tothom o quasi tothom mirés cap a una altra banda. La crisi, l’única cosa que ha fet és mostrar les fragilitats i les misèries amb tota la seva cruesa. I ara se’n paguen les conseqüències amb dues víctimes principals: uns treballadors i treballadores immersos en una precarietat cada cop més intensa, i la ciutadania, que veu com el seu dret a rebre una informació veraç, plural i de qualitat li ha estat furtat.

I els autors d’aquest furt són els propietaris dels mitjans de comunicació, i també el poder polític que actua com a còmplice necessari, ja que no ha fet gairebé res fins ara per garantir aquest dret universal humà a la ciutadania. L’any 1993, el Consell d’Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un text que podríem considerar gairebé revolucionari.

En el seu article 15 diu: «Ni els editors o propietaris [dels mitjans] ni els periodistes han de considerar-se amos de la informació. Des de l’empresa informativa la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En conseqüència, ni la qualitat de les informacions o opinions ni el sentit de les mateixes han d’estar mediatitzades per les exigències d’augmentar el nombre de lectors o d’audiència o en funció de l’augment dels ingressos per publicitat.» En el seu article 11 estableix ben clarament que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental». Això ho van votar tots els partits i tots els països del Consell d’Europa, inclosos els espanyols. Però ho tenen amagat, però no defallirem en seguir recordant-ho i en reclamar que es retorni la informació al seu legítim propietari, la ciutadania.

El nostre lema per aquests cinc lustres de treball és «Ja tenim només 25 anys». Per agafar forces per tota la feina que hem de fer com a mínim en els pròxims 25 anys podeu venir dilluns 5 de novembre a celebrar-ho amb nosaltres al centre cívic Parc Sandaru.

L’oportunitat d’Ernest Maragall

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d’assistir a l’entrega del Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista a l’amiga i companya Griselda Pastor. El guardó, que enguany ha arribat a la tretzena edició, el dóna l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i l’acte es va dur a terme a la seu de les institucions comunitàries a Barcelona. Griselda Pastor és des de fa uns vint anys la corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les, on ha destacat per la seva capacitat per explicar en el molt poc temps que et dóna la ràdio la complexitat de l’actualitat comunitària.

L’acte va comptar amb la presència, entre altres personalitats, del conseller d’Acció Exterior de la Generalitat, Ernest Maragall. En el seu discurs de cloenda, el conseller va destacar el retrocés en la llibertat d’informació que hi ha a Espanya referint-se als episodis que en els darrers mesos s’han viscut a Catalunya i Espanya que així ho evidencien. Aprofitant la naturalesa europea de la cerimònia, va expressar la seva inquietud per la inacció de l’Administració comunitària en permetre aquesta situació.

Sobre el retrocés de la llibertat d’informació a Catalunya i a Espanya, en aquest espai n’hem escrit més d’una vegada. De tota manera, si el conseller Maragall està preocupat per aquesta situació, té en la seva mà corregir-ho, almenys a Catalunya.

L’única cosa que ha de fer és convèncer al president del Govern del qual forma part, Quim Torra, i al conjunt de l’Executiu català, de desenvolupar legislativament l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, aquell estatut que es va impulsar quan el seu germà Pasqual era el president de la Generalitat. Aquest article 52 estableix les obligacions de la Generalitat per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

Diverses organitzacions de periodistes i també de la ciutadania fa temps que ho reclamen. Fins ara, cap dels governs que hi ha hagut a la Generalitat han mostrat la sensibilitat necessària per fer-ho. Els grups parlamentaris tampoc han sabut generar els consensos suficients entre ells per impulsar la normativa.

És de celebrar que el conseller Ernest Maragall hagi arribat a la conclusió a la qual molts ja hem arribat de fa temps: el dèficit democràtic que suposa que la ciutadania no pugui gaudir d’una llibertat d’informació al nivell de països que fa temps que han aprovat regulacions d’aquest dret humà essencial, com és el d’informació i comunicació. Però, conseller, vostè té ara l’oportunitat de canviar-ho a Catalunya, aconsegueixi que el Govern del qual vostè forma part desenvolupi legislativament l’article 52 de l’Estatut.

Article publicat al número 9 de la revista ‘Utopia’ –revista de la Selva Marítima i l’Alt Maresme– en l’edició d’aquest mes de juliol